dilluns, maig 06, 2013

El Senyor Esteve a L'Heliogàbal

Siguem honestos, la resposta cultural a la crisi és una vergonya. Evidentment, ningú no esperava res de les vedettes i els seus apadrinats. Ells viuen ben peixats i la crisi, ben mirat, els ha beneficiat. Al centre, els restaurants de moda han baixat lleugerament els preus dels seus menús de migdia. Gràcies al sotrac de la crisi, han trobat l’excusa per fer fora l’última dona de fer feines, aquella que, animada per l’eufòria zapaterista, havia exigit i aconseguit un contracte cutre però tangible, suficient per alimentar esperances d’una pensió digna. Ara l’elit cultural n’ha trobat una de nova, més desesperada, a qui torna a pagar en negre i a un preu més baix. Segurs de la seva posició, la casta de creadors i pensadors a sou se senten, amb raó, força més privilegiats que abans, quan els paletes de L’Hospitalet ofenien el seu bon gust amb viatges de lluna de mel a Cancún. 

El que és estrany, però, és que l’exèrcit barceloní de proletaris culturals encara no hagi produït ni una sola obra per captivar la imaginació dels qui pateixen la crisi. On són els traductors intermitents, els eterns becaris, els joves llibreters de la Central, els estudiants de doctorat en ciències socials, els actors de dia i cambrers de nit a LHeliogàbal, els periodistes en precari? Per què no escriuen sobre el que està passant? És que no volen ser llegits? Per què la major part de les novel·les publicades es mouen entre l’estètica de l’insubstancial i el romanticisme més trillat? Fet i fet, la crisi ha demostrat que la generació nascuda a la Transició, fins i tot sent víctima i testimoni de l’esfondrament d’un sistema, no ha abandonat l’horitzó mental del Senyor Esteve. En aquests moments, però, l’objectiu ja no és viure per estalviar. Impossible. Ara es tracta de viure dels estalvis propis o paterns fins que s’esgotin, caminant desquena cap a l’abisme del malson sense matisos, fins que la descomposició social i el rencor entre classes senyoregin sobre les ruïnes de la Barcelona postolímpica.

diumenge, desembre 09, 2007

Tret de sortida

No sóc gens suspecte de basquitis, però haig d'admetre que la fuga i persecució de la parella d'etarres per França em té fascinat. Els picagasetilles de torn, periodistes especialitzats en amanir notes d'agència, carreguen les tintes: "una road movie de sèrie B" diu el Público, "acció covard" diu l'ABC. Fins i tot afirmen que els veïns es van estranyar perquè "dos joves espanyols parlaven francès amb un fort accent espanyol". Matar dos guàrdies civils podrà ser moltes coses -entre d'altres, propi d'insensibles- però cosa de covards no ho és.

Uns trets intensifiquen la vida que no vegis. Per això lamento que l'atletisme hagi prescindit del seu millor símbol, la pistola, i l'hagi canviada per un so de remescla rave barata. Em sembla sentir l'espetec dels trets a Capbreton, alterant la calma d'un supermercat que només coneix l'espetec Tarradellas. Després, la fuga: evoco en veu alta els noms del pobles per on passaven: Haut Mauco, Leognan, Bordeus, Gabillou, Bian, Revel... L'alè de 1500 policies d'elit al clatell. La mateixa provisionalitat que intensificava l'amor clandestí de Lolita. M'imagino els últims polvos desesperats al cotxe, el Peugot 307 aparcat a un marge i el tercer en discòrdia, la segrestada, al maleter.

"Cazados en sólo 4 dias", s'alegra el picagasetilles cul-d'oficina. Com si en quatre dies no hi hagués temps per canviar-ho tot. Envejo la intensitat d'aquells quatre dies. L'envejo i alhora m'esgarrifa perquè sé que tots nosaltres som com aquests etarres, només que ens manca la consciència del tret.

