dimarts, de juny 06, 2006

MIX PER DJ SIDERAL - R.I.P.

Potser el millor homenatge que es pot fer a un DJ és una remescla.

RETRAT DE DJ SIDERAL A PARTIR DE FRAGMENTS ATRAPATS A INTERNET

Et vaig coneixer a una acadèmia de música, corria l'any 1987-88, jo en tenia 10. Et veia amb les teves -ja- grenyes i la teva guitarra, sempre amb la conya a la boca. Després et seguia al Nitsa, corria el 1997, siempre fuiste independiente, original, desde pequeño un rebelde recuerdo la visita de jordi LP, tu afición por los Dire straits, tus primeras novias en la escuela leber, conoci a aleix antes de que fuera un dj reconocido, y era un gran jugador de basquet. Porque Sideral simbolizaba la ingenuidad del amateur: sin técnica pero a pecho descubierto mezclaba éxitos del POP con trance, techno inteligente con clásicos de Detroit, salvajadas electrónicas y finura indie.

AL PRINCIPIO NO SABÍA NI MEZCLAR AUNQUE LOS TEMAS QUE PINCHABA ERAN MUY BUENOS, AUN RECUERDO EN EL NITSA ANTIGUO SOBRE EL 95 A LAURENT GARNIER PARTIENDOSE EL CULO PORQUE NO SABIA PINCHAR. y ahora ya si leyenda de la Barcelona que vivímos en primera persona, partire las piernas al primer listo que ahora diga que ya somos como la generacion grunge o cualquier mierda de esas de la historia del rock... Hizo que mucha gente se animase a comprar unos platos y empezase a pinchar, en esa epoca que muchos empezabamos a descubrir la música electrónica.

Finalment ningú el va frenar a l'ascensió màxima, com ho feien la gent de seguretat en el Nitsa cap a l'any 97, estirant-lo de la maniga perque baixés de la tarima i no fes girar cap mes disc, a les 9 del matí. Este post se lo dedico a él, a Sideral. Parece que alguien tenga que morir para hacer estas cosas. Tenía 32 años, y ha sido una de las personas que más me ha hecho disfrutar una noche, en el FIB 2004. No podré olvidar nunca esa noche. Me lanzó su camiseta, me miró y me la lanzó. las reacciones a la muerte de DJ Sideral sólo le parecen dignas de un esperpento. Cuando el cerrojo caiga sobre su ataúd se pondrá fin al mito de, al menos, una cierta modernidad de Barcelona. Ojalá volviese a vivir una noche de esas en el nitsa de Llongueras, con el pinchando y la sala girando mientras la gente de seguridad lo intentaban echar.

Hay que joderse con los moralistas que vienen al calor de los cadáveres calientes. La noticia me ha pillado en Buenos Aires. Y no paro de llorar. Aleix, entre bromas y risas, aquella noche me dijiste que como soy creyente tendría que rezar cuando te murieses... que sepas que sí, que rezaré y que ofeceré una Misa. Side (como le llamábamos aquellos que le conociamos lo más mínimo) estaba considerado como una de las figuras esenciales de la escena “clubber” barcelonesa. Fué mi padrino musical en escasas 2 horas, y ya jamás tendré la ocasión de agradecerle sus consejos y sus cubatas. Recuerdo perfectamente la estampa de "Boys don´t cry" en Bataplán de Donosti. Acabó la sesión bailando en la pista con la gente, después de haber estado pinchando toda la sesión con la mano escayolada.

I've just returned from the funeral of a dear friend who also happened to be the best DJ i have ever seen in my life. Sideral didnt attack the crowd like the tetchy support DJ who deserves anonymity for his severe selection of awful hard-house. Sideral gently warmed and coaxed the crowd, playing funky beats that got successively faster. After half an hour of teasing them Sideral dropped some vocals, then a breakdown. Right before our eyes this daunting place lit up. ha sido siempre un angel alto desgarbado brazos larguísimos el pelo rubio ceniza sobre los ojos azules y el que te miro y no te veo. os quedarán sus preciados casettes grabados y garabateados con su inconfundible letra -existirán unos setenta y cinco volúmenes de aquellas cintas-, suerte de diario musical por entregadas que iba pasando de mano en mano, copiándose hasta la casi extinción del sonido. La última vez que vi a Aleix Vergès fue once meses atrás. Él estaba en el backstage del escenario SonarVillage, en el Sónar, y su imagen era sobrecogedora. Tenía el brazo, no escayolado, sino sujetado por una especie de armazón de cuero y metal que dejaba ver, a lo largo de todo el antebrazo, una cicatriz espeluznante. Ese era uno de los signos de su frágil salud y de su constitución débil; Sideral era como el Licenciado Vidriera que inmortalizó Miguel de Cervantes en una de sus “Novelas ejemplares”, un hombre de cristal que, al más mínimo golpe, podía romperse en añicos.

dimecres, de maig 31, 2006

La decadència

Féu clic per ampliar
Aquesta fotografia em corprèn. La veig casualment al diari mentre escuro el vermut al pati de l’Ateneu. El peu de foto diu: "Guillermo Vilas i la seva dona presencien el partit de Rafael Nadal a la pista central de Roland Garros". Vilas contempla com Nadal li arrabassa el rècord de victòries consecutives en terra batuda. Fa fred a París. Però el seu encongiment és alguna cosa més que fred. És el calfred que produeix la Mort en passar una ungla per l'esquena i anunciar el primer Match Point. Mentre Nadal enterra les seves gestes esportives, ell assisteix al seu funeral en vida. Deu recordar el dia de 1977 en què Ilie Nastase, el Bufó de Bucarest, va estroncar la seva ratxa de 53 victòries. El va vèncer fent servir una "raqueta espagueti", una raqueta de doble cordatge que produïa els efectes més inversemblants i que poc després seria prohibida. Recorda el cabreig d’aquell dia a Aix-en-Provence. Va abandonar a mig partit, trastocat per aquells bots i aquells spins estrafolaris que sortien de la raqueta del Bufó com conills saltant del barret d’un mag.

Llavors encara li quedaven anys bons per davant a l’elit tenista. Però ara "El Toro de la Pampa" ja no és el que era. El seu cabell és un avortament de melena. Vesteix un negre de rigor, adequat a la solemnitat fúnebre del moment. Les cadires buides al voltant, com si els VIPS de la primera fila oloressin alguna cosa en aquest home gran. Olor a terra mullada, potser. Agafa la mà de la seva dona tailandesa, pel capbaix trenta anys més jove. Més aviat s’ancora a la mà de la seva dona. La noieta fa olor a joventut. No sap si a la seva o a la d’ell.

Acaba el partit. Ell mateix dóna un premi commemoratiu a Nadal. Diu que és "un buen chaval". Però ja fora de la pista, amb la premsa, es resisteix a acceptar la lliçó del temps: " Esto es un mini-record. El mío es el de victorias consecutivas. Nadal lo ha hecho en poco más de un año, y tomando aire, y yo en cinco meses. Hoy hay récords para batir si descansás bien."

No crec que aquella nit descansessis bé, Vilas. Tot i el bombonet Thai al costat. Et queden rècords per batre si descanses bé?

M’esgarrifa la fotografia perquè em sé perfectament capaç d’envellir somicant a la pitrera d’una tailandesa. I el més fotut és que no sé si tindré algun rècord que recordar mentre veig com els xavals el superen. Seria fatídic ser un Vilas sense l’èpica de les gestes passades.

La decadència.mp3

dijous, de maig 25, 2006

Lisboa o la ceguesa

Passo uns dies a Lisboa. Hi arribo amb les orelles xiulant de comentaris elogiosos sentits d’amics i coneguts de tota condició. La unanimitat és completa: Lisboa té "encant". Ni tan sols el dolor que sempre em provoca la descompressió de l’avió aconsegueix treure’m aquest tàvec de les orelles.

Hi fico peu amb molta prevenció però disposat ha submergir-me en el seu encant únic. Al taxi començo a veure que alguna cosa no rutlla. Hi ha moltes cases abandonades, decrèpites. Tinc l’esperança que el centre sigui diferent. Però allà també, la grandiloqüència de les estàtues de conqueridors a cavall és matisada per les construccions rònegues. Veure un pedaç d’aigua costa déu i ajuda: o esquives la línia de fàbriques de la riba o t’enfiles a una forma o altra de mirador. Per això deuen de tenir tan prestigi, els miradors: comuniquen la il•lusió òptica que aquesta ciutat té riu i mar.

Compro el diari local. Titular: "LISBOA S’ENFONSA". Crisi econòmica galopant. El gran debat del moment és, però, quina posició han d’ocupar els militars i eclesiàstics en les cerimònies protocol•làries. Sembla que una reforma recent, els ha rebaixat de la posició 20 a la 25. Greu ofensa. Llegeixo un articulista lúcid:
"Els portuguesos adoren les càbales. Les càbales són simples, barates i, si bé no ens fan rics, almenys serveixen com a excusa pels fracassos propis i les incapacitats personals."
Segueixo llegint cada cop més astorat. 18.000 dones portugueses es reuneixen per batre el rècord de la bandera més gran feta mai per dones. Patrioterisme barat pertot. Al costat del Castelo, topo amb un xutòdrom amb totes les comoditats: graffitis i matalassos. M’anima una mica la sobrietat marmòria de Sao Vicente i Sta. Engracia. Edificis que em recorden que el bon gust és un bolet rar però universal.

La Síndrome Lisboa, la fascinació que tants catalans senten per aquesta ciutat mereixeria alguna mena de psicoanàlisi col•lectiva que no tinc esma de fer. El gran argument de molts que hi han estat: "És com Espanya fa 25 anys". Argument típic de nou-rics, d’arribistes. Cal recordar que l’Espanya de fa 25 anys era una merda? On alguns hi veuen decadència, jo hi veig misèria.

Per què no m’agrada? L’explicació col•lectiva no ho abasta tot. Hi ha alguna cosa personal en aquesta tristesa. És la típica ciutat que fa tres anys m’hauria enlluernat. És que la meva retina s’està empedreint? Al carrer veig una escena que m’horripila: un cec es fa netejar les sabates per un enllustrador. No sé per quina estranya raó aquesta imatge és més descriptiva del que sento que tot el que pugui escriure.

dimarts, de maig 23, 2006

Vanitat i més vanitat

Si voleu donar suport a aquest blog, voteu-lo al Premi Lletra 2006. La votació popular no comporta cap premi monetari, és purament honorífica. Així que no patiu, no abandonarem el blog per marxar al Carib. Simplement alimentareu la vanitat dels seus autors, que és l'estofa amb que està teixida la seva escriptura:
Vanitat i més vanitat,
tot és efímer, tot és en va.
Què en treu l'home
de tots els treballs
amb què s'afanya sota el sol?

dijous, de maig 18, 2006

Quo vadis, Jordi Llovet?

