Simetria?

Per què ens atreu un rostre bonic? Per la seva simetria. El fet de que un ull estigui exactament on esperes que estigui en funció de l’altre ull té alguna cosa de sinistre. Ens inquieta la simetria perquè no existeix en les nostres vides. Res no està allà on esperes que estigui, ni és anticipable. Per què hauria de ser-ho un rostre? Amb quin dret? Un rostre simètric en desperta el desig de desencaixar-lo, de fer-lo humà mitjançant el plor o el gemec, de trencar el seu insuportable eix de simetria mitjançant el desequilibri passional. L'impuls bàsic del sexe té un cert punt d’imperialisme dels cossos.

La rialla és un succedani del gemec. Ens agrada fer riure una noia bonica perquè així es trenca per uns instants la seva inadmisible simetria. "Què maca estàs quan plores!" no és, només, una frase de melodrama. No tenim un pitagòric anhel de simetria. Al contrari, ens agrada desfer, undo en un sentit sexual, la tirania simètrica del bell.

Un impuls semblant provoquen les obres d’art massa perfectes. Puc entendre l'iconoclasta que en un rampell, obsedit per la seva petitesa enfront de l’obra, apunyala una pintura. Si ho fa per motius polítics o algun altre saltejat de reivindicacions només em desperta menyspreu. La citació també és una forma d’apunyalament textual del pare massa perfecte. Particularment, a mi el que m’agrada és tocar les estàtues als museus, no escantonar-les. Però l'impuls és el mateix. La mateixa mà avançant tremolosa mirant de trencar-ne l'aura.