Tortilleres del món, uniu-vos al triangle

Gairebé totes les noies amb qui he sortit m'han confessat que els agradaria fer-s'ho amb una altra noia. Algunes ja tenien experiències lèsbiques. Si la bisexualitat és tan prevalent com sembla indicar aquesta mostra, perversament esbiaixada però contrastada en converses de bar amb amics, ¿perquè collons no vivim organitzats en triangles i no en parelles?

L'altre dia vaig deixar caure la idea a la meva parella. ¿Perquè en lloc de dir-me el molt que admires certs escots voleiants no ens posem a buscar una noia bi i iniciem els tres una existència en plena harmonia pitagòrica? Les excuses de sempre. Si vols follar amb altres és que no m'estimes. Ningú viu així. Ets un sortit. El triangle és el tipus de relació perfecta. De fet, la gent ja ha viscut muntant-se triangles no declarats. Els francesos, per exemple, han elevat la convivència dona/marit/amant a una de les formes més exquisides de sociabilitat. Però el triangle ha de sortir de l'armari.

He sentit tot tipus d'arguments estúpids en defensa de la parella. La parella no és el més "natural" perquè, de fet, la natura té tendència a formar estructures fractals de base triangular. Només hi ha un argument realment vàlid que sustenta la pervivència de la parella: les persones som, generalment, insuportables. Els aguantaescenetes del món es pensen que si troben algú que suporten i els suporta ja tenen molt de guanyat. I, realment, no és poca cosa. El problema d'aquesta mentalitat és que t'has de menjar amb patates els moments insuportables de la teva parella. És una estratègia WIN-LOSE en termes de teoria de jocs: cada plaer, té una contrapartida. Cada gemec, un però. Si, en canvi, visquessis amb dues persones que tenen moments insuportables, la suma total seria una existència suportable. És a dir, viuries amb persones alternativament suportables. És un model WIN-WIN en lloc del patètic càlcul de cost/benefici que el capitalisme sentimental ens fa creure inevitable.

Per suposat hi altres arguments de pes en favor del triangle, com ara la varietat i la intensitat sexual. La gelosia quedaria fora de l'eqüació quan tothom és lliure de follar-se a tothom. Les despeses dividides entre tu i dues tortilleres bisexuals es pagarien de bon grat. Si algú trenca la relació, la pèrdua no seria completa. El cop quedaria atenuat pel vèrtex supervivent del triangle i no patiríem els accessos de romanticisme holiwoodià de les ruptures actuals. Sempre que les dues tortilleres bisexuals no decideixin que el vèrtex que sobra ets tu i les teves teories.

L'enterrament prematur

Em miro un pel·lícula per recordar una altra pel·lícula, com em miro dones per recordar altres dones. Miro 12 Monos de 1995 però és en 1962 i Le Jetée de Chris Marker en qui penso. Le Jetéé no és una pel·lícula, és un doctorat. La manera com involuciona el cinema de nou en fotografia i la veu en off dient "perquè hem sobreviscut, no podem refusar al passat els mitjans de la seva supervivència".

No s'ha de descartar el passat massa de pressa. Està viu i l'hem de cuidar. El passat és un gos que jau al nostre costat. A la merda tota la retòrica de les "fases vitals". Quan escolto algú dir que s'ha d'anar "cremant etapes" sento un calfred dolorós. Què cony vol dir cremar etapes? Et faràs un hara-kiri a la memòria? Deixaràs morir el gos per molta sarna que tingui? L'enterraràs en vida?

El passat no pot tornar perquè no acaba mai de marxar. A Internet hi ha una comunitat anomenada NOVA ROMA de gent que viu com si l'Imperi Romà no hagués caigut mai. Donen certificats de civitas, paguen impostos, discuteixen en llatí al fòrum, encunyen les seves monedes. Res concebible és mort.

Pensem en els anys seixanta. Hem donat per enterrats els seixanta prematurament. Onades successives de merda els van colgar: crisi del petroli, heroïna, sida... Però els seixanta tornaran. Sento el gos gratant sota terra. Jo no sóc l'únic cascat a l'estiu insuportable de Barcelona que es diu il faut changer la vie cada puta nit.

