dissabte, de desembre 31, 2005

Bon any nou


La festa de cap d’any és la més lamentable de totes les festes. A l’absurda il•lusió de celebrar un rutinari canvi numèric, cal afegir el fabulós col•lapse nocturn que provoquen tots aquells a qui no els agrada sortir de nit, però s’hi veuen llastimosament forçats. L’obligació de passar-s’ho molt bé i fins molt tard tenyeix la festa d’una poderosa tristesa. És com un mal acudit del qual ja saps el final. Després del canvi de mil•leni i la consegüent decepció, tot aquell que sigui capaç d’emocionar-se és un idiota sense remei. El raïm, el cava i la cocaïna són alguns dels protagonistes d’aquesta infame nit. El paper principal, però, es reserva a l’esforç col•lectiu per sentir-nos agermanats en la més pura estultícia.

divendres, de desembre 30, 2005

Cosa d'imbècils

Sens dubte, el gran tema d’aquest cap d’any és la Llei Antitabac. Tot i el posat victimista de la majoria de fumadors, percebo una alegria general en el fet de tenir un tema de conversa amb els cambrers dels nostres bars habituals. Els qui ignorem el món del futbol estem emocionats de poder trencar l’atomització de la vida urbana a través d’una conversa fàcil i poc compromesa. El 90% dels bars permetran fumar com fins ara, però tothom està d’acord que “el govern s’ha passat”.

Aquests dies de fred i d’obscè retrobament familiar, molts fumadors ens estem plantejant seriosament la conveniència de deixar de fumar. Els pamflets que corren aquests dies ens recomanen fer una llista dels motius pels quals volem abandonar aquest vici de tan qüestionable plaer. Reconec que formo part de la munió de dèbils mentals que necessita una intensa campanya governamental per pensar sobre certes coses i, per tant, m’he hagut d’interrogar sobre la meva particular necessitat de deixar de fumar. No em preocupa gaire esbufegar mentre pujo escales, enverinar els meus companys de pis, aparentar més anys dels que tinc o la idea de morir abans d’hora. El que realment m’esgarrifa de ser fumador, allà on sento una contradicció dolorosa, és quan m’imagino com em sentiré d’imbècil el dia que em diguin que tinc un càncer mortal per culpa de fumar.

Crec que seria més efectiu fer anuncis antitabac amb un lema molt senzill, escrit en lletres negres sota un fons blanc: “Fumar és cosa d’imbècils”. Però, ai las!, en aquests temps d’escrupolós respecte a les identitats fragmentàries, això que proposo és impossible. Mentre es confongui el respecte a les persones amb el respecte a les seves creences i vicis, les idioteses de fumadors i religiosos podran sobreviure sense que ningú els escupi a la cara la més elemental de les veritats.

dimarts, de desembre 27, 2005

El cumshot com a una de les belles arts


Cumshot, paraula d’una sonoritat intraduïble. Potser la més gràfica en català seria gotellada, segons els catxondos del diccionari de l’enciclopèdia, una pluja de curta durada, de gotes grosses i espaiades.

El meu gust per l’efecte estètic del semen té uns fonaments filosòfics molt ajustats. L’orgasme sexual és per naturalesa efímer. Tots els homes associem l’orgasme amb l’ejaculació que, excepte en certes tècniques orientals, l’acompanya. La correguda esdevé per a nosaltres un arquetip del plaer i veure-la gotejant per la pell d’una dona aconsegueix perpetuar la imatge del plaer, fer-lo físic, sòlid, permanent... ens permet de contemplar-lo i reviure’l molt després d’haver-se consumat. El semen a la cara és el magatzem del plaer passat, l’arxiu dels orgasmes efímers, el conservant del tiberi sexual, la romàntica eternització d’un instant.

