MIX PER DJ SIDERAL - R.I.P.

Potser el millor homenatge que es pot fer a un DJ és una remescla.

RETRAT DE DJ SIDERAL A PARTIR DE FRAGMENTS ATRAPATS A INTERNET

Et vaig coneixer a una acadèmia de música, corria l'any 1987-88, jo en tenia 10. Et veia amb les teves -ja- grenyes i la teva guitarra, sempre amb la conya a la boca. Després et seguia al Nitsa, corria el 1997, siempre fuiste independiente, original, desde pequeño un rebelde recuerdo la visita de jordi LP, tu afición por los Dire straits, tus primeras novias en la escuela leber, conoci a aleix antes de que fuera un dj reconocido, y era un gran jugador de basquet. Porque Sideral simbolizaba la ingenuidad del amateur: sin técnica pero a pecho descubierto mezclaba éxitos del POP con trance, techno inteligente con clásicos de Detroit, salvajadas electrónicas y finura indie.

AL PRINCIPIO NO SABÍA NI MEZCLAR AUNQUE LOS TEMAS QUE PINCHABA ERAN MUY BUENOS, AUN RECUERDO EN EL NITSA ANTIGUO SOBRE EL 95 A LAURENT GARNIER PARTIENDOSE EL CULO PORQUE NO SABIA PINCHAR. y ahora ya si leyenda de la Barcelona que vivímos en primera persona, partire las piernas al primer listo que ahora diga que ya somos como la generacion grunge o cualquier mierda de esas de la historia del rock... Hizo que mucha gente se animase a comprar unos platos y empezase a pinchar, en esa epoca que muchos empezabamos a descubrir la música electrónica.

Finalment ningú el va frenar a l'ascensió màxima, com ho feien la gent de seguretat en el Nitsa cap a l'any 97, estirant-lo de la maniga perque baixés de la tarima i no fes girar cap mes disc, a les 9 del matí. Este post se lo dedico a él, a Sideral. Parece que alguien tenga que morir para hacer estas cosas. Tenía 32 años, y ha sido una de las personas que más me ha hecho disfrutar una noche, en el FIB 2004. No podré olvidar nunca esa noche. Me lanzó su camiseta, me miró y me la lanzó. las reacciones a la muerte de DJ Sideral sólo le parecen dignas de un esperpento. Cuando el cerrojo caiga sobre su ataúd se pondrá fin al mito de, al menos, una cierta modernidad de Barcelona. Ojalá volviese a vivir una noche de esas en el nitsa de Llongueras, con el pinchando y la sala girando mientras la gente de seguridad lo intentaban echar.

Hay que joderse con los moralistas que vienen al calor de los cadáveres calientes. La noticia me ha pillado en Buenos Aires. Y no paro de llorar. Aleix, entre bromas y risas, aquella noche me dijiste que como soy creyente tendría que rezar cuando te murieses... que sepas que sí, que rezaré y que ofeceré una Misa. Side (como le llamábamos aquellos que le conociamos lo más mínimo) estaba considerado como una de las figuras esenciales de la escena “clubber” barcelonesa. Fué mi padrino musical en escasas 2 horas, y ya jamás tendré la ocasión de agradecerle sus consejos y sus cubatas. Recuerdo perfectamente la estampa de "Boys don´t cry" en Bataplán de Donosti. Acabó la sesión bailando en la pista con la gente, después de haber estado pinchando toda la sesión con la mano escayolada.

I've just returned from the funeral of a dear friend who also happened to be the best DJ i have ever seen in my life. Sideral didnt attack the crowd like the tetchy support DJ who deserves anonymity for his severe selection of awful hard-house. Sideral gently warmed and coaxed the crowd, playing funky beats that got successively faster. After half an hour of teasing them Sideral dropped some vocals, then a breakdown. Right before our eyes this daunting place lit up. ha sido siempre un angel alto desgarbado brazos larguísimos el pelo rubio ceniza sobre los ojos azules y el que te miro y no te veo. os quedarán sus preciados casettes grabados y garabateados con su inconfundible letra -existirán unos setenta y cinco volúmenes de aquellas cintas-, suerte de diario musical por entregadas que iba pasando de mano en mano, copiándose hasta la casi extinción del sonido. La última vez que vi a Aleix Vergès fue once meses atrás. Él estaba en el backstage del escenario SonarVillage, en el Sónar, y su imagen era sobrecogedora. Tenía el brazo, no escayolado, sino sujetado por una especie de armazón de cuero y metal que dejaba ver, a lo largo de todo el antebrazo, una cicatriz espeluznante. Ese era uno de los signos de su frágil salud y de su constitución débil; Sideral era como el Licenciado Vidriera que inmortalizó Miguel de Cervantes en una de sus “Novelas ejemplares”, un hombre de cristal que, al más mínimo golpe, podía romperse en añicos.

La decadència

Féu clic per ampliar

Aquesta fotografia em corprèn. La veig casualment al diari mentre escuro el vermut al pati de l’Ateneu. El peu de foto diu: "Guillermo Vilas i la seva dona presencien el partit de Rafael Nadal a la pista central de Roland Garros". Vilas contempla com Nadal li arrabassa el rècord de victòries consecutives en terra batuda. Fa fred a París. Però el seu encongiment és alguna cosa més que fred. És el calfred que produeix la Mort en passar una ungla per l'esquena i anunciar el primer Match Point. Mentre Nadal enterra les seves gestes esportives, ell assisteix al seu funeral en vida. Deu recordar el dia de 1977 en què Ilie Nastase, el Bufó de Bucarest, va estroncar la seva ratxa de 53 victòries. El va vèncer fent servir una "raqueta espagueti", una raqueta de doble cordatge que produïa els efectes més inversemblants i que poc després seria prohibida. Recorda el cabreig d’aquell dia a Aix-en-Provence. Va abandonar a mig partit, trastocat per aquells bots i aquells spins estrafolaris que sortien de la raqueta del Bufó com conills saltant del barret d’un mag.

Llavors encara li quedaven anys bons per davant a l’elit tenista. Però ara "El Toro de la Pampa" ja no és el que era. El seu cabell és un avortament de melena. Vesteix un negre de rigor, adequat a la solemnitat fúnebre del moment. Les cadires buides al voltant, com si els VIPS de la primera fila oloressin alguna cosa en aquest home gran. Olor a terra mullada, potser. Agafa la mà de la seva dona tailandesa, pel capbaix trenta anys més jove. Més aviat s’ancora a la mà de la seva dona. La noieta fa olor a joventut. No sap si a la seva o a la d’ell.

Acaba el partit. Ell mateix dóna un premi commemoratiu a Nadal. Diu que és "un buen chaval". Però ja fora de la pista, amb la premsa, es resisteix a acceptar la lliçó del temps: " Esto es un mini-record. El mío es el de victorias consecutivas. Nadal lo ha hecho en poco más de un año, y tomando aire, y yo en cinco meses. Hoy hay récords para batir si descansás bien."

No crec que aquella nit descansessis bé, Vilas. Tot i el bombonet Thai al costat. Et queden rècords per batre si descanses bé?

M’esgarrifa la fotografia perquè em sé perfectament capaç d’envellir somicant a la pitrera d’una tailandesa. I el més fotut és que no sé si tindré algun rècord que recordar mentre veig com els xavals el superen. Seria fatídic ser un Vilas sense l’èpica de les gestes passades.

