Tret de sortida

No sóc gens suspecte de basquitis, però haig d'admetre que la fuga i persecució de la parella d'etarres per França em té fascinat. Els picagasetilles de torn, periodistes especialitzats en amanir notes d'agència, carreguen les tintes: "una road movie de sèrie B" diu el Público, "acció covard" diu l'ABC. Fins i tot afirmen que els veïns es van estranyar perquè "dos joves espanyols parlaven francès amb un fort accent espanyol". Matar dos guàrdies civils podrà ser moltes coses -entre d'altres, propi d'insensibles- però cosa de covards no ho és.

Uns trets intensifiquen la vida que no vegis. Per això lamento que l'atletisme hagi prescindit del seu millor símbol, la pistola, i l'hagi canviada per un so de remescla rave barata. Em sembla sentir l'espetec dels trets a Capbreton, alterant la calma d'un supermercat que només coneix l'espetec Tarradellas. Després, la fuga: evoco en veu alta els noms del pobles per on passaven: Haut Mauco, Leognan, Bordeus, Gabillou, Bian, Revel... L'alè de 1500 policies d'elit al clatell. La mateixa provisionalitat que intensificava l'amor clandestí de Lolita. M'imagino els últims polvos desesperats al cotxe, el Peugot 307 aparcat a un marge i el tercer en discòrdia, la segrestada, al maleter.

"Cazados en sólo 4 dias", s'alegra el picagasetilles cul-d'oficina. Com si en quatre dies no hi hagués temps per canviar-ho tot. Envejo la intensitat d'aquells quatre dies. L'envejo i alhora m'esgarrifa perquè sé que tots nosaltres som com aquests etarres, només que ens manca la consciència del tret.

Recordo la gran paràbola de Buda. Quan va preguntar al rei Kosala què faria si un dia s'assabentés que les muntanyes han començat a avançar cap a ell escruixint-ho tot al seu pas. Després de sentir una relació d'obres que el rei no havia fet en sa puta vida, Buda va contestar (ho deixo en un anglès que sona a Pali): "I inform you, great king, I announce to you, great king: the mountains are rolling in on you". En efecte, les muntanyes ja avancen cap a nosaltres. Ens persegueix un agent implacable. Pertany a un cos amb un cent per cent d'efectivitat. El cos és diu mort.

Àliens i musclos a Sète

M'agraden les poblacions rodejades d'aigua per totes bandes. Sète, com Cadis o Venècia, està encaixonada entre el llac Thau i el mar, comunicada amb el continent per un petita llenca de terra que tot just permet el pas del ferrocarril i de la nacional. Les poblacions que són avortaments d'illes tenen una aire desvalgut, un finsiterranisme vital molt atractiu.

Hi ha boira quan hi arribo al matí. La humitat és molt alta. El mont Saint Clair s'insinua entre la boira i realment s'entén que els mariners el veiessin com una balena amenaçadora i bategessin el poble amb nom de cetaci. Per dinar prenc uns musclos farcits à la sétoise, amb carn i ou, davant del canal.

Per la tarda visito el cementiri marí del poema de Valery. És un poema que, sota la imatgeria del repòs etern, destil·la una gran tortura dialèctica. Com a les grans odes de Keats, Valery utilitza l'espai del poema com a ring on s'estomaquen diverses veus poètiques, mentre, per sobre de tot:

"la fulguració sembra, serena, / sobre l'altura un sobirà menyspreu"

Ara per ara, sobirà menyspreu podria ser la meva divisa. És inútil mirar d'enganyar-me: Sète no es Venècia. Venècia queda molt lluny. No puc evitar veure la lletjor en les coses, em salta a la cara com àliens esventrant la realitat. Com ara aquest cementiri que no val gran cosa o aquest vers cursi del poema de Valery que ho esguerra tot: "Le vent se lève !... il faut tenter de vivre !" "Intentar viure" no és viure. És convertir la vida en una retòrica perifràstica.

Aquest vers em fa dolorosament conscient que aquesta meva escapada tardoral no és res més que un "intent de viure".

Béziers o el flux incessant

Viatjo per França fins a Béziers. Béziers va ser objecte d’una de les frases més memorables dels catòlics: “Mateu-los a tots que Déu sabrà escollir els seus“. La van usar els croats el 1209 per passar a ganivet a tots els habitants d’aquest poble. Sento dins meu la mateixa fatiga de matisos, la mateixa mala llet indiscriminada, que va fer possible una frase com aquesta.