El professor de Teoria de la Literatura de la UB és un dels personatges de més relleu del nostre panorama cultural. Tothom es pregunta, però, per què no escriu més. Fa quasi 30 anys va treure un llibre d’estètica que va tenir una acollida esclatant i que fins i tot li va valdre una menció en el suplement anual de l’Enciclopèdia Britànica. Però des de llavors no ha fet res, tret d’algun pròleg ocasional, alguna traducció i l’article setmanal al País de digressió político-literària. Ningú s’ho explica. Hi ha diverses teories: uns sostenen que prepara des de fa temps unes memòries tan plenes de fel que no les publicarà fins que mori. D’altres, més maliciosos, diuen que la seva flama es consum en el foc d’encenalls de les classes i no dóna per a cuinar res de més granat.

Però el cert és que puc corroborar que les seves classes són un espectacle continuat. Sempre recordaré el dia en que es va ficar a cantar l’ària del catàleg d’amants del Don Giovanni, trencant-se de riure cada cop que arribava a la frase: “Ma in Ispagna son già mille e tre”; o el cop que va enfilar-se a la taula per il•lustrar la posició exacta dels peus de Goethe en el gravat Goethe traient el cap per la seva finestra a Roma de Tischbein; o la vegada que va fer una sessió de DJ de música clàssica saltant com una molla en certs passatges i cridant un forassenyat SUBLIM, SUBLIM!.

"El tema de les meves classes sóc jo", afirmava tot seriós abans d’alliberar una riallada de nen que intenta contenir-se per no escopir els pistons. Ara bé: de tant en tant si que n’escopia de pistons carregats amb pólvora i fulminant contra els autors i actituds que no li agradaven. Enmig de la bassa d’universal somnolència d’aquella facultat, les seves pistonades caigudes a plom el convertien en l’epicentre d’una vasta ondulació de curiositat alhora que no deixaven d’esquitxar algunes patums eixarreïdes i immòbils... "Quan Riba traduïa del grec al català, en realitat ho feia del grec al grec".

Sempre m’ha semblat que és un personatge que s’ha equivocat de segle. Hagués estat un magnífic salonnard de la cort de Lluís XVI, un intel•lectual-bufó que escandalitzaria les dames amb dobles sentits sobre doblecs de llençols i els cavallers amb sortides de to que els traurien de l’atonia vegetal dels jardins de Versalles. Beuria una mica de sherry a qualsevol pub de Londres retraient a Samuel Johnson una definició inexacta del seu diccionari, acompanyaria Voltaire en l’exili daurat a Ginebra, i recitaria Ariosto a duo amb Casanova. Si, deixant enrere la mundanitat, s’hagués decantat per la via eclesiàstica perfectament hauria pogut ser tant un Sant Benet monàstic, un patriarca dels monjos d’Occident dedicat a la conservació dels clàssics, com un cardenal Manning assedegat de poder temporal que si un dia s’aixeca amb el peu esquerre, decideix muntar un cisma. Llançat al mig del segle vint-i-u, només pot proferir bravates sobre la decadència de la cultura occidental i col•leccionar llibres antics amb un fetitxisme malaltís i insaciable.

Entrades relacionades:
Quo vadis, Arcadi Espada?


Quo vadis, Jordi Llovet.mp3

dimarts, de maig 16, 2006

Poeta maleït

Avui he tornat a la universitat on vaig llicenciar-me. Greu error. Em deia que havia de consultar un article a la biblioteca però el cert és que darrera d'aquesta visita treia l'orella una candorosa i sovint catastròfica nostàlgia. He entrat al claustre i he reconegut aquells arcs de mig punt d’una circumspecció de cella arrufada. En aquell moment, la universitat brunzia pel canvi de classes. Repenjat a una columna, he creuat les cames i encès una cigarreta amb un posat de desmenjament que venia a dir: “ja sé que aneu a classe, però això no va amb mi”. Mirava els dolls d’alumnes apressats intentant aturar una cara coneguda.

De sobte, he sentit un "boneeeees!" dit arran d’orella, allargassat i nasal com un bel d’ovella. En girar-me he vist un noi espigat, carregat d’espatlles, que aguantava amb les dues mans una carpeta escrostonada i somreia assentint frenèticament. Cagada. No he pensat que palplantat allà al mig oferia un blanc fàcil als infladors d’orelles.

- Ei, què tal?- he contestat sense gaire entusiasme i mirant endavant com si busqués algú que estava al caure. L’importunador era un dels temibles freaks polipoètics de la facultat: persones armades amb els seus aletejos lírics que, quan et descuides, els alliberen i els fan espolsar les ales als teus nassos. Aquest era una rara avis fins i tot dins la raresa congènita de l’espècie: subespècie snob, varietat poeta maleït. La seva manera de parlar ja feia venir pell de gallina: era una imitació del valencià, encara que ell era de Cornellà. Deuria trobar que així vestia més en una facultat on els dialectes perifèrics eren mimats per les també temibles tietes diletants que anaven a pair el dinar a les classes de filologia catalana.

- No creus que avui fa un sol un xic soleil noir? Oh, Nerval! C’est magnifique!
- Sí, sí.
- Es vol ocultar de les mirades dels mortals. Millor, no puc aguantar el sol a la cara, com els vampirs, he, he! Tinc ressaca d’absenta.
- Tens mal de cap?
- Sí, avui tinc un dia Mallarmé.

Aquest home semblaria una caricatura sinó fos que la combinació de valencià i francès forma una orxata tan revinguda que m’ha produït una descomposició física ben real.

- Jo tampoc no em trobo gaire fi. Ja marxava.

M’he allunyat per escapar-me de l’assalt de més freaks a la meva posició estàtica. En girar-me, he vist el poeta maleït creuant el claustre amb un caminar batzegant i arronsat que, més que un aleteig celestial i simbolista, recordava a un voltor que té aferrada en una urpada fatal la seva presa, la carpeta, i avança decidit a defensar-la dels altres depredadors.

Poeta maleït.mp3

diumenge, de maig 14, 2006

Calçotada swinger

Passo un dia a comarques. Aquests rampells de bucolisme que m’entren de tant en tant potser no són més que la ratificació del meu urbanisme radical. Passejo pel bosc, pujo a castells enrunats, agafo flors i me les miro enmig d’una mútua incomprensió. En la darrera escapada vaig trobar quelcom de més pertorbador que un florilegi desconegut. Anava recorrent camins rurals, d’aquests que avui obren les motos de trial en lloc dels pastors, quan vaig topar-me amb un cartell. Era un simple cartró rebregat clavat a un arbre. En lletres tremoloses, escrites amb dacs, figurava la següent indicació: CALÇOTADA SWINGER NATURISTA. La fletxa assenyalava un camí que s’insinuava entre matolls (matolls, paraula del meu gust, prou genèrica per abastar arborescències diverses). Vaig quedar parat davant d’aquesta inèdita convocatòria. Més que descobrir noves formes vegetals, m’interessa descobrir noves formes de transitar aquesta vall de llàgrimes. Vaig decidir seguir el camí. A estones veia fletxes a les roques que m’anaven guiant, pedres mil•liars en el meu descens per la carena. Vaig caminar mitja hora, amb ànsia d’arribar. La mera combinació d’aquests sintagmes feia esclatar en el meu cap, rescalfat pel sol, imatges d’una depravació vaga però intensa. Quasi no puc imaginar-me una calçotada, imagineu-vos una calçotada swinger naturista.

Finalment vaig arribar a una clariana. No hi havia persones però les seves traces eren visibles. Una foguera fumejant, encara amb brases, encerclada per pedres com de ritual druida. A terra hi havia llesques de pa sense torrar, estirades com pàl•lides sueques naturistes sobre una graella. Sembla que altres menesters els havien distret de la cuina. En una observació més propera vaig veure que moltes roques estaven esquitxades d’una substancia ataronjada, densa, que regalimava també per algunes plantes en una orgia de verd i taronja: salsa de calçots. Vaig dedicar-me un estona a escrutar l’escena del crim com si fos un policia forense. Cada detall era important per reconstruir el que allà havia passat. Algunes taques més sospitoses, notes de blanc i vermell sang, complementaven el quadre. Vaig tancar els ulls. Imaginava l’esdeveniment enmig de la fortor d’all. Parelles de bona jeia, alegres salvatges follant-se uns als altres mentre engolien calçots, la salsa regalimant per pits i culs alimentats amb botifarres d’Osona i poti-poti de Mura. Jugant a arri-arri-tatanet, flagel•lant el cavall amb calçots o alimentant-lo quan es porta bé. Bava de cargol i bava humana. La gran escena no filmada del trist cinema català, l’escena que el ficaria a l’alçada d’un Buñuel o de La Grande bouffe.

Només podia fer conjectures com un arqueòleg tronat, però el que hi havia davant meu feia somiar almenys tant com les ruïnes de Micenes. Penjades d’una branca, vaig trobar unes calces. Eren vermelles però tacades d’un sfumatto indestriable de colors. Me les vaig ficar a la butxaca. Prova número 1. Existeix vida extraterrestre intel•ligent, molt intel•ligent. Estan entre nosaltres. Potser són els teus tiets o la mainadera dels teus nens.

Torno a la ciutat. Una escapada al camp sempre és saludable.

Calçotada swinger.mp3

dilluns, de maig 08, 2006

Amor lliure

Passejo amunt i avall de casa meva amb un interrogant obsessiu. M'encenc un cigarret rere l'altre, endreço paperots i comprovo compulsivament que els fogons de la cuina estiguin correctament apagats. No és cap cabòria intel·lectual el que em destarota. No estic trasbalsat perquè algú m’hagi engaltat que “en front del pensament racional, hem d’apostar per un pensament discontinu, intermitent”. És que el pensament funciona com les pampallugues d’un semàfor? A aquestes alçades, quan algú m’escup que parlar sobre la influència del capital financer és pur antisemitisme, no m’enervo més enllà del que dura la conversa. El que veritablement em rosega l’ànima en aquesta nit d’insomni és intentar esbrinar quin és l’abast i el significat del que ella i jo entenem per “amor lliure”.

Truquen per telèfon i no l’agafo. M’agrada pensar que estic frustrant el desig de qui vol parlar amb mi. D’això tracta el joc de l’amor, de fer-se pregar sense cremar l’interès de l’altre. És per això que l’amor lliure pot ser una interessant manera de jugar fort. No cal haver estudiat antropologia per intuir que la monogàmia és un mite necessari per a l’organització social, però perfectament inútil per a la contenció del desig de fornicar amb qui no toca, de tastar cossos nous, d’emocionar-se amb carícies inesperades.

Busco les fotografies de les primeres setmanes i em commou veure uns somriures tan innocents. Recordo que el tema ja va sortir a la segona cita. El tractàvem políticament, com l’expressió d’un radicalisme conseqüent en la vida quotidiana. La gelosia no és amor, sinó ànsies de possessió. Les relacions convencionals són gàbies patriarcals, reflexos repugnants de les relacions de dominació capitalista. En aquella ocasió, només vaig gosar suggerir que tot plegat podia tenir un toc frívol. Interessar-se tant en el cos com a ens copulant, i no com a ens famèlic, no deixava de ser una forma més del tan vilipendiat eurocentrisme. Anava errat. El frívol era jo, que reduïa les múltiples formes d’opressió a un economicisme curt de mires. D’acord, amor lliure. Cap problema.