El tecno ha estat el primer avís, però han estat uns seixanta de lluentó, la recerca d'un esgotament físic per mirar d'encobrir l'esgotament vital. Tornaran uns seixanta més deliberats, més putes. Gadgets sexuals japonesos i somnis assistits electrònicament. Curiosament l'era binària acabarà amb les dualitats. Si puc consultar-ho tot, puc ser-ho tot. No calen Timothys Learys ni gurús. L'únic profeta és Google. L'únic límit, la capacitat del seu cache, tan delicat i arbitrari com la memòria humana.

Les caricatures vivents de Pilar Rahola

No ploraré el dia que desaparegui la sardana. Ni escriuré cap carta al director quan un legislador humanista aconsegueixi clausurar les colles castelleres o els correbous del Delta de l'Ebre. Mai no m'ha tret el son el nombre de llengües minúscules que es moren cada any o cada mes, vés a saber. Em deixa fred, en definitiva, tota la retòrica ploramiques que veu en l'aclaparadora influència cultural dels ianquis un perill mortal per a la diversíssimes maneres de veure el món, inclosa la catalana. Em confesso fervent amant de la cultura hegemònica mundial. I és des d'un esperit de filoamericanisme sense remei que m'he decidit a comprar un bitllet cap a Nova York.

Com era d'esperar, els meus amics més esquerranosos ja m'han deixat anar que ells no farien tal cosa. Que ho mig desaproven. Malgrat que el credo internacionalista els obliga a distingir entre poble i govern, algú ja ha tingut l'enginy de reformular-lo. Aquest algú afirma estar “en contra de la majoria del poble americà”. És el mateix cafre que l'onze de setembre de fa sis anys va decidir buidar la seva rància bodega per tal de celebrar el patiment televisat. Escoltant-lo amb tota l'atenció que em permet la paciència, he captat, per fi, la primitiva tesi que conforma tots els seus judicis. Els obrers i l'esquerra nord-americana no mereixen la nostra solidaritat, atesa la seva manifesta incapacitat de canviar mai res. Aquesta lamentable debilitat del moviment emancipatori als EEUU no ens ha de suscitar, diu, cap mena de suport, sinó condemna i menyspreu. Tant li fot que nosaltres també visquem sepultats en la nostra pròpia merda antidemocràtica, ja sigui en forma de monarquies intocables o d'un Banc Central Europeu allunyat de tot control polític.

Ara ja deu fer una bona estona que no l'escolto, sobretot des que m'ha etzibat que la música nord-americana no té ànima. Com podria tenir-ne, es pregunta, sense una cultura popular on poder recolzar-se? Em marejo i m'enrabio. Per dolorós que sigui, aquest malson de conversa no deixa de ser il·luminador. Més enllà de l'esquifit imaginari de Pilar Rahola, la burda caricatura del progre curt de mires pot agafar formes tristament properes.

Crònica de l'apagada

Pixar a les fosques és un plaer rar, sibarita. És un acte de fe. Física aplicada. Quan el lavabo va refusar d'encendre's i la ràdio emetia les primeres notícies de l'apagada general a Barcelona l'adrenalina va començar a batre'm les temples com tambors de guerra. Per fi podria veure si aquesta ciutat té alguna cosa semblant a sang.

Vaig baixar al carrer. Anticipava saquejos al Corte Inglés. Però de seguida vaig pensar que aquest cabrons deuen tenir generadors propis. Fins i tot tenen una moneda pròpia. Del poc que sobreviuria a l'hecatombe seria el Corte Inglés. El centre està anormalment tranquil. L'element més nerviós són els cotxes. Sense semàfors semblen convergents sense consignes.

Ni rastre de saquejos. Quina decepció. A Nova York ja s'haurien carregat uns quants polis irlandesos. Aquí els mossos ordenen el tràfic visiblement emprenyats, "no és això el que ens prometien a l'acadèmia, volem acció, màfies albanokosovars i apallisar detinguts." Confio en que a la nit hi hagi més moguda.

ANY CERO. PRIMERA NIT. Un tall de llum és un atac a la línia de flotació del nostre modus vivendi. Esperava una resposta més contundent que una cacerolada. Les cacerolades són una militància fast food, d'anar per casa, "nena, treu la cassola". A Gràcia repiquen les seves paelles termoresistents contra els seus woks. Esperava més d'aquests hippies.