És agradable corre’s a la cara d’una noia i empastifar-la tota, sempre i quan hi col•labori. No hi ha res que m’exciti menys que veure com la meva gotellada és rebuda amb escarafalls de fàstic. Cal que la noia s’hi avingui i fins i tot parli amb tu distesament una bona estona de política internacional amb la cara plena del teu record. Per desgràcia dones així son difícils de trobar. Un dels millors textos de Sade és aquell de "Francesos, féu un esforç més". Jo us diria "Catalanes, féu un esforç més". Us ho demano amb raons filosòfiques. A més, com diu un amic meu, l’eternitat es renta amb una dutxa.

dissabte, de desembre 24, 2005

Estovament moral

Em llevo tard, endormiscat després d'una nit dedicada al joc. Encenc la radio i escolto un truculent conte de nadal: dones embarassades acomiadades d'una fàbrica de la mà de segurates, vells que porten vint anys esllomant-se despatxats de mala manera, sindicalistes represaliats... Alguna adaptació contemporània de Dickens, penso, una radionovel·la de bons obrers i malvats burgesos amb tuf de segle dinou per estovar cors càndids.

Però m'equivoco. No és una radionovel·la. Són les notícies. La SEAT ha fet fora 660 treballadors el dia de nadal. M'ennuego amb el panetone veronès que esmorzo sucat en vi negre. Tinc ganes de ventar un cop de puny a aquesta massa esponjosa, flonja, inflada de benestar norditalià.

No fa massa a França van tancar molts blogs per incitar a cremar cotxes. Que consti que jo no incito a cremar cotxes. Com diuen els sociòlegs pedants en aquestes ocasions, "Cal anar a l'arrel del problema". L'arrel dels cotxes és la fàbrica de cotxes.

dimecres, de desembre 21, 2005

De què riuen?


Dijous al vespre a la Plaça Sant Jaume. Cassolada contra la nova ordenança de l'Ajuntament. Hi vaig motivat per la crònica de l'inefable Sebastià Alzamora del mateix dia, en què critica el presumpte ridícul de:
"les animoses colles que voldrien imitar els nois de les banlieues de París, però no tenen dallonses per fer-ho i es queden picant la cassoleta o redecorant sucursals bancàries. "
Algú que es deixa qualificar a ell i els seus amiguets com "els imparables" de la literatura catalana gosa parlar del ridícul dels altres. Té dallonses. La seva és la típica crònica monzoniana en què els polítics i els agitadors són titllats per igual d'imbècils insuportables. Se suposa que ell representa la soferta majoria silenciosa, sempre més intel•ligent i sensata que aquells que la governen o la volen revoltar. L’equidistància del seu cinisme intenta ser un humor sagnant, però es queda en la gracieta previsible i inofensiva. El seu compromís no és polític ni literari, sinó un simpàtic i ridícul servilisme cap a l’apatia del lector.

Quan arribo a la plaça, topo amb els mosso d’esquadra. Escorcollen les bosses dels manifestants per tal de trobar-hi objectes susceptibles de pertorbar l’ordre públic. El meu aspecte convencional m’evita la humiliació. Sense saber per què, això em fa sentir bé. Després, entre els tres-cents concentrats, temo per uns moments que algun dels energúmens que em mira de reüll comenci a cridar “aquest és un secreta!” i em trenquin la cara i les ulleres. Temor infundat. Els xavals exhibeixen el seu skate com si fos una llança de guerra. Molts semblen estrenar-se com a manifestants. Passen els minuts i el tam-tam de les cassoles només molesta als propis manifestants. Una cassolada massiva pot fer un efecte realment impressionant, però la d’ahir era senzillament insofrible. L’olor a porros i els forçats somriures de complicitat eren incapaços de vèncer la profunda tristesa de qui se sap derrotat.

Al cap d’una hora, amb els timpans adolorits i amb el cansament nerviós que provoca l’estatisme de les concentracions, decideixo abandonar discretament la plaça. Passo davant d’una botiga d’electrodomèstics i sucumbeixo sense remordiments a l’esperit consumista nadalenc. Quan torno cap a casa, em pregunto quin sentit té la falsa alegria d’aquestes manifestacions alternatives. Sembla que l’autèntica batalla no és l’aprovació o no de l’ordenança, sinó la coacció al poderosíssim desig de diversió. Torna la merda seixantavuitesca. Homo ludens, posa’t en marxa! El futur és teu.

