dimarts, de gener 31, 2006

Fer-se vell o morir


La por a envellir, avui en dia, està més estesa que la por a la mort. En comptes de celebrar el fet de tenir salut mentre un es va fent gran, són molts els qui s’horroritzen davant els signes d'ineluctable decadència física, per subtils que siguin. En els anuncis contra el tabac, l’envelliment prematur de la pell té la mateixa importància que el càncer de pulmó. Una fina arruga o unes tímides entrades provoquen un esglai mortal, indecent. Hi ha qui amb vint-i-cinc anys ja comença a turmentar-se i no acaba mai.

El juvenilisme és una plaga que ve de lluny i no hi ha qui l'amaini. Pensar que en aquesta vida no hi ha res millor que ser jove, que els joves encarnen el més noble i envejable de l’existència humana, és una idiotesa que només s’haurien de creure quatre xavals eixelebrats. L’engany de voler allargar la pròpia joventut té conseqüències greus. Les víctimes del juvenilisme no només es vesteixen com si fossin l'etern adolescent. També acostumen a patir una tràgica inconsciència sobre el pas del temps. Mentre un es cregui jove i procuri comportar-se com a tal, s’ho pot perdonar quasi tot, sobretot no prendre’s la vida seriosament. No estimar, no realitzar-se, no tenir espurnes de solidaritat amb el patiment aliè. No buscar moments d’edificant dignitat moral.

A tots els peter-pans que pul•lulen per les cantonades i les discoteques de la nostra ciutat els cal un bon consell. Algú els hauria de xisclar a l’orella, sense por a trencar-los els timpans, aquella gran frase d’Oscar Wilde: “Senyors i senyores, això no és un assaig general, això és la vida.”

dilluns, de gener 30, 2006

Captaire Moral - The Movie

Ladies and gentlemen, és un honor presentar-vos la pel·lícula:

"Un dia en la vida d'un captaire moral"



dilluns, de gener 23, 2006

Feminisme pijo

Llegeixo un article a El País titulat "Rebelión en Wall Street" sobre la demanda per discriminació que han interposat un grup de dones contra el Dresdner Bank:
"El proceso legal lanzado el pasado 9 de enero por cinco directivas del Dresdner Bank en Wall Street ante un tribunal de Manhattan [...] cubre a unas 500 mujeres que han sufrido algún tipo de discriminación sexual en la entidad. Piden 1.400 millones de dólares (unos 1.200 millones de euros) en compensación por "la pérdida de ingresos, depresión, estrés y ansiedad" sufridos en su trabajo. En concreto, denuncian que se han topado con un techo de cristal que les impide ascender a puestos ejecutivos más altos."
Analitzem una mica aquests números. 1200 milions a repartir entre 500 dones toquen a quasi 2.4 milions d'euros per persona en concepte de compensació. Aquestes yuppies tindrien el meu respecte si anunciessin que destinarien els diners a ajudar a les dones realment discriminades: mestresses de casa, víctimes de la violència domèstica, mares solteres, obreres del tercer món...

Sostre de cristall? Tres de les demandants són directores i les altres tres són vicepresidentes del banc. On volen ascendir? L'únic escalafó laboral que els falta és ser presidentes del banc i, si jutgem per la lleialtat que han mostrat amb aquesta demanda absurda, massa amunt i tot que han ascendit. Era des dels seus llocs de responsabilitat que haurien d'haver mirat de canviar les coses si percebien signes de discriminació. Hi ha menys dones directives, és cert, però la desproporció s'hereta de les business schools on hi van a estudiar en menor proporció.

Però a més la demanda inclou uns arguments moralistes inacceptables:
"Para nadie es un secreto las juergas que se pegan los brokers con sus clientes en clubes de strip-tease de Nueva York. Jyoti Ruta comenta que una noche fue obligada a dejar una cena de trabajo porque los chicos querían ir a un destape. Kathleen Treglia añade que una compañera fue contratada por su físico, "porque los hombres querían un bombón para sus ojos". Y Maria Rubashkina alega que algún directivo traía prostitutas a la oficina durante el almuerzo."
A la tal Jyoti li diria que no crec que al club de strip-tease hi anessin "a treballar" així que marxant no es va perdre res important. "Kathleen fue contratada por su físico"... descobrint la sopa d'all a canvi de dos quilos o què? Maria Rubashkina diu que algun directiu es feia acompanyar de putes. Què té a veure això amb la discriminació? De què serveix ser directiu si no et pots desfasar una mica? En què et diferencies del conserge?

No s'han de mesclar operacions d’enriquiment personal amb el feminisme autèntic. Les yuppies no necessiten robar bancs d'una manera tan sofisticada. Qui ha de robar bancs i donar els diners a les dones que els necessiten és l'Estat: un robatori organitzat que es coneix com a "política social". Si l'Estat abdica d'aquesta responsabilitat, que ho faci algú altre, però tinc seriosos dubtes de que enriquir encara més unes pijes sigui un avanç pel feminisme. No és més aviat la unió de dos fenòmens típicament ianquis: la correcció política i el forrar-se a cop d'advocats?

diumenge, de gener 22, 2006

Fondue al tramvia

Escric des de Zuric, la capital econòmica i cultural de Suïssa. Tothom que hagi vist “El tercer home” recorda la sagnant comparació que formula el personatge interpretat per Orson Welles:
"A Italia, en trenta anys de dominació dels Borgia, hi va haver guerres, sang i mort, però van sorgir Michelangelo, Leonardo da Vinci i el Renaixement. A Suïssa, hi va haver amor i fraternitat, 500 anys de democràcia i pau i... què van produir? El rellotge de cu-cut."
Llàstima que sigui una frase plena de falsedats i inexactituds. De fet, el rellotge de cu-cut és un invent alemany, no suís. I la mítica democràcia suïssa és un recurs retòric tan buit com universal. Quan es vol parlar d’un petit país que gaudeix d’estabilitat i democràcia se l’associa elogiosament amb el país helvètic. D’aquesta manera, Costa-Rica és “la Suïssa de Centreamèrica”, igual que en altres temps Uruguay era la Suïssa de Sud-amèrica o Etiòpia, la d’Àfrica... És menys conegut, però, que a Suïssa el dret a vot de les dones no es va garantir en tots els cantons fins a l’any 1971. Meravelles del federalisme comarcal.

