dimecres, de març 01, 2006

Mots-tòtem II

TRENC D'ALBA
Hi ha dos tipus de ciutats marítimes: aquelles on el sol es pon pel mar, com Cadis, i aquelles on el sol surt pel mar, com Barcelona. Aquesta diferencia d'orientació modula el caràcter de la ciutat. En el primer cas, els ciutadans tenen una relació habitual amb la conjunció d'aquests dos fenòmens: van sovint a veure la posta prenent unes birres, porten les xavales a que s'estovin amb la carícia visual de les onades irisades i intenten capturar l'esquiu darrer raig del dia.

A les ciutats com Barcelona, en canvi, rarament veiem la sortida del sol sobre el mar. Cal llevar-se a quarts de sis per poder gaudir, entre lleganyes, d'aquest espectacle. Només els màrtirs de la matinada, practicants del footing i d'altres arts esotèriques, hi assisteixen. La resta dels mortals només veiem la sortida del sol sobre el mar en ocasions excepcionals i memorables: normalment creuant a la deriva la ciutat i encallant a l'arena, desferres d'una nit de festa.

Aquest contacte escadusser explica que l’expressió trenc d’alba sigui pròpia d'un país encarat al Mediterrani occidental com el nostre. En aquestes rares ocasions, l’erupció del sol sobre el mar sembla un espectacle tan fràgil, un moment tan trencadís que el nostre desbastat estat corre també el perill de rompre’s definitivament. L’equilibri precari de l’alcohòlic es decanta cap a l’astorament absolut davant el malabar còsmic del sol en ascensió. Quedem esmicolats entre els grans de sorra.

4 comentaris:

subal ha dit...

interessant post.

nova paraula-totem: albat. Nen que neix mort, o segons el diccionari; Criatura morta abans de tenir ús de raó.

Neologisme; trenc-albat; alcohòlic que mor a platja al veure sortir el sol, abans de tenir ús de raó.

Anònim ha dit...

Em trec el barret, sí senyor. Encara que noto un cert determinisme romàntic escudat per la geografia (la qual, tal vegada, no deixa de ser una disciplina romàntica) que no m'acaba de fer el pes, la qualitat literària del text em sembla de primer ordre.

Anònim ha dit...

Aquesta potent trencadissa alcohòlica em fa proposar la lexicalització del sintagma "tremp d'alba" com a 'inspiració etilicoromàntica davant el malabarisme còsmic del sol en ascenció des del mar'.

Anònim ha dit...

Bons neologismes els que proposeu.

La tan nostrada trempera matinera, magarrufa, també mereixeria un post. Encara que trobo més sacra i ritual l'anglesa "morning glory".