La decadència.mp3

Lisboa o la ceguesa

Passo uns dies a Lisboa. Hi arribo amb les orelles xiulant de comentaris elogiosos sentits d’amics i coneguts de tota condició. La unanimitat és completa: Lisboa té "encant". Ni tan sols el dolor que sempre em provoca la descompressió de l’avió aconsegueix treure’m aquest tàvec de les orelles.

Hi fico peu amb molta prevenció però disposat ha submergir-me en el seu encant únic. Al taxi començo a veure que alguna cosa no rutlla. Hi ha moltes cases abandonades, decrèpites. Tinc l’esperança que el centre sigui diferent. Però allà també, la grandiloqüència de les estàtues de conqueridors a cavall és matisada per les construccions rònegues. Veure un pedaç d’aigua costa déu i ajuda: o esquives la línia de fàbriques de la riba o t’enfiles a una forma o altra de mirador. Per això deuen de tenir tan prestigi, els miradors: comuniquen la il•lusió òptica que aquesta ciutat té riu i mar.

Compro el diari local. Titular: "LISBOA S’ENFONSA". Crisi econòmica galopant. El gran debat del moment és, però, quina posició han d’ocupar els militars i eclesiàstics en les cerimònies protocol•làries. Sembla que una reforma recent, els ha rebaixat de la posició 20 a la 25. Greu ofensa. Llegeixo un articulista lúcid:

"Els portuguesos adoren les càbales. Les càbales són simples, barates i, si bé no ens fan rics, almenys serveixen com a excusa pels fracassos propis i les incapacitats personals."

Segueixo llegint cada cop més astorat. 18.000 dones portugueses es reuneixen per batre el rècord de la bandera més gran feta mai per dones. Patrioterisme barat pertot. Al costat del Castelo, topo amb un xutòdrom amb totes les comoditats: graffitis i matalassos. M’anima una mica la sobrietat marmòria de Sao Vicente i Sta. Engracia. Edificis que em recorden que el bon gust és un bolet rar però universal.

La Síndrome Lisboa, la fascinació que tants catalans senten per aquesta ciutat mereixeria alguna mena de psicoanàlisi col•lectiva que no tinc esma de fer. El gran argument de molts que hi han estat: "És com Espanya fa 25 anys". Argument típic de nou-rics, d’arribistes. Cal recordar que l’Espanya de fa 25 anys era una merda? On alguns hi veuen decadència, jo hi veig misèria.

Per què no m’agrada? L’explicació col•lectiva no ho abasta tot. Hi ha alguna cosa personal en aquesta tristesa. És la típica ciutat que fa tres anys m’hauria enlluernat. És que la meva retina s’està empedreint? Al carrer veig una escena que m’horripila: un cec es fa netejar les sabates per un enllustrador. No sé per quina estranya raó aquesta imatge és més descriptiva del que sento que tot el que pugui escriure.

Vanitat i més vanitat

Si voleu donar suport a aquest blog, voteu-lo al Premi Lletra 2006. La votació popular no comporta cap premi monetari, és purament honorífica. Així que no patiu, no abandonarem el blog per marxar al Carib. Simplement alimentareu la vanitat dels seus autors, que és l'estofa amb que està teixida la seva escriptura:

Vanitat i més vanitat,
tot és efímer, tot és en va.
Què en treu l'home
de tots els treballs
amb què s'afanya sota el sol?

Quo vadis, Jordi Llovet?

El professor de Teoria de la Literatura de la UB és un dels personatges de més relleu del nostre panorama cultural. Tothom es pregunta, però, per què no escriu més. Fa quasi 30 anys va treure un llibre d’estètica que va tenir una acollida esclatant i que fins i tot li va valdre una menció en el suplement anual de l’Enciclopèdia Britànica. Però des de llavors no ha fet res, tret d’algun pròleg ocasional, alguna traducció i l’article setmanal al País de digressió político-literària. Ningú s’ho explica. Hi ha diverses teories: uns sostenen que prepara des de fa temps unes memòries tan plenes de fel que no les publicarà fins que mori. D’altres, més maliciosos, diuen que la seva flama es consum en el foc d’encenalls de les classes i no dóna per a cuinar res de més granat.

Però el cert és que puc corroborar que les seves classes són un espectacle continuat. Sempre recordaré el dia en que es va ficar a cantar l’ària del catàleg d’amants del Don Giovanni, trencant-se de riure cada cop que arribava a la frase: “Ma in Ispagna son già mille e tre”; o el cop que va enfilar-se a la taula per il•lustrar la posició exacta dels peus de Goethe en el gravat Goethe traient el cap per la seva finestra a Roma de Tischbein; o la vegada que va fer una sessió de DJ de música clàssica saltant com una molla en certs passatges i cridant un forassenyat SUBLIM, SUBLIM!.

"El tema de les meves classes sóc jo", afirmava tot seriós abans d’alliberar una riallada de nen que intenta contenir-se per no escopir els pistons. Ara bé: de tant en tant si que n’escopia de pistons carregats amb pólvora i fulminant contra els autors i actituds que no li agradaven. Enmig de la bassa d’universal somnolència d’aquella facultat, les seves pistonades caigudes a plom el convertien en l’epicentre d’una vasta ondulació de curiositat alhora que no deixaven d’esquitxar algunes patums eixarreïdes i immòbils... "Quan Riba traduïa del grec al català, en realitat ho feia del grec al grec".

Sempre m’ha semblat que és un personatge que s’ha equivocat de segle. Hagués estat un magnífic salonnard de la cort de Lluís XVI, un intel•lectual-bufó que escandalitzaria les dames amb dobles sentits sobre doblecs de llençols i els cavallers amb sortides de to que els traurien de l’atonia vegetal dels jardins de Versalles. Beuria una mica de sherry a qualsevol pub de Londres retraient a Samuel Johnson una definició inexacta del seu diccionari, acompanyaria Voltaire en l’exili daurat a Ginebra, i recitaria Ariosto a duo amb Casanova. Si, deixant enrere la mundanitat, s’hagués decantat per la via eclesiàstica perfectament hauria pogut ser tant un Sant Benet monàstic, un patriarca dels monjos d’Occident dedicat a la conservació dels clàssics, com un cardenal Manning assedegat de poder temporal que si un dia s’aixeca amb el peu esquerre, decideix muntar un cisma. Llançat al mig del segle vint-i-u, només pot proferir bravates sobre la decadència de la cultura occidental i col•leccionar llibres antics amb un fetitxisme malaltís i insaciable.

Entrades relacionades:
Quo vadis, Arcadi Espada?


Quo vadis, Jordi Llovet.mp3

Poeta maleït

Avui he tornat a la universitat on vaig llicenciar-me. Greu error. Em deia que havia de consultar un article a la biblioteca però el cert és que darrera d'aquesta visita treia l'orella una candorosa i sovint catastròfica nostàlgia. He entrat al claustre i he reconegut aquells arcs de mig punt d’una circumspecció de cella arrufada. En aquell moment, la universitat brunzia pel canvi de classes. Repenjat a una columna, he creuat les cames i encès una cigarreta amb un posat de desmenjament que venia a dir: “ja sé que aneu a classe, però això no va amb mi”. Mirava els dolls d’alumnes apressats intentant aturar una cara coneguda.

De sobte, he sentit un "boneeeees!" dit arran d’orella, allargassat i nasal com un bel d’ovella. En girar-me he vist un noi espigat, carregat d’espatlles, que aguantava amb les dues mans una carpeta escrostonada i somreia assentint frenèticament. Cagada. No he pensat que palplantat allà al mig oferia un blanc fàcil als infladors d’orelles.

