La decadència

Féu clic per ampliar

Aquesta fotografia em corprèn. La veig casualment al diari mentre escuro el vermut al pati de l’Ateneu. El peu de foto diu: "Guillermo Vilas i la seva dona presencien el partit de Rafael Nadal a la pista central de Roland Garros". Vilas contempla com Nadal li arrabassa el rècord de victòries consecutives en terra batuda. Fa fred a París. Però el seu encongiment és alguna cosa més que fred. És el calfred que produeix la Mort en passar una ungla per l'esquena i anunciar el primer Match Point. Mentre Nadal enterra les seves gestes esportives, ell assisteix al seu funeral en vida. Deu recordar el dia de 1977 en què Ilie Nastase, el Bufó de Bucarest, va estroncar la seva ratxa de 53 victòries. El va vèncer fent servir una "raqueta espagueti", una raqueta de doble cordatge que produïa els efectes més inversemblants i que poc després seria prohibida. Recorda el cabreig d’aquell dia a Aix-en-Provence. Va abandonar a mig partit, trastocat per aquells bots i aquells spins estrafolaris que sortien de la raqueta del Bufó com conills saltant del barret d’un mag.

Llavors encara li quedaven anys bons per davant a l’elit tenista. Però ara "El Toro de la Pampa" ja no és el que era. El seu cabell és un avortament de melena. Vesteix un negre de rigor, adequat a la solemnitat fúnebre del moment. Les cadires buides al voltant, com si els VIPS de la primera fila oloressin alguna cosa en aquest home gran. Olor a terra mullada, potser. Agafa la mà de la seva dona tailandesa, pel capbaix trenta anys més jove. Més aviat s’ancora a la mà de la seva dona. La noieta fa olor a joventut. No sap si a la seva o a la d’ell.

Acaba el partit. Ell mateix dóna un premi commemoratiu a Nadal. Diu que és "un buen chaval". Però ja fora de la pista, amb la premsa, es resisteix a acceptar la lliçó del temps: " Esto es un mini-record. El mío es el de victorias consecutivas. Nadal lo ha hecho en poco más de un año, y tomando aire, y yo en cinco meses. Hoy hay récords para batir si descansás bien."

No crec que aquella nit descansessis bé, Vilas. Tot i el bombonet Thai al costat. Et queden rècords per batre si descanses bé?

M’esgarrifa la fotografia perquè em sé perfectament capaç d’envellir somicant a la pitrera d’una tailandesa. I el més fotut és que no sé si tindré algun rècord que recordar mentre veig com els xavals el superen. Seria fatídic ser un Vilas sense l’èpica de les gestes passades.

La decadència.mp3

Lisboa o la ceguesa

Passo uns dies a Lisboa. Hi arribo amb les orelles xiulant de comentaris elogiosos sentits d’amics i coneguts de tota condició. La unanimitat és completa: Lisboa té "encant". Ni tan sols el dolor que sempre em provoca la descompressió de l’avió aconsegueix treure’m aquest tàvec de les orelles.

Hi fico peu amb molta prevenció però disposat ha submergir-me en el seu encant únic. Al taxi començo a veure que alguna cosa no rutlla. Hi ha moltes cases abandonades, decrèpites. Tinc l’esperança que el centre sigui diferent. Però allà també, la grandiloqüència de les estàtues de conqueridors a cavall és matisada per les construccions rònegues. Veure un pedaç d’aigua costa déu i ajuda: o esquives la línia de fàbriques de la riba o t’enfiles a una forma o altra de mirador. Per això deuen de tenir tan prestigi, els miradors: comuniquen la il•lusió òptica que aquesta ciutat té riu i mar.

Compro el diari local. Titular: "LISBOA S’ENFONSA". Crisi econòmica galopant. El gran debat del moment és, però, quina posició han d’ocupar els militars i eclesiàstics en les cerimònies protocol•làries. Sembla que una reforma recent, els ha rebaixat de la posició 20 a la 25. Greu ofensa. Llegeixo un articulista lúcid:

"Els portuguesos adoren les càbales. Les càbales són simples, barates i, si bé no ens fan rics, almenys serveixen com a excusa pels fracassos propis i les incapacitats personals."

Segueixo llegint cada cop més astorat. 18.000 dones portugueses es reuneixen per batre el rècord de la bandera més gran feta mai per dones. Patrioterisme barat pertot. Al costat del Castelo, topo amb un xutòdrom amb totes les comoditats: graffitis i matalassos. M’anima una mica la sobrietat marmòria de Sao Vicente i Sta. Engracia. Edificis que em recorden que el bon gust és un bolet rar però universal.

La Síndrome Lisboa, la fascinació que tants catalans senten per aquesta ciutat mereixeria alguna mena de psicoanàlisi col•lectiva que no tinc esma de fer. El gran argument de molts que hi han estat: "És com Espanya fa 25 anys". Argument típic de nou-rics, d’arribistes. Cal recordar que l’Espanya de fa 25 anys era una merda? On alguns hi veuen decadència, jo hi veig misèria.