Visito una construcció curiosa: el pont-canal sobre l’Orb. És tracta d’un pont amb un canal d’aigua al mig (el Canal du Midi) per on poden navegar petites embarcacions. És fa estrany veure com un canal creua un riu passant per un pont. La imatge donaria per moltes meditacions heraclianes sobre l’estat de flux permanent que no m’entretenc a fer perquè tinc una cosa en estat de flux permanent dins els pantalons i l’haig de mirar d’atendre.

De nit acabo a un barri de pisos de protecció oficial dels seixantes, prenent pernods infectes amb una noia d’edat indeterminada entre els 30 i els 40, filla de pied noirs argelins. El meu francès l’he après a base de llegir Maupassant i, encara que l’entenc tot, no el parlo gens bé. Tampoc importa massa perquè Marie-Élise és una alcohòlica i la conversa pren un aire vaporós i fragmentari. Parla del trauma de la repatriació dels seus pares, de quan els obrers de la CGT els rebien al port amb pancartes de “pieds-noirs impérialistes“. Una història trista i “arrabalera”. Però quin alcohòlic no té una història trista? La gent diu que l’alcoholisme mata, però no és veritat. Són altres coses que fan que et matis amb l’alcohol i uns pares inadaptats al grandeur gaullista semblen un bon motiu.

Quan tanca el bar, l’acompanyo a casa i em fa una palla ràpida al portal.

El primer Terenci Moix

De tant organitzar cocktails i sorbets els nostres gestors culturals s'han begut l'enteniment. S'omplen la boca de gambes i de xerrameca sobre com tot serà de puta mare quan Catalunya sigui un país "normal". El perillós és que intenten corregir anomalies fantasmagòriques mentre ni tan sols ensumen les reals. Voleu una anomalia? Aquí teniu una anomalia: la millor novel·la catalana de la segona meitat del segle XX no és a les llibreries. Està esgotada. No s'ha reeditat.

Parlo d'Onades sobre una roca deserta (1968) de Terenci Moix. Possiblement aquesta afirmació estranyi a molts que possiblement no hauran llegit la novel·la. És un afirmació que no té ni una gota de llepafilisme ni de voluntat de redimir minories sexuals. És un judici estètic formulat amb un rictus de seriositat kantiana. La falsa familiaritat és una mala consellera. Penseu en Terenci Moix i veieu el paio que es dedicava a fer pallassades per les TVs, guanyar el Premi Planeta i matar-se a pitis. El fet és que el Terenci Moix d'Onades i dels dos primers llibres de relats és un escriptor colossal. No ho penso només jo. Ho diuen Pla, Castellet i Gimferrer. Però tranquils, xarrupacaps del món, seguiu escurant la mousse, cervells-de-gelatina.

En un país amb menys densitat de salvapàtries per metre quadrat ja fa temps que s'haurien rescatat els drets i publicat una edició crítica. No hauria hagut de venir Steven Forrest de la Southern Methodist University a dir-nos obvietats com que "l'obra de Terenci Moix reflecteix un esforç artístic impressionant" ni caldria que la Encyclopedia of Erotic Literature celebrés la seva "near obsession with the passage of time and the desfiguration of beauty". Però tranquils, seguiu donant-vos cops al pit amb les mans llardoses de salsa rosa, seguiu fantasiejant sobre la vostra contribució a l'adveniment del país normal. El més semblant a la inquietud que heu sentit mai és la punxada d'un bigoti de gamba al tou del dit.

Cadaqués Kitsch

Necessito sortir de Barcelona. Les obligacions tardorals m'enrunen. Marxo a Cadaqués, però no és Cadaqués un barri més d’una certa Barcelona? Dic “certa” amb una intenció àmplia. Seria fàcil fotre’s del pijerio de segones residències i motos sense casc. Però no és només aquesta gent la que va a Cadaqués. En l’imaginari barceloní, Cadaqués hi té un lloc com a possibilitat de fugida permanent. Prou lluny, per ser una fugida. Prou a prop per fer-nos veure que fugir és arrossegar merda més lluny.