- Ei, què tal?- he contestat sense gaire entusiasme i mirant endavant com si busqués algú que estava al caure. L’importunador era un dels temibles freaks polipoètics de la facultat: persones armades amb els seus aletejos lírics que, quan et descuides, els alliberen i els fan espolsar les ales als teus nassos. Aquest era una rara avis fins i tot dins la raresa congènita de l’espècie: subespècie snob, varietat poeta maleït. La seva manera de parlar ja feia venir pell de gallina: era una imitació del valencià, encara que ell era de Cornellà. Deuria trobar que així vestia més en una facultat on els dialectes perifèrics eren mimats per les també temibles tietes diletants que anaven a pair el dinar a les classes de filologia catalana.

- No creus que avui fa un sol un xic soleil noir? Oh, Nerval! C’est magnifique!
- Sí, sí.
- Es vol ocultar de les mirades dels mortals. Millor, no puc aguantar el sol a la cara, com els vampirs, he, he! Tinc ressaca d’absenta.
- Tens mal de cap?
- Sí, avui tinc un dia Mallarmé.

Aquest home semblaria una caricatura sinó fos que la combinació de valencià i francès forma una orxata tan revinguda que m’ha produït una descomposició física ben real.

- Jo tampoc no em trobo gaire fi. Ja marxava.

M’he allunyat per escapar-me de l’assalt de més freaks a la meva posició estàtica. En girar-me, he vist el poeta maleït creuant el claustre amb un caminar batzegant i arronsat que, més que un aleteig celestial i simbolista, recordava a un voltor que té aferrada en una urpada fatal la seva presa, la carpeta, i avança decidit a defensar-la dels altres depredadors.

Poeta maleït.mp3

Calçotada swinger

Passo un dia a comarques. Aquests rampells de bucolisme que m’entren de tant en tant potser no són més que la ratificació del meu urbanisme radical. Passejo pel bosc, pujo a castells enrunats, agafo flors i me les miro enmig d’una mútua incomprensió. En la darrera escapada vaig trobar quelcom de més pertorbador que un florilegi desconegut. Anava recorrent camins rurals, d’aquests que avui obren les motos de trial en lloc dels pastors, quan vaig topar-me amb un cartell. Era un simple cartró rebregat clavat a un arbre. En lletres tremoloses, escrites amb dacs, figurava la següent indicació: CALÇOTADA SWINGER NATURISTA→. La fletxa assenyalava un camí que s’insinuava entre matolls (matolls, paraula del meu gust, prou genèrica per abastar arborescències diverses). Vaig quedar parat davant d’aquesta inèdita convocatòria. Més que descobrir noves formes vegetals, m’interessa descobrir noves formes de transitar aquesta vall de llàgrimes. Vaig decidir seguir el camí. A estones veia fletxes a les roques que m’anaven guiant, pedres mil•liars en el meu descens per la carena. Vaig caminar mitja hora, amb ànsia d’arribar. La mera combinació d’aquests sintagmes feia esclatar en el meu cap, rescalfat pel sol, imatges d’una depravació vaga però intensa. Quasi no puc imaginar-me una calçotada, imagineu-vos una calçotada swinger naturista.

Finalment vaig arribar a una clariana. No hi havia persones però les seves traces eren visibles. Una foguera fumejant, encara amb brases, encerclada per pedres com de ritual druida. A terra hi havia llesques de pa sense torrar, estirades com pàl•lides sueques naturistes sobre una graella. Sembla que altres menesters els havien distret de la cuina. En una observació més propera vaig veure que moltes roques estaven esquitxades d’una substancia ataronjada, densa, que regalimava també per algunes plantes en una orgia de verd i taronja: salsa de calçots. Vaig dedicar-me un estona a escrutar l’escena del crim com si fos un policia forense. Cada detall era important per reconstruir el que allà havia passat. Algunes taques més sospitoses, notes de blanc i vermell sang, complementaven el quadre. Vaig tancar els ulls. Imaginava l’esdeveniment enmig de la fortor d’all. Parelles de bona jeia, alegres salvatges follant-se uns als altres mentre engolien calçots, la salsa regalimant per pits i culs alimentats amb botifarres d’Osona i poti-poti de Mura. Jugant a arri-arri-tatanet, flagel•lant el cavall amb calçots o alimentant-lo quan es porta bé. Bava de cargol i bava humana. La gran escena no filmada del trist cinema català, l’escena que el ficaria a l’alçada d’un Buñuel o de La Grande bouffe.

Només podia fer conjectures com un arqueòleg tronat, però el que hi havia davant meu feia somiar almenys tant com les ruïnes de Micenes. Penjades d’una branca, vaig trobar unes calces. Eren vermelles però tacades d’un sfumatto indestriable de colors. Me les vaig ficar a la butxaca. Prova número 1. Existeix vida extraterrestre intel•ligent, molt intel•ligent. Estan entre nosaltres. Potser són els teus tiets o la mainadera dels teus nens.

Torno a la ciutat. Una escapada al camp sempre és saludable.

Calçotada swinger.mp3

Dinar amb yuppies

Després de la política, l'activitat que fa els companys de llit més estranys és la feina. Per un set sous d’encàrrec em vaig descobrir entaulat amb un grupet d’alts directius d’empreses com el Metro de Barcelona, diverses constructores i asseguradores.

El dinar estava presidit per la bona jeia que dóna la pasta, per aquell parlar pel gust d’escoltar-se i d’alliberar a l’atmosfera l’elixir bucal. El directiu del Metro ens va donar el dinar comentant detalls escabrosos sobre els suïcides que salten a les vies: "2 al mes! 2 al mes!"- No parava de dir, rient – "Tenim un acord tàcit amb la premsa perquè no ho tregui. Si no, es produeix un efecte-crida i tots es foten a saltar!". No callava, no. "He vist per les càmeres xavals arrossegant-se com cucs per les vies, sense malucs, caiguts per fer metring".

Els postres me’ls va donar el directiu de l’asseguradora: "En èpoques de crisi, el que cal és una bona gestió de la incertesa". No parava de dir "gestió de la incertesa", s’omplia la boca amb la frase dels collons. Cada cop que la sentia se’m regirava l'estómac. Al final, vaig alçar la copa de vi i, interrompent el seu monòleg, vaig dir: "AIXÒ és gestió de la incertesa" . Tots van mig-riure amb la condescendència que els donava la meva condició d’outsider. En efecte, jo per ells sóc un bufó, un pallasso qui ni tan sols té una targeta amb voravius daurats per intercanviar al final del dinar. Ara bé, el consol que ens queda als pelacanyes com jo és saber que mai direm una frase com "gestió de la incertesa". Serem uns pelacanyes, però, com diria Pascal, uns pelacanyes pensants.

Entrades Relacionades:
Entrevista a Maquiavel
Dinar amb yuppies.mp3

Quo vadis, Arcadi Espada?

El periodista Arcadi Espada ha estat devorat per la seva creació. Fa temps, en les seves cròniques del País Catalunya va anar perfilant una ironia distanciada, un sentimentalisme en to menor, que li quedava francament bé. Però sembla que els corifeus que li regalen les orelles des del seu bloc (400 o 500 per post) l'han trastocat. O més aviat ha estat devorat per la seva pròpia ironia. De tant distanciar-se de tot, de tan estiracordetes irònic, ha acabat distanciant-se dels seus cabals. Ara és una mena de Quixot, un restaurador de l'art oblidat del periodisme, un mestretites que corregeix a tothom amb total impudor perquè ell ha llegit tots els llibres. En fi, un mediapredicador de l'apocalipsi polític.

