dijous, de febrer 02, 2006

Gossos


Observo distret una esceneta de carrer al benestant barri del Putxet: el gos d'una dominicana acaba de mossegar la cama d'una pija que també havia sortit a passejar el seu quisso. Les dues estan fent papers com dos accidentats de carretera. La pija li demana els papers de vacunació per assegurar-se de que no agafarà la ràbia. La dominicana li diu que els ha d'anar a buscar a casa en un moment. Que viu a prop. La pija s'extranya de que visqui al seu barri i li pregunta repetidament "¿seguro que vives por aquí?". No sé si està més nerviosa per la mossegada o per assabentar-se que el seu barri ja no és el que era.

Entranyable costumisme barceloní, una d'aquelles estampetes que explicaria amb una llagrimeta un Emili Vilanova o en faria sang un Robert Robert. Per la meva part, elevo l'anècdota a categoria per dir que els gossos no m'agraden gens. Moltes persones davant d'aquesta afirmació és pensen que ets una mala peça. Sembla que per demostrar que ets una persona sensible és obligat acaronar qualsevol bitxo pelut que se't fiqui davant. L'únic animal que m'agrada és el cavall llançat a galop cap a la meta d'una cursa lluint el número al qual he apostat força pasta. És una imatge que uneix l'estètica cinètica més etèria amb el materialisme més groller.

Els gossos, però, els trobo uns paràsits. No és un insult, és la definició científica del seu comportament. A Reykjavík van fer un referèndum als 80 que va prohibir la possessió de gossos a la ciutat. Ja tinc un motiu més per admirar Islàndia. L'altre era una islandesa que no vaig aconseguir convèncer de les virtuts del doggie style.

Només salvo de la crema els gossos pigalls dels cecs i els que rastregen víctimes de terratrèmols. Els que ensumen drogues els trobo uns delators de mala mena.

12 comentaris:

magarrufa ha dit...

Hi ha gustos per tot.
Jo detesto els polls i les curses de cavalls però adoro els kissos, tot i que cada gos és un món, és clar. Crec que Hugo tenia raó quan deia que la virtut, no podent-se fer humana, es va fer canina. Ja ens ho advertien els cínics que admiraven els gossos encara més que els ratolins i mira que -me n’acabo d’assebantar- admiraven els ratolins: "Diógenes comprendió que el ratón era un modelo de despreocupación, independencia y libertad, iba y venía sin que le importara un bledo la osucridad y el futuro, absorto en un puro presente sin ramificaciones nostálgicas. (Michel Onfray, Cinismos).
Salut!

dErsu_ ha dit...

A mi només m'agraden els animals que han estat ben cuinats.

XZ ha dit...

dersu_,

A Corea es jalen els gossos, en fan una sopa es diu bosintang (보신탕).
(Fico aquestes lletres en coreà perquè magarrufa ha elevat el nivell dels comentaris amb la citació d'Onfray).

magarrufa ha dit...

Bé, els humans també es mengen, xz. Visita la pàgina del dErsu_ i ho veuràs en foto i tot. Menjar qualsevol animal em sembla canivalisme, però no hi estic en contra, encara que siguin animals humans. L'important es que ningú no prengui mal en morir (ni vivint, és clar).

magarrufa ha dit...

Ah, xz,
No hi he posat la citació per elevar el nivell, sinó perquè:
-m'ha agradat quan l'he llegit;
-m'ha semblat que, com a captaire moral, t'interessaria l'opinió dels cínics, és a dir, dels filòsofs gossos.
Salut.

XZ ha dit...

magarrufa,

M'ha interessat molt la citació que has ficat. Lo del nivell no ho deia cínícament :)

magarrufa ha dit...

Ja m'ho pensava ;-).
Salut.
Marta

magarrufa ha dit...

Ah, captaire moral, hi ha un conte curt de Marcel Schwob sobre alguns filòsofs gossos que estic convençuda que t'agradarà (fins i tot potser molt). El tens aquí:
http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/fran/schwob/crates.htm
magarrufa
PS: La descripció de l'"accident de circulació" em va fer molta gràcia.

XZ ha dit...

És curiós que els cínics triessin els gossos com a model d'independència. Em sembla que demostra que els grecs passaven bastant dels gossos i els deixaven campar a la bona de déu sense fer-se'n massa càrrec.

La història de la dona del cínic m'ha recordat la de la cortesana grega Friné. Es veu que tenia un preu variable pels seus favors: a alguns els demanava la meitat de la seva fortuna, mentre que es va entregar gratis a Diògenes perquè l'admirava.

magarrufa ha dit...

És que, pel que tinc entès, Diògenes no es deixava esclavitzar per res i practicava l’autogestió en tots els àmbits, fins i tot en públic, i segur que això devia com a mínim sorprendre-la. El comportament de Friné també va ser admirable, pel que va tenir d’incoherent, perquè l’actitud autogestionària i autosuggestiva de Diógenes posava en perill tots els negocis, incloent-hi el d’ella.

Anònim ha dit...

referent a l'anècdota del principi, no cal arribar fins als burgesos típics, per veure rebuig;n'hi han d'enrotllats que et tracten d'apestat si tens la butxaca estreta, però no ets d'origen de fora (o sigui català de mena i pobre com les rates).

Anònim ha dit...

obmk qesod [URL=http://www.katesxxx.com]gay porn[/URL] kmngsv j xd w wrq