ANY CERO. SEGONA NIT. El tall de la Meridiana té un aire més proletari. Veus la tensió acumulada en gent que no està per hòsties. El iaio que no ha pogut veure El diario de Patrícia, el xaval que no s'ha la poguda pelar a Internet, la nena amb mono de messenger. Un descamisat em crida a l'orella: "Montilla, enciende la bombilla!" Uns dies més i això petaria. Respiro fort aquest aire de revolta. Put a brutícia. Alguns culpen a Endesa, altres a l'Ajuntament o a la Generalitat. Ningú culpa al responsable. Pensem que vivim en un món aïllat de la merda. Però, shit happens. Mai descartis de l'equació el factor estupidesa humana. "Xato has carregat el mòbil on ningú et truca?" Som uns electroyonquis i el petroli s'acaba. Ciutadans de Barcelona, benvinguts al futur.

MIX PER DJ SIDERAL - R.I.P.

Potser el millor homenatge que es pot fer a un DJ és una remescla.

RETRAT DE DJ SIDERAL A PARTIR DE FRAGMENTS ATRAPATS A INTERNET

Et vaig coneixer a una acadèmia de música, corria l'any 1987-88, jo en tenia 10. Et veia amb les teves -ja- grenyes i la teva guitarra, sempre amb la conya a la boca. Després et seguia al Nitsa, corria el 1997, siempre fuiste independiente, original, desde pequeño un rebelde recuerdo la visita de jordi LP, tu afición por los Dire straits, tus primeras novias en la escuela leber, conoci a aleix antes de que fuera un dj reconocido, y era un gran jugador de basquet. Porque Sideral simbolizaba la ingenuidad del amateur: sin técnica pero a pecho descubierto mezclaba éxitos del POP con trance, techno inteligente con clásicos de Detroit, salvajadas electrónicas y finura indie.

AL PRINCIPIO NO SABÍA NI MEZCLAR AUNQUE LOS TEMAS QUE PINCHABA ERAN MUY BUENOS, AUN RECUERDO EN EL NITSA ANTIGUO SOBRE EL 95 A LAURENT GARNIER PARTIENDOSE EL CULO PORQUE NO SABIA PINCHAR. y ahora ya si leyenda de la Barcelona que vivímos en primera persona, partire las piernas al primer listo que ahora diga que ya somos como la generacion grunge o cualquier mierda de esas de la historia del rock... Hizo que mucha gente se animase a comprar unos platos y empezase a pinchar, en esa epoca que muchos empezabamos a descubrir la música electrónica.

Finalment ningú el va frenar a l'ascensió màxima, com ho feien la gent de seguretat en el Nitsa cap a l'any 97, estirant-lo de la maniga perque baixés de la tarima i no fes girar cap mes disc, a les 9 del matí. Este post se lo dedico a él, a Sideral. Parece que alguien tenga que morir para hacer estas cosas. Tenía 32 años, y ha sido una de las personas que más me ha hecho disfrutar una noche, en el FIB 2004. No podré olvidar nunca esa noche. Me lanzó su camiseta, me miró y me la lanzó. las reacciones a la muerte de DJ Sideral sólo le parecen dignas de un esperpento. Cuando el cerrojo caiga sobre su ataúd se pondrá fin al mito de, al menos, una cierta modernidad de Barcelona. Ojalá volviese a vivir una noche de esas en el nitsa de Llongueras, con el pinchando y la sala girando mientras la gente de seguridad lo intentaban echar.

Hay que joderse con los moralistas que vienen al calor de los cadáveres calientes. La noticia me ha pillado en Buenos Aires. Y no paro de llorar. Aleix, entre bromas y risas, aquella noche me dijiste que como soy creyente tendría que rezar cuando te murieses... que sepas que sí, que rezaré y que ofeceré una Misa. Side (como le llamábamos aquellos que le conociamos lo más mínimo) estaba considerado como una de las figuras esenciales de la escena “clubber” barcelonesa. Fué mi padrino musical en escasas 2 horas, y ya jamás tendré la ocasión de agradecerle sus consejos y sus cubatas. Recuerdo perfectamente la estampa de "Boys don´t cry" en Bataplán de Donosti. Acabó la sesión bailando en la pista con la gente, después de haber estado pinchando toda la sesión con la mano escayolada.