Remeno entre els llibres. Tinc l’esperança de trobar-hi una alguna espurna de saviesa literària que em permeti eixamplar els estrets cercles per on transita la meva obsessió. Trobo una sentència planiana: “L'amor lliure és una manera infantil, aparentment desvergonyida, de parlar de l'amor inexistent”. L’amor lliure com un fals amor infantil. L’erotisme adult sempre ha inclòs tàcitament la possibilitat de ser infidel. La insinceritat és un valor social de gran tradició, un fonament civilitzador que només quatre grenyuts adamistes són capaços de menysprear. No em convenç. No em convé pensar que m’estic deixant la pell en un “amor inexistent”. Segueixo buscant i tinc la mala sort de topar amb l’obscè sadisme de Pere Rovira: “L’enamorament, que és la fase més exaltada i més fràgil de l’amor, troba en la mutilació gustosa de la llibertat una de les proves decisives”.

Mentre em poso el pijama i preparo el despertador, intento recordar els arguments abrandats amb què defensava l’amor lliure davant l’escàndol d’amics, familiars i coneguts. És una bona manera d’allargar la passió, d’aprendre a estimar en el respecte, de poder anar a la discoteca i flirtejar amb qualsevol dansaire de melic descobert. De no començar mai la resta de la teva vida. L’amor lliure és fantàstic. És com viure en un plebiscit sentimental de convocatòria diària. Puc escollir la companyia que més em plagui a cada moment. Sóc molt afortunat. Tinc la millor mena de relació possible. Apago el llum, començo a tocar-me i tremolo quan penso que, en el plebiscit d’aquesta nit, ella dorm amb l’altre calçasses.

Amor lliure.mp3

divendres, d’abril 21, 2006

Te lo digo yo, el Pérez

Escric des del dolç exili sentimental que em té retingut a la ciutat suïssa de Zurich. Aquí duc una vida aparentment reposada, de treball intel•lectual i poc esbarjo. Feina a casa, passejades vespertines i alguna cervesa d'intens sabor. A les set els zuriquesos ja han acabat de sopar i estan amorrats al televisor. Al carrer, ni una ànima. És llavors quan surto a passejar. Ja fa un mes que visc aquí i encara m'emociona la profunda tranquil•litat i l’enginyós civisme de la vida suïssa. Les voreres són més netes que els passadissos de moltes cases catalanes. No exagero. M'assec en un banc d'un magnífic i solitari parc de Zurich, feliçment condemnat a viure en una bombolla asocial fins que el meu alemany esdevingui alguna cosa més que un manual de supervivència per a turistes. Agombolat per tanta fortuna, respiro a fons un aire pur i humit, mentre enceto divagacions ocioses que sempre acaben amb un sospir de satisfacció i un somriure mig imbècil.

Llavors se m'apropa algú. Em pregunta com anar a l’estació de tren i li dic que no sóc d’aquí. Cagada. L'altre identifica el meu accent ibèric i es presenta. És un sevillà, membre de la cofradía del Inmaculado Corazón de María. Es descamisa per ensenyar-me la creu penjada al coll. El seu pare és professor de microbiologia a la Universitat de Sevilla. La seva mare, gitana. Panxa generosa, alimentada amb abundant alcohol. Exlegionari. Treballa de gruista per trenta euros l'hora. Em pregunta què faig aquí, d'on sóc, quants anys tinc. Mentre responc, noto que no m'escolta gaire, que està impacient per compartir algun pensament ple de transcendència, alguna clau per viure millor en aquest país de cotó fluix.

El seu és un consell claríssim, rotund: "Te lo digo en serio. Vete de aquí cuanto antes. Te lo digo yo. De paio a paio. Esto es un infierno. Deja tu mujer. Estoy casado con una suiza y te digo que no vale la pena. Todos los suizos son unos cabrones. Te lo dice Pérez, de la cofradía del Inmaculado Corazón de María". El Pérez sembla molt excitat amb el consell. Després d'una estona, començo a notar que s'ha encallat. Jo li parlo d'altres coses i ell no s'immuta. Sempre em diu el mateix discurs, amb les mateixes paraules. M'ho diu deu, quinze, vint vegades. Cada cop que m'ho diu, amb una mà m'agafa fort del braç i amb l'altra es toca el cor per sota la camisa en senyal de profunda sinceritat. Em proposa que dormi a casa seva, que sobretot abandoni la meva parella. Fa moltíssima pudor a alcohol i té la mirada perduda. Tinc la impressió que si no li dono la raó, em ventarà un gec d’hòsties. Miro el rellotge i agafo valor per dir-li que me n'he d'anar, que he quedat amb ella i que no vull que se m'enfadi. Al coll se'm fa un nus i la veu em surt aguda, efeminada, a punt de trencar-se. Li he de donar la mà uns tres cops perquè entengui que la conversa s'està acabant. Mentre m'allunyo i accelero el pas, m'esgarrifa sentir com encara em crida "Acuérdate. Vete de aquí cuanto antes. No vale la pena. Te lo digo yo, el Pérez, de la cofradía del Inmaculado...".

Te lo digo yo el Pérez.mp3

dimarts, d’abril 04, 2006

Dinar amb yuppies

Després de la política, l'activitat que fa els companys de llit més estranys és la feina. Per un set sous d’encàrrec em vaig descobrir entaulat amb un grupet d’alts directius d’empreses com el Metro de Barcelona, diverses constructores i asseguradores.

El dinar estava presidit per la bona jeia que dóna la pasta, per aquell parlar pel gust d’escoltar-se i d’alliberar a l’atmosfera l’elixir bucal. El directiu del Metro ens va donar el dinar comentant detalls escabrosos sobre els suïcides que salten a les vies: "2 al mes! 2 al mes!"- No parava de dir, rient – "Tenim un acord tàcit amb la premsa perquè no ho tregui. Si no, es produeix un efecte-crida i tots es foten a saltar!". No callava, no. "He vist per les càmeres xavals arrossegant-se com cucs per les vies, sense malucs, caiguts per fer metring".

Els postres me’ls va donar el directiu de l’asseguradora: "En èpoques de crisi, el que cal és una bona gestió de la incertesa". No parava de dir "gestió de la incertesa", s’omplia la boca amb la frase dels collons. Cada cop que la sentia se’m regirava l'estómac. Al final, vaig alçar la copa de vi i, interrompent el seu monòleg, vaig dir: "AIXÒ és gestió de la incertesa" . Tots van mig-riure amb la condescendència que els donava la meva condició d’outsider. En efecte, jo per ells sóc un bufó, un pallasso qui ni tan sols té una targeta amb voravius daurats per intercanviar al final del dinar. Ara bé, el consol que ens queda als pelacanyes com jo és saber que mai direm una frase com "gestió de la incertesa". Serem uns pelacanyes, però, com diria Pascal, uns pelacanyes pensants.

Entrades Relacionades:
Entrevista a Maquiavel
Dinar amb yuppies.mp3

dilluns, de març 27, 2006

Quo vadis, Arcadi Espada?


El periodista Arcadi Espada ha estat devorat per la seva creació. Fa temps, en les seves cròniques del País Catalunya va anar perfilant una ironia distanciada, un sentimentalisme en to menor, que li quedava francament bé. Però sembla que els corifeus que li regalen les orelles des del seu bloc (400 o 500 per post) l'han trastocat. O més aviat ha estat devorat per la seva pròpia ironia. De tant distanciar-se de tot, de tan estiracordetes irònic, ha acabat distanciant-se dels seus cabals. Ara és una mena de Quixot, un restaurador de l'art oblidat del periodisme, un mestretites que corregeix a tothom amb total impudor perquè ell ha llegit tots els llibres. En fi, un mediapredicador de l'apocalipsi polític.

Veu un Estatut descafeïnat, i s'entesta a dir que és "yelmo y no vasija". Dóna pals de cec a discreció amb la seva ploma, com el Quixot punxant les botes de vi. L'última quixotada ha estat disputar a Pilar Rahola el títol de fundador del partit polític més absurd. Creu que el PP de Catalunya és massa moderat. Sí, home sí, y Feriabràs ha encantado a Dulcinea. Em recorda el cas d'Eugeni d'Ors: fent tot el possible perquè el defenestressin a Catalunya, per després anar a Madrid a fer el ploricó i a dir "mireu què m'han fet!".

Ara ha fitxat pel Mundo. Potser és un símptoma de que comença a recuperar el senderi. Ha trobat el seu lloc. M'agradaria, però, que no es dediqués a inflar més les venes hipertenses dels lectors d'aquest diari. Ja n'hi ha d'altres que s'encarreguen que els peti l'aorta cada matí. Millor que salvar la pàtria que comenci per salvar una fotografía oblidada com ell sabia fer tan bé en les seves antigues i enyorades cròniques.
Quo vadis, Arcadi Espada?.mp3

dilluns, de març 20, 2006

Des del botellón

Recollim la petició feta per Subal i intentarem explicar-nos què coi va passar al macrobotellón.

La lectura fàcil i convencionalment progre seria dir alguna cosa en la línia que a França els joves protesten pels seus drets laborals, aquí pel dret a emborratxar-se. Però, tal vegada no és més avantguardista la nostra protesta? Al segle XXI és el de les spontaneous mobs, multituds que sorgeixen del no-res convocades per les noves tecnologies. La majoria no tenen un propòsit clar. L'individu encauat del segle XXI no necessita un motiu per reunir-se amb d'altres individus. El simple fet d'estar junts és ja prou motiu. Calor humana. Sentir-se massa absurda. Quan, al damunt, es dóna una causa política de pes es produeixen fenòmens tan curiosos com les concentracions davant les seus del PP del 2004. El factor impredictible que necessita una multitud absurda del segle XXI per convertir-se en absurdament política va ser en aquesta ocasió el rebot general contra l'ordenança municipal.

La nostra presència a la moguda va ser realment espontània. Anàvem a prendre alguna cosa a una cockteleria i vam anar a petar enmig del merder. Vam arribar en plena càrrega policial. La majoria de gent que hi havia per allà no eren radicals antisistema organitzats, eren borratxos desorganitzats, però l'efecte era el mateix. Ampolles volant, tirs de goma, pluja de lleixiu cortesia dels veïns, guiris flipant i sortint dels bars per fer fotos, com aquestes posant davant d’una barricada incendiada. Tan contentes de ser en una cosa emocionant. No és tan frívol com sembla. Molts del qui hi érem allà sentíem alguna cosa semblant. L'espectador de notícies del nostre temps desitja secretament venjar-se del bombardeig d'informació i, per una vegada, esdevenir protagonista de la notícia. El més trist és que hagin de documentar aquest protagonisme amb el seu somriure de bledes assolellades. La reacció d'aquestes protagonistes fugaces no deixa d’entrar dins la lògica dels mitjans: sense espectadors no són res.