En la meva vida hi he fugit amb tres noies. Sempre al mateix hotel, el Llané Petit, i sempre amb els mateixos esmorzars a la terrassa cara el mar, excursions a Portlligat pel camí vell, vermuts al casino parlant del Pla de postguerra, dinars a Ca l’Anita, excursions de captard a Portbou a la tomba de Walter Benjamin. Sempre el mateix ritual, però amb un desfici diferent a la tornada. Potser per aquest regust amarg del giravoltat retorn de Cadaqués, la millor fugida és la que no es va realitzar: intentant arrossegar-hi una noia a les 5 de la matinada després d’una nit de grapejades, mentre el seu nòvio li repicava el telèfon mòbil com si fos el puto àngelus. La noia va decantar-se per tornar a casa i seguir la seva vida. Potser així va estalviar-nos el desfici del retorn. Per mi l’atractiu de Cadaqués va augmentar aquella nit amb la dimensió del possible.

Ara hi he anat sol. Em sento estrany al Casino amb vermut però sense anècdotes de Pla. Pujo d’esma a Portlligat i el muntatge dalinià em sembla ara el que sempre ha estat: kitsch. No ho veia llavors? Ho trobàvem d’un encant decadent, camp en definitiva, com potser eren les nostres relacions. Un bon dia l’encant desapareix i et quedes només amb el kitsch de la relació.

Josep Pedrals com a símptoma

Festes de Gràcia a la Plaça Rovira. Ressaca galopant. Hi trec el nas amb l'esperança de veure-hi la classe de noies que m'agraden: ulleres de pasta, faldilles negres i una mirada que delati un ensopiment infinit i una neurosi latent. Quan hi arribo, l'espectacle ja ha començat. Estranyament, el públic està molt animat. Un cabronet amb cara de polipoeta m'acaba de llençar mig vermut a sobre sense demanar-me perdó. Xop i cabrejat, m'acosto a l'escenari i veig qui provoca tanta rialleta-jo-sí-que-t'entenc: Josep Pedrals. “Activista de l'oralitat en poesia” vaig llegir a l'Avenç.

Mentre l'escolto, en un crescendo de ressaca, m'adono que el paio és un subjecte interessantíssim. Ell, tot solet, sense proposar-s'ho, resumeix la cultura del país. Catalunya, país de cosins on dels quatre que llegeixen, tres es llepen el cul entre ells, mentre el quart critica el gust de la merda que, sense escarafalls, s'acaba d'empassar. Catalunya, on de l'underground a l'establishment hi ha una escopinada de distància.

Cantarella sense gràcia, poesia de rodolins, lèxic noucentista i bromes de teta-cul-i-caca que em plouen des de l'escenari com agulles clavant-se'm al cervell. Tant ell com els seus amiguets de la Colla Polipessigolla, deixebles dels Hac Mor i els Casassas, formen un clan d’allò més irritant. La transgressió subvencionada és un oxímoron que només fa gràcia a qui se n'aprofita.

M'allunyo de la plaça preocupat per una cultura atrapada en el remolí del rodolí, que enlaira arbitràriament per sobre de mèrits i capacitats. A Catalunya, la poesia oral domesticada va de perles als polítics. Quan un gestor cultural ha de promocionar la cultura catalana, el primer que pensa és a muntar un show. No pensa, per exemple, a pagar traduccions a l'anglès. Una traducció triga mesos, no es pot inaugurar, una traducció no surt a la fotografies.

Josep Pedrals va de gira per escoles i això és bo. És bo que els nens coneguin un poeta de relíquia, un tradicionalista de les avantguardes. Aquesta coneixença els mantindrà uns anys més en l'engany de creure que els poetes són persones diferents de les altres, persones ultrasensibles i grandiloqüents, que atreuen l'atenció com els focus als mosquits. Ja tindran temps de descobrir que hi ha poetes banquers o oficinistes. De fet, la gira podria portar-lo més lluny: Josep Pedrals podria ser un entranyable dinamitzador cultural per a nens discapacitats.

Estic segur que hi ha avantguardistes de pedra picada el nom dels quals ignoro, fet que prova el seu avantguardisme. No publiquen llibres sobre l'oralitat ni escriuen blogs. Segur que hi ha persones incapaces de conjugar el seu dadaisme amb la presència a la Fira de Frankfurt. Artistes conscients que la síl·laba més important que es pot declamar emfàticament és “no”.

On ets Atenes?

Bec vi en una copa profusament treballada pels làsers xinesos mentre miro com els bombers grecs defensen les ruïnes d'Olímpia. Un bomber ensutjat diu: "Hem controlat la situació quan les flames ja llepaven les parets de l'Estadi". Aquests cabrons parlen en hexàmetres.