Egolatria indissimulada


Ahir vaig quedar amb un antic amor platònic. M'agrada rascar en el bagul dels records sempre que puc. La impressió general va ser lleugerament decepcionant. Tenia poques expectatives i aquestes van quedar quasi satisfetes. Després de set anys sense veure-la, la vaig trobar francament atractiva. Aquesta dona no té un humor gaire bo, però sap riure les gràcies dels altres i pot deixar anar alguna ironia de cert pes. El seu riure és tan estrident que es contagia, encara que se li deformi la cara i per uns moments sembli deficient mental. La pobre és tan imbècil que no sap dissimular la seva egolatria. A vegades parla d'ella mateixa en tercera persona. És capaç d'explicar-te paranoies de petit megalòmen com ara: "en aquesta facultat, com a tot arreu on vaig, hi havia professors antiMarta i professors proMarta. No deixo indiferent."

A vegades, penso que la seva actitud té alguna cosa a veure amb els seus avis anarquistes. És irreverent amb qualsevol autoritat i creu sincerament que ningú mereix estar per sobre d'ella. No admira ningú. Participa de l'esperit democràtic i igualitari dels espanyols, aquell que explica la massificació universitària i la mala educació dels cambrers.

Tot i així, m'inclino més a pensar que la seva personalitat està molt més condicionada pel fet d'estar molt bona. Si no, qui collons li aguantaria les impertinències i la mala conversa?

La cleca

Ahir no vaig poder escriure per un motiu molt concret. La meva amiga, amb qui de tant en tant compartim conversa i llit, em va ventar una espectacular cleca al mig del carrer, a una hora on el públic era escàs però suficient. El resultat immediat va ser una petita ferida al nas i les meves ulleres trencades. A vegades ens estossinem mentre passegem. No és un joc sexual, sinó una alternativa a caminar abraçats com fan les parelles fastigosament felices. Després d'un incident com aquest, m'he quedat mut. Què puc pensar? En un principi, vaig intentar creure'm, tal com ella volia, que tot plegat era un lamentable accident, però aquesta prestensió és un engany que solament es pot vendre cara enfora. El cert és que poc abans, mentre em defensava dels seus cops, m'havia cridat "vull veure volar les teves ulleres". La intencionalitat queda fora de dubte.

Aquest episodi és tan vergonyós que, per salvar-me, només puc emfatitzar el que té d'amor apassionat. Ella no sent la fortuna d'estar-se enamorant, sinó tot el contrari. Amenaçada la seva llibertat per l'esclavatge d'una dependència mútua, em fa sentir la seva voluntat de llibertat de la manera més sincera possible. Com dirien en qualsevol manual d'autoajuda per a parelles en crisi, "Benvinguda sigui la claredat comunicativa".

diumenge, de desembre 18, 2005

Nostàlgia dels crits


Llegint a Carl Gustav Jung, trobo un fragment que em fa víctima de nostàlgia:
“[els amants] inventen temes de discussió irritants només per sentir-se incompresos. Si estudiessin psicologia matrimonial mitjana, descobririen que la majoria de les dificultats rauen en l’hàbil invenció de temes de conversa excitants per als quals no existeix el menor motiu”.
Una de les coses que més enyoro més de la Júlia és justament això. Aquelles discussions violentíssimes i irrellevants. Aquella ràbia d’estar enamorat, la voluntat d’emancipar-se i desfer-se de l’altre.

Skaters i putes


El Genís m'ha convidat a participar en aquest blog. Existeix potser la soledat del blogger? És comparable a aquella soledat del corredor de fons que sentien els angry young men? Accepto la invitació dubtós. No sóc massa angry ni massa young men. Com tants, sóc un escriptor bloquejat... una figura ridículament tòpica. Espero que el blog no se'n ressenti massa.