Veu un Estatut descafeïnat, i s'entesta a dir que és "yelmo y no vasija". Dóna pals de cec a discreció amb la seva ploma, com el Quixot punxant les botes de vi. L'última quixotada ha estat disputar a Pilar Rahola el títol de fundador del partit polític més absurd. Creu que el PP de Catalunya és massa moderat. Sí, home sí, y Feriabràs ha encantado a Dulcinea. Em recorda el cas d'Eugeni d'Ors: fent tot el possible perquè el defenestressin a Catalunya, per després anar a Madrid a fer el ploricó i a dir "mireu què m'han fet!".

Ara ha fitxat pel Mundo. Potser és un símptoma de que comença a recuperar el senderi. Ha trobat el seu lloc. M'agradaria, però, que no es dediqués a inflar més les venes hipertenses dels lectors d'aquest diari. Ja n'hi ha d'altres que s'encarreguen que els peti l'aorta cada matí. Millor que salvar la pàtria que comenci per salvar una fotografía oblidada com ell sabia fer tan bé en les seves antigues i enyorades cròniques.
Quo vadis, Arcadi Espada?.mp3

Gillette. Lo mejor para el hombre

Ahir, conferència de Joan de Sagarra a l'Ateneu Barcelonès. Parla de la mítica "penya gran", de l'ambient esclatant que s'hi respirava als anys 20. D'entre les anècdotes que reflota d'aquella tropa excepcional, en destaco una de Pla.

Pla entra a la biblioteca de l'Ateneu. Porta dos Pernods a sobre, res de l'altre món per les onze de la nit. Deu un article a La Publicitat. Les rotatives tancaran en dues hores. S'entreté fullejant llibrots a tort i a dret. Sempre ha estat més lector que escriptor, encara que ningú s'ho cregui. Li hauria agradat, exactament viure en una caleta, pescar corballs, llegir papers. A la biblioteca hi fot calor. Barcelona és horrible, però d'un horror domèstic i reconeixible com un gos puçós que estimem. Es fa tard. A la Publi esperen el seu article. Escriure. Sempre escriure. Per què no pescar? Alguna cosa a dir? Sempre ha estat més escriptor que periodista. Un article és un llibre frustrat. On deuen haver entaforat Montaigne dins d'aquesta baluerna colossal? Li falta paper per escriure. No vol molestar al mosso, que prou feina deu tenir encetant cigars al senyor Sagarra. Agafa la primera edició de l'Ulisses de Joyce, Shakespeare&Company París 1922, i talla amb una gillette les 6 darreres pàgines. Ara ja té paper. Ara ja pot escriure.

Jo mateix he vist un altre llibre amb la petja de Josep Pla. Una edició de les seves Cartes de Lluny, en dipòsit a la biblioteca de la UB, que s'havia dedicat a firmar en totes i cadascuna de les pàgines, autografiat compulsivament. Josep Pla, Josep Pla, Josep Pla...

Pla admirava a Joyce i el va guillotinar. Així es fa la literatura. Així es sacseja un de sobre la pols, pesada com el granit, de les influències. Un tall decidit. Pla, fill de puta.

Pornografia

Haig de dir que la pornografia m’obsessiona. No alguna forma d'erotisme llepafils, la pornografia dura, extrema. Visito webs amb els noms més cafres: teensforcash, weneednewtalents, ghettogaggers, cumonherglasses...

Què hi veig en això? El punt de vista de l'espectador de pornografia és curiós: s'hi produeix un reforç del pacte ficcional, una innocència narrativa, que fa temps que flaqueja en literatura. Un retorn als crèduls oients del cec que s’empassaven que Troia va caure penetrada per un cavall de fusta, el primer consolador. Curiós veure algú fent allò que voldríem però sense despertar-nos enveja, aaaaaaans excitació. Tampoc ens suscita una aristotèlica emulació: contràriament al que es podria pensar el consum de pornografia no porta a la disbauxa desfermada, sinó al quietisme ascètic. a l’estatisme del voyeur, del Peeping Tom. Allò rebutjat pels altres espectacles, el límit de la representació, el porno ho converteix en espectacle deslliurant-nos així de la dominació de l’espectacularitat convencional (la dels noticiaris, la dels esports, la de les pataletes sentimentals).

Ja ho va observar fa temps Barthes en l'obra de Sade: la combinatòria de cossos, el més difícil encara, no està gaire lluny de l’escriptura de creació, del rondó continu de les unitats lingüístiques. No voldria arrebossar massa aquesta compulsió fangosa amb una pàtina cultural. Quan la tinc dura no penso ni en Sade ni en Barthes ni en cap fullaraca francesa. És alguna altra cosa. Dos persones follant és sexe. Deu persones follant és una al•legoria d’alguna altra cosa. Potser de la limitació. La meva polla vol anar més lluny, però topa amb el fals sostre de la meva tauleta. Jo vull anar més lluny però topo amb la tensió superficial de la meva pell. Per això necessito d'altres pells.

El temps de l’espectador de pornografia és el temps dels àngels enviats a fer l’inventari de Sodoma i Gomorra moments abans de la seva destrucció. Té una percepció de desastre imminent, i per anul•lar-la es capbussa en l’hipnotisme de la repetició, en el loop mental dels cossos en perpètua contrarèplica. La ciutats de la plana són ara a les pantalles planes.

Entrades relacionades:
El cumshot com a una de les belles arts
...................................
PD. Un dels millors usos que he vist de la pornografia en video-art és el vídeo I like to watch del col•lectiu Church of Euthanasia.

Jo sóc un altre

Durant el darrers anys cada nit en ficar-me al llit m’assalta el mateix pensament: "demà canviaré, això no pot seguir així".

Aquesta frase és tan buida, sonora i matxacona com un mantra budista. L’endemà , indefectiblement, sóc el mateix paio. Què ho fa que sempre vulguem avançar-nos per la dreta a nosaltres mateixos?

El JO que inflo cada nit i assassino cada matí seria tot un figurí: llevar-se d’hora, prendre un suc de taronja natural, rodar la bicicleta estàtica, marcar-se unes piscines, vermut, avançar una novel•la bona de no dir, regar el dinar amb un caldo de la Borgonya, esmolar la sobretaula amb aguts comentaris d’actualitat, freqüentar la Història de la Guerra del Peloponès en lloc de les webs més sòrdides, passejar per racons ignots de la ciutat amb una Leica i una lleugera coixesa, veure caure la tarda encoixinat entre simfonies vieneses, follar, encetar un xampany Taittinger, follar però amb una altra, triangular rutes de viatges sobre un mapa, repartir-se l'any entre la teatralitat de Venècia i Las Vegas... En fi, deixem-ho córrer.

Mots-tòtem II

TRENC D'ALBA

Hi ha dos tipus de ciutats marítimes: aquelles on el sol es pon pel mar, com Cadis, i aquelles on el sol surt pel mar, com Barcelona. Aquesta diferencia d'orientació modula el caràcter de la ciutat. En el primer cas, els ciutadans tenen una relació habitual amb la conjunció d'aquests dos fenòmens: van sovint a veure la posta prenent unes birres, porten les xavales a que s'estovin amb la carícia visual de les onades irisades i intenten capturar l'esquiu darrer raig del dia.

