dilluns, de març 27, 2006

Quo vadis, Arcadi Espada?


El periodista Arcadi Espada ha estat devorat per la seva creació. Fa temps, en les seves cròniques del País Catalunya va anar perfilant una ironia distanciada, un sentimentalisme en to menor, que li quedava francament bé. Però sembla que els corifeus que li regalen les orelles des del seu bloc (400 o 500 per post) l'han trastocat. O més aviat ha estat devorat per la seva pròpia ironia. De tant distanciar-se de tot, de tan estiracordetes irònic, ha acabat distanciant-se dels seus cabals. Ara és una mena de Quixot, un restaurador de l'art oblidat del periodisme, un mestretites que corregeix a tothom amb total impudor perquè ell ha llegit tots els llibres. En fi, un mediapredicador de l'apocalipsi polític.

Veu un Estatut descafeïnat, i s'entesta a dir que és "yelmo y no vasija". Dóna pals de cec a discreció amb la seva ploma, com el Quixot punxant les botes de vi. L'última quixotada ha estat disputar a Pilar Rahola el títol de fundador del partit polític més absurd. Creu que el PP de Catalunya és massa moderat. Sí, home sí, y Feriabràs ha encantado a Dulcinea. Em recorda el cas d'Eugeni d'Ors: fent tot el possible perquè el defenestressin a Catalunya, per després anar a Madrid a fer el ploricó i a dir "mireu què m'han fet!".

Ara ha fitxat pel Mundo. Potser és un símptoma de que comença a recuperar el senderi. Ha trobat el seu lloc. M'agradaria, però, que no es dediqués a inflar més les venes hipertenses dels lectors d'aquest diari. Ja n'hi ha d'altres que s'encarreguen que els peti l'aorta cada matí. Millor que salvar la pàtria que comenci per salvar una fotografía oblidada com ell sabia fer tan bé en les seves antigues i enyorades cròniques.
Quo vadis, Arcadi Espada?.mp3

dilluns, de març 20, 2006

Des del botellón

Recollim la petició feta per Subal i intentarem explicar-nos què coi va passar al macrobotellón.

La lectura fàcil i convencionalment progre seria dir alguna cosa en la línia que a França els joves protesten pels seus drets laborals, aquí pel dret a emborratxar-se. Però, tal vegada no és més avantguardista la nostra protesta? Al segle XXI és el de les spontaneous mobs, multituds que sorgeixen del no-res convocades per les noves tecnologies. La majoria no tenen un propòsit clar. L'individu encauat del segle XXI no necessita un motiu per reunir-se amb d'altres individus. El simple fet d'estar junts és ja prou motiu. Calor humana. Sentir-se massa absurda. Quan, al damunt, es dóna una causa política de pes es produeixen fenòmens tan curiosos com les concentracions davant les seus del PP del 2004. El factor impredictible que necessita una multitud absurda del segle XXI per convertir-se en absurdament política va ser en aquesta ocasió el rebot general contra l'ordenança municipal.

La nostra presència a la moguda va ser realment espontània. Anàvem a prendre alguna cosa a una cockteleria i vam anar a petar enmig del merder. Vam arribar en plena càrrega policial. La majoria de gent que hi havia per allà no eren radicals antisistema organitzats, eren borratxos desorganitzats, però l'efecte era el mateix. Ampolles volant, tirs de goma, pluja de lleixiu cortesia dels veïns, guiris flipant i sortint dels bars per fer fotos, com aquestes posant davant d’una barricada incendiada. Tan contentes de ser en una cosa emocionant. No és tan frívol com sembla. Molts del qui hi érem allà sentíem alguna cosa semblant. L'espectador de notícies del nostre temps desitja secretament venjar-se del bombardeig d'informació i, per una vegada, esdevenir protagonista de la notícia. El més trist és que hagin de documentar aquest protagonisme amb el seu somriure de bledes assolellades. La reacció d'aquestes protagonistes fugaces no deixa d’entrar dins la lògica dels mitjans: sense espectadors no són res.