Posats a fer comparacions, la democràcia suïssa té molt a veure amb l'antiga Atenes. És una democràcia esclavista on et pots trobar fills d’estrangers que han nascut allà i han assolit l’edat adulta, però que encara no se’ls reconeix la ciutadania. Tot un model per a l’Europa-fortalesa que s’està construint sense cap pudor cap als drets humans més elementals.

La foscor d’una democràcia racista com la suïssa és difícilment apreciable per al turista. El país alpí es projecta cap al món irradiant una dolça simpatia. És un pessebre impol•lut regit per un despietat “civisme”. En Pla trobava emprenyador el fet que se't podia caure la cartera i trobar-la el dia següent al mateix lloc. Mentre camino encuriosit per carrers saturats de botigues de luxe, topo amb un tramvia de l’ajuntament llogat per quatre executius ociosos que hi mengen fondue. No costa imaginar-se que a la ciutat de Zuric els captaires morals són una respectable minoria, corsecats per uns privilegis que poden mostrar amb una obscenitat sense límits. Amb tanta opulència, és fàcil sentir una basarda semblant a la de caminar per les seves monstruoses muntanyes.

dijous, de gener 19, 2006

Mediació rima amb perversió


En una classe d'institut hi trobem un paper de màxim interès:
"Si vols contribuir activament a crear un clima positiu de centre,

si desitges donar una resposta creativa als conflictes,

si creus que la comunicació horitzontal és més eficaç que la vertical,

si t'atreveixes a afrontar amb optimisme les dificultats,

si la injustícia no t'és indiferent...

Triar la mediació pot ser un bon començament."
Els mestretites de casa nostra s'han empescat una nova figura de terror educatiu: l'estudiant mediador de conflictes. Organitzen cursos als instituts per crear brigades de jovenets que facin d'interlocutors en qualsevol merder que es produeixi portes endins. La nociva ingenuïtat d'aquests professionals de l'ensenyament no es redueix a crear ridículs apòstols de l'harmonia universal. També fan seminaris, màsters i, fins i tot, doctorats. Al cap i a la fi, la lògica del gremialisme és de les més poderoses que existeixen.

Tot de sintagmes buits i ensucrats es concentren en aquest breu anunci: "resposta creativa", "comunicació horitzontal", "clima positiu"... És una mostra més del desastre educatiu que un part de l'esquerra cumba catalana ha contribuït a crear amb coartades ideològiques robades a l'avi de Heidi. Si la dreta és culpable del penós finançament de l'ensenyament públic, l'esquerra ha d'entonar un sincer mea culpa per l'estovament intel•lectual del seu discurs pedagògic.

Potser la clau del problema és el sou dels mestres. Fan una feina important i dura, de trinxera. Treballen en condicions d'alta perillositat, sempre vulnerables als capricis d'uns xavals defensats pels imbècils dels seus pares. Els qui ara s'hi dediquen tenen una indubtable vocació. Són, per dir-hi suaument, persones a qui agraden els nens. Perversos amb poques llums. Gent que li cau la llagrimeta amb una novel•la de Paulo Coelho o amb la pel•lícula de Titànic. Convoqueu places de mestre amb sou de diputat i vejam què passa.

Wilhelm Reich





La posteritat ha estat malèvolament injusta amb el psicòleg Wilhem Reich. El qui un dia va ser el deixeble predilecte de Freud, va entrar ja en vida en una espiral de rebutjos. Ara es fan pel•lícules sobre Kinsey i la seva "revolució" sexual. Però pensem per un moment que Kinsey va escandalitzar americans. Escandalitzar americans és fàcil. Reich va escandalitzar vienesos, alemanys, noruecs i soviètics de primera fornada (també, és clar, els americans que el van deixar morir en un presó de mala mort a Pennsylvania). Aquesta nòmina d'escandalitzats mereix un cert respecte, demostra un insubornable tremp intel•lectual.

Han contribuït a aquest ostracisme la censura de la psicoanàlisi oficial (Reich va tirar en cara a Freud, amb raó, que fiqués al mateix nivell l'impuls de mort i l'impuls eròtic) i el seu trastocament del últims anys en els quals va començar a construir estranys aparells anomenats "Acumuladors d'Energia Orgasmàtica" (foto).

Tots els qui apreciem un bon polvet tenim molts motius per estar agraïts a Reich. Va ser dels primers a demanar mètodes anticonceptius per a les masses, va dir alt i clar que no hi ha revolució sense alliberament sexual, va defensar l'esclat creatiu que produeix un orgasme (tota la poesia beatnik neix d'un intent de reproduir alguna cosa semblant). Una vegada li van encarregar que adeqüés un gimnás per a ús de les Joventuts Comunistes Alemanyes. Reich va creure que el millor que s'hi podia fer era habilitar una sala amb tots els matalassos del gimnàs perquè els joves camarades es poguessin desfogar i estretir la seva camaraderia. El van expulsar del partit.