No sabem qui va llançar la primera pedra, però el sarau era de categoria. Tot i així, cal reconèixer que, en un principi, el perill del macrobotellón s’assemblava al d’un corre-focs. Qui s’apropa massa, es crema, mentre que els espectadors morbosos i prudents poden gaudir d’un gran espectacle sense témer altra cosa que no sigui la pura mala sort. En l’excitament general de les fogueres i el so de l’ampolles trencades, un podia flirtejar amb estrangeres amb més comoditat que al mig de la pista de l’Apolo. “We are so wild, you know, here in Barcelona...” El perill ens excitava com goriles. Les noies tenien els colors pujats i la llum de les flames idealitzava les siluetes. Una bala de goma, rebotint contra una rossa, va retornar-nos al pragmatisme. Era l’hora de fotre el camp. Massa a prop.

Genís i Xz
Entrades Relacionades:
La lluita pel carrer
Skaters i putes
De què riuen?

divendres, de març 17, 2006

Gillette. Lo mejor para el hombre

Ahir, conferència de Joan de Sagarra a l'Ateneu Barcelonès. Parla de la mítica "penya gran", de l'ambient esclatant que s'hi respirava als anys 20. D'entre les anècdotes que reflota d'aquella tropa excepcional, en destaco una de Pla.

Pla entra a la biblioteca de l'Ateneu. Porta dos Pernods a sobre, res de l'altre món per les onze de la nit. Deu un article a La Publicitat. Les rotatives tancaran en dues hores. S'entreté fullejant llibrots a tort i a dret. Sempre ha estat més lector que escriptor, encara que ningú s'ho cregui. Li hauria agradat, exactament viure en una caleta, pescar corballs, llegir papers. A la biblioteca hi fot calor. Barcelona és horrible, però d'un horror domèstic i reconeixible com un gos puçós que estimem. Es fa tard. A la Publi esperen el seu article. Escriure. Sempre escriure. Per què no pescar? Alguna cosa a dir? Sempre ha estat més escriptor que periodista. Un article és un llibre frustrat. On deuen haver entaforat Montaigne dins d'aquesta baluerna colossal? Li falta paper per escriure. No vol molestar al mosso, que prou feina deu tenir encetant cigars al senyor Sagarra. Agafa la primera edició de l'Ulisses de Joyce, Shakespeare&Company París 1922, i talla amb una gillette les 6 darreres pàgines. Ara ja té paper. Ara ja pot escriure.

Jo mateix he vist un altre llibre amb la petja de Josep Pla. Una edició de les seves Cartes de Lluny, en dipòsit a la biblioteca de la UB, que s'havia dedicat a firmar en totes i cadascuna de les pàgines, autografiat compulsivament. Josep Pla, Josep Pla, Josep Pla...

Pla admirava a Joyce i el va guillotinar. Així es fa la literatura. Així es sacseja un de sobre la pols, pesada com el granit, de les influències. Un tall decidit. Pla, fill de puta.

dilluns, de març 13, 2006

Pornografia

Haig de dir que la pornografia m’obsessiona. No alguna forma d'erotisme llepafils, la pornografia dura, extrema. Visito webs amb els noms més cafres: teensforcash, weneednewtalents, ghettogaggers, cumonherglasses...

Què hi veig en això? El punt de vista de l'espectador de pornografia és curiós: s'hi produeix un reforç del pacte ficcional, una innocència narrativa, que fa temps que flaqueja en literatura. Un retorn als crèduls oients del cec que s’empassaven que Troia va caure penetrada per un cavall de fusta, el primer consolador. Curiós veure algú fent allò que voldríem però sense despertar-nos enveja, aaaaaaans excitació. Tampoc ens suscita una aristotèlica emulació: contràriament al que es podria pensar el consum de pornografia no porta a la disbauxa desfermada, sinó al quietisme ascètic. a l’estatisme del voyeur, del Peeping Tom. Allò rebutjat pels altres espectacles, el límit de la representació, el porno ho converteix en espectacle deslliurant-nos així de la dominació de l’espectacularitat convencional (la dels noticiaris, la dels esports, la de les pataletes sentimentals).

Ja ho va observar fa temps Barthes en l'obra de Sade: la combinatòria de cossos, el més difícil encara, no està gaire lluny de l’escriptura de creació, del rondó continu de les unitats lingüístiques. No voldria arrebossar massa aquesta compulsió fangosa amb una pàtina cultural. Quan la tinc dura no penso ni en Sade ni en Barthes ni en cap fullaraca francesa. És alguna altra cosa. Dos persones follant és sexe. Deu persones follant és una al•legoria d’alguna altra cosa. Potser de la limitació. La meva polla vol anar més lluny, però topa amb el fals sostre de la meva tauleta. Jo vull anar més lluny però topo amb la tensió superficial de la meva pell. Per això necessito d'altres pells.

El temps de l’espectador de pornografia és el temps dels àngels enviats a fer l’inventari de Sodoma i Gomorra moments abans de la seva destrucció. Té una percepció de desastre imminent, i per anul•lar-la es capbussa en l’hipnotisme de la repetició, en el loop mental dels cossos en perpètua contrarèplica. La ciutats de la plana són ara a les pantalles planes.

Entrades relacionades:
El cumshot com a una de les belles arts
...................................
PD. Un dels millors usos que he vist de la pornografia en video-art és el vídeo I like to watch del col•lectiu Church of Euthanasia.

divendres, de març 10, 2006

Maneres de tallar

En l’amor, com en tot, els finals són decisius, importantíssims. Cal saber deixar algú i ser deixat. Hi ha qui pensa que no hi ha manera elegant de guillotinar una relació, que tota relació ha de tenir un final immerescut, de desencís. Potser sí. També és cert que hi pot haver finals pitjors que altres. Em venen esgarrifances quan penso en aquests analfabets sentimentals que tallen per SMS. Desgraciats.

És realment penós quan, per atzar i necessitat, topes amb una idiota qualsevol, infectada de mala literatura i cinema de plàstic. Algú que no respecta les narratives de les relacions perquè no té models argumentals per orientar-se més enllà de Dan Brown. Hi topes i t’hi enamores irremeiablement, encara que sigui un ésser desmemoriat i obtús. O precisament per això. Posats a idiotitzar-se en l’enamorament, potser és millor deixar-se endur per algú que no pateixi per l’ensucrat ridícul de l’enamorament primerenc. El temps passa i tot agafa un confortable aire de viatge en creuer. Poques novetats i pocs maldecaps. Al cap d’uns anys, però, et trobes amb un final sobtat i definitiu. L’altra necessita una nova joguina. No n’hi ha prou amb anar a Ikea cada dos anys per redecorar la pròpia vida.

De cop i volta, s’engega un ventilador de merda que apunta directament a la teva cara: “sé que t’estimo, però no sé si estic enamorada de tu”, “som diferents”, “em talles les ales”, “és cosa meva, no teva”. Aquesta mena de ronya sentimental, escampada impúdicament i amb salvatgeria, només la pot dir algú que ignora que aquesta vida és per ser viscuda en el record. Si es vol deixar córrer una història, tant se val per què, un s’ha d’esforçar a no tacar-la amb un final indigne. Calen plors, discursos recargolats i una lenta agonia plena d’indecisions. Cal un patiment perllongat i sense final aparent. Cal convocar tots els fantasmes, totes les pors, totes les traïcions. Cal, sobretot, no pensar que un ha perdut el temps amb una perfecta imbècil, sinó amb una abominable pèrfida. Afortunats els qui són víctimes de perversions literàries i no de l’estultícia d’un anunci de mobles.

dimarts, de març 07, 2006

Jo sóc un altre

Durant el darrers anys cada nit en ficar-me al llit m’assalta el mateix pensament: "demà canviaré, això no pot seguir així".

Aquesta frase és tan buida, sonora i matxacona com un mantra budista. L’endemà , indefectiblement, sóc el mateix paio. Què ho fa que sempre vulguem avançar-nos per la dreta a nosaltres mateixos?

El JO que inflo cada nit i assassino cada matí seria tot un figurí: llevar-se d’hora, prendre un suc de taronja natural, rodar la bicicleta estàtica, marcar-se unes piscines, vermut, avançar una novel•la bona de no dir, regar el dinar amb un caldo de la Borgonya, esmolar la sobretaula amb aguts comentaris d’actualitat, freqüentar la Història de la Guerra del Peloponès en lloc de les webs més sòrdides, passejar per racons ignots de la ciutat amb una Leica i una lleugera coixesa, veure caure la tarda encoixinat entre simfonies vieneses, follar, encetar un xampany Taittinger, follar però amb una altra, triangular rutes de viatges sobre un mapa, repartir-se l'any entre la teatralitat de Venècia i Las Vegas... En fi, deixem-ho córrer.

dijous, de març 02, 2006

La ruleta francesa


Temps enrere ja havíem comentat una rotunda obvietat: sovint internet ens fa passejar per viaranys molt allunyats del centre dels propis interessos. Darrerament, m'he vist atrapat per una sensacional estupidesa: la ruleta francesa. De l'escepticisme inicial, vaig passar com un llamp al vertigen d'apostes minúscules i exitoses, el pitjor que li pot passar a un principiant. Comença la roda del vici i l'autoengany. Puges les apostes, la sort no t'abandona i embogeixes. El súmmum de l'alienació arriba quan un es creu capaç de domesticar l'atzar a base d'estratègies esotèriques o, pitjor encara, quan un es creu tocat per una intuïció eficaç.

Pots imaginar-te, per uns moments, que has trobat la teva veritable vocació. Que has començat una nova vida. Notes una veu que et diu veritats de dins i fora de la ruleta. Negre, segona columna. Deixa estar la teva monòtona feina de proletari de la cultura. No et paguen malament, però et tracten d'imbècil. Vermella, parells. Deixa estar les pretensions d'escriure. No hi ha res més intel·ligent que ser un bon lector que no necessita guanyar-se la vida, tenir prou diners per passar-se el dia bevent vermuts i llegint sota la parra d'una masia a la Toscana. Merda, toca el zero i la banca s'emporta la meitat. Deixa-ho estar tot. Aposta cinquanta euros a la vermella, cluca els ulls i crida com un boig perquè l'has tornada a encertar. No saps fallar. Ni que vulguis. Combina dues columnes, números imparells i uns pocs euros al número quinze. Surt el teu número. Sí, és el quinze. Estàs forrat. Estàs eufòric. Per què turmentar-se amb una feina mediocre? Per què intentar escriure? Per què amoïnar-se amb la parella? Per què fer altra cosa que no sigui escoltar la clarividència de la meva veu interior, aquesta veu estranya que mai se m'apareix quan intento fer un sonet?