I've just returned from the funeral of a dear friend who also happened to be the best DJ i have ever seen in my life. Sideral didnt attack the crowd like the tetchy support DJ who deserves anonymity for his severe selection of awful hard-house. Sideral gently warmed and coaxed the crowd, playing funky beats that got successively faster. After half an hour of teasing them Sideral dropped some vocals, then a breakdown. Right before our eyes this daunting place lit up. ha sido siempre un angel alto desgarbado brazos larguísimos el pelo rubio ceniza sobre los ojos azules y el que te miro y no te veo. os quedarán sus preciados casettes grabados y garabateados con su inconfundible letra -existirán unos setenta y cinco volúmenes de aquellas cintas-, suerte de diario musical por entregadas que iba pasando de mano en mano, copiándose hasta la casi extinción del sonido. La última vez que vi a Aleix Vergès fue once meses atrás. Él estaba en el backstage del escenario SonarVillage, en el Sónar, y su imagen era sobrecogedora. Tenía el brazo, no escayolado, sino sujetado por una especie de armazón de cuero y metal que dejaba ver, a lo largo de todo el antebrazo, una cicatriz espeluznante. Ese era uno de los signos de su frágil salud y de su constitución débil; Sideral era como el Licenciado Vidriera que inmortalizó Miguel de Cervantes en una de sus “Novelas ejemplares”, un hombre de cristal que, al más mínimo golpe, podía romperse en añicos.

La decadència

Féu clic per ampliar

Aquesta fotografia em corprèn. La veig casualment al diari mentre escuro el vermut al pati de l’Ateneu. El peu de foto diu: "Guillermo Vilas i la seva dona presencien el partit de Rafael Nadal a la pista central de Roland Garros". Vilas contempla com Nadal li arrabassa el rècord de victòries consecutives en terra batuda. Fa fred a París. Però el seu encongiment és alguna cosa més que fred. És el calfred que produeix la Mort en passar una ungla per l'esquena i anunciar el primer Match Point. Mentre Nadal enterra les seves gestes esportives, ell assisteix al seu funeral en vida. Deu recordar el dia de 1977 en què Ilie Nastase, el Bufó de Bucarest, va estroncar la seva ratxa de 53 victòries. El va vèncer fent servir una "raqueta espagueti", una raqueta de doble cordatge que produïa els efectes més inversemblants i que poc després seria prohibida. Recorda el cabreig d’aquell dia a Aix-en-Provence. Va abandonar a mig partit, trastocat per aquells bots i aquells spins estrafolaris que sortien de la raqueta del Bufó com conills saltant del barret d’un mag.

Llavors encara li quedaven anys bons per davant a l’elit tenista. Però ara "El Toro de la Pampa" ja no és el que era. El seu cabell és un avortament de melena. Vesteix un negre de rigor, adequat a la solemnitat fúnebre del moment. Les cadires buides al voltant, com si els VIPS de la primera fila oloressin alguna cosa en aquest home gran. Olor a terra mullada, potser. Agafa la mà de la seva dona tailandesa, pel capbaix trenta anys més jove. Més aviat s’ancora a la mà de la seva dona. La noieta fa olor a joventut. No sap si a la seva o a la d’ell.

Acaba el partit. Ell mateix dóna un premi commemoratiu a Nadal. Diu que és "un buen chaval". Però ja fora de la pista, amb la premsa, es resisteix a acceptar la lliçó del temps: " Esto es un mini-record. El mío es el de victorias consecutivas. Nadal lo ha hecho en poco más de un año, y tomando aire, y yo en cinco meses. Hoy hay récords para batir si descansás bien."

No crec que aquella nit descansessis bé, Vilas. Tot i el bombonet Thai al costat. Et queden rècords per batre si descanses bé?

M’esgarrifa la fotografia perquè em sé perfectament capaç d’envellir somicant a la pitrera d’una tailandesa. I el més fotut és que no sé si tindré algun rècord que recordar mentre veig com els xavals el superen. Seria fatídic ser un Vilas sense l’èpica de les gestes passades.

La decadència.mp3

Lisboa o la ceguesa

Passo uns dies a Lisboa. Hi arribo amb les orelles xiulant de comentaris elogiosos sentits d’amics i coneguts de tota condició. La unanimitat és completa: Lisboa té "encant". Ni tan sols el dolor que sempre em provoca la descompressió de l’avió aconsegueix treure’m aquest tàvec de les orelles.