El Genís em truca ressacós, no pot anar a la manifestació de Victimes del Civisme. Jo hi aniré de totes maneres. Fins i tot és possible que algun dels seus companys engagés em saludi pensant-se que sóc el Genís, no seria la primera vegada que ens confonen. A vegades ens prenen per germans o, fins i tot, per successius avatars de la mateixa persona. Aquest pensament em torna la confiança en la unitat del blog.

La manifestació és la més heterógenea a la que mai he assitit. Desenes de skaters branden les seves taules en una vaga de patins alçats cridant: Volem patinar! Volem patinar! Molt a prop decenes de putes branden mames siliconades xisclant (els joves criden, les foguejades xisclen) Volem treballar! Volem treballar! Haig de confesar que la meva simpatia pel col·lectiu skater és més aviat escassa. Que uns ganapies es dediquin a estabellar-se contra un canto tota la tarda em sembla excessiu. A més, la seva obsessió per grabar-se continuament em recorda la dels terroristes. Les meves simpaties pel col·lectiu de les putes, en canvi, mereixerien una entrada apart.

divendres, de desembre 16, 2005

Curiosa troballa


Meravelles de la segona mà! M’he comprat “Onades sobre una roca deserta” de Terenci Moix, primera edició de 1969. A dins, m’hi he trobat un tros de paper en mal estat, mullat per una tassa de cafè i rebregat de mala manera. A la l'altra cara, hi ha dibuixos enquadrats. Semblen indicacions tècniques d'un guió cinematogràfic. El reprodueixo, amb l’ortografia corregida:

“Diu Terenci Moix que l’art, mancat d’inspiració, és pura fórmula. I que la nostra societat, per analogia, és una pila de fórmules exhaurides. Cert. Si em conegués, podria caricarutitzar-me com algú que vol fer cinema, però no sap què explicar. Com una fórmula previsible i desvergonyida, ansiosa de protagonisme immerescut.

Quantes paraules rares! Àdhuc, gratacels, llémena, aixopluc, ensems, endebades, adés... A cada frase, necessito el diccionari. Són paraules seves? O li han encolomat per la cara? L’altre dia, la Marta em va dir que els autèntics autors de la literatura catalana són els correctors d’estil. Envalentonats per la força de ser uns pocs privilegiats que coneixen la norma, es dediquen a propagar paraules insòlites i impronunciables, amb total falta de realisme. Sembla que per aquest camí acabarem malament. Però potser és el que ens toca. Una literatura de correctors, un cinema de pedants sense vocació (as myself) i una política de bisbes i passadís per a un país mediocre, un país de fórmules.”

dijous, de desembre 15, 2005

La llengua dels freakis


Des que Internet s’ha fet accessible, tothom ha pogut explorar curiositats perfectament inútils sense sentir-se gaire culpable. En el meu cas, he de confessar que m’he apropat timídament a un submón marginal i amb forta olor a naftalina: l’esperanto. La proposta esperantista sempre m'ha semblat irrefutable: una llengua neutral, senzilla i fàcil d’aprendre, per bé que lletja. La seva adopció en organismes internacionals seria una solució democràtica i econòmica a l’actual hegemonia d’unes poques llengües sobre la resta, sobretot de l’anglès. Però, encara que la UNESCO en recomani l’ús, aquest horitzó està molt lluny de ser realitzat. Després de més de cent anys d'història, l'esperanto ha fracassat sense cap esperança de recuperació. El món l'ha arxivat com una anècdota històrica que només es pot mirar amb la benevolència i el menyspreu que mereixen els perdedors inofensius.

La llengua que va néixer per ser útil a la comunicació entre tots els pobles és, avui en dia, el refugi de tota mena d’extravagants masoquistes, amants de les causes perdudes i ociosos en el sentit més radical del terme. Com els jugadors de petanca, ells també creuen que la vida és tan llarga que es pot dilapidar de qualsevol manera.