Tot això s'ha acabat. M'han calgut unes quants fiascos per tornar a freqüentar, més desmenjat que mai, els habituals blogs i diaris digitals. La meva veu m'ha abandonat, no sé si per sempre, però en amarg record m'ha deixat una ferida al cervell que cap mala consciència ni cap discurs racional és capaç d'esborrar. M'ha quedat el dubte d'una altra vida, d'un cop de sort únic i alliberador. Tots els estalvis al dotze i començar a viure d'una puta vegada. Que surti el dotze, per l'amor de Déu, que juro que l'he sentit.

dimecres, de març 01, 2006

Mots-tòtem II

TRENC D'ALBA
Hi ha dos tipus de ciutats marítimes: aquelles on el sol es pon pel mar, com Cadis, i aquelles on el sol surt pel mar, com Barcelona. Aquesta diferencia d'orientació modula el caràcter de la ciutat. En el primer cas, els ciutadans tenen una relació habitual amb la conjunció d'aquests dos fenòmens: van sovint a veure la posta prenent unes birres, porten les xavales a que s'estovin amb la carícia visual de les onades irisades i intenten capturar l'esquiu darrer raig del dia.

A les ciutats com Barcelona, en canvi, rarament veiem la sortida del sol sobre el mar. Cal llevar-se a quarts de sis per poder gaudir, entre lleganyes, d'aquest espectacle. Només els màrtirs de la matinada, practicants del footing i d'altres arts esotèriques, hi assisteixen. La resta dels mortals només veiem la sortida del sol sobre el mar en ocasions excepcionals i memorables: normalment creuant a la deriva la ciutat i encallant a l'arena, desferres d'una nit de festa.

Aquest contacte escadusser explica que l’expressió trenc d’alba sigui pròpia d'un país encarat al Mediterrani occidental com el nostre. En aquestes rares ocasions, l’erupció del sol sobre el mar sembla un espectacle tan fràgil, un moment tan trencadís que el nostre desbastat estat corre també el perill de rompre’s definitivament. L’equilibri precari de l’alcohòlic es decanta cap a l’astorament absolut davant el malabar còsmic del sol en ascensió. Quedem esmicolats entre els grans de sorra.

dilluns, de febrer 20, 2006

Lligar a la discoteca

Fa temps que lligar de nit amb una desconeguda em sembla una admirable gesta, una proesa molt per sobre de les meves modestes capacitats. A les discoteques, em moc entre un desig salvatge cap endins i un respecte capellanesc cara enfora. No m'arrisco gens. Per sobre de tot, m'aterra la idea del rebuig. No el rebuig amistós, aquell "no" que respon amb un somriure agraït i afalagat, sinó el rebuig total, el que neix del fàstic de sentir-se una indefensa presa amenaçada per afamats voltors.

Observo les destraleres maniobres dels altres mascles que ballen a prop meu, sempre tan nombrosos i empipadors. Simulen estar concentrats en una música pèssima i reiterativa fins al vòmit. Suen a riuades i reparteixen cops de colze. Molts reben un no de fàstic que els deixa indiferents, mentre d'altres tenen una relativa sort i entomen un no simpàtic amb total incomprensió, com un signe alentador d'una estèril perseverança.

També hi ha qui lliga amb una noia guapa i se l'enduu al catre. La resta ens el mirem amb rabiüda enveja i creixent excitament. No acostuma a transcórrer gaire temps entre els petons amb l'alè de cubata de garrafa i el grapejar-se desvergonyidament. Bravo. Què es deuen haver dit? Quina mena de conversa ràpida, enginyosa i insubstancial ha obrat el miracle? M'imagino aquestes converses, concises i efectives, com petites meravelles literàries, inspirades per una motivació inigualable. No em crec que tot s'expliqui per les collonades que el professor Sebastià Serrano anomena "comunicació no verbal": subtils moviments de cella i de malucs... Encara recordo el venerable catedràtic pel Pati de Lletres empaitant estudiants amb piercings al melic. Pobre Serrano! Feia el mateix efecte que qualsevol vell verd, per molta pàtina pseudocientífica amb què volgués adornar la seva bava de pervertit.

Jo, que sóc dels que lliguen a base de molts cafès, admiro moltíssim els que treuen un bon partit de la nit. Són sincers i van al gra. He suportat massa converses interminables, plenes de cites de llibres que no m'havia llegit, només per acabar fotent un clau més aviat trist, fatigat de tanta innecessària sofisticació. O, pitjor encara, per acabar en una altra amistat no desitjada, col•leccionant cruels records de seduccions fracassades.

dimecres, de febrer 15, 2006

Concurs sobre blogs

Us proposem el següent concurs: Identifiqueu a quins blogs pertanyen els següents pastitxos estilístics. Es tracta de blogs bastants coneguts i que porten més d'un any de funcionament.

Qui n'endevini més tindrà un premi garantit. Si algú s'ofen, que respongui en forma de sàtira. La "catosfera" no pot ser una bassa d'oli permanent.

BLOG 1
No hi ha res millor que una escapada a Roma quan està nevada. Molts tès, moltes passejades... A més a les galeries Vitorio Emmanuelle hi han un obert una botiga de disseny japonès. Tinc ganes, però, de tornar chez nous i llegir els 254 blogs que tinc agregats a bloglines. Per cert, podeu veure les fotografies del viatge al meu compte de Flickr (no, no se'm veuen les cames). Us proposo un meme pels vostres blogs: visiteu tots els museus de Barcelona en una sola tarda i sintetitzeu-ne l'experiència en una sola frase, a ser possible que sigui d'algú altre (preferentment d'algú d'El País). Ui, no sé que hi faig encara escrivint (a més, en hores de feina pagades pels vostres impostos).
Qui sou?

BLOG 2
L'OTAN bombardejarà Madrid per provar armes secretes.

Així m'ho ha assegurat un confident meu contactat en una casa de cites (àlies Deepthroat). No puc revelar la font, però això passarà aquest dissabte.El CNI respondrà tirant com antiaeris tots els coets que s'havien d'utilitzar per celebrar la concessió dels Jocs Olímpics. Per cert, una font del COI (àlies COIons) m'ha dit que Madrid va guanyar les votacions, però James Bond, infiltrat com a membre de la delegació de Blair, va treure una pipa i allà es va acabar la reunió. La veritat no és allà fora, és al meu blog. Per cert estic pensant en canviar el fons de la pàgina a groc. Què hi penseu?
BLOG 3
De definició del que és aquest artefacte (o potser no)

Això no és un haiku
és una cosa semblant
però igual de profunda

Amb rostre de... sensibilitat a flor de pell

dimarts, de febrer 14, 2006

Haixix o vi?


A part d’una eficaç estratègia de socialització entre adolescents, fumar porros m’ha aportat molt poca cosa. La manca d’ambició s’ha confabulat sovint amb l’haixix per lliurar-me a les misèries del derrotisme panxacontent. Durant anys, en les poquíssimes ocasions en què el meu pensament s’alçava tímidament cap a una idea atractiva, cap al començament d’alguna cosa, he corregut desesperat a encendre’m un canuto per anestesiar-me una estona i esquivar l’insuportable pes de la responsabilitat. La meva escriptura es mantenia pulcrament verge, plena d’esperances que ningú era capaç de criticar ni desmentir. Vivia plàcidament jutjant els companys pel que feien i a mi pel que podia fer. Per als altres, acte; per a mi, potència. I, mentrestant, jo, fart d’un fum espessíssim, em trobava amb els sentits empessigollats, disposats a engolir música o pel•lícules sense límit. Assassinava el temps amb l’atenuant d’un demà imposible.

La meva despreocupació era tal que podia llegir “Els paradisos artificials” de Baudelaire sense entendre’l ni fer-li cas. Encara ara he de confessar que la comparació que fa entre el vi i l’haixix em té confús, indecís.

“El vi exalta la voluntat, el haixix l’anihila. El vi és un suport físic, el haixix és una arma per al suïcidi. El vi fa tornar bo i sociable. El haixix aïlla. L’un és treballador, per dir-ho així, l’altre és essencialment mandrós. ¿Per què caldria, en efecte, treballar, llaurar, escriure, fabricar el que sigui, quan es pot aconseguir el paradís de cop? En fi, el vi és per al poble que treballa i que mereix de beure’n. El haixix pertany a la classe de les joies solitàries; és fet per als miserables ociosos. El vi és útil, produeix resultats fructífers. El haixix és inútil i perillós.”

dimarts, de febrer 07, 2006

De civilitzacions

Ambaixades assaltades, banderes cremant, pedrades i morts. El conflicte de les caricatures de Mahoma fa les delícies dels seguidors de Samuel P. Huntington i el seu xoc de civilitzacions. És sobrer escandalitzar-se per l’embogida resposta dels moviments islamistes. De qui res s’espera, res es critica. Només es condemna. El que és realment preocupant d’aquesta història és la reacció d’alguns articulistes i polítics progressistes. D’aquells que comparen el mal gust d'un caricaturista amb la violència d'un fanàtic.

Hi ha qui aprofita tot això per veure-hi actituds islamofòbiques. Excuses de mal pagador per mantenir-se en una inútil i impossible equidistància. Islamofòbia és lluitar contra un mesquita en un barri farcit d’esglésies i temples de Jehovà. O veure els palestins com si fossin indis trets d’un neowestern, les terres dels quals els israelians tenen el dret a colonitzar. Res a veure amb el rebuig il•lustrat contra qualsevol forma de fanatisme religiós.

Sembla que el que s'imposa ara des del pensament políticament correcte és demanar respecte a totes les creences. De fet, l'únic respecte racionalment exigible és el respecte a les persones, no a les seves opinions. Les dones al món islàmic mereixen més respecte, no el profeta Mahoma. És tan senzill que fa pena recordar-ho. Avui mateix, l'arabista Gema Martín Muñoz feia unes declaracions a El País on aquests principis tan bàsics s’esfumaven irremeiablement: "Se trata de un elemento de provocación que falta al respeto de una de las religiones más importantes del mundo."

La simetria culturalista entre el xoc o l’aliança de civilitzacions comença a mostrar la seva llastimosa realitat. Mentrestant, els fanàtics de casa nostra ja es freguen les mans amb aquesta nova onada de respecte a totes les creences. Els catòlics espanyols, aquells que han comparat el matrimoni homosexual amb Auschwitz, comparteixen el menyspreu de la llibertat d'expressió dels seus homòlegs islàmics. Potser en aquests dies fóra bo recordar que Maragall i Carod encara tenen problemes amb la justícia per una innocentíssima corona d'espines.

dijous, de febrer 02, 2006

Gossos


Observo distret una esceneta de carrer al benestant barri del Putxet: el gos d'una dominicana acaba de mossegar la cama d'una pija que també havia sortit a passejar el seu quisso. Les dues estan fent papers com dos accidentats de carretera. La pija li demana els papers de vacunació per assegurar-se de que no agafarà la ràbia. La dominicana li diu que els ha d'anar a buscar a casa en un moment. Que viu a prop. La pija s'extranya de que visqui al seu barri i li pregunta repetidament "¿seguro que vives por aquí?". No sé si està més nerviosa per la mossegada o per assabentar-se que el seu barri ja no és el que era.