Hi fico peu amb molta prevenció però disposat ha submergir-me en el seu encant únic. Al taxi començo a veure que alguna cosa no rutlla. Hi ha moltes cases abandonades, decrèpites. Tinc l’esperança que el centre sigui diferent. Però allà també, la grandiloqüència de les estàtues de conqueridors a cavall és matisada per les construccions rònegues. Veure un pedaç d’aigua costa déu i ajuda: o esquives la línia de fàbriques de la riba o t’enfiles a una forma o altra de mirador. Per això deuen de tenir tan prestigi, els miradors: comuniquen la il•lusió òptica que aquesta ciutat té riu i mar.

Compro el diari local. Titular: "LISBOA S’ENFONSA". Crisi econòmica galopant. El gran debat del moment és, però, quina posició han d’ocupar els militars i eclesiàstics en les cerimònies protocol•làries. Sembla que una reforma recent, els ha rebaixat de la posició 20 a la 25. Greu ofensa. Llegeixo un articulista lúcid:

"Els portuguesos adoren les càbales. Les càbales són simples, barates i, si bé no ens fan rics, almenys serveixen com a excusa pels fracassos propis i les incapacitats personals."

Segueixo llegint cada cop més astorat. 18.000 dones portugueses es reuneixen per batre el rècord de la bandera més gran feta mai per dones. Patrioterisme barat pertot. Al costat del Castelo, topo amb un xutòdrom amb totes les comoditats: graffitis i matalassos. M’anima una mica la sobrietat marmòria de Sao Vicente i Sta. Engracia. Edificis que em recorden que el bon gust és un bolet rar però universal.

La Síndrome Lisboa, la fascinació que tants catalans senten per aquesta ciutat mereixeria alguna mena de psicoanàlisi col•lectiva que no tinc esma de fer. El gran argument de molts que hi han estat: "És com Espanya fa 25 anys". Argument típic de nou-rics, d’arribistes. Cal recordar que l’Espanya de fa 25 anys era una merda? On alguns hi veuen decadència, jo hi veig misèria.

Per què no m’agrada? L’explicació col•lectiva no ho abasta tot. Hi ha alguna cosa personal en aquesta tristesa. És la típica ciutat que fa tres anys m’hauria enlluernat. És que la meva retina s’està empedreint? Al carrer veig una escena que m’horripila: un cec es fa netejar les sabates per un enllustrador. No sé per quina estranya raó aquesta imatge és més descriptiva del que sento que tot el que pugui escriure.

Vanitat i més vanitat

Si voleu donar suport a aquest blog, voteu-lo al Premi Lletra 2006. La votació popular no comporta cap premi monetari, és purament honorífica. Així que no patiu, no abandonarem el blog per marxar al Carib. Simplement alimentareu la vanitat dels seus autors, que és l'estofa amb que està teixida la seva escriptura:

Vanitat i més vanitat,
tot és efímer, tot és en va.
Què en treu l'home
de tots els treballs
amb què s'afanya sota el sol?

Quo vadis, Jordi Llovet?

El professor de Teoria de la Literatura de la UB és un dels personatges de més relleu del nostre panorama cultural. Tothom es pregunta, però, per què no escriu més. Fa quasi 30 anys va treure un llibre d’estètica que va tenir una acollida esclatant i que fins i tot li va valdre una menció en el suplement anual de l’Enciclopèdia Britànica. Però des de llavors no ha fet res, tret d’algun pròleg ocasional, alguna traducció i l’article setmanal al País de digressió político-literària. Ningú s’ho explica. Hi ha diverses teories: uns sostenen que prepara des de fa temps unes memòries tan plenes de fel que no les publicarà fins que mori. D’altres, més maliciosos, diuen que la seva flama es consum en el foc d’encenalls de les classes i no dóna per a cuinar res de més granat.

Però el cert és que puc corroborar que les seves classes són un espectacle continuat. Sempre recordaré el dia en que es va ficar a cantar l’ària del catàleg d’amants del Don Giovanni, trencant-se de riure cada cop que arribava a la frase: “Ma in Ispagna son già mille e tre”; o el cop que va enfilar-se a la taula per il•lustrar la posició exacta dels peus de Goethe en el gravat Goethe traient el cap per la seva finestra a Roma de Tischbein; o la vegada que va fer una sessió de DJ de música clàssica saltant com una molla en certs passatges i cridant un forassenyat SUBLIM, SUBLIM!.