Però Reich no és només una relíquia històrica a venerar. Llegim:
"Existeix una gran misèria sexual a Alemanya, com a tots els països capitalistes. Aquesta misèria afecta profundament els joves perquè viuen a casa de sons pares i no poden disposar de casa pròpia. Molts no tenen feina ni diners per subsistir, per això no poden viure amb les persones amb qui voldrien viure, i moltes relacions que serien possibles quan estiguessin mitjanament assegurades les condicions materials, no són possibles senzillament perquè aquestes condicions no ho permeten."
Proposo a la ministra de Vivenda, Sra. Trujillo, que si vol deixar de ser la més impopular del govern faci seu aquest paràgraf de Reich. Cal que canviï el nom del seu "Plan de Vivienda 2005-2008 para Favorecer el Acceso de los Ciudadanos a la vivienda” pel nom "Picaderos pel Poble". Això és el que tots volem. L'acumulador orgasmàtic de Reich tenia pocs metres quadrats però estic segur que era una delícia "d'habitabilitat".

dimarts, de gener 17, 2006

Victòria pòstuma





Fa tres mesos que estudio alemany i amb prou feines sóc capaç de fer l'indi amb algú carregat de paciència i bons sentiments. L'alemany m’és una llengua atractiva, encara que quan un s’hi endinsa té la desesperant sensació d’intentar creuar un oceà. Un gran repte amb fracàs quasi garantit.

No fa gaire vaig conèixer una estudiant de filologia alemanya, una berlinesa d’extrema esquerra que es trobava a Barcelona engreixant l'exèrcit Erasmus de la ciutat. Mentre li contava que havia començat a estudiar alemany, la seva cara delatava una certa incredulitat i nerviosisme. Vaig haver d'insistir una bona estona fins que li vaig fer explicar perquè li podia sorprendre que algú d'aquí estudiés la llengua del país més ric i poblat d'Europa. Resulta que, segons ella, molt per sobre de la seva tradició cultural, la llengua alemanya se significava per ser "la llengua dels nazis", ja que “tots els alemanys van ser còmplices”. Els 150.000 socialistes i comunistes alemanys que van morir a mans del règim hitlerià quedaven relegats al més profund dels oblits.

Fins no fa gaire, em pensava que aquesta injusta relació era un pensament infantil, una d’aquelles inevitables conseqüències d’haver-se empassat massa pel•lícules de la Segona Guerra Mundial. Creia que això només es podia dir en la intimitat i la borratxera, com una d’aquelles bajanades que tothom pensa i tothom sap que no es poden dir seriosament. Anava errat. El febrer passat hi va haver una agra polèmica a Israel, quan un important nombre de diputats i ministres es van oposar a que el president alemany Horst Köhler parlés en la seva llengua davant el Parlament israelià perquè era "la llengua dels nazis".

L’apropiació política d'una llengua és una perillosa barabaritat sense fonaments racionals. S'haurien de sentir malament els qui parlen castellà, portuguès o anglès, llengües de països perpetradors de genocidi? És que no era l'alemany la llengua de tantes i tantes víctimes, jueves o no? Afirmar solemnement que escoltar alemany et recorda una llengua de botxins pot semblar propi d’algú amb molta sensibilitat, però l’únic que s’està fent és certificar un victòria pòstuma de Hitler, erigint-lo com a màxim representant dels alemanys i la seva cultura pels segles dels segles.

diumenge, de gener 15, 2006

Decorant


Al llarg de la història la figura del literat ha estat comparada amb les coses més estranyes. Pels grecs el poeta era un boig que bavejava versos en ple atac catalèptic. Els romàntics es comparaven amb ocells com l'alosa o el rossinyol, sobrevolant la seva creació, sempre més amunt. Els decadentistes es veien com una mena ionquis d'exotisme, competint per veure qui aconseguia els efectes sonors més peregrins.

Totes aquestes comparacions tenen certa gràcia, però estan indissolublement lligades a l'esperit de l'època que les va engendrar. Cal pensar comparacions que s'adiguin més amb els nostres temps. Les metàfores s'han d'actualitzar de tant en tant per no viure de renda del que han pensat els altres. N'aventuro una de possible.

Per mi un narrador és com un decorador d'interiors. Ha de crear un espai habitable pel seu hoste (el lector), crear ambients on s'hi senti còmode. Hi ha autors, pocs, que creen un ambient amb una sola frase (Shakespeare, que treballava amb decorats tirant a precaris, era el mestre d'això: "'tis bitter cold", "Hark, do you hear the sea?"...). La majoria necessita pàgines i pàgines de pinzellades. Una novel•la seria, sota aquest punt de vista, un enfilall d'estances, una successió d’ambients comunicats per un passadís central. L'estil seria l'art de la continuïtat i la interrupció, guiar un hoste per les diferents habitacions que acabem de decorar, demorant-se el just per produir el màxim efecte.

Quan en una novel•la us trobeu un rebedor desastrat, més val que la deixeu. El que seguirà segurament serà inhòspit. Hi ha llibres inevitables i llibres inhabitables.

dissabte, de gener 14, 2006

Una grip per als descreguts

Les notícies sobre la grip aviària, per greus que semblin, reben un impacte suavíssim en una població molt descreguda. El que més he escoltat són quiexes per un cert alarmisme en els mitjans de comunicació, timídament apaivagat pels responsables sanitaris. Entre els aficionats al pensament conspiratiu, hi ha qui hi veu una estratègia dels governs de la Unió Europea per introduir un ambient de pànic general a l’estil ianqui. Tenir les masses espantades significa tenir-les dòcils. Molt temptador, sens dubte.