Recordo la gran paràbola de Buda. Quan va preguntar al rei Kosala què faria si un dia s'assabentés que les muntanyes han començat a avançar cap a ell escruixint-ho tot al seu pas. Després de sentir una relació d'obres que el rei no havia fet en sa puta vida, Buda va contestar (ho deixo en un anglès que sona a Pali): "I inform you, great king, I announce to you, great king: the mountains are rolling in on you". En efecte, les muntanyes ja avancen cap a nosaltres. Ens persegueix un agent implacable. Pertany a un cos amb un cent per cent d'efectivitat. El cos és diu mort.

dimecres, setembre 26, 2007

Josep Pedrals com a símptoma

Festes de Gràcia a la Plaça Rovira. Ressaca galopant. Hi trec el nas amb l'esperança de veure-hi la classe de noies que m'agraden: ulleres de pasta, faldilles negres i una mirada que delati un ensopiment infinit i una neurosi latent. Quan hi arribo, l'espectacle ja ha començat. Estranyament, el públic està molt animat. Un cabronet amb cara de polipoeta m'acaba de llençar mig vermut a sobre sense demanar-me perdó. Xop i cabrejat, m'acosto a l'escenari i veig qui provoca tanta rialleta-jo-sí-que-t'entenc: Josep Pedrals. “Activista de l'oralitat en poesia” vaig llegir a l'Avenç.

Mentre l'escolto, en un crescendo de ressaca, m'adono que el paio és un subjecte interessantíssim. Ell, tot solet, sense proposar-s'ho, resumeix la cultura del país. Catalunya, país de cosins on dels quatre que llegeixen, tres es llepen el cul entre ells, mentre el quart critica el gust de la merda que, sense escarafalls, s'acaba d'empassar. Catalunya, on de l'underground a l'establishment hi ha una escopinada de distància.

Cantarella sense gràcia, poesia de rodolins, lèxic noucentista i bromes de teta-cul-i-caca que em plouen des de l'escenari com agulles clavant-se'm al cervell. Tant ell com els seus amiguets de la Colla Polipessigolla, deixebles dels Hac Mor i els Casassas, formen un clan d’allò més irritant. La transgressió subvencionada és un oxímoron que només fa gràcia a qui se n'aprofita.

M'allunyo de la plaça preocupat per una cultura atrapada en el remolí del rodolí, que enlaira arbitràriament per sobre de mèrits i capacitats. A Catalunya, la poesia oral domesticada va de perles als polítics. Quan un gestor cultural ha de promocionar la cultura catalana, el primer que pensa és a muntar un show. No pensa, per exemple, a pagar traduccions a l'anglès. Una traducció triga mesos, no es pot inaugurar, una traducció no surt a la fotografies.

Josep Pedrals va de gira per escoles i això és bo. És bo que els nens coneguin un poeta de relíquia, un tradicionalista de les avantguardes. Aquesta coneixença els mantindrà uns anys més en l'engany de creure que els poetes són persones diferents de les altres, persones ultrasensibles i grandiloqüents, que atreuen l'atenció com els focus als mosquits. Ja tindran temps de descobrir que hi ha poetes banquers o oficinistes. De fet, la gira podria portar-lo més lluny: Josep Pedrals podria ser un entranyable dinamitzador cultural per a nens discapacitats.

Estic segur que hi ha avantguardistes de pedra picada el nom dels quals ignoro, fet que prova el seu avantguardisme. No publiquen llibres sobre l'oralitat ni escriuen blogs. Segur que hi ha persones incapaces de conjugar el seu dadaisme amb la presència a la Fira de Frankfurt. Artistes conscients que la síl·laba més important que es pot declamar emfàticament és “no”.

dilluns, setembre 10, 2007

On ets Atenes?

Bec vi en una copa profusament treballada pels làsers xinesos mentre miro com els bombers grecs defensen les ruïnes d'Olímpia. Un bomber ensutjat diu: "Hem controlat la situació quan les flames ja llepaven les parets de l'Estadi". Aquests cabrons parlen en hexàmetres.

Em miro la copa amb un embadocament alcohòlic. Aquesta marroquineria de tot a 100, amb les seves bombolles d'orientalisme insuflades al vidre, amb els seus dissenys de fleur-de-lis que creixen incontrolades com bardisses, certament conforma una antologia del mal gust industrial. Però un pensament estrany m'assalta. Penso que cap emperador romà va beure mai en una copa amb un acabat tan immaculat. Començo a pensar en la decadència d'Occident. La imatge de les ruïnes i el privilegi estúpid de beure en una copa que Marc Aureli no va tastar em provoquen un atac spenglerià. On hem anat a parar?