No sabem qui va llançar la primera pedra, però el sarau era de categoria. Tot i així, cal reconèixer que, en un principi, el perill del macrobotellón s’assemblava al d’un corre-focs. Qui s’apropa massa, es crema, mentre que els espectadors morbosos i prudents poden gaudir d’un gran espectacle sense témer altra cosa que no sigui la pura mala sort. En l’excitament general de les fogueres i el so de l’ampolles trencades, un podia flirtejar amb estrangeres amb més comoditat que al mig de la pista de l’Apolo. “We are so wild, you know, here in Barcelona...” El perill ens excitava com goriles. Les noies tenien els colors pujats i la llum de les flames idealitzava les siluetes. Una bala de goma, rebotint contra una rossa, va retornar-nos al pragmatisme. Era l’hora de fotre el camp. Massa a prop.

Genís i Xz
Entrades Relacionades:
La lluita pel carrer
Skaters i putes
De què riuen?

divendres, de març 17, 2006

Gillette. Lo mejor para el hombre

Ahir, conferència de Joan de Sagarra a l'Ateneu Barcelonès. Parla de la mítica "penya gran", de l'ambient esclatant que s'hi respirava als anys 20. D'entre les anècdotes que reflota d'aquella tropa excepcional, en destaco una de Pla.

Pla entra a la biblioteca de l'Ateneu. Porta dos Pernods a sobre, res de l'altre món per les onze de la nit. Deu un article a La Publicitat. Les rotatives tancaran en dues hores. S'entreté fullejant llibrots a tort i a dret. Sempre ha estat més lector que escriptor, encara que ningú s'ho cregui. Li hauria agradat, exactament viure en una caleta, pescar corballs, llegir papers. A la biblioteca hi fot calor. Barcelona és horrible, però d'un horror domèstic i reconeixible com un gos puçós que estimem. Es fa tard. A la Publi esperen el seu article. Escriure. Sempre escriure. Per què no pescar? Alguna cosa a dir? Sempre ha estat més escriptor que periodista. Un article és un llibre frustrat. On deuen haver entaforat Montaigne dins d'aquesta baluerna colossal? Li falta paper per escriure. No vol molestar al mosso, que prou feina deu tenir encetant cigars al senyor Sagarra. Agafa la primera edició de l'Ulisses de Joyce, Shakespeare&Company París 1922, i talla amb una gillette les 6 darreres pàgines. Ara ja té paper. Ara ja pot escriure.

Jo mateix he vist un altre llibre amb la petja de Josep Pla. Una edició de les seves Cartes de Lluny, en dipòsit a la biblioteca de la UB, que s'havia dedicat a firmar en totes i cadascuna de les pàgines, autografiat compulsivament. Josep Pla, Josep Pla, Josep Pla...

Pla admirava a Joyce i el va guillotinar. Així es fa la literatura. Així es sacseja un de sobre la pols, pesada com el granit, de les influències. Un tall decidit. Pla, fill de puta.

dilluns, de març 13, 2006

Pornografia

Haig de dir que la pornografia m’obsessiona. No alguna forma d'erotisme llepafils, la pornografia dura, extrema. Visito webs amb els noms més cafres: teensforcash, weneednewtalents, ghettogaggers, cumonherglasses...

Què hi veig en això? El punt de vista de l'espectador de pornografia és curiós: s'hi produeix un reforç del pacte ficcional, una innocència narrativa, que fa temps que flaqueja en literatura. Un retorn als crèduls oients del cec que s’empassaven que Troia va caure penetrada per un cavall de fusta, el primer consolador. Curiós veure algú fent allò que voldríem però sense despertar-nos enveja, aaaaaaans excitació. Tampoc ens suscita una aristotèlica emulació: contràriament al que es podria pensar el consum de pornografia no porta a la disbauxa desfermada, sinó al quietisme ascètic. a l’estatisme del voyeur, del Peeping Tom. Allò rebutjat pels altres espectacles, el límit de la representació, el porno ho converteix en espectacle deslliurant-nos així de la dominació de l’espectacularitat convencional (la dels noticiaris, la dels esports, la de les pataletes sentimentals).

Ja ho va observar fa temps Barthes en l'obra de Sade: la combinatòria de cossos, el més difícil encara, no està gaire lluny de l’escriptura de creació, del rondó continu de les unitats lingüístiques. No voldria arrebossar massa aquesta compulsió fangosa amb una pàtina cultural. Quan la tinc dura no penso ni en Sade ni en Barthes ni en cap fullaraca francesa. És alguna altra cosa. Dos persones follant és sexe. Deu persones follant és una al•legoria d’alguna altra cosa. Potser de la limitació. La meva polla vol anar més lluny, però topa amb el fals sostre de la meva tauleta. Jo vull anar més lluny però topo amb la tensió superficial de la meva pell. Per això necessito d'altres pells.