Pensar que les profecies sobre la primera epidèmia global del segle XXI podrien quedar en lletra morta és cosa molt comprensible. En tota aquesta història de la grip aviària hi ha elements francament inquietants. Més que el sensacionalisme del tractament mediàtic, esgarrifa veure com la sagrada lògica del mercat no respecta ni el dret a la supervivència. Els propietaris del laboratori suís Roche haurien de comparèixer davant un tribunal internacional, en comptes de forrar-se obscenament. Malgrat tot, no recordo antecedents que em permetin desconfiar completament de l’Organització Mundial de la Salut. Si l’OMS assegura que la pandèmia és “inevitable”, m’ho crec. L’àntrax i la grip aviària no em semblen comparables.

És realment estrany que gairebé ningú no s’hagi deixat endur pel pànic. Una lectura atenta del que està passant ens hauria de fer sortir escopetejats cap a la primera botiga de màscares. Les existències dels supermercats són a l’abast de qualsevol acaparador. Tot segueix igual. Tanta indiferència cap a la grip aviària fa sospitar el pitjor. Potser és que molta gent s’avorreix i desitja en la intimitat una catàstrofe general per viure una autèntica aventura. S’imaginen que aquesta grip els matarà, a tot estirar, un parell o tres de coneguts. Al cap i a la fi, anar a un enterrament per inflar-se a canapès i pensar en la sort d’haver-se salvat pot ser una experiència entretinguda i recomfortant.

divendres, de gener 13, 2006

Rastres de rostres

Amb la meva companya em passa una cosa tràgica. No sé com dir-li, com abordar-ho. Ella, en una època llunyana va ser la millor amiga d'un antic amor meu, un amor desesperat com els meus vint anys. Elles eren amigues molt abans que jo conegués a cap de les dues. La casualitat radica en que les vaig conèixer per vies totalment diferents, sense punt de contacte, i amb una diferència d'anys. Sé que havien estat amigues per una fotografia que em va ensenyar l'antic amor en qüestió. Com a bona femme fatale el seu àlbum de fotografies era un cementiri col•lectiu, tots els cadàvers que havia anat deixant al seu pas (pretendents enfebrats i amigues envejoses) catalogats amb una precisió d'entomòleg. Només em va caldre passar-ne unes quantes pàgines per ser dolorosament conscient que jo acabaria també plastificat dins aquell àlbum, bidimensional, una curiositat més, una vel•leïtat arxivada.

Tot això ja es prou rocambolesc però no és el moll del problema. Les persones que són molt amigues es contagien, imperceptiblement, alguns gestos únics, alguns girs expressius. Sovint elles no se'n adonen, però un observador extern pot detectar la semblança amb una mica d'atenció. I quin millor observador que un amant? Un amant que està acostumat a escrutar aquestes minúcies gestuals per fer-ne dipositaris d'atractiu. El cas és que la meva companya té un gest calcat a un del meu antic amor. El gest en qüestió es difícil de descriure. Es tracta d'un obrir molt els ulls en dir-li alguna cosa singular en una sobresorpresa que ja no és sorpresa en fer-se gest, subratlla la sorpresa alhora que la clausura, un res de nou sota el sol que engoleix el nou i el retorna com a ja conegut.

Qui ha influït a qui? Quina noia va originar aquest gest i va encomanar-lo a l'altra? Prefereixo pensar que la meva companya era la personalitat dominant de l'amistat i l'altra la va copiar. Creure el contrari és terrible i em plantejaria moltes preguntes: radica l'atractiu que sento per ella en aquest gest? En aquest rostre aliè esclatant de sobte en el seu rostre? M'estic follant el meu passat?

dijous, de gener 12, 2006

Rèquiem pels pagesos europeus


Tot pensament purament ideològic necessita alguns enemics fantasiosos a qui atribuir l'eterna imperfecció de la societat on vivim, especialment si aquest pensament és el far amb què es guien els governants. En el cas dels pensadors neoliberals, aquest cap de turc és la pagesia europea. Els pagesos dels països occidentals són acusats de ser els veritables responsables de la fam al món. Personatges tan odiosos com Xavier Sala-Martín afirmen que els països pobres no es poden desenvolupar per culpa de la resitència dels pagesos europeus a deixar-se esclafar per les lleis d'un mercat desregularitzat.

Els agricultors europeus només surten a les notícies quan exerceixen una certa violència, ja sigui tallant carreteres o abocant tomàquets al mig d’una plaça. Pateixen una constant criminalització. Quan els columnistes reproven els seus presumptes privilegis, s’obliden d’aquells que s’enduen el tros més gran dels pastís: els intermediaris. Aquests serien els únics beneficiaris, d’aquí i d’allà, de la supressió de les ajudes i dels aranzels.

Més enllà dels arguments, els atacs als camperols encaixen molt bé en un atàvic menyspreu des de les capes benestants de la ciutat. Sé de què parlo. Sóc un urbanita de cap a peus, d’aquells que es maregen amb la pudor del camp i li xiulen les orelles amb els dialectes rurals. Voltaire és un excel·lent exemple d’aquesta irrespectuosa relació. Ell els anomena “salvatges rurals europeus” i els defineix amb un odi fora mida:

“rústecs que viuen a les seves cabanes amb les seves femelles i altres animals diversos [...], que parlen una xerrameca que no s’entén a les ciutats, ja que tenen poques idees, i en conseqüència, poques expressions. Hi ha salvatges d’aquests per tot Europa i cal reconèixer que els indis del Canadà i els cafres africans que acostumem a qualificar de salvatges són infinitament superiors als nostres.”