Som una decadència dels romans, que eren una decadència dels grecs. Ombra d'una ombra. Ens discutim per dilucidar quina variant decadent del llatí enviem a conquerir les terres bàrbares de Frankfurt. Malgrat els mitjans moderns, tot el saber humà a un clic de distància i aquestes copes tan llepades pels làsers, no hem aconseguit superar a quatre pederastes amb la trempera sempre a flor de túnica.

Si ara mateix Barcelona comencés a cremar, ens ho miraríem per la televisió repanxolats al sofà. Som uns Nerons de saló, una societat d'espectadors que mengen i beuen millor que molts emperadors. Necessito treure'm aquestes idees sinistres del cap. Escuro l'ampolla, aixeco la copa i faig una invocació:

No leer, no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,
y vivir como un noble arruinado
entre las ruinas de mi inteligencia.

dimarts, setembre 04, 2007

Insomni Vicente Verdú

Torno d’Estats Units i no puc explicar res que els meus interlocutors no sàpiguen. Pitjor encara, sovint he d’aguantar lliçons sobre cultura americana, impartides per qui a penes s’ha documentat amb la sociologia de cafè de les columnes de Vicente Verdú. M’expliquen que els americans no saben viure sense pistoles i que són tan superficialment amables com profundament insolidaris. Els meus amics també han volgut il•luminar-me sobre l’ínfim coneixement de geografia general dels estudiants nord-americans, símptoma inequívoc del sentiment antiintel•lectual que predomina al cor de l’imperi. Els mateixos que maten les hores amb pornografia californiana se m’escandalitzen per la quantitat d’estats ianquis que prohibeixen la sodomia. Fujo de les retrobades amistoses i em tanco a casa desconnectant el telèfon.

El jetlag i el xoc de realitat em maten la son i les ganes d’escriure sobre el viatge. Em costa reconèixer-ho, però he caigut en una mena de depressió postvocacional d’allò més vulgar. Tinc un nus a la gola. Hauria de plorar, però no em decideixo. Busco consol en els oracles de la xarxa i acabo en els fòrums més rancis d’autoajuda. Formulo una pregunta oberta. És recomanable plorar? Tothom m’anima a fer-ho. Els missatges són tan cutres i dolços, tant a to amb el meu estat d’ànim, que em reconforten en gran manera: “es una manera de desahogar que te mantiene en paz luego de descargar... es parecido a un orgasmo pero por los ojos...”. Entre tots els missatges, l’últim és el que em commou de debò. Internet és moltes coses, també un immens consultori sentimental on els desconeguts et donen la mà i et piquen l’ullet en senyal d’infinita solidaritat, un univers saturat de frases bondadoses i ensucrades. “Llora imbécil, no te cortes, tus palabras apestan a fracaso total, llora por tu asquerosa vida y por tu patética novia. Llora, hijo de puta i jódete para siempre.”

divendres, agost 17, 2007

Tortilleres del món, uniu-vos al triangle

Gairebé totes les noies amb qui he sortit m'han confessat que els agradaria fer-s'ho amb una altra noia. Algunes ja tenien experiències lèsbiques. Si la bisexualitat és tan prevalent com sembla indicar aquesta mostra, perversament esbiaixada però contrastada en converses de bar amb amics, ¿perquè collons no vivim organitzats en triangles i no en parelles?

L'altre dia vaig deixar caure la idea a la meva parella. ¿Perquè en lloc de dir-me el molt que admires certs escots voleiants no ens posem a buscar una noia bi i iniciem els tres una existència en plena harmonia pitagòrica? Les excuses de sempre. Si vols follar amb altres és que no m'estimes. Ningú viu així. Ets un sortit. El triangle és el tipus de relació perfecta. De fet, la gent ja ha viscut muntant-se triangles no declarats. Els francesos, per exemple, han elevat la convivència dona/marit/amant a una de les formes més exquisides de sociabilitat. Però el triangle ha de sortir de l'armari.

