dimarts, de març 07, 2006

Jo sóc un altre

Durant el darrers anys cada nit en ficar-me al llit m’assalta el mateix pensament: "demà canviaré, això no pot seguir així".

Aquesta frase és tan buida, sonora i matxacona com un mantra budista. L’endemà , indefectiblement, sóc el mateix paio. Què ho fa que sempre vulguem avançar-nos per la dreta a nosaltres mateixos?

El JO que inflo cada nit i assassino cada matí seria tot un figurí: llevar-se d’hora, prendre un suc de taronja natural, rodar la bicicleta estàtica, marcar-se unes piscines, vermut, avançar una novel•la bona de no dir, regar el dinar amb un caldo de la Borgonya, esmolar la sobretaula amb aguts comentaris d’actualitat, freqüentar la Història de la Guerra del Peloponès en lloc de les webs més sòrdides, passejar per racons ignots de la ciutat amb una Leica i una lleugera coixesa, veure caure la tarda encoixinat entre simfonies vieneses, follar, encetar un xampany Taittinger, follar però amb una altra, triangular rutes de viatges sobre un mapa, repartir-se l'any entre la teatralitat de Venècia i Las Vegas... En fi, deixem-ho córrer.

2 comentaris:

subal ha dit...

la millor manera de deixar a una parenta s'explica en la pel.lícula Blanco de la triologia Rojo, Blanco, Azul.

magarrufa ha dit...

No et facis mala sang. Que potser les guerres del Peloponès no devien ser sòrdides?