El mesquí atac cap a aquells que intenten viure de la terra té una indubtable eficàcia. És obvi que cap govern es permetrà la temeritat de quedar-se sense la pròpia producció agrícola, indefens davant d'una crisi natural o de política internacional. La majoria de receptes neoliberals ja s'apliquen, així que aquesta radical mesura queda com a boc expiatori per explicar-se com és possible que, allunyada l’amenaça comunista, encara no visquem en un món ideal. En un món ideal, no ho dubteu, els camacos anirem al camp com qui va a un pessebre vivent, alternant el turisme rural amb uns acollonants camps de golf. Bon cop de swing!

dimecres, de gener 11, 2006

Basquitis

Parlar d'aquest fenomen quan està en plena decadència potser és una mica abusiu. Per "basquitis" em refereixo a l’emmirallament que certs sectors de l'esquerra catalana senten envers el moviment abertzale basc. Emmirallament, o més aviat, mesmerització completa.

Aquest síndrome sol anar acompanyat d'una mimesi estètica paral•lela: aquell jersei de la iaia amb una cremallera més gran que la de Montserrat, aquell rapat arrasador on només sobreviu la cueta.

Fenomen en decadència però que encara dóna cops de cua. Ahir mateix vaig coincidir en un sopar amb una noia d'aquesta corda. Enmig del sopar va treure emocionada una diari amb la fotografia d'un etarra detingut. Va dir: "No em digueu que no és sexy, amb aquestes manilles...". Va fer la transició del discurs sexual al polític amb la facilitat d'un filòsof francès: "Aquesta gent són herois. Fan allò que nosaltres no tenim collons de fer."

Els seus comentaris van caure, sense pena ni glòria, sobre el coixí teixit per les converses creuades. En aquests sopars col•lectius el brunzit de confusió forma un tap a les orelles que obtura tota possibilitat dialèctica.

Va arribar l'hora dels postres i jo m'anava a fer unes ratlletes quan las vasquitonómana em va espetegar:

- On vas prenent aquesta merda? No veus que és molt xungo!

La safata estava servida. La guillotina esmolada. Només faltava el cap.

- Prenent això només em mato a mi. Els teus "herois" maten als altres.

Per fi, moment únic en la nit, es va fer el silenci. Silenci trencat només per la meva esnifada a mode de cop de porta. Que una radicalilla em vingui amb escarafalls moralistes sobre les drogues em toca la moral. Només demostra que la basquitis és un fenomen tan típicament català que fins i tot l'adopten tietes en potència.

dimarts, de gener 10, 2006

Entrevista a Maquiavel


La posició grisa i privilegiada que ocupo com a treballador indirecte de l'Administració Pública m'evita alguns dels aspectes més salvatges del capitalisme d'avui en dia. De moment, no he fet mai una entrevista de feina on se'm vexés fins al punt de convertir-me en un ocasional jugador de rol o en un indesitjat objecte de psicoanàlisi barata.

De totes les barabaritats que m'han explicat, la pregunta que em té fascinat és aquella tan típica de "Digue'ns un defecte i una virtut de la teva persona". Diuen que la clau per respondre satisfactòriament es troba en l'exposició del defecte. El truc més conegut és el de presentar-se com algú que és víctima d'un insaciable afany de perfeccionisme. Res millor que fer-se passar per un pencaire masoquista que es complau de manera coqueta en la seva capacitat d'autoexplotar-se.

Davant d'aquesta grostesca comèdia, no sé si és més humiliant contestar la mentida convinguda o assajar de respondre alguna cosa passablement honesta. La brutal simplicitat de la pregunta fa impossible un discurs gaire brillant, però en les meves fantasies de justicier urbà puc imaginar-me com reaccionaria calculadament. M'aprendria de memòria unes paraules de Maquiavel sobre la insatisfacció humana per recitar-les amb posat greu i mirada amenaçant:
"Les apetències humanes són insaciables, ja que, en la mesura que, per naturalesa, tenen la capacitat i el desig de voler totes les coses i, per fortuna, la capactitat d'aconseguir-ne poques, d'això se'n desprèn un constant descontentament en les ments humanes i una repugnància per les coses que es tenen."
Llàstima que l'autoritat de l'entrevista acostuma a recaure en la previsible i llefiscosa figura d'un llicenciat en psicologia, mercenari de dubtosos coneixements sobre el comportament humà. Si em toqués un interlocutor més decent, podria tractar-me amb total menyspreu. A l'entrevistador no li hauria de ser gaire difícil replicar que el meu defecte particular no és el de la insatisfacció, sinó el de la vanitat. Mentre m'atorgo virtuts singularíssimes, m'escudo en el defecte més comú de tots els mortals.

diumenge, de gener 08, 2006

Santoral

Els blogs són un fenomen recent, però la literatura personal no. Hi ha un seguit d’individus que han canviat el que significa començar una frase pel pronom "JO".

Són els candidats que proposaríem per a una immediata beatificació i entrada en el Sancta Sanctorum Blogger, acompanyats de les frases de la seva candidatura:

MONTAIGNE:
"Cada persona conté la forma entera de la condició humana"
GERMANS GONCOURT:
"Cal representar la humanitat fluctuant en la seva veritat momentània"
PLA:
"Veig el món en forma d’article"
SAGARRA:
"Les nits de Barcelona! Qui diu les nits, diu els capvespres i les matinades, l’hora del te, de l’aperitiu, del sopar, del cafè, del puro, de la copa, de l’altra copa i de l’altra copa fins a les que siguin, fins al segon i al tercer jo."
Si voleu dirigir-los una pregària, podeu fer servir aquesta fotografia com a estampeta. Mostra a dos dels nostres sants en un estat beatífic, capturats en un moment de profunda concentració i recolliment.

Tags:

dissabte, de gener 07, 2006

Quin parell!