A les ciutats com Barcelona, en canvi, rarament veiem la sortida del sol sobre el mar. Cal llevar-se a quarts de sis per poder gaudir, entre lleganyes, d'aquest espectacle. Només els màrtirs de la matinada, practicants del footing i d'altres arts esotèriques, hi assisteixen. La resta dels mortals només veiem la sortida del sol sobre el mar en ocasions excepcionals i memorables: normalment creuant a la deriva la ciutat i encallant a l'arena, desferres d'una nit de festa.

Aquest contacte escadusser explica que l’expressió trenc d’alba sigui pròpia d'un país encarat al Mediterrani occidental com el nostre. En aquestes rares ocasions, l’erupció del sol sobre el mar sembla un espectacle tan fràgil, un moment tan trencadís que el nostre desbastat estat corre també el perill de rompre’s definitivament. L’equilibri precari de l’alcohòlic es decanta cap a l’astorament absolut davant el malabar còsmic del sol en ascensió. Quedem esmicolats entre els grans de sorra.

Concurs sobre blogs

Us proposem el següent concurs: Identifiqueu a quins blogs pertanyen els següents pastitxos estilístics. Es tracta de blogs bastants coneguts i que porten més d'un any de funcionament.

Qui n'endevini més tindrà un premi garantit. Si algú s'ofen, que respongui en forma de sàtira. La "catosfera" no pot ser una bassa d'oli permanent.

BLOG 1

No hi ha res millor que una escapada a Roma quan està nevada. Molts tès, moltes passejades... A més a les galeries Vitorio Emmanuelle hi han un obert una botiga de disseny japonès. Tinc ganes, però, de tornar chez nous i llegir els 254 blogs que tinc agregats a bloglines. Per cert, podeu veure les fotografies del viatge al meu compte de Flickr (no, no se'm veuen les cames). Us proposo un meme pels vostres blogs: visiteu tots els museus de Barcelona en una sola tarda i sintetitzeu-ne l'experiència en una sola frase, a ser possible que sigui d'algú altre (preferentment d'algú d'El País). Ui, no sé que hi faig encara escrivint (a més, en hores de feina pagades pels vostres impostos).
Qui sou?

BLOG 2

L'OTAN bombardejarà Madrid per provar armes secretes.

Així m'ho ha assegurat un confident meu contactat en una casa de cites (àlies Deepthroat). No puc revelar la font, però això passarà aquest dissabte.El CNI respondrà tirant com antiaeris tots els coets que s'havien d'utilitzar per celebrar la concessió dels Jocs Olímpics. Per cert, una font del COI (àlies COIons) m'ha dit que Madrid va guanyar les votacions, però James Bond, infiltrat com a membre de la delegació de Blair, va treure una pipa i allà es va acabar la reunió. La veritat no és allà fora, és al meu blog. Per cert estic pensant en canviar el fons de la pàgina a groc. Què hi penseu?

BLOG 3

De definició del que és aquest artefacte (o potser no)

Això no és un haiku
és una cosa semblant
però igual de profunda

Amb rostre de... sensibilitat a flor de pell

Gossos

Observo distret una esceneta de carrer al benestant barri del Putxet: el gos d'una dominicana acaba de mossegar la cama d'una pija que també havia sortit a passejar el seu quisso. Les dues estan fent papers com dos accidentats de carretera. La pija li demana els papers de vacunació per assegurar-se de que no agafarà la ràbia. La dominicana li diu que els ha d'anar a buscar a casa en un moment. Que viu a prop. La pija s'extranya de que visqui al seu barri i li pregunta repetidament "¿seguro que vives por aquí?". No sé si està més nerviosa per la mossegada o per assabentar-se que el seu barri ja no és el que era.

Entranyable costumisme barceloní, una d'aquelles estampetes que explicaria amb una llagrimeta un Emili Vilanova o en faria sang un Robert Robert. Per la meva part, elevo l'anècdota a categoria per dir que els gossos no m'agraden gens. Moltes persones davant d'aquesta afirmació és pensen que ets una mala peça. Sembla que per demostrar que ets una persona sensible és obligat acaronar qualsevol bitxo pelut que se't fiqui davant. L'únic animal que m'agrada és el cavall llançat a galop cap a la meta d'una cursa lluint el número al qual he apostat força pasta. És una imatge que uneix l'estètica cinètica més etèria amb el materialisme més groller.

Els gossos, però, els trobo uns paràsits. No és un insult, és la definició científica del seu comportament. A Reykjavík van fer un referèndum als 80 que va prohibir la possessió de gossos a la ciutat. Ja tinc un motiu més per admirar Islàndia. L'altre era una islandesa que no vaig aconseguir convèncer de les virtuts del doggie style.

Només salvo de la crema els gossos pigalls dels cecs i els que rastregen víctimes de terratrèmols. Els que ensumen drogues els trobo uns delators de mala mena.

Captaire Moral - The Movie

Ladies and gentlemen, és un honor presentar-vos la pel·lícula:

"Un dia en la vida d'un captaire moral"

Feminisme pijo

Llegeixo un article a El País titulat "Rebelión en Wall Street" sobre la demanda per discriminació que han interposat un grup de dones contra el Dresdner Bank:

"El proceso legal lanzado el pasado 9 de enero por cinco directivas del Dresdner Bank en Wall Street ante un tribunal de Manhattan [...] cubre a unas 500 mujeres que han sufrido algún tipo de discriminación sexual en la entidad. Piden 1.400 millones de dólares (unos 1.200 millones de euros) en compensación por "la pérdida de ingresos, depresión, estrés y ansiedad" sufridos en su trabajo. En concreto, denuncian que se han topado con un techo de cristal que les impide ascender a puestos ejecutivos más altos."

Analitzem una mica aquests números. 1200 milions a repartir entre 500 dones toquen a quasi 2.4 milions d'euros per persona en concepte de compensació. Aquestes yuppies tindrien el meu respecte si anunciessin que destinarien els diners a ajudar a les dones realment discriminades: mestresses de casa, víctimes de la violència domèstica, mares solteres, obreres del tercer món...

Sostre de cristall? Tres de les demandants són directores i les altres tres són vicepresidentes del banc. On volen ascendir? L'únic escalafó laboral que els falta és ser presidentes del banc i, si jutgem per la lleialtat que han mostrat amb aquesta demanda absurda, massa amunt i tot que han ascendit. Era des dels seus llocs de responsabilitat que haurien d'haver mirat de canviar les coses si percebien signes de discriminació. Hi ha menys dones directives, és cert, però la desproporció s'hereta de les business schools on hi van a estudiar en menor proporció.

Però a més la demanda inclou uns arguments moralistes inacceptables:

"Para nadie es un secreto las juergas que se pegan los brokers con sus clientes en clubes de strip-tease de Nueva York. Jyoti Ruta comenta que una noche fue obligada a dejar una cena de trabajo porque los chicos querían ir a un destape. Kathleen Treglia añade que una compañera fue contratada por su físico, "porque los hombres querían un bombón para sus ojos". Y Maria Rubashkina alega que algún directivo traía prostitutas a la oficina durante el almuerzo."

