El Senyor Esteve a L'Heliogàbal

Siguem honestos, la resposta cultural a la crisi és una vergonya. Evidentment, ningú no esperava res de les vedettes i els seus apadrinats. Ells viuen ben peixats i la crisi, ben mirat, els ha beneficiat. Al centre, els restaurants de moda han baixat lleugerament els preus dels seus menús de migdia. Gràcies al sotrac de la crisi, han trobat l’excusa per fer fora l’última dona de fer feines, aquella que, animada per l’eufòria zapaterista, havia exigit i aconseguit un contracte cutre però tangible, suficient per alimentar esperances d’una pensió digna. Ara l’elit cultural n’ha trobat una de nova, més desesperada, a qui torna a pagar en negre i a un preu més baix. Segurs de la seva posició, la casta de creadors i pensadors a sou se senten, amb raó, força més privilegiats que abans, quan els paletes de L’Hospitalet ofenien el seu bon gust amb viatges de lluna de mel a Cancún. 

El que és estrany, però, és que l’exèrcit barceloní de proletaris culturals encara no hagi produït ni una sola obra per captivar la imaginació dels qui pateixen la crisi. On són els traductors intermitents, els eterns becaris, els joves llibreters de la Central, els estudiants de doctorat en ciències socials, els actors de dia i cambrers de nit a L’Heliogàbal, els periodistes en precari? Per què no escriuen sobre el que està passant? És que no volen ser llegits? Per què la major part de les novel·les publicades es mouen entre l’estètica de l’insubstancial i el romanticisme més trillat? Fet i fet, la crisi ha demostrat que la generació nascuda a la Transició, fins i tot sent víctima i testimoni de l’esfondrament d’un sistema, no ha abandonat l’horitzó mental del Senyor Esteve. En aquests moments, però, l’objectiu ja no és viure per estalviar. Impossible. Ara es tracta de viure dels estalvis propis o paterns fins que s’esgotin, caminant d’esquena cap a l’abisme del malson sense matisos, fins que la descomposició social i el rencor entre classes senyoregin sobre les ruïnes de la Barcelona postolímpica.