Em miro la copa amb un embadocament alcohòlic. Aquesta marroquineria de tot a 100, amb les seves bombolles d'orientalisme insuflades al vidre, amb els seus dissenys de fleur-de-lis que creixen incontrolades com bardisses, certament conforma una antologia del mal gust industrial. Però un pensament estrany m'assalta. Penso que cap emperador romà va beure mai en una copa amb un acabat tan immaculat. Començo a pensar en la decadència d'Occident. La imatge de les ruïnes i el privilegi estúpid de beure en una copa que Marc Aureli no va tastar em provoquen un atac spenglerià. On hem anat a parar?

Som una decadència dels romans, que eren una decadència dels grecs. Ombra d'una ombra. Ens discutim per dilucidar quina variant decadent del llatí enviem a conquerir les terres bàrbares de Frankfurt. Malgrat els mitjans moderns, tot el saber humà a un clic de distància i aquestes copes tan llepades pels làsers, no hem aconseguit superar a quatre pederastes amb la trempera sempre a flor de túnica.

Si ara mateix Barcelona comencés a cremar, ens ho miraríem per la televisió repanxolats al sofà. Som uns Nerons de saló, una societat d'espectadors que mengen i beuen millor que molts emperadors. Necessito treure'm aquestes idees sinistres del cap. Escuro l'ampolla, aixeco la copa i faig una invocació:

No leer, no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,

y vivir como un noble arruinado

entre las ruinas de mi inteligencia.

Insomni Vicente Verdú

Torno d’Estats Units i no puc explicar res que els meus interlocutors no sàpiguen. Pitjor encara, sovint he d’aguantar lliçons sobre cultura americana, impartides per qui a penes s’ha documentat amb la sociologia de cafè de les columnes de Vicente Verdú. M’expliquen que els americans no saben viure sense pistoles i que són tan superficialment amables com profundament insolidaris. Els meus amics també han volgut il•luminar-me sobre l’ínfim coneixement de geografia general dels estudiants nord-americans, símptoma inequívoc del sentiment antiintel•lectual que predomina al cor de l’imperi. Els mateixos que maten les hores amb pornografia californiana se m’escandalitzen per la quantitat d’estats ianquis que prohibeixen la sodomia. Fujo de les retrobades amistoses i em tanco a casa desconnectant el telèfon.

El jetlag i el xoc de realitat em maten la son i les ganes d’escriure sobre el viatge. Em costa reconèixer-ho, però he caigut en una mena de depressió postvocacional d’allò més vulgar. Tinc un nus a la gola. Hauria de plorar, però no em decideixo. Busco consol en els oracles de la xarxa i acabo en els fòrums més rancis d’autoajuda. Formulo una pregunta oberta. És recomanable plorar? Tothom m’anima a fer-ho. Els missatges són tan cutres i dolços, tant a to amb el meu estat d’ànim, que em reconforten en gran manera: “es una manera de desahogar que te mantiene en paz luego de descargar... es parecido a un orgasmo pero por los ojos...”. Entre tots els missatges, l’últim és el que em commou de debò. Internet és moltes coses, també un immens consultori sentimental on els desconeguts et donen la mà i et piquen l’ullet en senyal d’infinita solidaritat, un univers saturat de frases bondadoses i ensucrades. “Llora imbécil, no te cortes, tus palabras apestan a fracaso total, llora por tu asquerosa vida y por tu patética novia. Llora, hijo de puta i jódete para siempre.”

Tortilleres del món, uniu-vos al triangle

Gairebé totes les noies amb qui he sortit m'han confessat que els agradaria fer-s'ho amb una altra noia. Algunes ja tenien experiències lèsbiques. Si la bisexualitat és tan prevalent com sembla indicar aquesta mostra, perversament esbiaixada però contrastada en converses de bar amb amics, ¿perquè collons no vivim organitzats en triangles i no en parelles?

L'altre dia vaig deixar caure la idea a la meva parella. ¿Perquè en lloc de dir-me el molt que admires certs escots voleiants no ens posem a buscar una noia bi i iniciem els tres una existència en plena harmonia pitagòrica? Les excuses de sempre. Si vols follar amb altres és que no m'estimes. Ningú viu així. Ets un sortit. El triangle és el tipus de relació perfecta. De fet, la gent ja ha viscut muntant-se triangles no declarats. Els francesos, per exemple, han elevat la convivència dona/marit/amant a una de les formes més exquisides de sociabilitat. Però el triangle ha de sortir de l'armari.