A la tal Jyoti li diria que no crec que al club de strip-tease hi anessin "a treballar" així que marxant no es va perdre res important. "Kathleen fue contratada por su físico"... descobrint la sopa d'all a canvi de dos quilos o què? Maria Rubashkina diu que algun directiu es feia acompanyar de putes. Què té a veure això amb la discriminació? De què serveix ser directiu si no et pots desfasar una mica? En què et diferencies del conserge?

No s'han de mesclar operacions d’enriquiment personal amb el feminisme autèntic. Les yuppies no necessiten robar bancs d'una manera tan sofisticada. Qui ha de robar bancs i donar els diners a les dones que els necessiten és l'Estat: un robatori organitzat que es coneix com a "política social". Si l'Estat abdica d'aquesta responsabilitat, que ho faci algú altre, però tinc seriosos dubtes de que enriquir encara més unes pijes sigui un avanç pel feminisme. No és més aviat la unió de dos fenòmens típicament ianquis: la correcció política i el forrar-se a cop d'advocats?

Wilhelm Reich

La posteritat ha estat malèvolament injusta amb el psicòleg Wilhem Reich. El qui un dia va ser el deixeble predilecte de Freud, va entrar ja en vida en una espiral de rebutjos. Ara es fan pel•lícules sobre Kinsey i la seva "revolució" sexual. Però pensem per un moment que Kinsey va escandalitzar americans. Escandalitzar americans és fàcil. Reich va escandalitzar vienesos, alemanys, noruecs i soviètics de primera fornada (també, és clar, els americans que el van deixar morir en un presó de mala mort a Pennsylvania). Aquesta nòmina d'escandalitzats mereix un cert respecte, demostra un insubornable tremp intel•lectual.

Han contribuït a aquest ostracisme la censura de la psicoanàlisi oficial (Reich va tirar en cara a Freud, amb raó, que fiqués al mateix nivell l'impuls de mort i l'impuls eròtic) i el seu trastocament del últims anys en els quals va començar a construir estranys aparells anomenats "Acumuladors d'Energia Orgasmàtica" (foto).

Tots els qui apreciem un bon polvet tenim molts motius per estar agraïts a Reich. Va ser dels primers a demanar mètodes anticonceptius per a les masses, va dir alt i clar que no hi ha revolució sense alliberament sexual, va defensar l'esclat creatiu que produeix un orgasme (tota la poesia beatnik neix d'un intent de reproduir alguna cosa semblant). Una vegada li van encarregar que adeqüés un gimnás per a ús de les Joventuts Comunistes Alemanyes. Reich va creure que el millor que s'hi podia fer era habilitar una sala amb tots els matalassos del gimnàs perquè els joves camarades es poguessin desfogar i estretir la seva camaraderia. El van expulsar del partit.

Però Reich no és només una relíquia històrica a venerar. Llegim:

"Existeix una gran misèria sexual a Alemanya, com a tots els països capitalistes. Aquesta misèria afecta profundament els joves perquè viuen a casa de sons pares i no poden disposar de casa pròpia. Molts no tenen feina ni diners per subsistir, per això no poden viure amb les persones amb qui voldrien viure, i moltes relacions que serien possibles quan estiguessin mitjanament assegurades les condicions materials, no són possibles senzillament perquè aquestes condicions no ho permeten."

Proposo a la ministra de Vivenda, Sra. Trujillo, que si vol deixar de ser la més impopular del govern faci seu aquest paràgraf de Reich. Cal que canviï el nom del seu "Plan de Vivienda 2005-2008 para Favorecer el Acceso de los Ciudadanos a la vivienda” pel nom "Picaderos pel Poble". Això és el que tots volem. L'acumulador orgasmàtic de Reich tenia pocs metres quadrats però estic segur que era una delícia "d'habitabilitat".

Decorant

Al llarg de la història la figura del literat ha estat comparada amb les coses més estranyes. Pels grecs el poeta era un boig que bavejava versos en ple atac catalèptic. Els romàntics es comparaven amb ocells com l'alosa o el rossinyol, sobrevolant la seva creació, sempre més amunt. Els decadentistes es veien com una mena ionquis d'exotisme, competint per veure qui aconseguia els efectes sonors més peregrins.

Totes aquestes comparacions tenen certa gràcia, però estan indissolublement lligades a l'esperit de l'època que les va engendrar. Cal pensar comparacions que s'adiguin més amb els nostres temps. Les metàfores s'han d'actualitzar de tant en tant per no viure de renda del que han pensat els altres. N'aventuro una de possible.

Per mi un narrador és com un decorador d'interiors. Ha de crear un espai habitable pel seu hoste (el lector), crear ambients on s'hi senti còmode. Hi ha autors, pocs, que creen un ambient amb una sola frase (Shakespeare, que treballava amb decorats tirant a precaris, era el mestre d'això: "'tis bitter cold", "Hark, do you hear the sea?"...). La majoria necessita pàgines i pàgines de pinzellades. Una novel•la seria, sota aquest punt de vista, un enfilall d'estances, una successió d’ambients comunicats per un passadís central. L'estil seria l'art de la continuïtat i la interrupció, guiar un hoste per les diferents habitacions que acabem de decorar, demorant-se el just per produir el màxim efecte.

Quan en una novel•la us trobeu un rebedor desastrat, més val que la deixeu. El que seguirà segurament serà inhòspit. Hi ha llibres inevitables i llibres inhabitables.

Rastres de rostres

Amb la meva companya em passa una cosa tràgica. No sé com dir-li, com abordar-ho. Ella, en una època llunyana va ser la millor amiga d'un antic amor meu, un amor desesperat com els meus vint anys. Elles eren amigues molt abans que jo conegués a cap de les dues. La casualitat radica en que les vaig conèixer per vies totalment diferents, sense punt de contacte, i amb una diferència d'anys. Sé que havien estat amigues per una fotografia que em va ensenyar l'antic amor en qüestió. Com a bona femme fatale el seu àlbum de fotografies era un cementiri col•lectiu, tots els cadàvers que havia anat deixant al seu pas (pretendents enfebrats i amigues envejoses) catalogats amb una precisió d'entomòleg. Només em va caldre passar-ne unes quantes pàgines per ser dolorosament conscient que jo acabaria també plastificat dins aquell àlbum, bidimensional, una curiositat més, una vel•leïtat arxivada.

Tot això ja es prou rocambolesc però no és el moll del problema. Les persones que són molt amigues es contagien, imperceptiblement, alguns gestos únics, alguns girs expressius. Sovint elles no se'n adonen, però un observador extern pot detectar la semblança amb una mica d'atenció. I quin millor observador que un amant? Un amant que està acostumat a escrutar aquestes minúcies gestuals per fer-ne dipositaris d'atractiu. El cas és que la meva companya té un gest calcat a un del meu antic amor. El gest en qüestió es difícil de descriure. Es tracta d'un obrir molt els ulls en dir-li alguna cosa singular en una sobresorpresa que ja no és sorpresa en fer-se gest, subratlla la sorpresa alhora que la clausura, un res de nou sota el sol que engoleix el nou i el retorna com a ja conegut.

Qui ha influït a qui? Quina noia va originar aquest gest i va encomanar-lo a l'altra? Prefereixo pensar que la meva companya era la personalitat dominant de l'amistat i l'altra la va copiar. Creure el contrari és terrible i em plantejaria moltes preguntes: radica l'atractiu que sento per ella en aquest gest? En aquest rostre aliè esclatant de sobte en el seu rostre? M'estic follant el meu passat?