El temps de l’espectador de pornografia és el temps dels àngels enviats a fer l’inventari de Sodoma i Gomorra moments abans de la seva destrucció. Té una percepció de desastre imminent, i per anul•lar-la es capbussa en l’hipnotisme de la repetició, en el loop mental dels cossos en perpètua contrarèplica. La ciutats de la plana són ara a les pantalles planes.

Entrades relacionades:
El cumshot com a una de les belles arts
...................................
PD. Un dels millors usos que he vist de la pornografia en video-art és el vídeo I like to watch del col•lectiu Church of Euthanasia.

divendres, de març 10, 2006

Maneres de tallar

En l’amor, com en tot, els finals són decisius, importantíssims. Cal saber deixar algú i ser deixat. Hi ha qui pensa que no hi ha manera elegant de guillotinar una relació, que tota relació ha de tenir un final immerescut, de desencís. Potser sí. També és cert que hi pot haver finals pitjors que altres. Em venen esgarrifances quan penso en aquests analfabets sentimentals que tallen per SMS. Desgraciats.

És realment penós quan, per atzar i necessitat, topes amb una idiota qualsevol, infectada de mala literatura i cinema de plàstic. Algú que no respecta les narratives de les relacions perquè no té models argumentals per orientar-se més enllà de Dan Brown. Hi topes i t’hi enamores irremeiablement, encara que sigui un ésser desmemoriat i obtús. O precisament per això. Posats a idiotitzar-se en l’enamorament, potser és millor deixar-se endur per algú que no pateixi per l’ensucrat ridícul de l’enamorament primerenc. El temps passa i tot agafa un confortable aire de viatge en creuer. Poques novetats i pocs maldecaps. Al cap d’uns anys, però, et trobes amb un final sobtat i definitiu. L’altra necessita una nova joguina. No n’hi ha prou amb anar a Ikea cada dos anys per redecorar la pròpia vida.

De cop i volta, s’engega un ventilador de merda que apunta directament a la teva cara: “sé que t’estimo, però no sé si estic enamorada de tu”, “som diferents”, “em talles les ales”, “és cosa meva, no teva”. Aquesta mena de ronya sentimental, escampada impúdicament i amb salvatgeria, només la pot dir algú que ignora que aquesta vida és per ser viscuda en el record. Si es vol deixar córrer una història, tant se val per què, un s’ha d’esforçar a no tacar-la amb un final indigne. Calen plors, discursos recargolats i una lenta agonia plena d’indecisions. Cal un patiment perllongat i sense final aparent. Cal convocar tots els fantasmes, totes les pors, totes les traïcions. Cal, sobretot, no pensar que un ha perdut el temps amb una perfecta imbècil, sinó amb una abominable pèrfida. Afortunats els qui són víctimes de perversions literàries i no de l’estultícia d’un anunci de mobles.

dimarts, de març 07, 2006

Jo sóc un altre

Durant el darrers anys cada nit en ficar-me al llit m’assalta el mateix pensament: "demà canviaré, això no pot seguir així".

Aquesta frase és tan buida, sonora i matxacona com un mantra budista. L’endemà , indefectiblement, sóc el mateix paio. Què ho fa que sempre vulguem avançar-nos per la dreta a nosaltres mateixos?

El JO que inflo cada nit i assassino cada matí seria tot un figurí: llevar-se d’hora, prendre un suc de taronja natural, rodar la bicicleta estàtica, marcar-se unes piscines, vermut, avançar una novel•la bona de no dir, regar el dinar amb un caldo de la Borgonya, esmolar la sobretaula amb aguts comentaris d’actualitat, freqüentar la Història de la Guerra del Peloponès en lloc de les webs més sòrdides, passejar per racons ignots de la ciutat amb una Leica i una lleugera coixesa, veure caure la tarda encoixinat entre simfonies vieneses, follar, encetar un xampany Taittinger, follar però amb una altra, triangular rutes de viatges sobre un mapa, repartir-se l'any entre la teatralitat de Venècia i Las Vegas... En fi, deixem-ho córrer.