He sentit tot tipus d'arguments estúpids en defensa de la parella. La parella no és el més "natural" perquè, de fet, la natura té tendència a formar estructures fractals de base triangular. Només hi ha un argument realment vàlid que sustenta la pervivència de la parella: les persones som, generalment, insuportables. Els aguantaescenetes del món es pensen que si troben algú que suporten i els suporta ja tenen molt de guanyat. I, realment, no és poca cosa. El problema d'aquesta mentalitat és que t'has de menjar amb patates els moments insuportables de la teva parella. És una estratègia WIN-LOSE en termes de teoria de jocs: cada plaer, té una contrapartida. Cada gemec, un però. Si, en canvi, visquessis amb dues persones que tenen moments insuportables, la suma total seria una existència suportable. És a dir, viuries amb persones alternativament suportables. És un model WIN-WIN en lloc del patètic càlcul de cost/benefici que el capitalisme sentimental ens fa creure inevitable.

Per suposat hi altres arguments de pes en favor del triangle, com ara la varietat i la intensitat sexual. La gelosia quedaria fora de l'eqüació quan tothom és lliure de follar-se a tothom. Les despeses dividides entre tu i dues tortilleres bisexuals es pagarien de bon grat. Si algú trenca la relació, la pèrdua no seria completa. El cop quedaria atenuat pel vèrtex supervivent del triangle i no patiríem els accessos de romanticisme holiwoodià de les ruptures actuals. Sempre que les dues tortilleres bisexuals no decideixin que el vèrtex que sobra ets tu i les teves teories.

dilluns, juliol 30, 2007

L'enterrament prematur

Em miro un pel·lícula per recordar una altra pel·lícula, com em miro dones per recordar altres dones. Miro 12 Monos de 1995 però és en 1962 i Le Jetée de Chris Marker en qui penso. Le Jetéé no és una pel·lícula, és un doctorat. La manera com involuciona el cinema de nou en fotografia i la veu en off dient "perquè hem sobreviscut, no podem refusar al passat els mitjans de la seva supervivència".

No s'ha de descartar el passat massa de pressa. Està viu i l'hem de cuidar. El passat és un gos que jau al nostre costat. A la merda tota la retòrica de les "fases vitals". Quan escolto algú dir que s'ha d'anar "cremant etapes" sento un calfred dolorós. Què cony vol dir cremar etapes? Et faràs un hara-kiri a la memòria? Deixaràs morir el gos per molta sarna que tingui? L'enterraràs en vida?

El passat no pot tornar perquè no acaba mai de marxar. A Internet hi ha una comunitat anomenada NOVA ROMA de gent que viu com si l'Imperi Romà no hagués caigut mai. Donen certificats de civitas, paguen impostos, discuteixen en llatí al fòrum, encunyen les seves monedes. Res concebible és mort.

Pensem en els anys seixanta. Hem donat per enterrats els seixanta prematurament. Onades successives de merda els van colgar: crisi del petroli, heroïna, sida... Però els seixanta tornaran. Sento el gos gratant sota terra. Jo no sóc l'únic cascat a l'estiu insuportable de Barcelona que es diu il faut changer la vie cada puta nit.

El tecno ha estat el primer avís, però han estat uns seixanta de lluentó, la recerca d'un esgotament físic per mirar d'encobrir l'esgotament vital. Tornaran uns seixanta més deliberats, més putes. Gadgets sexuals japonesos i somnis assistits electrònicament. Curiosament l'era binària acabarà amb les dualitats. Si puc consultar-ho tot, puc ser-ho tot. No calen Timothys Learys ni gurús. L'únic profeta és Google. L'únic límit, la capacitat del seu cache, tan delicat i arbitrari com la memòria humana.

divendres, juliol 27, 2007

Les caricatures vivents de Pilar Rahola


No ploraré el dia que desaparegui la sardana. Ni escriuré cap carta al director quan un legislador humanista aconsegueixi clausurar les colles castelleres o els correbous del Delta de l'Ebre. Mai no m'ha tret el son el nombre de llengües minúscules que es moren cada any o cada mes, vés a saber. Em deixa fred, en definitiva, tota la retòrica ploramiques que veu en l'aclaparadora influència cultural dels ianquis un perill mortal per a la diversíssimes maneres de veure el món, inclosa la catalana. Em confesso fervent amant de la cultura hegemònica mundial. I és des d'un esperit de filoamericanisme sense remei que m'he decidit a comprar un bitllet cap a Nova York.

