dimarts, de maig 16, 2006

Poeta maleït

Avui he tornat a la universitat on vaig llicenciar-me. Greu error. Em deia que havia de consultar un article a la biblioteca però el cert és que darrera d'aquesta visita treia l'orella una candorosa i sovint catastròfica nostàlgia. He entrat al claustre i he reconegut aquells arcs de mig punt d’una circumspecció de cella arrufada. En aquell moment, la universitat brunzia pel canvi de classes. Repenjat a una columna, he creuat les cames i encès una cigarreta amb un posat de desmenjament que venia a dir: “ja sé que aneu a classe, però això no va amb mi”. Mirava els dolls d’alumnes apressats intentant aturar una cara coneguda.

De sobte, he sentit un "boneeeees!" dit arran d’orella, allargassat i nasal com un bel d’ovella. En girar-me he vist un noi espigat, carregat d’espatlles, que aguantava amb les dues mans una carpeta escrostonada i somreia assentint frenèticament. Cagada. No he pensat que palplantat allà al mig oferia un blanc fàcil als infladors d’orelles.

- Ei, què tal?- he contestat sense gaire entusiasme i mirant endavant com si busqués algú que estava al caure. L’importunador era un dels temibles freaks polipoètics de la facultat: persones armades amb els seus aletejos lírics que, quan et descuides, els alliberen i els fan espolsar les ales als teus nassos. Aquest era una rara avis fins i tot dins la raresa congènita de l’espècie: subespècie snob, varietat poeta maleït. La seva manera de parlar ja feia venir pell de gallina: era una imitació del valencià, encara que ell era de Cornellà. Deuria trobar que així vestia més en una facultat on els dialectes perifèrics eren mimats per les també temibles tietes diletants que anaven a pair el dinar a les classes de filologia catalana.

- No creus que avui fa un sol un xic soleil noir? Oh, Nerval! C’est magnifique!
- Sí, sí.
- Es vol ocultar de les mirades dels mortals. Millor, no puc aguantar el sol a la cara, com els vampirs, he, he! Tinc ressaca d’absenta.
- Tens mal de cap?
- Sí, avui tinc un dia Mallarmé.

Aquest home semblaria una caricatura sinó fos que la combinació de valencià i francès forma una orxata tan revinguda que m’ha produït una descomposició física ben real.

- Jo tampoc no em trobo gaire fi. Ja marxava.

M’he allunyat per escapar-me de l’assalt de més freaks a la meva posició estàtica. En girar-me, he vist el poeta maleït creuant el claustre amb un caminar batzegant i arronsat que, més que un aleteig celestial i simbolista, recordava a un voltor que té aferrada en una urpada fatal la seva presa, la carpeta, i avança decidit a defensar-la dels altres depredadors.

Poeta maleït.mp3