Entranyable costumisme barceloní, una d'aquelles estampetes que explicaria amb una llagrimeta un Emili Vilanova o en faria sang un Robert Robert. Per la meva part, elevo l'anècdota a categoria per dir que els gossos no m'agraden gens. Moltes persones davant d'aquesta afirmació és pensen que ets una mala peça. Sembla que per demostrar que ets una persona sensible és obligat acaronar qualsevol bitxo pelut que se't fiqui davant. L'únic animal que m'agrada és el cavall llançat a galop cap a la meta d'una cursa lluint el número al qual he apostat força pasta. És una imatge que uneix l'estètica cinètica més etèria amb el materialisme més groller.

Els gossos, però, els trobo uns paràsits. No és un insult, és la definició científica del seu comportament. A Reykjavík van fer un referèndum als 80 que va prohibir la possessió de gossos a la ciutat. Ja tinc un motiu més per admirar Islàndia. L'altre era una islandesa que no vaig aconseguir convèncer de les virtuts del doggie style.

Només salvo de la crema els gossos pigalls dels cecs i els que rastregen víctimes de terratrèmols. Els que ensumen drogues els trobo uns delators de mala mena.

dimarts, de gener 31, 2006

Fer-se vell o morir


La por a envellir, avui en dia, està més estesa que la por a la mort. En comptes de celebrar el fet de tenir salut mentre un es va fent gran, són molts els qui s’horroritzen davant els signes d'ineluctable decadència física, per subtils que siguin. En els anuncis contra el tabac, l’envelliment prematur de la pell té la mateixa importància que el càncer de pulmó. Una fina arruga o unes tímides entrades provoquen un esglai mortal, indecent. Hi ha qui amb vint-i-cinc anys ja comença a turmentar-se i no acaba mai.

El juvenilisme és una plaga que ve de lluny i no hi ha qui l'amaini. Pensar que en aquesta vida no hi ha res millor que ser jove, que els joves encarnen el més noble i envejable de l’existència humana, és una idiotesa que només s’haurien de creure quatre xavals eixelebrats. L’engany de voler allargar la pròpia joventut té conseqüències greus. Les víctimes del juvenilisme no només es vesteixen com si fossin l'etern adolescent. També acostumen a patir una tràgica inconsciència sobre el pas del temps. Mentre un es cregui jove i procuri comportar-se com a tal, s’ho pot perdonar quasi tot, sobretot no prendre’s la vida seriosament. No estimar, no realitzar-se, no tenir espurnes de solidaritat amb el patiment aliè. No buscar moments d’edificant dignitat moral.

A tots els peter-pans que pul•lulen per les cantonades i les discoteques de la nostra ciutat els cal un bon consell. Algú els hauria de xisclar a l’orella, sense por a trencar-los els timpans, aquella gran frase d’Oscar Wilde: “Senyors i senyores, això no és un assaig general, això és la vida.”

dilluns, de gener 30, 2006

Captaire Moral - The Movie

Ladies and gentlemen, és un honor presentar-vos la pel·lícula:

"Un dia en la vida d'un captaire moral"



dilluns, de gener 23, 2006

Feminisme pijo

Llegeixo un article a El País titulat "Rebelión en Wall Street" sobre la demanda per discriminació que han interposat un grup de dones contra el Dresdner Bank:
"El proceso legal lanzado el pasado 9 de enero por cinco directivas del Dresdner Bank en Wall Street ante un tribunal de Manhattan [...] cubre a unas 500 mujeres que han sufrido algún tipo de discriminación sexual en la entidad. Piden 1.400 millones de dólares (unos 1.200 millones de euros) en compensación por "la pérdida de ingresos, depresión, estrés y ansiedad" sufridos en su trabajo. En concreto, denuncian que se han topado con un techo de cristal que les impide ascender a puestos ejecutivos más altos."
Analitzem una mica aquests números. 1200 milions a repartir entre 500 dones toquen a quasi 2.4 milions d'euros per persona en concepte de compensació. Aquestes yuppies tindrien el meu respecte si anunciessin que destinarien els diners a ajudar a les dones realment discriminades: mestresses de casa, víctimes de la violència domèstica, mares solteres, obreres del tercer món...

Sostre de cristall? Tres de les demandants són directores i les altres tres són vicepresidentes del banc. On volen ascendir? L'únic escalafó laboral que els falta és ser presidentes del banc i, si jutgem per la lleialtat que han mostrat amb aquesta demanda absurda, massa amunt i tot que han ascendit. Era des dels seus llocs de responsabilitat que haurien d'haver mirat de canviar les coses si percebien signes de discriminació. Hi ha menys dones directives, és cert, però la desproporció s'hereta de les business schools on hi van a estudiar en menor proporció.

Però a més la demanda inclou uns arguments moralistes inacceptables:
"Para nadie es un secreto las juergas que se pegan los brokers con sus clientes en clubes de strip-tease de Nueva York. Jyoti Ruta comenta que una noche fue obligada a dejar una cena de trabajo porque los chicos querían ir a un destape. Kathleen Treglia añade que una compañera fue contratada por su físico, "porque los hombres querían un bombón para sus ojos". Y Maria Rubashkina alega que algún directivo traía prostitutas a la oficina durante el almuerzo."
A la tal Jyoti li diria que no crec que al club de strip-tease hi anessin "a treballar" així que marxant no es va perdre res important. "Kathleen fue contratada por su físico"... descobrint la sopa d'all a canvi de dos quilos o què? Maria Rubashkina diu que algun directiu es feia acompanyar de putes. Què té a veure això amb la discriminació? De què serveix ser directiu si no et pots desfasar una mica? En què et diferencies del conserge?

No s'han de mesclar operacions d’enriquiment personal amb el feminisme autèntic. Les yuppies no necessiten robar bancs d'una manera tan sofisticada. Qui ha de robar bancs i donar els diners a les dones que els necessiten és l'Estat: un robatori organitzat que es coneix com a "política social". Si l'Estat abdica d'aquesta responsabilitat, que ho faci algú altre, però tinc seriosos dubtes de que enriquir encara més unes pijes sigui un avanç pel feminisme. No és més aviat la unió de dos fenòmens típicament ianquis: la correcció política i el forrar-se a cop d'advocats?

diumenge, de gener 22, 2006

Fondue al tramvia

Escric des de Zuric, la capital econòmica i cultural de Suïssa. Tothom que hagi vist “El tercer home” recorda la sagnant comparació que formula el personatge interpretat per Orson Welles:
"A Italia, en trenta anys de dominació dels Borgia, hi va haver guerres, sang i mort, però van sorgir Michelangelo, Leonardo da Vinci i el Renaixement. A Suïssa, hi va haver amor i fraternitat, 500 anys de democràcia i pau i... què van produir? El rellotge de cu-cut."
Llàstima que sigui una frase plena de falsedats i inexactituds. De fet, el rellotge de cu-cut és un invent alemany, no suís. I la mítica democràcia suïssa és un recurs retòric tan buit com universal. Quan es vol parlar d’un petit país que gaudeix d’estabilitat i democràcia se l’associa elogiosament amb el país helvètic. D’aquesta manera, Costa-Rica és “la Suïssa de Centreamèrica”, igual que en altres temps Uruguay era la Suïssa de Sud-amèrica o Etiòpia, la d’Àfrica... És menys conegut, però, que a Suïssa el dret a vot de les dones no es va garantir en tots els cantons fins a l’any 1971. Meravelles del federalisme comarcal.

Posats a fer comparacions, la democràcia suïssa té molt a veure amb l'antiga Atenes. És una democràcia esclavista on et pots trobar fills d’estrangers que han nascut allà i han assolit l’edat adulta, però que encara no se’ls reconeix la ciutadania. Tot un model per a l’Europa-fortalesa que s’està construint sense cap pudor cap als drets humans més elementals.

La foscor d’una democràcia racista com la suïssa és difícilment apreciable per al turista. El país alpí es projecta cap al món irradiant una dolça simpatia. És un pessebre impol•lut regit per un despietat “civisme”. En Pla trobava emprenyador el fet que se't podia caure la cartera i trobar-la el dia següent al mateix lloc. Mentre camino encuriosit per carrers saturats de botigues de luxe, topo amb un tramvia de l’ajuntament llogat per quatre executius ociosos que hi mengen fondue. No costa imaginar-se que a la ciutat de Zuric els captaires morals són una respectable minoria, corsecats per uns privilegis que poden mostrar amb una obscenitat sense límits. Amb tanta opulència, és fàcil sentir una basarda semblant a la de caminar per les seves monstruoses muntanyes.

dijous, de gener 19, 2006

Mediació rima amb perversió


En una classe d'institut hi trobem un paper de màxim interès:
"Si vols contribuir activament a crear un clima positiu de centre,

si desitges donar una resposta creativa als conflictes,

si creus que la comunicació horitzontal és més eficaç que la vertical,

si t'atreveixes a afrontar amb optimisme les dificultats,

si la injustícia no t'és indiferent...

Triar la mediació pot ser un bon començament."
Els mestretites de casa nostra s'han empescat una nova figura de terror educatiu: l'estudiant mediador de conflictes. Organitzen cursos als instituts per crear brigades de jovenets que facin d'interlocutors en qualsevol merder que es produeixi portes endins. La nociva ingenuïtat d'aquests professionals de l'ensenyament no es redueix a crear ridículs apòstols de l'harmonia universal. També fan seminaris, màsters i, fins i tot, doctorats. Al cap i a la fi, la lògica del gremialisme és de les més poderoses que existeixen.

Tot de sintagmes buits i ensucrats es concentren en aquest breu anunci: "resposta creativa", "comunicació horitzontal", "clima positiu"... És una mostra més del desastre educatiu que un part de l'esquerra cumba catalana ha contribuït a crear amb coartades ideològiques robades a l'avi de Heidi. Si la dreta és culpable del penós finançament de l'ensenyament públic, l'esquerra ha d'entonar un sincer mea culpa per l'estovament intel•lectual del seu discurs pedagògic.

Potser la clau del problema és el sou dels mestres. Fan una feina important i dura, de trinxera. Treballen en condicions d'alta perillositat, sempre vulnerables als capricis d'uns xavals defensats pels imbècils dels seus pares. Els qui ara s'hi dediquen tenen una indubtable vocació. Són, per dir-hi suaument, persones a qui agraden els nens. Perversos amb poques llums. Gent que li cau la llagrimeta amb una novel•la de Paulo Coelho o amb la pel•lícula de Titànic. Convoqueu places de mestre amb sou de diputat i vejam què passa.

Wilhelm Reich





La posteritat ha estat malèvolament injusta amb el psicòleg Wilhem Reich. El qui un dia va ser el deixeble predilecte de Freud, va entrar ja en vida en una espiral de rebutjos. Ara es fan pel•lícules sobre Kinsey i la seva "revolució" sexual. Però pensem per un moment que Kinsey va escandalitzar americans. Escandalitzar americans és fàcil. Reich va escandalitzar vienesos, alemanys, noruecs i soviètics de primera fornada (també, és clar, els americans que el van deixar morir en un presó de mala mort a Pennsylvania). Aquesta nòmina d'escandalitzats mereix un cert respecte, demostra un insubornable tremp intel•lectual.

