divendres, d’abril 21, 2006

Te lo digo yo, el Pérez

Escric des del dolç exili sentimental que em té retingut a la ciutat suïssa de Zurich. Aquí duc una vida aparentment reposada, de treball intel•lectual i poc esbarjo. Feina a casa, passejades vespertines i alguna cervesa d'intens sabor. A les set els zuriquesos ja han acabat de sopar i estan amorrats al televisor. Al carrer, ni una ànima. És llavors quan surto a passejar. Ja fa un mes que visc aquí i encara m'emociona la profunda tranquil•litat i l’enginyós civisme de la vida suïssa. Les voreres són més netes que els passadissos de moltes cases catalanes. No exagero. M'assec en un banc d'un magnífic i solitari parc de Zurich, feliçment condemnat a viure en una bombolla asocial fins que el meu alemany esdevingui alguna cosa més que un manual de supervivència per a turistes. Agombolat per tanta fortuna, respiro a fons un aire pur i humit, mentre enceto divagacions ocioses que sempre acaben amb un sospir de satisfacció i un somriure mig imbècil.

Llavors se m'apropa algú. Em pregunta com anar a l’estació de tren i li dic que no sóc d’aquí. Cagada. L'altre identifica el meu accent ibèric i es presenta. És un sevillà, membre de la cofradía del Inmaculado Corazón de María. Es descamisa per ensenyar-me la creu penjada al coll. El seu pare és professor de microbiologia a la Universitat de Sevilla. La seva mare, gitana. Panxa generosa, alimentada amb abundant alcohol. Exlegionari. Treballa de gruista per trenta euros l'hora. Em pregunta què faig aquí, d'on sóc, quants anys tinc. Mentre responc, noto que no m'escolta gaire, que està impacient per compartir algun pensament ple de transcendència, alguna clau per viure millor en aquest país de cotó fluix.

El seu és un consell claríssim, rotund: "Te lo digo en serio. Vete de aquí cuanto antes. Te lo digo yo. De paio a paio. Esto es un infierno. Deja tu mujer. Estoy casado con una suiza y te digo que no vale la pena. Todos los suizos son unos cabrones. Te lo dice Pérez, de la cofradía del Inmaculado Corazón de María". El Pérez sembla molt excitat amb el consell. Després d'una estona, començo a notar que s'ha encallat. Jo li parlo d'altres coses i ell no s'immuta. Sempre em diu el mateix discurs, amb les mateixes paraules. M'ho diu deu, quinze, vint vegades. Cada cop que m'ho diu, amb una mà m'agafa fort del braç i amb l'altra es toca el cor per sota la camisa en senyal de profunda sinceritat. Em proposa que dormi a casa seva, que sobretot abandoni la meva parella. Fa moltíssima pudor a alcohol i té la mirada perduda. Tinc la impressió que si no li dono la raó, em ventarà un gec d’hòsties. Miro el rellotge i agafo valor per dir-li que me n'he d'anar, que he quedat amb ella i que no vull que se m'enfadi. Al coll se'm fa un nus i la veu em surt aguda, efeminada, a punt de trencar-se. Li he de donar la mà uns tres cops perquè entengui que la conversa s'està acabant. Mentre m'allunyo i accelero el pas, m'esgarrifa sentir com encara em crida "Acuérdate. Vete de aquí cuanto antes. No vale la pena. Te lo digo yo, el Pérez, de la cofradía del Inmaculado...".

Te lo digo yo el Pérez.mp3

dimarts, d’abril 04, 2006

Dinar amb yuppies

Després de la política, l'activitat que fa els companys de llit més estranys és la feina. Per un set sous d’encàrrec em vaig descobrir entaulat amb un grupet d’alts directius d’empreses com el Metro de Barcelona, diverses constructores i asseguradores.

El dinar estava presidit per la bona jeia que dóna la pasta, per aquell parlar pel gust d’escoltar-se i d’alliberar a l’atmosfera l’elixir bucal. El directiu del Metro ens va donar el dinar comentant detalls escabrosos sobre els suïcides que salten a les vies: "2 al mes! 2 al mes!"- No parava de dir, rient – "Tenim un acord tàcit amb la premsa perquè no ho tregui. Si no, es produeix un efecte-crida i tots es foten a saltar!". No callava, no. "He vist per les càmeres xavals arrossegant-se com cucs per les vies, sense malucs, caiguts per fer metring".

Els postres me’ls va donar el directiu de l’asseguradora: "En èpoques de crisi, el que cal és una bona gestió de la incertesa". No parava de dir "gestió de la incertesa", s’omplia la boca amb la frase dels collons. Cada cop que la sentia se’m regirava l'estómac. Al final, vaig alçar la copa de vi i, interrompent el seu monòleg, vaig dir: "AIXÒ és gestió de la incertesa" . Tots van mig-riure amb la condescendència que els donava la meva condició d’outsider. En efecte, jo per ells sóc un bufó, un pallasso qui ni tan sols té una targeta amb voravius daurats per intercanviar al final del dinar. Ara bé, el consol que ens queda als pelacanyes com jo és saber que mai direm una frase com "gestió de la incertesa". Serem uns pelacanyes, però, com diria Pascal, uns pelacanyes pensants.

Entrades Relacionades:
Entrevista a Maquiavel
Dinar amb yuppies.mp3