Com era d'esperar, els meus amics més esquerranosos ja m'han deixat anar que ells no farien tal cosa. Que ho mig desaproven. Malgrat que el credo internacionalista els obliga a distingir entre poble i govern, algú ja ha tingut l'enginy de reformular-lo. Aquest algú afirma estar “en contra de la majoria del poble americà”. És el mateix cafre que l'onze de setembre de fa sis anys va decidir buidar la seva rància bodega per tal de celebrar el patiment televisat. Escoltant-lo amb tota l'atenció que em permet la paciència, he captat, per fi, la primitiva tesi que conforma tots els seus judicis. Els obrers i l'esquerra nord-americana no mereixen la nostra solidaritat, atesa la seva manifesta incapacitat de canviar mai res. Aquesta lamentable debilitat del moviment emancipatori als EEUU no ens ha de suscitar, diu, cap mena de suport, sinó condemna i menyspreu. Tant li fot que nosaltres també visquem sepultats en la nostra pròpia merda antidemocràtica, ja sigui en forma de monarquies intocables o d'un Banc Central Europeu allunyat de tot control polític.

Ara ja deu fer una bona estona que no l'escolto, sobretot des que m'ha etzibat que la música nord-americana no té ànima. Com podria tenir-ne, es pregunta, sense una cultura popular on poder recolzar-se? Em marejo i m'enrabio. Per dolorós que sigui, aquest malson de conversa no deixa de ser il·luminador. Més enllà de l'esquifit imaginari de Pilar Rahola, la burda caricatura del progre curt de mires pot agafar formes tristament properes.

dijous, juliol 26, 2007

Crònica de l'apagada


Pixar a les fosques és un plaer rar, sibarita. És un acte de fe. Física aplicada. Quan el lavabo va refusar d'encendre's i la ràdio emetia les primeres notícies de l'apagada general a Barcelona l'adrenalina va començar a batre'm les temples com tambors de guerra. Per fi podria veure si aquesta ciutat té alguna cosa semblant a sang.

Vaig baixar al carrer. Anticipava saquejos al Corte Inglés. Però de seguida vaig pensar que aquest cabrons deuen tenir generadors propis. Fins i tot tenen una moneda pròpia. Del poc que sobreviuria a l'hecatombe seria el Corte Inglés. El centre està anormalment tranquil. L'element més nerviós són els cotxes. Sense semàfors semblen convergents sense consignes.

Ni rastre de saquejos. Quina decepció. A Nova York ja s'haurien carregat uns quants polis irlandesos. Aquí els mossos ordenen el tràfic visiblement emprenyats, "no és això el que ens prometien a l'acadèmia, volem acció, màfies albanokosovars i apallisar detinguts." Confio en que a la nit hi hagi més moguda.

ANY CERO. PRIMERA NIT. Un tall de llum és un atac a la línia de flotació del nostre modus vivendi. Esperava una resposta més contundent que una cacerolada. Les cacerolades són una militància fast food, d'anar per casa, "nena, treu la cassola". A Gràcia repiquen les seves paelles termoresistents contra els seus woks. Esperava més d'aquests hippies.

ANY CERO. SEGONA NIT. El tall de la Meridiana té un aire més proletari. Veus la tensió acumulada en gent que no està per hòsties. El iaio que no ha pogut veure El diario de Patrícia, el xaval que no s'ha la poguda pelar a Internet, la nena amb mono de messenger. Un descamisat em crida a l'orella: "Montilla, enciende la bombilla!" Uns dies més i això petaria. Respiro fort aquest aire de revolta. Put a brutícia. Alguns culpen a Endesa, altres a l'Ajuntament o a la Generalitat. Ningú culpa al responsable. Pensem que vivim en un món aïllat de la merda. Però, shit happens. Mai descartis de l'equació el factor estupidesa humana. "Xato has carregat el mòbil on ningú et truca?" Som uns electroyonquis i el petroli s'acaba. Ciutadans de Barcelona, benvinguts al futur.

dimarts, juny 06, 2006

MIX PER DJ SIDERAL - R.I.P.

Potser el millor homenatge que es pot fer a un DJ és una remescla.

