dijous, de novembre 22, 2007

Àliens i musclos a Sète

M'agraden les poblacions rodejades d'aigua per totes bandes. Sète, com Cadis o Venècia, està encaixonada entre el llac Thau i el mar, comunicada amb el continent per un petita llenca de terra que tot just permet el pas del ferrocarril i de la nacional. Les poblacions que són avortaments d'illes tenen una aire desvalgut, un finsiterranisme vital molt atractiu.

Hi ha boira quan hi arribo al matí. La humitat és molt alta. El mont Saint Clair s'insinua entre la boira i realment s'entén que els mariners el veiessin com una balena amenaçadora i bategessin el poble amb nom de cetaci. Per dinar prenc uns musclos farcits à la sétoise, amb carn i ou, davant del canal.

Per la tarda visito el cementiri marí del poema de Valery. És un poema que, sota la imatgeria del repòs etern, destil·la una gran tortura dialèctica. Com a les grans odes de Keats, Valery utilitza l'espai del poema com a ring on s'estomaquen diverses veus poètiques, mentre, per sobre de tot:

"la fulguració sembra, serena, / sobre l'altura un sobirà menyspreu"

Ara per ara, sobirà menyspreu podria ser la meva divisa. És inútil mirar d'enganyar-me: Sète no es Venècia. Venècia queda molt lluny. No puc evitar veure la lletjor en les coses, em salta a la cara com àliens esventrant la realitat. Com ara aquest cementiri que no val gran cosa o aquest vers cursi del poema de Valery que ho esguerra tot: "Le vent se lève !... il faut tenter de vivre !" "Intentar viure" no és viure. És convertir la vida en una retòrica perifràstica.

Aquest vers em fa dolorosament conscient que aquesta meva escapada tardoral no és res més que un "intent de viure".

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Mentre el vent es "llevi", s'ha d'intentar. Sí

Anònim ha dit...

cool blog

Anònim ha dit...

Very good!I like your blog!
Very good content!
Personalized signatures:面对面视频斗地主,面对面视频游戏下载,淮安掼蛋,常州三打一,常州麻将