Els esperantistes saben que tenen raó i, alhora, cap possibilitat de victòria. Aquest contrast entre convicció proselitista i caràcter ultraminoritari atrau a uns personatges molt determinats. Hi abunden elements insans de la societat, sobretot membres de sectes religioses o polítiques. Normalment són homes, lletjos i grassonets, amb ulleres passades de moda. Porten camises a quadres o samarretes que defensen la llengua occitana. Quan parleu amb ells, sentiu l’alè repugnant de qui no té cap sentit estètic ni cap consciència sobre la pròpia mort.

En la segona i última trobada a què vaig assistir, vaig patir un gran desconcert. Una noia italiana molt guapa parlava un bon esperanto, massa fluid per ser una turista com jo. Morena, amb corbes ben insinuades i un estil curosament deixat. Mirada intel·ligent i riure agradablement fals. Naturalment, vaig perdre el cap, sense cap resultat fora d’un record dolorós. Més tard, mentre païa el fracàs de la meva estratègia seductora, no em vaig poder estar de desconfiar de la línia que traço entre un freaky i algú a qui admirar, una línia feta de panxes peludes i pits generosos.

dimecres, de desembre 14, 2005

La lluita pel carrer



He rebut una convocatòria per anar a una manifestació aquest dissabte i el cert és que m'ha fet una franca il·lusió. Necessito anar a una manifestació com el catòlic necessita processons de Setmana Santa. Em neguiteja pensar que la meva vida s'assembla a la d'un cràpula hedonista. Deu ser cosa de l'ambient general, em consolo. Des que el Zapatero és al govern, l'alleujament per no veure el PP dominant el país en estat de semidictadura és enorme. Per què sortir al carrer? Això ja ho fan els fatxes. És molt entretingut veure bisbes i pijos esgargamellant-se en manifestacions de diumenge al matí. El fascinant espectacle de profetes proclamant la fi d'Espanya i l'inici d'un règim poligàmic ens fa oblidar que les polítiques de dreta no només pertanyen a l'Espanya blava.

A la mateixa Barcelona, orgullosa del seu pretès progressisme cosmopolita, caminem alegrement cap a l'Estat policial. L'alcalde es proposa de "fer neteja": s'han acabat les prostitutes, els venedors ambulants i els captaires als carrers. La voluntat d'extirpar la marginalitat en la vida de carrer, d'esborrar qualsevol rastre que ens recordi la naturalesa conflictiva del nostre model de societat, és cosa de l'ultradreta. No val la pena discutir-ho. El que em sembla interessant és el que té aquesta experiència de deja-vu històric. En el temps de la República, la venda ambulant era motiu d'una violenta disputa política. Mentre el govern d'Esquerra Republicana practicava una decidida hostilitat en contra del comerç ambulant, el moviment anarquista el defensava. Uns pensaven en els botiguers, els altres protegien els exclosos. Davant d'això, totes aquestes cantarelles de "l'esquerra ha de canviar el discurs per adaptar-se al segle XXI", "el món d'ara és complexíssim", etc. fan una mica de gràcia. Al final, en política, els actes de cadascú, les concrecions que clarifiquen la veritat política de cada discurs, depenen de a quina classe social es vulgui defensar en cas de conflicte. L'interclassisme és una mera forma d'electoralisme.

M'agraden les manifestacions de dissabte a la tarda, aquelles que no entren en contradicció amb la més complida de totes les obligacions juvenils: alcoholitzar-se el divendres a la nit amb el somni, sempre frustrat, d'acabar acompanyat al llit. Quina diferència amb els pagesos sud-coreans! Ells estan al mateix bàndol, però per protestar contra la liberalització de l'arròs són capaços de suïcidar-se prenent herbicidi, després d'haver escrit una carta de comiat amb un estil prou sec: "El Govern hauria d'adoptar mesures realistes per al sector agrícola per tal d'assegurar la subsistència dels camperols".

