dijous, de maig 25, 2006

Lisboa o la ceguesa

Passo uns dies a Lisboa. Hi arribo amb les orelles xiulant de comentaris elogiosos sentits d’amics i coneguts de tota condició. La unanimitat és completa: Lisboa té "encant". Ni tan sols el dolor que sempre em provoca la descompressió de l’avió aconsegueix treure’m aquest tàvec de les orelles.

Hi fico peu amb molta prevenció però disposat ha submergir-me en el seu encant únic. Al taxi començo a veure que alguna cosa no rutlla. Hi ha moltes cases abandonades, decrèpites. Tinc l’esperança que el centre sigui diferent. Però allà també, la grandiloqüència de les estàtues de conqueridors a cavall és matisada per les construccions rònegues. Veure un pedaç d’aigua costa déu i ajuda: o esquives la línia de fàbriques de la riba o t’enfiles a una forma o altra de mirador. Per això deuen de tenir tan prestigi, els miradors: comuniquen la il•lusió òptica que aquesta ciutat té riu i mar.

Compro el diari local. Titular: "LISBOA S’ENFONSA". Crisi econòmica galopant. El gran debat del moment és, però, quina posició han d’ocupar els militars i eclesiàstics en les cerimònies protocol•làries. Sembla que una reforma recent, els ha rebaixat de la posició 20 a la 25. Greu ofensa. Llegeixo un articulista lúcid:
"Els portuguesos adoren les càbales. Les càbales són simples, barates i, si bé no ens fan rics, almenys serveixen com a excusa pels fracassos propis i les incapacitats personals."
Segueixo llegint cada cop més astorat. 18.000 dones portugueses es reuneixen per batre el rècord de la bandera més gran feta mai per dones. Patrioterisme barat pertot. Al costat del Castelo, topo amb un xutòdrom amb totes les comoditats: graffitis i matalassos. M’anima una mica la sobrietat marmòria de Sao Vicente i Sta. Engracia. Edificis que em recorden que el bon gust és un bolet rar però universal.

La Síndrome Lisboa, la fascinació que tants catalans senten per aquesta ciutat mereixeria alguna mena de psicoanàlisi col•lectiva que no tinc esma de fer. El gran argument de molts que hi han estat: "És com Espanya fa 25 anys". Argument típic de nou-rics, d’arribistes. Cal recordar que l’Espanya de fa 25 anys era una merda? On alguns hi veuen decadència, jo hi veig misèria.

Per què no m’agrada? L’explicació col•lectiva no ho abasta tot. Hi ha alguna cosa personal en aquesta tristesa. És la típica ciutat que fa tres anys m’hauria enlluernat. És que la meva retina s’està empedreint? Al carrer veig una escena que m’horripila: un cec es fa netejar les sabates per un enllustrador. No sé per quina estranya raó aquesta imatge és més descriptiva del que sento que tot el que pugui escriure.

2 comentaris:

Com és que le cel no cau ha dit...

Has degut començar molt malament el teu viatge a Lisboa i això ha fet que des de llavors no veguessis la magia d'aquella ciutat, la gracia de Lisboa no es veure grans edificis en perdecte estat i zones modernisimes, ni res d'aixo, la gracia, la magia i l'encant d'aquest ciutat resideix en els vells tranvies que es mouen xirriant per la ciutat, la diversitat racial i sexual que s'amuntega sense perjudicis, el ritme de la gent, sense tantes presses, els carrers d'una capital, no ho oblidem que es la capital de portugal on la gent esten la roba al carrer, donant un colorido impossible de veure a cap altre lloc, l'amabilitat dels portuguessos amb els catalans, l'encant del Tajo, la majestuositat d'una capital que sembla no saber que ho es. Jo et recomanaria que hi tornessis un altre cop sense perjudicis, que et deixessis perdre una nit pel Barrio Alto i perdessis tot un dia passejant amb tramvia, no per mirar el paissatge, mes aviat per fixar-te en la gent d'alli, en el seu ritme, en la diversitat, en el que en realitat formen les ciutats, en les persones.

marta ha dit...

Al·leluia! Jo també vaig trobar horripilant la misèria, sobretot moral, de Lisboa. Quin lloc més trist, quanta resignació, quanta inapetència i quanta religió! Em va entristir profundament. La imatge del cec m'ha semblat perfecta.

Vaig arribar a aquest bloc buscant coses del gran Jordi Llovet. Quin luxe que et deixés un comentari al bloc.