Per què no m’agrada? L’explicació col•lectiva no ho abasta tot. Hi ha alguna cosa personal en aquesta tristesa. És la típica ciutat que fa tres anys m’hauria enlluernat. És que la meva retina s’està empedreint? Al carrer veig una escena que m’horripila: un cec es fa netejar les sabates per un enllustrador. No sé per quina estranya raó aquesta imatge és més descriptiva del que sento que tot el que pugui escriure.

Vanitat i més vanitat

Si voleu donar suport a aquest blog, voteu-lo al Premi Lletra 2006. La votació popular no comporta cap premi monetari, és purament honorífica. Així que no patiu, no abandonarem el blog per marxar al Carib. Simplement alimentareu la vanitat dels seus autors, que és l'estofa amb que està teixida la seva escriptura:

Vanitat i més vanitat,
tot és efímer, tot és en va.
Què en treu l'home
de tots els treballs
amb què s'afanya sota el sol?

Quo vadis, Jordi Llovet?

El professor de Teoria de la Literatura de la UB és un dels personatges de més relleu del nostre panorama cultural. Tothom es pregunta, però, per què no escriu més. Fa quasi 30 anys va treure un llibre d’estètica que va tenir una acollida esclatant i que fins i tot li va valdre una menció en el suplement anual de l’Enciclopèdia Britànica. Però des de llavors no ha fet res, tret d’algun pròleg ocasional, alguna traducció i l’article setmanal al País de digressió político-literària. Ningú s’ho explica. Hi ha diverses teories: uns sostenen que prepara des de fa temps unes memòries tan plenes de fel que no les publicarà fins que mori. D’altres, més maliciosos, diuen que la seva flama es consum en el foc d’encenalls de les classes i no dóna per a cuinar res de més granat.

Però el cert és que puc corroborar que les seves classes són un espectacle continuat. Sempre recordaré el dia en que es va ficar a cantar l’ària del catàleg d’amants del Don Giovanni, trencant-se de riure cada cop que arribava a la frase: “Ma in Ispagna son già mille e tre”; o el cop que va enfilar-se a la taula per il•lustrar la posició exacta dels peus de Goethe en el gravat Goethe traient el cap per la seva finestra a Roma de Tischbein; o la vegada que va fer una sessió de DJ de música clàssica saltant com una molla en certs passatges i cridant un forassenyat SUBLIM, SUBLIM!.

"El tema de les meves classes sóc jo", afirmava tot seriós abans d’alliberar una riallada de nen que intenta contenir-se per no escopir els pistons. Ara bé: de tant en tant si que n’escopia de pistons carregats amb pólvora i fulminant contra els autors i actituds que no li agradaven. Enmig de la bassa d’universal somnolència d’aquella facultat, les seves pistonades caigudes a plom el convertien en l’epicentre d’una vasta ondulació de curiositat alhora que no deixaven d’esquitxar algunes patums eixarreïdes i immòbils... "Quan Riba traduïa del grec al català, en realitat ho feia del grec al grec".

Sempre m’ha semblat que és un personatge que s’ha equivocat de segle. Hagués estat un magnífic salonnard de la cort de Lluís XVI, un intel•lectual-bufó que escandalitzaria les dames amb dobles sentits sobre doblecs de llençols i els cavallers amb sortides de to que els traurien de l’atonia vegetal dels jardins de Versalles. Beuria una mica de sherry a qualsevol pub de Londres retraient a Samuel Johnson una definició inexacta del seu diccionari, acompanyaria Voltaire en l’exili daurat a Ginebra, i recitaria Ariosto a duo amb Casanova. Si, deixant enrere la mundanitat, s’hagués decantat per la via eclesiàstica perfectament hauria pogut ser tant un Sant Benet monàstic, un patriarca dels monjos d’Occident dedicat a la conservació dels clàssics, com un cardenal Manning assedegat de poder temporal que si un dia s’aixeca amb el peu esquerre, decideix muntar un cisma. Llançat al mig del segle vint-i-u, només pot proferir bravates sobre la decadència de la cultura occidental i col•leccionar llibres antics amb un fetitxisme malaltís i insaciable.

Entrades relacionades:
Quo vadis, Arcadi Espada?


Quo vadis, Jordi Llovet.mp3

Poeta maleït

Avui he tornat a la universitat on vaig llicenciar-me. Greu error. Em deia que havia de consultar un article a la biblioteca però el cert és que darrera d'aquesta visita treia l'orella una candorosa i sovint catastròfica nostàlgia. He entrat al claustre i he reconegut aquells arcs de mig punt d’una circumspecció de cella arrufada. En aquell moment, la universitat brunzia pel canvi de classes. Repenjat a una columna, he creuat les cames i encès una cigarreta amb un posat de desmenjament que venia a dir: “ja sé que aneu a classe, però això no va amb mi”. Mirava els dolls d’alumnes apressats intentant aturar una cara coneguda.

De sobte, he sentit un "boneeeees!" dit arran d’orella, allargassat i nasal com un bel d’ovella. En girar-me he vist un noi espigat, carregat d’espatlles, que aguantava amb les dues mans una carpeta escrostonada i somreia assentint frenèticament. Cagada. No he pensat que palplantat allà al mig oferia un blanc fàcil als infladors d’orelles.