dijous, de març 02, 2006

La ruleta francesa


Temps enrere ja havíem comentat una rotunda obvietat: sovint internet ens fa passejar per viaranys molt allunyats del centre dels propis interessos. Darrerament, m'he vist atrapat per una sensacional estupidesa: la ruleta francesa. De l'escepticisme inicial, vaig passar com un llamp al vertigen d'apostes minúscules i exitoses, el pitjor que li pot passar a un principiant. Comença la roda del vici i l'autoengany. Puges les apostes, la sort no t'abandona i embogeixes. El súmmum de l'alienació arriba quan un es creu capaç de domesticar l'atzar a base d'estratègies esotèriques o, pitjor encara, quan un es creu tocat per una intuïció eficaç.

Pots imaginar-te, per uns moments, que has trobat la teva veritable vocació. Que has començat una nova vida. Notes una veu que et diu veritats de dins i fora de la ruleta. Negre, segona columna. Deixa estar la teva monòtona feina de proletari de la cultura. No et paguen malament, però et tracten d'imbècil. Vermella, parells. Deixa estar les pretensions d'escriure. No hi ha res més intel·ligent que ser un bon lector que no necessita guanyar-se la vida, tenir prou diners per passar-se el dia bevent vermuts i llegint sota la parra d'una masia a la Toscana. Merda, toca el zero i la banca s'emporta la meitat. Deixa-ho estar tot. Aposta cinquanta euros a la vermella, cluca els ulls i crida com un boig perquè l'has tornada a encertar. No saps fallar. Ni que vulguis. Combina dues columnes, números imparells i uns pocs euros al número quinze. Surt el teu número. Sí, és el quinze. Estàs forrat. Estàs eufòric. Per què turmentar-se amb una feina mediocre? Per què intentar escriure? Per què amoïnar-se amb la parella? Per què fer altra cosa que no sigui escoltar la clarividència de la meva veu interior, aquesta veu estranya que mai se m'apareix quan intento fer un sonet?

Tot això s'ha acabat. M'han calgut unes quants fiascos per tornar a freqüentar, més desmenjat que mai, els habituals blogs i diaris digitals. La meva veu m'ha abandonat, no sé si per sempre, però en amarg record m'ha deixat una ferida al cervell que cap mala consciència ni cap discurs racional és capaç d'esborrar. M'ha quedat el dubte d'una altra vida, d'un cop de sort únic i alliberador. Tots els estalvis al dotze i començar a viure d'una puta vegada. Que surti el dotze, per l'amor de Déu, que juro que l'he sentit.

dimecres, de març 01, 2006

Mots-tòtem II

TRENC D'ALBA
Hi ha dos tipus de ciutats marítimes: aquelles on el sol es pon pel mar, com Cadis, i aquelles on el sol surt pel mar, com Barcelona. Aquesta diferencia d'orientació modula el caràcter de la ciutat. En el primer cas, els ciutadans tenen una relació habitual amb la conjunció d'aquests dos fenòmens: van sovint a veure la posta prenent unes birres, porten les xavales a que s'estovin amb la carícia visual de les onades irisades i intenten capturar l'esquiu darrer raig del dia.

A les ciutats com Barcelona, en canvi, rarament veiem la sortida del sol sobre el mar. Cal llevar-se a quarts de sis per poder gaudir, entre lleganyes, d'aquest espectacle. Només els màrtirs de la matinada, practicants del footing i d'altres arts esotèriques, hi assisteixen. La resta dels mortals només veiem la sortida del sol sobre el mar en ocasions excepcionals i memorables: normalment creuant a la deriva la ciutat i encallant a l'arena, desferres d'una nit de festa.

Aquest contacte escadusser explica que l’expressió trenc d’alba sigui pròpia d'un país encarat al Mediterrani occidental com el nostre. En aquestes rares ocasions, l’erupció del sol sobre el mar sembla un espectacle tan fràgil, un moment tan trencadís que el nostre desbastat estat corre també el perill de rompre’s definitivament. L’equilibri precari de l’alcohòlic es decanta cap a l’astorament absolut davant el malabar còsmic del sol en ascensió. Quedem esmicolats entre els grans de sorra.