dimarts, de gener 10, 2006

Entrevista a Maquiavel


La posició grisa i privilegiada que ocupo com a treballador indirecte de l'Administració Pública m'evita alguns dels aspectes més salvatges del capitalisme d'avui en dia. De moment, no he fet mai una entrevista de feina on se'm vexés fins al punt de convertir-me en un ocasional jugador de rol o en un indesitjat objecte de psicoanàlisi barata.

De totes les barabaritats que m'han explicat, la pregunta que em té fascinat és aquella tan típica de "Digue'ns un defecte i una virtut de la teva persona". Diuen que la clau per respondre satisfactòriament es troba en l'exposició del defecte. El truc més conegut és el de presentar-se com algú que és víctima d'un insaciable afany de perfeccionisme. Res millor que fer-se passar per un pencaire masoquista que es complau de manera coqueta en la seva capacitat d'autoexplotar-se.

Davant d'aquesta grostesca comèdia, no sé si és més humiliant contestar la mentida convinguda o assajar de respondre alguna cosa passablement honesta. La brutal simplicitat de la pregunta fa impossible un discurs gaire brillant, però en les meves fantasies de justicier urbà puc imaginar-me com reaccionaria calculadament. M'aprendria de memòria unes paraules de Maquiavel sobre la insatisfacció humana per recitar-les amb posat greu i mirada amenaçant:
"Les apetències humanes són insaciables, ja que, en la mesura que, per naturalesa, tenen la capacitat i el desig de voler totes les coses i, per fortuna, la capactitat d'aconseguir-ne poques, d'això se'n desprèn un constant descontentament en les ments humanes i una repugnància per les coses que es tenen."
Llàstima que l'autoritat de l'entrevista acostuma a recaure en la previsible i llefiscosa figura d'un llicenciat en psicologia, mercenari de dubtosos coneixements sobre el comportament humà. Si em toqués un interlocutor més decent, podria tractar-me amb total menyspreu. A l'entrevistador no li hauria de ser gaire difícil replicar que el meu defecte particular no és el de la insatisfacció, sinó el de la vanitat. Mentre m'atorgo virtuts singularíssimes, m'escudo en el defecte més comú de tots els mortals.

2 comentaris:

Hanna B ha dit...

ah, quins mals records m'han vingut!! la puta pregunta dels collonssssss. prenc nota de la resposta a dir, seria un puntasso descolocar al monstre entrevistador que no té mai ni empatia ni sensibilitat ni inteligència alguna. com s'ho han fet per arribar a tenir el "poder" de decidir l'escollit????? quins misteris!!!!!

Leanan ha dit...

una amiga que està acabant psicologia, em va comentar que les persones que realment tendeixen a ser molt perfeccionistes, també poden tendir a patir algun tipus d'obsessió.....
obsessions tals com una dona que pensava que el seu paleta havia ejaculat a casa seva, i no podia tocar cap objecte perquè es pensava que podria quedar embrassada d'ell (o s'havia de netejar després de tocar-lo...)

O sigui que no saben on es posen, aquests que volen que siguis perfeccionista..