dimarts, de desembre 13, 2005

La trucada continguda


Em recordo a mi mateix com aquell personatge de Lluís Ferran de Pol, que vivia obsessionat per resistir la temptació de telefonar a la seva companya, amb qui semblava que havia tingut una altra discussió definitiva. Passen les hores i les vaig comptant com una victòria de la meva contenció. Em moro de ganes de parlar-hi, de despullar els meus sentiments, de fer-me vulnerable. Però la meva inseguretat em fa ser tristament calculador. Aparento desinterès i independència amb l'únic objectiu de fer-me més desitjable. El joc és molt simple. Per comprendre'l ni tan sols és necessari haver-ne estat víctima, com és el meu cas. Només cal haver llegit quatre novel·letes per saber que, un cop fas creure l'altre que l'estimes bojament, és qüestió de temps que aquest altre es desempallegui de tu per buscar-se una història més complicada, alguna cosa raonablement propera a l'impossible. És obvi que el moment més dolç i apassionant de la relació és quan els amants es confessen que s'estimen, però no es creuen els sentiments recíprocs. Al final del conte de Ferran de Pol, tenim el protagonista a l'ambulància, ferit de bala i a punt de dinyar-la, consolat per no poder trucar la seva estimada, tristament eufòric en la pretensió de sortir victoriós d'una absurda batalla en què els sentiments es disfressen i es roben. Unes hores més així i em sentiré fort i satisfet, completament cec davant la meva pròpia estultícia.

dilluns, de desembre 12, 2005

Adéu a les classes socials

Surto al carrer a les set del matí com cada dia i no puc evitar sentir-me una mica desgraciat. No sóc home de matí. Fa un fred terrible i la foscor és absoluta. Després, al migida, mentre vaig escopetajat cap a casa a fi d'escalfar-me, em creuo amb un paleta de pell fosca i em sento indigne del privilegi que suposa la meva feina. Suposo que la meva reacció es deu en gran part al que he llegit aquest matí. Al diari d’avui hi he trobat dos articles diferents sobre la necessitat de reforçar l’Estat del benestar a partir de l’últim informe sobre la pobresa al nostre país. Després de deu anys de creixement econòmic, el tan per cent de població considerada pobre es manté: el 20% dels espanyols viu amb menys de 360 euros al mes. Òbviament, el discurs de la igualtat social té molt poca força. Sembla mentida que per exigir els drets socials s’hagi de recórrer a la llagrimeta de la sensibilitat nadalenca. En els dos articles, referits a la mateixa Enquesta de Condicions de Vida, no es parlava de com es divideix el 80% que no és pobre. Hi ha qui diu que les classes socials ja no existeixen. Si no ets pobre de solemnitat, agermana’t amb el ric en la compassió cap al més pobre. Sembla que la meva actitud aquest migdia és la més adequada i popular: oblidar-se dels més pobres, però no del tot. De tant en tant, ens serveixen per recordar-nos que, gràcies a ells, la nostra existència és més mediocre que desgraciada.

dissabte, de novembre 19, 2005

Nit misògina


Ahir vaig quedar amb el Jordi i vam tenir una avorrida nit de divendres. Sense ganes d'emborratxar-nos ni de lligar, només ens quedava matar el temps mentre empassàvem cervesa dolenta i ens lliuràvem al penós exercici de malparlar dels amics més pròxims. No ens vam estalviar una certa misogínia, tristament sofisticada per afirmacions del tipus "atès el caràcter més pragmàtic de la dona, justificat històricament per les seves responsablitats de portar la casa i seleccionar el mascle adequat per reproduir-se, les joves d'avui s'enamoren del capital de l'altre". Per descafeïnar l'acusació de "totes són unes putes", ens vam servir de xerrameca pseudosociològica: el concepte diversificat de capital. Aquest capital pot ser econòmic, però també pot ser social (aquell qui té molts amics, considerat un "enrotllat") o intel·lectual (mescla de cert coneixement sobre alguna disciplina humanística i manca de pudor per exhibir-se quan l'ocasió ho permet). Rabioses excuses per disculpar el nostre modestíssim èxit entre les dones.