Han contribuït a aquest ostracisme la censura de la psicoanàlisi oficial (Reich va tirar en cara a Freud, amb raó, que fiqués al mateix nivell l'impuls de mort i l'impuls eròtic) i el seu trastocament del últims anys en els quals va començar a construir estranys aparells anomenats "Acumuladors d'Energia Orgasmàtica" (foto).

Tots els qui apreciem un bon polvet tenim molts motius per estar agraïts a Reich. Va ser dels primers a demanar mètodes anticonceptius per a les masses, va dir alt i clar que no hi ha revolució sense alliberament sexual, va defensar l'esclat creatiu que produeix un orgasme (tota la poesia beatnik neix d'un intent de reproduir alguna cosa semblant). Una vegada li van encarregar que adeqüés un gimnás per a ús de les Joventuts Comunistes Alemanyes. Reich va creure que el millor que s'hi podia fer era habilitar una sala amb tots els matalassos del gimnàs perquè els joves camarades es poguessin desfogar i estretir la seva camaraderia. El van expulsar del partit.

Però Reich no és només una relíquia històrica a venerar. Llegim:
"Existeix una gran misèria sexual a Alemanya, com a tots els països capitalistes. Aquesta misèria afecta profundament els joves perquè viuen a casa de sons pares i no poden disposar de casa pròpia. Molts no tenen feina ni diners per subsistir, per això no poden viure amb les persones amb qui voldrien viure, i moltes relacions que serien possibles quan estiguessin mitjanament assegurades les condicions materials, no són possibles senzillament perquè aquestes condicions no ho permeten."
Proposo a la ministra de Vivenda, Sra. Trujillo, que si vol deixar de ser la més impopular del govern faci seu aquest paràgraf de Reich. Cal que canviï el nom del seu "Plan de Vivienda 2005-2008 para Favorecer el Acceso de los Ciudadanos a la vivienda” pel nom "Picaderos pel Poble". Això és el que tots volem. L'acumulador orgasmàtic de Reich tenia pocs metres quadrats però estic segur que era una delícia "d'habitabilitat".

dimarts, de gener 17, 2006

Victòria pòstuma





Fa tres mesos que estudio alemany i amb prou feines sóc capaç de fer l'indi amb algú carregat de paciència i bons sentiments. L'alemany m’és una llengua atractiva, encara que quan un s’hi endinsa té la desesperant sensació d’intentar creuar un oceà. Un gran repte amb fracàs quasi garantit.

No fa gaire vaig conèixer una estudiant de filologia alemanya, una berlinesa d’extrema esquerra que es trobava a Barcelona engreixant l'exèrcit Erasmus de la ciutat. Mentre li contava que havia començat a estudiar alemany, la seva cara delatava una certa incredulitat i nerviosisme. Vaig haver d'insistir una bona estona fins que li vaig fer explicar perquè li podia sorprendre que algú d'aquí estudiés la llengua del país més ric i poblat d'Europa. Resulta que, segons ella, molt per sobre de la seva tradició cultural, la llengua alemanya se significava per ser "la llengua dels nazis", ja que “tots els alemanys van ser còmplices”. Els 150.000 socialistes i comunistes alemanys que van morir a mans del règim hitlerià quedaven relegats al més profund dels oblits.

Fins no fa gaire, em pensava que aquesta injusta relació era un pensament infantil, una d’aquelles inevitables conseqüències d’haver-se empassat massa pel•lícules de la Segona Guerra Mundial. Creia que això només es podia dir en la intimitat i la borratxera, com una d’aquelles bajanades que tothom pensa i tothom sap que no es poden dir seriosament. Anava errat. El febrer passat hi va haver una agra polèmica a Israel, quan un important nombre de diputats i ministres es van oposar a que el president alemany Horst Köhler parlés en la seva llengua davant el Parlament israelià perquè era "la llengua dels nazis".

L’apropiació política d'una llengua és una perillosa barabaritat sense fonaments racionals. S'haurien de sentir malament els qui parlen castellà, portuguès o anglès, llengües de països perpetradors de genocidi? És que no era l'alemany la llengua de tantes i tantes víctimes, jueves o no? Afirmar solemnement que escoltar alemany et recorda una llengua de botxins pot semblar propi d’algú amb molta sensibilitat, però l’únic que s’està fent és certificar un victòria pòstuma de Hitler, erigint-lo com a màxim representant dels alemanys i la seva cultura pels segles dels segles.

diumenge, de gener 15, 2006

Decorant


Al llarg de la història la figura del literat ha estat comparada amb les coses més estranyes. Pels grecs el poeta era un boig que bavejava versos en ple atac catalèptic. Els romàntics es comparaven amb ocells com l'alosa o el rossinyol, sobrevolant la seva creació, sempre més amunt. Els decadentistes es veien com una mena ionquis d'exotisme, competint per veure qui aconseguia els efectes sonors més peregrins.

Totes aquestes comparacions tenen certa gràcia, però estan indissolublement lligades a l'esperit de l'època que les va engendrar. Cal pensar comparacions que s'adiguin més amb els nostres temps. Les metàfores s'han d'actualitzar de tant en tant per no viure de renda del que han pensat els altres. N'aventuro una de possible.

Per mi un narrador és com un decorador d'interiors. Ha de crear un espai habitable pel seu hoste (el lector), crear ambients on s'hi senti còmode. Hi ha autors, pocs, que creen un ambient amb una sola frase (Shakespeare, que treballava amb decorats tirant a precaris, era el mestre d'això: "'tis bitter cold", "Hark, do you hear the sea?"...). La majoria necessita pàgines i pàgines de pinzellades. Una novel•la seria, sota aquest punt de vista, un enfilall d'estances, una successió d’ambients comunicats per un passadís central. L'estil seria l'art de la continuïtat i la interrupció, guiar un hoste per les diferents habitacions que acabem de decorar, demorant-se el just per produir el màxim efecte.

Quan en una novel•la us trobeu un rebedor desastrat, més val que la deixeu. El que seguirà segurament serà inhòspit. Hi ha llibres inevitables i llibres inhabitables.

dissabte, de gener 14, 2006

Una grip per als descreguts

Les notícies sobre la grip aviària, per greus que semblin, reben un impacte suavíssim en una població molt descreguda. El que més he escoltat són quiexes per un cert alarmisme en els mitjans de comunicació, timídament apaivagat pels responsables sanitaris. Entre els aficionats al pensament conspiratiu, hi ha qui hi veu una estratègia dels governs de la Unió Europea per introduir un ambient de pànic general a l’estil ianqui. Tenir les masses espantades significa tenir-les dòcils. Molt temptador, sens dubte.

Pensar que les profecies sobre la primera epidèmia global del segle XXI podrien quedar en lletra morta és cosa molt comprensible. En tota aquesta història de la grip aviària hi ha elements francament inquietants. Més que el sensacionalisme del tractament mediàtic, esgarrifa veure com la sagrada lògica del mercat no respecta ni el dret a la supervivència. Els propietaris del laboratori suís Roche haurien de comparèixer davant un tribunal internacional, en comptes de forrar-se obscenament. Malgrat tot, no recordo antecedents que em permetin desconfiar completament de l’Organització Mundial de la Salut. Si l’OMS assegura que la pandèmia és “inevitable”, m’ho crec. L’àntrax i la grip aviària no em semblen comparables.

És realment estrany que gairebé ningú no s’hagi deixat endur pel pànic. Una lectura atenta del que està passant ens hauria de fer sortir escopetejats cap a la primera botiga de màscares. Les existències dels supermercats són a l’abast de qualsevol acaparador. Tot segueix igual. Tanta indiferència cap a la grip aviària fa sospitar el pitjor. Potser és que molta gent s’avorreix i desitja en la intimitat una catàstrofe general per viure una autèntica aventura. S’imaginen que aquesta grip els matarà, a tot estirar, un parell o tres de coneguts. Al cap i a la fi, anar a un enterrament per inflar-se a canapès i pensar en la sort d’haver-se salvat pot ser una experiència entretinguda i recomfortant.

divendres, de gener 13, 2006

Rastres de rostres

Amb la meva companya em passa una cosa tràgica. No sé com dir-li, com abordar-ho. Ella, en una època llunyana va ser la millor amiga d'un antic amor meu, un amor desesperat com els meus vint anys. Elles eren amigues molt abans que jo conegués a cap de les dues. La casualitat radica en que les vaig conèixer per vies totalment diferents, sense punt de contacte, i amb una diferència d'anys. Sé que havien estat amigues per una fotografia que em va ensenyar l'antic amor en qüestió. Com a bona femme fatale el seu àlbum de fotografies era un cementiri col•lectiu, tots els cadàvers que havia anat deixant al seu pas (pretendents enfebrats i amigues envejoses) catalogats amb una precisió d'entomòleg. Només em va caldre passar-ne unes quantes pàgines per ser dolorosament conscient que jo acabaria també plastificat dins aquell àlbum, bidimensional, una curiositat més, una vel•leïtat arxivada.

Tot això ja es prou rocambolesc però no és el moll del problema. Les persones que són molt amigues es contagien, imperceptiblement, alguns gestos únics, alguns girs expressius. Sovint elles no se'n adonen, però un observador extern pot detectar la semblança amb una mica d'atenció. I quin millor observador que un amant? Un amant que està acostumat a escrutar aquestes minúcies gestuals per fer-ne dipositaris d'atractiu. El cas és que la meva companya té un gest calcat a un del meu antic amor. El gest en qüestió es difícil de descriure. Es tracta d'un obrir molt els ulls en dir-li alguna cosa singular en una sobresorpresa que ja no és sorpresa en fer-se gest, subratlla la sorpresa alhora que la clausura, un res de nou sota el sol que engoleix el nou i el retorna com a ja conegut.

Qui ha influït a qui? Quina noia va originar aquest gest i va encomanar-lo a l'altra? Prefereixo pensar que la meva companya era la personalitat dominant de l'amistat i l'altra la va copiar. Creure el contrari és terrible i em plantejaria moltes preguntes: radica l'atractiu que sento per ella en aquest gest? En aquest rostre aliè esclatant de sobte en el seu rostre? M'estic follant el meu passat?

dijous, de gener 12, 2006

Rèquiem pels pagesos europeus


Tot pensament purament ideològic necessita alguns enemics fantasiosos a qui atribuir l'eterna imperfecció de la societat on vivim, especialment si aquest pensament és el far amb què es guien els governants. En el cas dels pensadors neoliberals, aquest cap de turc és la pagesia europea. Els pagesos dels països occidentals són acusats de ser els veritables responsables de la fam al món. Personatges tan odiosos com Xavier Sala-Martín afirmen que els països pobres no es poden desenvolupar per culpa de la resitència dels pagesos europeus a deixar-se esclafar per les lleis d'un mercat desregularitzat.

