Carpe Diem, dius? Som-hi...

El tòpic del carpe diem és una d’aquelles formulacions que ja neixen amb vocació de figurar en una antologia de citacions. Quan Horaci va escriure CARPE DIEM QVAM MINIMVM CREDVLA POSTERO ("atrapa el dia sense creure massa en el demà") ja deuria ser conscient de que s’estava lluint, deuria sentir-se com el compositor pop que sap que legions d’adolescents s’entusiasmaran amb la vacuïtat mel•líflua que acaba de parir. És un d’aquests pensaments que jo anomenaria decoratius, que queden bé en una dedicatòria d’un llibre amb moltes fotos o a l’escorça d’un arbre gravat per algun cursi. Però no oblidem que decorar ve de decorum "allò que convé". Tota decoració amaga alguna cosa que no convé que es vegi.

Allò que amaga aquest lloc comú és que els humans no estem fets per viure al dia. Si per alguna cosa ens caracteritzem, al contrari, és per tenir memòria i per fer projectes. Al dia viuen les bèsties. Si fóssim rigorosos seguidors d’aquesta filosofia, el primer que faríem en llevar-nos és trucar a la feina i engegar a tots a la merda. Per què currar per un demà boirós? Ningú viu al dia, ni tan sols aquells qui t’escupen a la cara aquest tòpic (normalment per retreure’t alguna preocupació, algun capficament seriós). Si qui em ve amb la cantarella del carpe diem és una noia, m’haig de mossegar la llengua per no dir-li: "D'acord aprofitem el dia, vinga anem a follar ipso facto".

Algú va rebatre aquest tòpic millor que jo i molts pocs anys després d'Horaci. Parlo de Marc Valeri Marcial. L’epigramista llatí de Calatayud la va encertar de ple quan va escriure:

"Viure avui seria ja viure massa tard. El més savi, Pòstum, es viure ahir"

Si no estem reconciliats amb el nostre passat, difícilment fruirem del present. Cal viure còmodes amb l’ahir, còmodes amb el demà, per poder començar a pensar en una cosa tan díficil com gaudir avui.