Em miro un pel·lícula per recordar una altra pel·lícula, com em miro dones per recordar altres dones. Miro 12 Monos de 1995 però és en 1962 i Le Jetée de Chris Marker en qui penso. Le Jetéé no és una pel·lícula, és un doctorat. La manera com involuciona el cinema de nou en fotografia i la veu en off dient "perquè hem sobreviscut, no podem refusar al passat els mitjans de la seva supervivència".No s'ha de descartar el passat massa de pressa. Està viu i l'hem de cuidar. El passat és un gos que jau al nostre costat. A la merda tota la retòrica de les "fases vitals". Quan escolto algú dir que s'ha d'anar "cremant etapes" sento un calfred dolorós. Què cony vol dir cremar etapes? Et faràs un hara-kiri a la memòria? Deixaràs morir el gos per molta sarna que tingui? L'enterraràs en vida?
El passat no pot tornar perquè no acaba mai de marxar. A Internet hi ha una comunitat anomenada NOVA ROMA de gent que viu com si l'Imperi Romà no hagués caigut mai. Donen certificats de civitas, paguen impostos, discuteixen en llatí al fòrum, encunyen les seves monedes. Res concebible és mort.
Pensem en els anys seixanta. Hem donat per enterrats els seixanta prematurament. Onades successives de merda els van colgar: crisi del petroli, heroïna, sida... Però els seixanta tornaran. Sento el gos gratant sota terra. Jo no sóc l'únic cascat a l'estiu insuportable de Barcelona que es diu il faut changer la vie cada puta nit.
El tecno ha estat el primer avís, però han estat uns seixanta de lluentó, la recerca d'un esgotament físic per mirar d'encobrir l'esgotament vital. Tornaran uns seixanta més deliberats, més putes. Gadgets sexuals japonesos i somnis assistits electrònicament. Curiosament l'era binària acabarà amb les dualitats. Si puc consultar-ho tot, puc ser-ho tot. No calen Timothys Learys ni gurús. L'únic profeta és Google. L'únic límit, la capacitat del seu cache, tan delicat i arbitrari com la memòria humana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada