dilluns, de gener 02, 2006

L'infern és ple de bones intencions


Superat un infernal cap d’any on he pogut apreciar una vegada més la facilitat amb què els humans ens precipitem a plom dins el pou de l’atavisme, és moment de passar comptes (metàfora que demostra el Senyor Esteve mental que tots duem a dins). Les bones intencions de principi d’any em desperten la mateixa compassió que un exèrcit destinat a l’aniquilació. Veure-les desfilar pel nostre cap, lluents, engalanades, llampants, moments abans d’encastar-se contra un mur de realitat és entendridor.

El problema de la ment humana és la confusió de poders. El legislatiu, executiu i judicial estan promíscuament mesclats. Nosaltres mateixos ens imposem un deure i nosaltres mateixos en jutgem l’aplicació, i d’aquest esquema no pot sortir-ne res de bo. Les pròrrogues eternes, la negociació mesquina, els pactes de sotamà, l’auto-xantatge són els mecanismes mentals a que tots som proclius. Encara no ha arribat el Montesquieu de la ment humana.

És partint d’aquesta confusió que no suporto les descripcions rígides de la ment. Freud, a qui cal reconèixer algunes aportacions, va caure en el tòpic trinitari més quequejant en intentar descriure-la. Ell, Jo, Superjo? Per favor. La tradició grecollatina té una lamentable fixació en compartimentar la realitat en tres parts: des dels tres actes de la tragèdia i les tres persones de Déu als tres estrats de Freud o les tres fases de l’orgasme de Reich. Fins i tot l’infern ha estat organitzat en tres sales.

Cal partir d’una confusió primordial. I després, posats a buscar metàfores pel funcionament de la ment, jo proposo la d’un macrocentre de poder corrupte: amb nombrosos grups de pressió, lleis arbitràries acompanyades de prolegòmens raonables i ennoblidors, manifestacions i disturbis que esclaten i s’extingeixen amb virulència, faccions oposades que pacten, aliats que s’apunyalen, estranys companys de llit, glissements electorals, impugnacions, cops d’estat, revolucions... i tot enmig d’una cridòria de veus, a vegades polifònica, a vegades discordant.

2 comentaris:

subal ha dit...

Moltes felicitats pel blog.

El trobo excepcional.

Anònim ha dit...

Et felicito pel blog.
Quan arriva l´hora de la veritat, descubrim, oh sorpresa, que sempre hem estat sols.
b a d o