Basquitis

Parlar d'aquest fenomen quan està en plena decadència potser és una mica abusiu. Per "basquitis" em refereixo a l’emmirallament que certs sectors de l'esquerra catalana senten envers el moviment abertzale basc. Emmirallament, o més aviat, mesmerització completa.

Aquest síndrome sol anar acompanyat d'una mimesi estètica paral•lela: aquell jersei de la iaia amb una cremallera més gran que la de Montserrat, aquell rapat arrasador on només sobreviu la cueta.

Fenomen en decadència però que encara dóna cops de cua. Ahir mateix vaig coincidir en un sopar amb una noia d'aquesta corda. Enmig del sopar va treure emocionada una diari amb la fotografia d'un etarra detingut. Va dir: "No em digueu que no és sexy, amb aquestes manilles...". Va fer la transició del discurs sexual al polític amb la facilitat d'un filòsof francès: "Aquesta gent són herois. Fan allò que nosaltres no tenim collons de fer."

Els seus comentaris van caure, sense pena ni glòria, sobre el coixí teixit per les converses creuades. En aquests sopars col•lectius el brunzit de confusió forma un tap a les orelles que obtura tota possibilitat dialèctica.

Va arribar l'hora dels postres i jo m'anava a fer unes ratlletes quan las vasquitonómana em va espetegar:

- On vas prenent aquesta merda? No veus que és molt xungo!

La safata estava servida. La guillotina esmolada. Només faltava el cap.

- Prenent això només em mato a mi. Els teus "herois" maten als altres.

Per fi, moment únic en la nit, es va fer el silenci. Silenci trencat només per la meva esnifada a mode de cop de porta. Que una radicalilla em vingui amb escarafalls moralistes sobre les drogues em toca la moral. Només demostra que la basquitis és un fenomen tan típicament català que fins i tot l'adopten tietes en potència.

Santoral

Els blogs són un fenomen recent, però la literatura personal no. Hi ha un seguit d’individus que han canviat el que significa començar una frase pel pronom "JO".

Són els candidats que proposaríem per a una immediata beatificació i entrada en el Sancta Sanctorum Blogger, acompanyats de les frases de la seva candidatura:

MONTAIGNE:

"Cada persona conté la forma entera de la condició humana"

GERMANS GONCOURT:

"Cal representar la humanitat fluctuant en la seva veritat momentània"

PLA:

"Veig el món en forma d’article"

SAGARRA:

"Les nits de Barcelona! Qui diu les nits, diu els capvespres i les matinades, l’hora del te, de l’aperitiu, del sopar, del cafè, del puro, de la copa, de l’altra copa i de l’altra copa fins a les que siguin, fins al segon i al tercer jo."

Si voleu dirigir-los una pregària, podeu fer servir aquesta fotografia com a estampeta. Mostra a dos dels nostres sants en un estat beatífic, capturats en un moment de profunda concentració i recolliment.

Tags: llibres

Quin parell!

El llibre La bona sort de Fernando Trías de Bes i Àlex Rovira és un dels opuscles més lamentables que m’han caigut a les mans (anava al lavabo i ja va ser mala pata que el primer llibre que trobés a mà fos aquest). Després de llegir unes pàgines he hagut de reprimir-me per no tirar-lo aigua avall. Aquest llibre o, millor dit, aquest relligat de fulls s’ha traduït a moltes llengües i ha venut no sé quants exemplars. Alguns fins i tot el presenten com un èxit editorial de la literatura catalana. El fet que els autors presumeixin d’haver-lo escrit en només 8 hores ja hauria de ficar en guàrdia a qualsevol persona amb dos dits de front, però analitzem una mica les seves glorioses tesis.

El narrador, d’orígens humils, explica la història de la seva vida a un company d’infantesa dient:

—Como recordarás, mis padres eran pobres, más pobres que los tuyos cuando vivíais en el barrio. Mis orígenes son más que humildes, lo sabes bien, son precarios. [...] Como también sabes, no pude ir al colegio, así que estudié en la universidad de la vida. Empecé a trabajar con diez años [...] Empecé lavando coches. Después trabajé en un hotel, de botones. Más tarde subí de categoría y trabajé como portero de varios hoteles de cinco estrellas... Hasta que a los veintidós años me di cuenta de que yo podía tener suerte, si me lo proponía.

Des del moment d’aquesta profunda il•luminació el narrador comença a construir un imperi empresarial del no-res. Per explicar el secret del seu èxit relata una faula de cavallers i bruixots (una empanada de Dungeons&Dragons) acompanyada de les Regles de la Bona Sort. Veiem algunes d’aquestes regles:

* Si ahora no tienes Buena Suerte tal vez sea porque las circunstancias son las de siempre. Para que la Buena Suerte llegue, es conveniente crear nuevas circunstancias.

*A los que sólo creen en el azar, crear circunstancias les resulta absurdo. A los que se dedican a crear circunstancias, el azar no les preocupa.

*Crear Buena Suerte es preparar las circunstancias a la oportunidad. Pero la oportunidad no es cuestión de suerte o azar: ¡siempre está ahí! ...por tanto:
Crear Buena Suerte únicamente consiste en... ¡crear circunstancias!

Com és que sempre diuen que la sort no existeix, sinó que la crea un mateix, precisament aquells qui han estat més privilegiats per circumstàncies del tot atzaroses? Un home que duu el cognom Trías de Bes, que només de pronunciar-lo fa un dring de diners, diu que l’atzar no existeix? Ell i l’altre coautor no han estudiat precisament a la Universitat de la Vida, sinó que són llicenciats en Administració i Direcció d'empreses i MBA per ESADE i treballen com a assessors d’executius i directius. Està clar que a ESADE pot estudiar-hi tothom que s’ho proposi de debò. Un esforç de voluntat i PAM!, ja ets a dins. Jo em pregunto si el Sr. Trías de Bes hagués nascut al Sudan i es digués Trías de Unga-Unga, seguiria mantenint aquestes regles absurdes? Diria als seus famèlics companys de tribu: "El problema és que no us creeu les circumstàncies apropiades. Per això no prospereu. Us ho heu de currar, paios. Podeu tenir sort si us ho proposeu."?

No cal anar tan lluny com al Tercer Món per desmuntar aquests arguments puerils. Dir que l’atzar no és un factor que mereixi consideració és una tonteria sobirana. Començant per la gran ruleta inicial que determina el lloc on naixem i el nostre entorn immediat i seguint per mil detalls quotidians, l’atzar és un factor de primer ordre, terrible, en les nostres vides... i ja pots ficar tota la cara de determinació que vulguis que això no ho canviaràs. Aquestes tesis de l’estil "curra't-ho i prosperaràs" només serien vàlides en una meritocràcia perfecta, que tots sabem que no existeix perquè suposaria abolir, entre altres coses, l’estimada ESADE del Sr. Trías de Bes. Aquest llibre no només és dolent (llavors no me’n ocuparia), sinó que justifica l'status quo com pocs d’altres. És un llibre escrit with a voice full of money que deia Scott Fitzgerald.