He sentit tot tipus d'arguments estúpids en defensa de la parella. La parella no és el més "natural" perquè, de fet, la natura té tendència a formar estructures fractals de base triangular. Només hi ha un argument realment vàlid que sustenta la pervivència de la parella: les persones som, generalment, insuportables. Els aguantaescenetes del món es pensen que si troben algú que suporten i els suporta ja tenen molt de guanyat. I, realment, no és poca cosa. El problema d'aquesta mentalitat és que t'has de menjar amb patates els moments insuportables de la teva parella. És una estratègia WIN-LOSE en termes de teoria de jocs: cada plaer, té una contrapartida. Cada gemec, un però. Si, en canvi, visquessis amb dues persones que tenen moments insuportables, la suma total seria una existència suportable. És a dir, viuries amb persones alternativament suportables. És un model WIN-WIN en lloc del patètic càlcul de cost/benefici que el capitalisme sentimental ens fa creure inevitable.

Per suposat hi altres arguments de pes en favor del triangle, com ara la varietat i la intensitat sexual. La gelosia quedaria fora de l'eqüació quan tothom és lliure de follar-se a tothom. Les despeses dividides entre tu i dues tortilleres bisexuals es pagarien de bon grat. Si algú trenca la relació, la pèrdua no seria completa. El cop quedaria atenuat pel vèrtex supervivent del triangle i no patiríem els accessos de romanticisme holiwoodià de les ruptures actuals. Sempre que les dues tortilleres bisexuals no decideixin que el vèrtex que sobra ets tu i les teves teories.

Ecografia d'un poble qualsevol

Vaig a passar uns dies al poble amb la família. Un poble normal com n'hi ha tants a Catalunya. Intento escriure alguna cosa edificant. Però els crits dels veïns del davant m'ho impedeixen. El seu fill psicòtic els està apallissant una altra vegada. Truco als municipals d'esma com he fet en tantes ocasions. Sé que és inútil. Per quan arribin, els pares ho negaran tot i diran que el seu fill és una mica "nerviós".

A la nit surto a la terrassa a escriure. La parella de ionquis del bloc del davant fumen heroïna base sobre paper de plata. Com que tenen l'electricitat tallada, l'única llum és la de l'encenedor que els il·lumina intermitentment. Molt junts, aspirant el fum a la llum d'una flama trencadissa, l'estampa seria fins i tot entendridora de no saber que un d'aquest ionquis va rajar el coll d'un veí conegut meu per mirar-lo "raro".

Surto a prendre alguna cosa. Els antics companys d'institut es maten a birres al bar. M'expliquen la història de la redada. La Guàrdia Civil va assaltar el bar fa una setmana. Amb tota la parafernàlia: vestits de secreta, patada a la porta, mans a la paret i butxaques enfora. La primera operació antidroga en anys. L'explicació d'aquesta posada en escena és simple. El mossos estan a punt d'assumir el control d'aquesta zona. Com que la Guàrdia Civil no ha fotut res per aturar el narcotràfic rampant, algun superior és deuria ficar nerviós a l'hora de traspassar l'informe de situació. Va comunicar les noves consignes: contundència, tolerància zero. Fins i tot va batejar l'operació amb un nom en clau sonor. D'alguna manera tots els camells van ser avisats amb antelació i aquell dia no és van deixar caure pel bar. La confiscació d'unes quantes pedres de costo i l'speed barat de quatre lúmpens complia l'expedient.

Els col·legues surten del sopor quan algú menciona una rave a una masia perduda. Anar-hi ha estat un gran error. Com que m'han portat amb cotxe haig d'esperar que això s'acabi per tornar. Amb el pilotasso que porten no sembla que sigui aviat. Ballen dislocats entre vinyes retorçades. Només em queda mirar de pillar el punt jo també. Són les 6 de la matinada i un company de col·legi a qui dèiem "el calcetines" ens ensenya, orgullós, l'ecografia del seu fill. A continuació, es fa unes ratlles de coca sobre l'ecografia. Ens n'ofereix. La imatge del fetus fosforescent esquitxat de pols blanca em perseguirà durant dies.

Visca els pobles de la Catalunya Vella, que tenen "en son cel aucells i àngels,/en son camps vèrgens i flors,/en son aplecs l'alegria i/en ses famílies l'amor."