divendres, de juliol 27, 2007

Les caricatures vivents de Pilar Rahola


No ploraré el dia que desaparegui la sardana. Ni escriuré cap carta al director quan un legislador humanista aconsegueixi clausurar les colles castelleres o els correbous del Delta de l'Ebre. Mai no m'ha tret el son el nombre de llengües minúscules que es moren cada any o cada mes, vés a saber. Em deixa fred, en definitiva, tota la retòrica ploramiques que veu en l'aclaparadora influència cultural dels ianquis un perill mortal per a la diversíssimes maneres de veure el món, inclosa la catalana. Em confesso fervent amant de la cultura hegemònica mundial. I és des d'un esperit de filoamericanisme sense remei que m'he decidit a comprar un bitllet cap a Nova York.

Com era d'esperar, els meus amics més esquerranosos ja m'han deixat anar que ells no farien tal cosa. Que ho mig desaproven. Malgrat que el credo internacionalista els obliga a distingir entre poble i govern, algú ja ha tingut l'enginy de reformular-lo. Aquest algú afirma estar “en contra de la majoria del poble americà”. És el mateix cafre que l'onze de setembre de fa sis anys va decidir buidar la seva rància bodega per tal de celebrar el patiment televisat. Escoltant-lo amb tota l'atenció que em permet la paciència, he captat, per fi, la primitiva tesi que conforma tots els seus judicis. Els obrers i l'esquerra nord-americana no mereixen la nostra solidaritat, atesa la seva manifesta incapacitat de canviar mai res. Aquesta lamentable debilitat del moviment emancipatori als EEUU no ens ha de suscitar, diu, cap mena de suport, sinó condemna i menyspreu. Tant li fot que nosaltres també visquem sepultats en la nostra pròpia merda antidemocràtica, ja sigui en forma de monarquies intocables o d'un Banc Central Europeu allunyat de tot control polític.

Ara ja deu fer una bona estona que no l'escolto, sobretot des que m'ha etzibat que la música nord-americana no té ànima. Com podria tenir-ne, es pregunta, sense una cultura popular on poder recolzar-se? Em marejo i m'enrabio. Per dolorós que sigui, aquest malson de conversa no deixa de ser il·luminador. Més enllà de l'esquifit imaginari de Pilar Rahola, la burda caricatura del progre curt de mires pot agafar formes tristament properes.

2 comentaris:

bq ha dit...

Cony captaire! Quina bona notícia que tornis a postejar!

Daniel Vicente Carrillo ha dit...

T'enllaço pel cas que continuis.