"El tema de les meves classes sóc jo", afirmava tot seriós abans d’alliberar una riallada de nen que intenta contenir-se per no escopir els pistons. Ara bé: de tant en tant si que n’escopia de pistons carregats amb pólvora i fulminant contra els autors i actituds que no li agradaven. Enmig de la bassa d’universal somnolència d’aquella facultat, les seves pistonades caigudes a plom el convertien en l’epicentre d’una vasta ondulació de curiositat alhora que no deixaven d’esquitxar algunes patums eixarreïdes i immòbils... "Quan Riba traduïa del grec al català, en realitat ho feia del grec al grec".

Sempre m’ha semblat que és un personatge que s’ha equivocat de segle. Hagués estat un magnífic salonnard de la cort de Lluís XVI, un intel•lectual-bufó que escandalitzaria les dames amb dobles sentits sobre doblecs de llençols i els cavallers amb sortides de to que els traurien de l’atonia vegetal dels jardins de Versalles. Beuria una mica de sherry a qualsevol pub de Londres retraient a Samuel Johnson una definició inexacta del seu diccionari, acompanyaria Voltaire en l’exili daurat a Ginebra, i recitaria Ariosto a duo amb Casanova. Si, deixant enrere la mundanitat, s’hagués decantat per la via eclesiàstica perfectament hauria pogut ser tant un Sant Benet monàstic, un patriarca dels monjos d’Occident dedicat a la conservació dels clàssics, com un cardenal Manning assedegat de poder temporal que si un dia s’aixeca amb el peu esquerre, decideix muntar un cisma. Llançat al mig del segle vint-i-u, només pot proferir bravates sobre la decadència de la cultura occidental i col•leccionar llibres antics amb un fetitxisme malaltís i insaciable.

Entrades relacionades:
Quo vadis, Arcadi Espada?


Quo vadis, Jordi Llovet.mp3

Poeta maleït

Avui he tornat a la universitat on vaig llicenciar-me. Greu error. Em deia que havia de consultar un article a la biblioteca però el cert és que darrera d'aquesta visita treia l'orella una candorosa i sovint catastròfica nostàlgia. He entrat al claustre i he reconegut aquells arcs de mig punt d’una circumspecció de cella arrufada. En aquell moment, la universitat brunzia pel canvi de classes. Repenjat a una columna, he creuat les cames i encès una cigarreta amb un posat de desmenjament que venia a dir: “ja sé que aneu a classe, però això no va amb mi”. Mirava els dolls d’alumnes apressats intentant aturar una cara coneguda.

De sobte, he sentit un "boneeeees!" dit arran d’orella, allargassat i nasal com un bel d’ovella. En girar-me he vist un noi espigat, carregat d’espatlles, que aguantava amb les dues mans una carpeta escrostonada i somreia assentint frenèticament. Cagada. No he pensat que palplantat allà al mig oferia un blanc fàcil als infladors d’orelles.

- Ei, què tal?- he contestat sense gaire entusiasme i mirant endavant com si busqués algú que estava al caure. L’importunador era un dels temibles freaks polipoètics de la facultat: persones armades amb els seus aletejos lírics que, quan et descuides, els alliberen i els fan espolsar les ales als teus nassos. Aquest era una rara avis fins i tot dins la raresa congènita de l’espècie: subespècie snob, varietat poeta maleït. La seva manera de parlar ja feia venir pell de gallina: era una imitació del valencià, encara que ell era de Cornellà. Deuria trobar que així vestia més en una facultat on els dialectes perifèrics eren mimats per les també temibles tietes diletants que anaven a pair el dinar a les classes de filologia catalana.

- No creus que avui fa un sol un xic soleil noir? Oh, Nerval! C’est magnifique!
- Sí, sí.
- Es vol ocultar de les mirades dels mortals. Millor, no puc aguantar el sol a la cara, com els vampirs, he, he! Tinc ressaca d’absenta.
- Tens mal de cap?
- Sí, avui tinc un dia Mallarmé.

Aquest home semblaria una caricatura sinó fos que la combinació de valencià i francès forma una orxata tan revinguda que m’ha produït una descomposició física ben real.

- Jo tampoc no em trobo gaire fi. Ja marxava.

M’he allunyat per escapar-me de l’assalt de més freaks a la meva posició estàtica. En girar-me, he vist el poeta maleït creuant el claustre amb un caminar batzegant i arronsat que, més que un aleteig celestial i simbolista, recordava a un voltor que té aferrada en una urpada fatal la seva presa, la carpeta, i avança decidit a defensar-la dels altres depredadors.

Poeta maleït.mp3