Basquitis

Parlar d'aquest fenomen quan està en plena decadència potser és una mica abusiu. Per "basquitis" em refereixo a l’emmirallament que certs sectors de l'esquerra catalana senten envers el moviment abertzale basc. Emmirallament, o més aviat, mesmerització completa.

Aquest síndrome sol anar acompanyat d'una mimesi estètica paral•lela: aquell jersei de la iaia amb una cremallera més gran que la de Montserrat, aquell rapat arrasador on només sobreviu la cueta.

Fenomen en decadència però que encara dóna cops de cua. Ahir mateix vaig coincidir en un sopar amb una noia d'aquesta corda. Enmig del sopar va treure emocionada una diari amb la fotografia d'un etarra detingut. Va dir: "No em digueu que no és sexy, amb aquestes manilles...". Va fer la transició del discurs sexual al polític amb la facilitat d'un filòsof francès: "Aquesta gent són herois. Fan allò que nosaltres no tenim collons de fer."

Els seus comentaris van caure, sense pena ni glòria, sobre el coixí teixit per les converses creuades. En aquests sopars col•lectius el brunzit de confusió forma un tap a les orelles que obtura tota possibilitat dialèctica.

Va arribar l'hora dels postres i jo m'anava a fer unes ratlletes quan las vasquitonómana em va espetegar:

- On vas prenent aquesta merda? No veus que és molt xungo!

La safata estava servida. La guillotina esmolada. Només faltava el cap.

- Prenent això només em mato a mi. Els teus "herois" maten als altres.

Per fi, moment únic en la nit, es va fer el silenci. Silenci trencat només per la meva esnifada a mode de cop de porta. Que una radicalilla em vingui amb escarafalls moralistes sobre les drogues em toca la moral. Només demostra que la basquitis és un fenomen tan típicament català que fins i tot l'adopten tietes en potència.