RETRAT DE DJ SIDERAL A PARTIR DE FRAGMENTS ATRAPATS A INTERNET

Et vaig coneixer a una acadèmia de música, corria l'any 1987-88, jo en tenia 10. Et veia amb les teves -ja- grenyes i la teva guitarra, sempre amb la conya a la boca. Després et seguia al Nitsa, corria el 1997, siempre fuiste independiente, original, desde pequeño un rebelde recuerdo la visita de jordi LP, tu afición por los Dire straits, tus primeras novias en la escuela leber, conoci a aleix antes de que fuera un dj reconocido, y era un gran jugador de basquet. Porque Sideral simbolizaba la ingenuidad del amateur: sin técnica pero a pecho descubierto mezclaba éxitos del POP con trance, techno inteligente con clásicos de Detroit, salvajadas electrónicas y finura indie.

AL PRINCIPIO NO SABÍA NI MEZCLAR AUNQUE LOS TEMAS QUE PINCHABA ERAN MUY BUENOS, AUN RECUERDO EN EL NITSA ANTIGUO SOBRE EL 95 A LAURENT GARNIER PARTIENDOSE EL CULO PORQUE NO SABIA PINCHAR. y ahora ya si leyenda de la Barcelona que vivímos en primera persona, partire las piernas al primer listo que ahora diga que ya somos como la generacion grunge o cualquier mierda de esas de la historia del rock... Hizo que mucha gente se animase a comprar unos platos y empezase a pinchar, en esa epoca que muchos empezabamos a descubrir la música electrónica.

Finalment ningú el va frenar a l'ascensió màxima, com ho feien la gent de seguretat en el Nitsa cap a l'any 97, estirant-lo de la maniga perque baixés de la tarima i no fes girar cap mes disc, a les 9 del matí. Este post se lo dedico a él, a Sideral. Parece que alguien tenga que morir para hacer estas cosas. Tenía 32 años, y ha sido una de las personas que más me ha hecho disfrutar una noche, en el FIB 2004. No podré olvidar nunca esa noche. Me lanzó su camiseta, me miró y me la lanzó. las reacciones a la muerte de DJ Sideral sólo le parecen dignas de un esperpento. Cuando el cerrojo caiga sobre su ataúd se pondrá fin al mito de, al menos, una cierta modernidad de Barcelona. Ojalá volviese a vivir una noche de esas en el nitsa de Llongueras, con el pinchando y la sala girando mientras la gente de seguridad lo intentaban echar.

Hay que joderse con los moralistas que vienen al calor de los cadáveres calientes. La noticia me ha pillado en Buenos Aires. Y no paro de llorar. Aleix, entre bromas y risas, aquella noche me dijiste que como soy creyente tendría que rezar cuando te murieses... que sepas que sí, que rezaré y que ofeceré una Misa. Side (como le llamábamos aquellos que le conociamos lo más mínimo) estaba considerado como una de las figuras esenciales de la escena “clubber” barcelonesa. Fué mi padrino musical en escasas 2 horas, y ya jamás tendré la ocasión de agradecerle sus consejos y sus cubatas. Recuerdo perfectamente la estampa de "Boys don´t cry" en Bataplán de Donosti. Acabó la sesión bailando en la pista con la gente, después de haber estado pinchando toda la sesión con la mano escayolada.

I've just returned from the funeral of a dear friend who also happened to be the best DJ i have ever seen in my life. Sideral didnt attack the crowd like the tetchy support DJ who deserves anonymity for his severe selection of awful hard-house. Sideral gently warmed and coaxed the crowd, playing funky beats that got successively faster. After half an hour of teasing them Sideral dropped some vocals, then a breakdown. Right before our eyes this daunting place lit up. ha sido siempre un angel alto desgarbado brazos larguísimos el pelo rubio ceniza sobre los ojos azules y el que te miro y no te veo. os quedarán sus preciados casettes grabados y garabateados con su inconfundible letra -existirán unos setenta y cinco volúmenes de aquellas cintas-, suerte de diario musical por entregadas que iba pasando de mano en mano, copiándose hasta la casi extinción del sonido. La última vez que vi a Aleix Vergès fue once meses atrás. Él estaba en el backstage del escenario SonarVillage, en el Sónar, y su imagen era sobrecogedora. Tenía el brazo, no escayolado, sino sujetado por una especie de armazón de cuero y metal que dejaba ver, a lo largo de todo el antebrazo, una cicatriz espeluznante. Ese era uno de los signos de su frágil salud y de su constitución débil; Sideral era como el Licenciado Vidriera que inmortalizó Miguel de Cervantes en una de sus “Novelas ejemplares”, un hombre de cristal que, al más mínimo golpe, podía romperse en añicos.