- Ei, què tal?- he contestat sense gaire entusiasme i mirant endavant com si busqués algú que estava al caure. L’importunador era un dels temibles freaks polipoètics de la facultat: persones armades amb els seus aletejos lírics que, quan et descuides, els alliberen i els fan espolsar les ales als teus nassos. Aquest era una rara avis fins i tot dins la raresa congènita de l’espècie: subespècie snob, varietat poeta maleït. La seva manera de parlar ja feia venir pell de gallina: era una imitació del valencià, encara que ell era de Cornellà. Deuria trobar que així vestia més en una facultat on els dialectes perifèrics eren mimats per les també temibles tietes diletants que anaven a pair el dinar a les classes de filologia catalana.

- No creus que avui fa un sol un xic soleil noir? Oh, Nerval! C’est magnifique!
- Sí, sí.
- Es vol ocultar de les mirades dels mortals. Millor, no puc aguantar el sol a la cara, com els vampirs, he, he! Tinc ressaca d’absenta.
- Tens mal de cap?
- Sí, avui tinc un dia Mallarmé.

Aquest home semblaria una caricatura sinó fos que la combinació de valencià i francès forma una orxata tan revinguda que m’ha produït una descomposició física ben real.

- Jo tampoc no em trobo gaire fi. Ja marxava.

M’he allunyat per escapar-me de l’assalt de més freaks a la meva posició estàtica. En girar-me, he vist el poeta maleït creuant el claustre amb un caminar batzegant i arronsat que, més que un aleteig celestial i simbolista, recordava a un voltor que té aferrada en una urpada fatal la seva presa, la carpeta, i avança decidit a defensar-la dels altres depredadors.

Poeta maleït.mp3

Calçotada swinger

Passo un dia a comarques. Aquests rampells de bucolisme que m’entren de tant en tant potser no són més que la ratificació del meu urbanisme radical. Passejo pel bosc, pujo a castells enrunats, agafo flors i me les miro enmig d’una mútua incomprensió. En la darrera escapada vaig trobar quelcom de més pertorbador que un florilegi desconegut. Anava recorrent camins rurals, d’aquests que avui obren les motos de trial en lloc dels pastors, quan vaig topar-me amb un cartell. Era un simple cartró rebregat clavat a un arbre. En lletres tremoloses, escrites amb dacs, figurava la següent indicació: CALÇOTADA SWINGER NATURISTA→. La fletxa assenyalava un camí que s’insinuava entre matolls (matolls, paraula del meu gust, prou genèrica per abastar arborescències diverses). Vaig quedar parat davant d’aquesta inèdita convocatòria. Més que descobrir noves formes vegetals, m’interessa descobrir noves formes de transitar aquesta vall de llàgrimes. Vaig decidir seguir el camí. A estones veia fletxes a les roques que m’anaven guiant, pedres mil•liars en el meu descens per la carena. Vaig caminar mitja hora, amb ànsia d’arribar. La mera combinació d’aquests sintagmes feia esclatar en el meu cap, rescalfat pel sol, imatges d’una depravació vaga però intensa. Quasi no puc imaginar-me una calçotada, imagineu-vos una calçotada swinger naturista.

Finalment vaig arribar a una clariana. No hi havia persones però les seves traces eren visibles. Una foguera fumejant, encara amb brases, encerclada per pedres com de ritual druida. A terra hi havia llesques de pa sense torrar, estirades com pàl•lides sueques naturistes sobre una graella. Sembla que altres menesters els havien distret de la cuina. En una observació més propera vaig veure que moltes roques estaven esquitxades d’una substancia ataronjada, densa, que regalimava també per algunes plantes en una orgia de verd i taronja: salsa de calçots. Vaig dedicar-me un estona a escrutar l’escena del crim com si fos un policia forense. Cada detall era important per reconstruir el que allà havia passat. Algunes taques més sospitoses, notes de blanc i vermell sang, complementaven el quadre. Vaig tancar els ulls. Imaginava l’esdeveniment enmig de la fortor d’all. Parelles de bona jeia, alegres salvatges follant-se uns als altres mentre engolien calçots, la salsa regalimant per pits i culs alimentats amb botifarres d’Osona i poti-poti de Mura. Jugant a arri-arri-tatanet, flagel•lant el cavall amb calçots o alimentant-lo quan es porta bé. Bava de cargol i bava humana. La gran escena no filmada del trist cinema català, l’escena que el ficaria a l’alçada d’un Buñuel o de La Grande bouffe.

Només podia fer conjectures com un arqueòleg tronat, però el que hi havia davant meu feia somiar almenys tant com les ruïnes de Micenes. Penjades d’una branca, vaig trobar unes calces. Eren vermelles però tacades d’un sfumatto indestriable de colors. Me les vaig ficar a la butxaca. Prova número 1. Existeix vida extraterrestre intel•ligent, molt intel•ligent. Estan entre nosaltres. Potser són els teus tiets o la mainadera dels teus nens.

Torno a la ciutat. Una escapada al camp sempre és saludable.

Calçotada swinger.mp3