Els agricultors europeus només surten a les notícies quan exerceixen una certa violència, ja sigui tallant carreteres o abocant tomàquets al mig d’una plaça. Pateixen una constant criminalització. Quan els columnistes reproven els seus presumptes privilegis, s’obliden d’aquells que s’enduen el tros més gran dels pastís: els intermediaris. Aquests serien els únics beneficiaris, d’aquí i d’allà, de la supressió de les ajudes i dels aranzels.

Més enllà dels arguments, els atacs als camperols encaixen molt bé en un atàvic menyspreu des de les capes benestants de la ciutat. Sé de què parlo. Sóc un urbanita de cap a peus, d’aquells que es maregen amb la pudor del camp i li xiulen les orelles amb els dialectes rurals. Voltaire és un excel·lent exemple d’aquesta irrespectuosa relació. Ell els anomena “salvatges rurals europeus” i els defineix amb un odi fora mida:

“rústecs que viuen a les seves cabanes amb les seves femelles i altres animals diversos [...], que parlen una xerrameca que no s’entén a les ciutats, ja que tenen poques idees, i en conseqüència, poques expressions. Hi ha salvatges d’aquests per tot Europa i cal reconèixer que els indis del Canadà i els cafres africans que acostumem a qualificar de salvatges són infinitament superiors als nostres.”

El mesquí atac cap a aquells que intenten viure de la terra té una indubtable eficàcia. És obvi que cap govern es permetrà la temeritat de quedar-se sense la pròpia producció agrícola, indefens davant d'una crisi natural o de política internacional. La majoria de receptes neoliberals ja s'apliquen, així que aquesta radical mesura queda com a boc expiatori per explicar-se com és possible que, allunyada l’amenaça comunista, encara no visquem en un món ideal. En un món ideal, no ho dubteu, els camacos anirem al camp com qui va a un pessebre vivent, alternant el turisme rural amb uns acollonants camps de golf. Bon cop de swing!

dimecres, de gener 11, 2006

Basquitis

Parlar d'aquest fenomen quan està en plena decadència potser és una mica abusiu. Per "basquitis" em refereixo a l’emmirallament que certs sectors de l'esquerra catalana senten envers el moviment abertzale basc. Emmirallament, o més aviat, mesmerització completa.

Aquest síndrome sol anar acompanyat d'una mimesi estètica paral•lela: aquell jersei de la iaia amb una cremallera més gran que la de Montserrat, aquell rapat arrasador on només sobreviu la cueta.

Fenomen en decadència però que encara dóna cops de cua. Ahir mateix vaig coincidir en un sopar amb una noia d'aquesta corda. Enmig del sopar va treure emocionada una diari amb la fotografia d'un etarra detingut. Va dir: "No em digueu que no és sexy, amb aquestes manilles...". Va fer la transició del discurs sexual al polític amb la facilitat d'un filòsof francès: "Aquesta gent són herois. Fan allò que nosaltres no tenim collons de fer."

Els seus comentaris van caure, sense pena ni glòria, sobre el coixí teixit per les converses creuades. En aquests sopars col•lectius el brunzit de confusió forma un tap a les orelles que obtura tota possibilitat dialèctica.

Va arribar l'hora dels postres i jo m'anava a fer unes ratlletes quan las vasquitonómana em va espetegar:

- On vas prenent aquesta merda? No veus que és molt xungo!

La safata estava servida. La guillotina esmolada. Només faltava el cap.

- Prenent això només em mato a mi. Els teus "herois" maten als altres.

Per fi, moment únic en la nit, es va fer el silenci. Silenci trencat només per la meva esnifada a mode de cop de porta. Que una radicalilla em vingui amb escarafalls moralistes sobre les drogues em toca la moral. Només demostra que la basquitis és un fenomen tan típicament català que fins i tot l'adopten tietes en potència.

dimarts, de gener 10, 2006

Entrevista a Maquiavel


La posició grisa i privilegiada que ocupo com a treballador indirecte de l'Administració Pública m'evita alguns dels aspectes més salvatges del capitalisme d'avui en dia. De moment, no he fet mai una entrevista de feina on se'm vexés fins al punt de convertir-me en un ocasional jugador de rol o en un indesitjat objecte de psicoanàlisi barata.

De totes les barabaritats que m'han explicat, la pregunta que em té fascinat és aquella tan típica de "Digue'ns un defecte i una virtut de la teva persona". Diuen que la clau per respondre satisfactòriament es troba en l'exposició del defecte. El truc més conegut és el de presentar-se com algú que és víctima d'un insaciable afany de perfeccionisme. Res millor que fer-se passar per un pencaire masoquista que es complau de manera coqueta en la seva capacitat d'autoexplotar-se.

Davant d'aquesta grostesca comèdia, no sé si és més humiliant contestar la mentida convinguda o assajar de respondre alguna cosa passablement honesta. La brutal simplicitat de la pregunta fa impossible un discurs gaire brillant, però en les meves fantasies de justicier urbà puc imaginar-me com reaccionaria calculadament. M'aprendria de memòria unes paraules de Maquiavel sobre la insatisfacció humana per recitar-les amb posat greu i mirada amenaçant:
"Les apetències humanes són insaciables, ja que, en la mesura que, per naturalesa, tenen la capacitat i el desig de voler totes les coses i, per fortuna, la capactitat d'aconseguir-ne poques, d'això se'n desprèn un constant descontentament en les ments humanes i una repugnància per les coses que es tenen."
Llàstima que l'autoritat de l'entrevista acostuma a recaure en la previsible i llefiscosa figura d'un llicenciat en psicologia, mercenari de dubtosos coneixements sobre el comportament humà. Si em toqués un interlocutor més decent, podria tractar-me amb total menyspreu. A l'entrevistador no li hauria de ser gaire difícil replicar que el meu defecte particular no és el de la insatisfacció, sinó el de la vanitat. Mentre m'atorgo virtuts singularíssimes, m'escudo en el defecte més comú de tots els mortals.

diumenge, de gener 08, 2006

Santoral

Els blogs són un fenomen recent, però la literatura personal no. Hi ha un seguit d’individus que han canviat el que significa començar una frase pel pronom "JO".

Són els candidats que proposaríem per a una immediata beatificació i entrada en el Sancta Sanctorum Blogger, acompanyats de les frases de la seva candidatura:

MONTAIGNE:
"Cada persona conté la forma entera de la condició humana"
GERMANS GONCOURT:
"Cal representar la humanitat fluctuant en la seva veritat momentània"
PLA:
"Veig el món en forma d’article"
SAGARRA:
"Les nits de Barcelona! Qui diu les nits, diu els capvespres i les matinades, l’hora del te, de l’aperitiu, del sopar, del cafè, del puro, de la copa, de l’altra copa i de l’altra copa fins a les que siguin, fins al segon i al tercer jo."
Si voleu dirigir-los una pregària, podeu fer servir aquesta fotografia com a estampeta. Mostra a dos dels nostres sants en un estat beatífic, capturats en un moment de profunda concentració i recolliment.

Tags:

dissabte, de gener 07, 2006

Quin parell!


El llibre La bona sort de Fernando Trías de Bes i Àlex Rovira és un dels opuscles més lamentables que m’han caigut a les mans (anava al lavabo i ja va ser mala pata que el primer llibre que trobés a mà fos aquest). Després de llegir unes pàgines he hagut de reprimir-me per no tirar-lo aigua avall. Aquest llibre o, millor dit, aquest relligat de fulls s’ha traduït a moltes llengües i ha venut no sé quants exemplars. Alguns fins i tot el presenten com un èxit editorial de la literatura catalana. El fet que els autors presumeixin d’haver-lo escrit en només 8 hores ja hauria de ficar en guàrdia a qualsevol persona amb dos dits de front, però analitzem una mica les seves glorioses tesis.

El narrador, d’orígens humils, explica la història de la seva vida a un company d’infantesa dient:
—Como recordarás, mis padres eran pobres, más pobres que los tuyos cuando vivíais en el barrio. Mis orígenes son más que humildes, lo sabes bien, son precarios. [...] Como también sabes, no pude ir al colegio, así que estudié en la universidad de la vida. Empecé a trabajar con diez años [...] Empecé lavando coches. Después trabajé en un hotel, de botones. Más tarde subí de categoría y trabajé como portero de varios hoteles de cinco estrellas... Hasta que a los veintidós años me di cuenta de que yo podía tener suerte, si me lo proponía.
Des del moment d’aquesta profunda il•luminació el narrador comença a construir un imperi empresarial del no-res. Per explicar el secret del seu èxit relata una faula de cavallers i bruixots (una empanada de Dungeons&Dragons) acompanyada de les Regles de la Bona Sort. Veiem algunes d’aquestes regles:
* Si ahora no tienes Buena Suerte tal vez sea porque las circunstancias son las de siempre. Para que la Buena Suerte llegue, es conveniente crear nuevas circunstancias.

*A los que sólo creen en el azar, crear circunstancias les resulta absurdo. A los que se dedican a crear circunstancias, el azar no les preocupa.

*Crear Buena Suerte es preparar las circunstancias a la oportunidad. Pero la oportunidad no es cuestión de suerte o azar: ¡siempre está ahí! ...por tanto:
Crear Buena Suerte únicamente consiste en... ¡crear circunstancias!
Com és que sempre diuen que la sort no existeix, sinó que la crea un mateix, precisament aquells qui han estat més privilegiats per circumstàncies del tot atzaroses? Un home que duu el cognom Trías de Bes, que només de pronunciar-lo fa un dring de diners, diu que l’atzar no existeix? Ell i l’altre coautor no han estudiat precisament a la Universitat de la Vida, sinó que són llicenciats en Administració i Direcció d'empreses i MBA per ESADE i treballen com a assessors d’executius i directius. Està clar que a ESADE pot estudiar-hi tothom que s’ho proposi de debò. Un esforç de voluntat i PAM!, ja ets a dins. Jo em pregunto si el Sr. Trías de Bes hagués nascut al Sudan i es digués Trías de Unga-Unga, seguiria mantenint aquestes regles absurdes? Diria als seus famèlics companys de tribu: "El problema és que no us creeu les circumstàncies apropiades. Per això no prospereu. Us ho heu de currar, paios. Podeu tenir sort si us ho proposeu."?

No cal anar tan lluny com al Tercer Món per desmuntar aquests arguments puerils. Dir que l’atzar no és un factor que mereixi consideració és una tonteria sobirana. Començant per la gran ruleta inicial que determina el lloc on naixem i el nostre entorn immediat i seguint per mil detalls quotidians, l’atzar és un factor de primer ordre, terrible, en les nostres vides... i ja pots ficar tota la cara de determinació que vulguis que això no ho canviaràs. Aquestes tesis de l’estil "curra't-ho i prosperaràs" només serien vàlides en una meritocràcia perfecta, que tots sabem que no existeix perquè suposaria abolir, entre altres coses, l’estimada ESADE del Sr. Trías de Bes. Aquest llibre no només és dolent (llavors no me’n ocuparia), sinó que justifica l'status quo com pocs d’altres. És un llibre escrit with a voice full of money que deia Scott Fitzgerald.