El llibre La bona sort de Fernando Trías de Bes i Àlex Rovira és un dels opuscles més lamentables que m’han caigut a les mans (anava al lavabo i ja va ser mala pata que el primer llibre que trobés a mà fos aquest). Després de llegir unes pàgines he hagut de reprimir-me per no tirar-lo aigua avall. Aquest llibre o, millor dit, aquest relligat de fulls s’ha traduït a moltes llengües i ha venut no sé quants exemplars. Alguns fins i tot el presenten com un èxit editorial de la literatura catalana. El fet que els autors presumeixin d’haver-lo escrit en només 8 hores ja hauria de ficar en guàrdia a qualsevol persona amb dos dits de front, però analitzem una mica les seves glorioses tesis.

El narrador, d’orígens humils, explica la història de la seva vida a un company d’infantesa dient:
—Como recordarás, mis padres eran pobres, más pobres que los tuyos cuando vivíais en el barrio. Mis orígenes son más que humildes, lo sabes bien, son precarios. [...] Como también sabes, no pude ir al colegio, así que estudié en la universidad de la vida. Empecé a trabajar con diez años [...] Empecé lavando coches. Después trabajé en un hotel, de botones. Más tarde subí de categoría y trabajé como portero de varios hoteles de cinco estrellas... Hasta que a los veintidós años me di cuenta de que yo podía tener suerte, si me lo proponía.
Des del moment d’aquesta profunda il•luminació el narrador comença a construir un imperi empresarial del no-res. Per explicar el secret del seu èxit relata una faula de cavallers i bruixots (una empanada de Dungeons&Dragons) acompanyada de les Regles de la Bona Sort. Veiem algunes d’aquestes regles:
* Si ahora no tienes Buena Suerte tal vez sea porque las circunstancias son las de siempre. Para que la Buena Suerte llegue, es conveniente crear nuevas circunstancias.

*A los que sólo creen en el azar, crear circunstancias les resulta absurdo. A los que se dedican a crear circunstancias, el azar no les preocupa.

*Crear Buena Suerte es preparar las circunstancias a la oportunidad. Pero la oportunidad no es cuestión de suerte o azar: ¡siempre está ahí! ...por tanto:
Crear Buena Suerte únicamente consiste en... ¡crear circunstancias!
Com és que sempre diuen que la sort no existeix, sinó que la crea un mateix, precisament aquells qui han estat més privilegiats per circumstàncies del tot atzaroses? Un home que duu el cognom Trías de Bes, que només de pronunciar-lo fa un dring de diners, diu que l’atzar no existeix? Ell i l’altre coautor no han estudiat precisament a la Universitat de la Vida, sinó que són llicenciats en Administració i Direcció d'empreses i MBA per ESADE i treballen com a assessors d’executius i directius. Està clar que a ESADE pot estudiar-hi tothom que s’ho proposi de debò. Un esforç de voluntat i PAM!, ja ets a dins. Jo em pregunto si el Sr. Trías de Bes hagués nascut al Sudan i es digués Trías de Unga-Unga, seguiria mantenint aquestes regles absurdes? Diria als seus famèlics companys de tribu: "El problema és que no us creeu les circumstàncies apropiades. Per això no prospereu. Us ho heu de currar, paios. Podeu tenir sort si us ho proposeu."?

No cal anar tan lluny com al Tercer Món per desmuntar aquests arguments puerils. Dir que l’atzar no és un factor que mereixi consideració és una tonteria sobirana. Començant per la gran ruleta inicial que determina el lloc on naixem i el nostre entorn immediat i seguint per mil detalls quotidians, l’atzar és un factor de primer ordre, terrible, en les nostres vides... i ja pots ficar tota la cara de determinació que vulguis que això no ho canviaràs. Aquestes tesis de l’estil "curra't-ho i prosperaràs" només serien vàlides en una meritocràcia perfecta, que tots sabem que no existeix perquè suposaria abolir, entre altres coses, l’estimada ESADE del Sr. Trías de Bes. Aquest llibre no només és dolent (llavors no me’n ocuparia), sinó que justifica l'status quo com pocs d’altres. És un llibre escrit with a voice full of money que deia Scott Fitzgerald.

dijous, de gener 05, 2006

Tics bloggers

Tot i que el nostre blog és recent, fa temps que ens mirem amb atenció el fenomen dels blogs des de la barrera. N’hi ha de totes menes, és clar. Però hem detectat uns quants tics estilístics bastant difosos que hauríem d’anar pensant en eradicar entre tots:

* Dir que quan queden 2 o 3 col·legues ha tingut lloc una trobada de bloggers.
* Utilitzar la paraula blogoesfera.
* Publicar llistes de llibres per llegir. A qui interessa? Quan te l’hagis llegit, si tens alguna cosa a dir-hi, fes-ho.
* Ficar la cançó que s’està escoltant mentre s’escriu. Això és fictici la majoria de vegades. Una cançó dura 3 o 4 minuts. Escriviu les entrades en 3 minuts? O repetiu la mateixa cançó matxaconament en una forma d’inspiració massoca?
* Una altra mania insuportable és escriure esquitxant el text d'una densitat de links infernal. El link es va inventar per remetre a alguna cosa important. No pot ser que tot sigui important, pel simple fet que llavors deixa de ser-ho.
* Escriure amb ratllades.
* La més irritant és, sens dubte, la crisi del blogger. Fa vergonya aliena llegir coses com:
"No sé per què encara esteu aquí?"

"Ara que tothom té ja un bloc jo volia ser un dels primers escriptors catalans que tinguessin un wiki."

"50 visites diàries no poden estar equivocades."

"Per què em llegiu?"
Cap presentador de TV entra en crisi en directe i pregunta: "per què em veieu?" Ni cap columnista de diari insulta la intel·ligència dels seus lectors amb frases d'aquesta estofa. La pròpia facilitat de publicar en un blog fa caure alguns en aquestes trampes exhibicionistes. Sembla que està de moda entrar en crisi, amenaçar de tancar el blog en successives entrades, esperar a rebre comentaris de l'estil "noooooo, si us plau, no ho facis!", escriure una mica més, tornar a amenaçar... El dia que no vulgueu escriure més xapeu la boca i punt. No cal fer-ne un drama per entregues. La, ejem, "blogoesfera" seguirà rodant sense vosaltres.