Tics bloggers

Tot i que el nostre blog és recent, fa temps que ens mirem amb atenció el fenomen dels blogs des de la barrera. N’hi ha de totes menes, és clar. Però hem detectat uns quants tics estilístics bastant difosos que hauríem d’anar pensant en eradicar entre tots:

* Dir que quan queden 2 o 3 col·legues ha tingut lloc una trobada de bloggers.
* Utilitzar la paraula blogoesfera.
* Publicar llistes de llibres per llegir. A qui interessa? Quan te l’hagis llegit, si tens alguna cosa a dir-hi, fes-ho.
* Ficar la cançó que s’està escoltant mentre s’escriu. Això és fictici la majoria de vegades. Una cançó dura 3 o 4 minuts. Escriviu les entrades en 3 minuts? O repetiu la mateixa cançó matxaconament en una forma d’inspiració massoca?
* Una altra mania insuportable és escriure esquitxant el text d'una densitat de links infernal. El link es va inventar per remetre a alguna cosa important. No pot ser que tot sigui important, pel simple fet que llavors deixa de ser-ho.
* Escriure amb ratllades.
* La més irritant és, sens dubte, la crisi del blogger. Fa vergonya aliena llegir coses com:

"No sé per què encara esteu aquí?"

"Ara que tothom té ja un bloc jo volia ser un dels primers escriptors catalans que tinguessin un wiki."

"50 visites diàries no poden estar equivocades."

"Per què em llegiu?"

Cap presentador de TV entra en crisi en directe i pregunta: "per què em veieu?" Ni cap columnista de diari insulta la intel·ligència dels seus lectors amb frases d'aquesta estofa. La pròpia facilitat de publicar en un blog fa caure alguns en aquestes trampes exhibicionistes. Sembla que està de moda entrar en crisi, amenaçar de tancar el blog en successives entrades, esperar a rebre comentaris de l'estil "noooooo, si us plau, no ho facis!", escriure una mica més, tornar a amenaçar... El dia que no vulgueu escriure més xapeu la boca i punt. No cal fer-ne un drama per entregues. La, ejem, "blogoesfera" seguirà rodant sense vosaltres.

Carpe Diem, dius? Som-hi...

El tòpic del carpe diem és una d’aquelles formulacions que ja neixen amb vocació de figurar en una antologia de citacions. Quan Horaci va escriure CARPE DIEM QVAM MINIMVM CREDVLA POSTERO ("atrapa el dia sense creure massa en el demà") ja deuria ser conscient de que s’estava lluint, deuria sentir-se com el compositor pop que sap que legions d’adolescents s’entusiasmaran amb la vacuïtat mel•líflua que acaba de parir. És un d’aquests pensaments que jo anomenaria decoratius, que queden bé en una dedicatòria d’un llibre amb moltes fotos o a l’escorça d’un arbre gravat per algun cursi. Però no oblidem que decorar ve de decorum "allò que convé". Tota decoració amaga alguna cosa que no convé que es vegi.

Allò que amaga aquest lloc comú és que els humans no estem fets per viure al dia. Si per alguna cosa ens caracteritzem, al contrari, és per tenir memòria i per fer projectes. Al dia viuen les bèsties. Si fóssim rigorosos seguidors d’aquesta filosofia, el primer que faríem en llevar-nos és trucar a la feina i engegar a tots a la merda. Per què currar per un demà boirós? Ningú viu al dia, ni tan sols aquells qui t’escupen a la cara aquest tòpic (normalment per retreure’t alguna preocupació, algun capficament seriós). Si qui em ve amb la cantarella del carpe diem és una noia, m’haig de mossegar la llengua per no dir-li: "D'acord aprofitem el dia, vinga anem a follar ipso facto".

Algú va rebatre aquest tòpic millor que jo i molts pocs anys després d'Horaci. Parlo de Marc Valeri Marcial. L’epigramista llatí de Calatayud la va encertar de ple quan va escriure:

"Viure avui seria ja viure massa tard. El més savi, Pòstum, es viure ahir"

Si no estem reconciliats amb el nostre passat, difícilment fruirem del present. Cal viure còmodes amb l’ahir, còmodes amb el demà, per poder començar a pensar en una cosa tan díficil com gaudir avui.

Simetria?

Per què ens atreu un rostre bonic? Per la seva simetria. El fet de que un ull estigui exactament on esperes que estigui en funció de l’altre ull té alguna cosa de sinistre. Ens inquieta la simetria perquè no existeix en les nostres vides. Res no està allà on esperes que estigui, ni és anticipable. Per què hauria de ser-ho un rostre? Amb quin dret? Un rostre simètric en desperta el desig de desencaixar-lo, de fer-lo humà mitjançant el plor o el gemec, de trencar el seu insuportable eix de simetria mitjançant el desequilibri passional. L'impuls bàsic del sexe té un cert punt d’imperialisme dels cossos.

La rialla és un succedani del gemec. Ens agrada fer riure una noia bonica perquè així es trenca per uns instants la seva inadmisible simetria. "Què maca estàs quan plores!" no és, només, una frase de melodrama. No tenim un pitagòric anhel de simetria. Al contrari, ens agrada desfer, undo en un sentit sexual, la tirania simètrica del bell.

Un impuls semblant provoquen les obres d’art massa perfectes. Puc entendre l'iconoclasta que en un rampell, obsedit per la seva petitesa enfront de l’obra, apunyala una pintura. Si ho fa per motius polítics o algun altre saltejat de reivindicacions només em desperta menyspreu. La citació també és una forma d’apunyalament textual del pare massa perfecte. Particularment, a mi el que m’agrada és tocar les estàtues als museus, no escantonar-les. Però l'impuls és el mateix. La mateixa mà avançant tremolosa mirant de trencar-ne l'aura.

L'infern és ple de bones intencions

Superat un infernal cap d’any on he pogut apreciar una vegada més la facilitat amb què els humans ens precipitem a plom dins el pou de l’atavisme, és moment de passar comptes (metàfora que demostra el Senyor Esteve mental que tots duem a dins). Les bones intencions de principi d’any em desperten la mateixa compassió que un exèrcit destinat a l’aniquilació. Veure-les desfilar pel nostre cap, lluents, engalanades, llampants, moments abans d’encastar-se contra un mur de realitat és entendridor.

El problema de la ment humana és la confusió de poders. El legislatiu, executiu i judicial estan promíscuament mesclats. Nosaltres mateixos ens imposem un deure i nosaltres mateixos en jutgem l’aplicació, i d’aquest esquema no pot sortir-ne res de bo. Les pròrrogues eternes, la negociació mesquina, els pactes de sotamà, l’auto-xantatge són els mecanismes mentals a que tots som proclius. Encara no ha arribat el Montesquieu de la ment humana.

És partint d’aquesta confusió que no suporto les descripcions rígides de la ment. Freud, a qui cal reconèixer algunes aportacions, va caure en el tòpic trinitari més quequejant en intentar descriure-la. Ell, Jo, Superjo? Per favor. La tradició grecollatina té una lamentable fixació en compartimentar la realitat en tres parts: des dels tres actes de la tragèdia i les tres persones de Déu als tres estrats de Freud o les tres fases de l’orgasme de Reich. Fins i tot l’infern ha estat organitzat en tres sales.

Cal partir d’una confusió primordial. I després, posats a buscar metàfores pel funcionament de la ment, jo proposo la d’un macrocentre de poder corrupte: amb nombrosos grups de pressió, lleis arbitràries acompanyades de prolegòmens raonables i ennoblidors, manifestacions i disturbis que esclaten i s’extingeixen amb virulència, faccions oposades que pacten, aliats que s’apunyalen, estranys companys de llit, glissements electorals, impugnacions, cops d’estat, revolucions... i tot enmig d’una cridòria de veus, a vegades polifònica, a vegades discordant.