Carpe Diem, dius? Som-hi...

El tòpic del carpe diem és una d’aquelles formulacions que ja neixen amb vocació de figurar en una antologia de citacions. Quan Horaci va escriure CARPE DIEM QVAM MINIMVM CREDVLA POSTERO ("atrapa el dia sense creure massa en el demà") ja deuria ser conscient de que s’estava lluint, deuria sentir-se com el compositor pop que sap que legions d’adolescents s’entusiasmaran amb la vacuïtat mel•líflua que acaba de parir. És un d’aquests pensaments que jo anomenaria decoratius, que queden bé en una dedicatòria d’un llibre amb moltes fotos o a l’escorça d’un arbre gravat per algun cursi. Però no oblidem que decorar ve de decorum "allò que convé". Tota decoració amaga alguna cosa que no convé que es vegi.

Allò que amaga aquest lloc comú és que els humans no estem fets per viure al dia. Si per alguna cosa ens caracteritzem, al contrari, és per tenir memòria i per fer projectes. Al dia viuen les bèsties. Si fóssim rigorosos seguidors d’aquesta filosofia, el primer que faríem en llevar-nos és trucar a la feina i engegar a tots a la merda. Per què currar per un demà boirós? Ningú viu al dia, ni tan sols aquells qui t’escupen a la cara aquest tòpic (normalment per retreure’t alguna preocupació, algun capficament seriós). Si qui em ve amb la cantarella del carpe diem és una noia, m’haig de mossegar la llengua per no dir-li: "D'acord aprofitem el dia, vinga anem a follar ipso facto".

Algú va rebatre aquest tòpic millor que jo i molts pocs anys després d'Horaci. Parlo de Marc Valeri Marcial. L’epigramista llatí de Calatayud la va encertar de ple quan va escriure:
"Viure avui seria ja viure massa tard. El més savi, Pòstum, es viure ahir"
Si no estem reconciliats amb el nostre passat, difícilment fruirem del present. Cal viure còmodes amb l’ahir, còmodes amb el demà, per poder començar a pensar en una cosa tan díficil com gaudir avui.

dimecres, de gener 04, 2006

El futur de l'Ateneu

Fa uns mesos que jo i l’XZ ens vam fer socis de l'Ateneu Barcelonès. Ni els descomptes per als cursos de l'Escola d'Humanitats, ni l'accés a la seva magnífica biblioteca van pesar gaire en la meva decisió. Els cursos d’aquesta escola per a aspirants a escriptor porten títols tan tristos i cacofònics com ara “Per què són bones les bones novel•les?”. Pel que fa als llibres, em reconec com un pervertit fetitxista que necessita comprar-se tot allò que llegeix. La grandària de la meva biblioteca personal és proporcional al meu fracàs a l’hora de publicar. Les biblioteques públiques són un espai on em trobo perdut, desconcertat.

Tinc el carnet de l’Ateneu perquè estava fart que el conserge em barrés el pas al jardí interior al crit de "Sou socis?", sobretot quan em feia acompanyar per alguna dona amb el fallit propòsit d'impressionar-la. Des de llavors, freqüento aquest il•lustre club. Mentre m’empasso una cervesa rere l’altre, servo la vana esperança que l’esperit del lloc em doni forces per escriure alguna cosa amb cara i ulls.

Si goseu visitar l’Ateneu, tindreu una primera i certa impressió: l’encant de la seva inqüestionable decadència. Només cal que recordeu les il•lustres plomes que poblaven les seves tertúlies i pareu l’orella a les converses que mantenen els seus actuals parroquians. El resultat de la comparació no pot ser més negre. Potser us podeu consolar una mica amb aquestes paraules de Josep Maria de Sagarra, ja a l’any 1924:
“Hi ha qui pensa que l’Ateneu no vibra, que és un lloc on hi prenen xocolatra quatre senyors Mariano i quatre joves pedants.”
La decadència acumulada de diverses generacions intensifica l’atractiu d’aquest entrenyable racó de la nostra ciutat.

Però, com bé sabeu, la voracitat de la Barcelona del disseny i la impostura sembla no tenir límits. Des que la presidència de l’Ateneu ha caigut en mans del més cèlebre arquitecte barceloní, l’aspecte de la centenària institució del carrer Canuda ha començat a patir uns subtils i inquietants canvis. El seu bar està seriosament amenaçat. Si acaba com un d’aquests caus modernillos del nord del barri xino, juro que trencaré el meu carnet als nassos d’aquell conserge que tants moments de positiu ridícul em va fer passar.

Simetria?

Per què ens atreu un rostre bonic? Per la seva simetria. El fet de que un ull estigui exactament on esperes que estigui en funció de l’altre ull té alguna cosa de sinistre. Ens inquieta la simetria perquè no existeix en les nostres vides. Res no està allà on esperes que estigui, ni és anticipable. Per què hauria de ser-ho un rostre? Amb quin dret? Un rostre simètric en desperta el desig de desencaixar-lo, de fer-lo humà mitjançant el plor o el gemec, de trencar el seu insuportable eix de simetria mitjançant el desequilibri passional. L'impuls bàsic del sexe té un cert punt d’imperialisme dels cossos.

La rialla és un succedani del gemec. Ens agrada fer riure una noia bonica perquè així es trenca per uns instants la seva inadmisible simetria. "Què maca estàs quan plores!" no és, només, una frase de melodrama. No tenim un pitagòric anhel de simetria. Al contrari, ens agrada desfer, undo en un sentit sexual, la tirania simètrica del bell.

Un impuls semblant provoquen les obres d’art massa perfectes. Puc entendre l'iconoclasta que en un rampell, obsedit per la seva petitesa enfront de l’obra, apunyala una pintura. Si ho fa per motius polítics o algun altre saltejat de reivindicacions només em desperta menyspreu. La citació també és una forma d’apunyalament textual del pare massa perfecte. Particularment, a mi el que m’agrada és tocar les estàtues als museus, no escantonar-les. Però l'impuls és el mateix. La mateixa mà avançant tremolosa mirant de trencar-ne l'aura.

dimarts, de gener 03, 2006

Bolívar al bordell


Ahir, casualment, en una nit de festa rutinària i amb poca màgia, em vaig trobar un vell i apreciat amic de l’associació d’estudiants esquerranosa on vaig matar tantes hores fa uns quants anys. El començament de la conversa va tenir l’encant d’estalviar-nos els insoportables pròlegs que es fan dues persones quan fa temps que no es veuen i no saben què dir-se.

Poc després de saludar-nos, em va explicar que la setmana anterior havia vist un documental excessivament pamfletari i populista sobre la revolució bolivariana d’Hugo Chávez. Segons ell, aquest documental evidenciava que l’esquerra ha d’aturar-se a repensar el seu discurs i purgar-lo de tot allò carent de vigència i efectivitat. Comentant el documental amb l’amiga feminista que l’acompanyava, tots dos havien arribat a la conclusió que calia abandonar el concepte de revolució com el d’una ruptura violenta amb el passat. Aquest no és només un concepte que ja no funciona per construir majories, sinó que pateix d’una factura evidentment masculina. La dona no pot compartir el desig de destrucció masculina. La dona genera vida i això té implicacions en la seva cosmovisió. Un discurs que parli més d’aniquilament que de reproducció creativa no té futur.

Confesso que trobo insuportable tot aquest discurs del feminisme de la diferència, gairebé tant com aquestes rituals i buides apel·lacions a la necessitat d'un canvi de discurs en l'esquerra. Exaltar els presumptes valors de l'etern femení em sembla una cosa tan inútil com indemostrable. No fa gaire vaig llegir un article amb aquesta cançoneta, on s'acabava insinuant que en Gandhi era un afeminat i que la Margaret Thatcher devia tenir cigala.

Més tard, quan parlàvem de la nostra vida personal, em va explicar que havia passat per una etapa molt dura, marcada per la vida antisocial, l’alcohol i les prostitutes. No és el primer cop que un amic meu m’incomoda amb una confessió d’aquest tipus, però en el seu cas va ser especialment xocant. Ell, tan sensible a detectar els rastres del macho en el discurs d’esquerres, em deia obertament, sense orgull ni vergonya, que havia anat de putes. Responia als detalls que li demanava amb certa tranquil•litat: anava a un bordell del seu mateix carrer, on es trobava amb unes romaneses que afirmaven tenir uns vint-i-dos anys, però que semblaven menors d’edat, tot plegat per només vint euros. No em vaig estar de preguntar-li com es podia justificar aquest comportament. La seva resposta va resultar francament inquietant: “penses que ho fan perquè volen”.

No vaig dubtar de la sinceritat de les seves paraules, ni tan sols vaig aconseguir escandalitzar-me gaire. El que em va fascinar més va ser constatar que, de la mateixa manera que una persona tan aguda i compromesa com ell és capaç d'autoenganyar-se d'aquesta manera, de què coi puc ser capaç jo? De quins sofismes em serveixo per justificar la meva pròpia penúria moral?

dilluns, de gener 02, 2006

L'infern és ple de bones intencions


Superat un infernal cap d’any on he pogut apreciar una vegada més la facilitat amb què els humans ens precipitem a plom dins el pou de l’atavisme, és moment de passar comptes (metàfora que demostra el Senyor Esteve mental que tots duem a dins). Les bones intencions de principi d’any em desperten la mateixa compassió que un exèrcit destinat a l’aniquilació. Veure-les desfilar pel nostre cap, lluents, engalanades, llampants, moments abans d’encastar-se contra un mur de realitat és entendridor.

El problema de la ment humana és la confusió de poders. El legislatiu, executiu i judicial estan promíscuament mesclats. Nosaltres mateixos ens imposem un deure i nosaltres mateixos en jutgem l’aplicació, i d’aquest esquema no pot sortir-ne res de bo. Les pròrrogues eternes, la negociació mesquina, els pactes de sotamà, l’auto-xantatge són els mecanismes mentals a que tots som proclius. Encara no ha arribat el Montesquieu de la ment humana.

És partint d’aquesta confusió que no suporto les descripcions rígides de la ment. Freud, a qui cal reconèixer algunes aportacions, va caure en el tòpic trinitari més quequejant en intentar descriure-la. Ell, Jo, Superjo? Per favor. La tradició grecollatina té una lamentable fixació en compartimentar la realitat en tres parts: des dels tres actes de la tragèdia i les tres persones de Déu als tres estrats de Freud o les tres fases de l’orgasme de Reich. Fins i tot l’infern ha estat organitzat en tres sales.

Cal partir d’una confusió primordial. I després, posats a buscar metàfores pel funcionament de la ment, jo proposo la d’un macrocentre de poder corrupte: amb nombrosos grups de pressió, lleis arbitràries acompanyades de prolegòmens raonables i ennoblidors, manifestacions i disturbis que esclaten i s’extingeixen amb virulència, faccions oposades que pacten, aliats que s’apunyalen, estranys companys de llit, glissements electorals, impugnacions, cops d’estat, revolucions... i tot enmig d’una cridòria de veus, a vegades polifònica, a vegades discordant.