El Senyor Esteve a L'Heliogàbal

Siguem honestos, la resposta cultural a la crisi és una vergonya. Evidentment, ningú no esperava res de les vedettes i els seus apadrinats. Ells viuen ben peixats i la crisi, ben mirat, els ha beneficiat. Al centre, els restaurants de moda han baixat lleugerament els preus dels seus menús de migdia. Gràcies al sotrac de la crisi, han trobat l’excusa per fer fora l’última dona de fer feines, aquella que, animada per l’eufòria zapaterista, havia exigit i aconseguit un contracte cutre però tangible, suficient per alimentar esperances d’una pensió digna. Ara l’elit cultural n’ha trobat una de nova, més desesperada, a qui torna a pagar en negre i a un preu més baix. Segurs de la seva posició, la casta de creadors i pensadors a sou se senten, amb raó, força més privilegiats que abans, quan els paletes de L’Hospitalet ofenien el seu bon gust amb viatges de lluna de mel a Cancún. 

El que és estrany, però, és que l’exèrcit barceloní de proletaris culturals encara no hagi produït ni una sola obra per captivar la imaginació dels qui pateixen la crisi. On són els traductors intermitents, els eterns becaris, els joves llibreters de la Central, els estudiants de doctorat en ciències socials, els actors de dia i cambrers de nit a L’Heliogàbal, els periodistes en precari? Per què no escriuen sobre el que està passant? És que no volen ser llegits? Per què la major part de les novel·les publicades es mouen entre l’estètica de l’insubstancial i el romanticisme més trillat? Fet i fet, la crisi ha demostrat que la generació nascuda a la Transició, fins i tot sent víctima i testimoni de l’esfondrament d’un sistema, no ha abandonat l’horitzó mental del Senyor Esteve. En aquests moments, però, l’objectiu ja no és viure per estalviar. Impossible. Ara es tracta de viure dels estalvis propis o paterns fins que s’esgotin, caminant d’esquena cap a l’abisme del malson sense matisos, fins que la descomposició social i el rencor entre classes senyoregin sobre les ruïnes de la Barcelona postolímpica.

Tret de sortida

No sóc gens suspecte de basquitis, però haig d'admetre que la fuga i persecució de la parella d'etarres per França em té fascinat. Els picagasetilles de torn, periodistes especialitzats en amanir notes d'agència, carreguen les tintes: "una road movie de sèrie B" diu el Público, "acció covard" diu l'ABC. Fins i tot afirmen que els veïns es van estranyar perquè "dos joves espanyols parlaven francès amb un fort accent espanyol". Matar dos guàrdies civils podrà ser moltes coses -entre d'altres, propi d'insensibles- però cosa de covards no ho és.

Uns trets intensifiquen la vida que no vegis. Per això lamento que l'atletisme hagi prescindit del seu millor símbol, la pistola, i l'hagi canviada per un so de remescla rave barata. Em sembla sentir l'espetec dels trets a Capbreton, alterant la calma d'un supermercat que només coneix l'espetec Tarradellas. Després, la fuga: evoco en veu alta els noms del pobles per on passaven: Haut Mauco, Leognan, Bordeus, Gabillou, Bian, Revel... L'alè de 1500 policies d'elit al clatell. La mateixa provisionalitat que intensificava l'amor clandestí de Lolita. M'imagino els últims polvos desesperats al cotxe, el Peugot 307 aparcat a un marge i el tercer en discòrdia, la segrestada, al maleter.

"Cazados en sólo 4 dias", s'alegra el picagasetilles cul-d'oficina. Com si en quatre dies no hi hagués temps per canviar-ho tot. Envejo la intensitat d'aquells quatre dies. L'envejo i alhora m'esgarrifa perquè sé que tots nosaltres som com aquests etarres, només que ens manca la consciència del tret.

Recordo la gran paràbola de Buda. Quan va preguntar al rei Kosala què faria si un dia s'assabentés que les muntanyes han començat a avançar cap a ell escruixint-ho tot al seu pas. Després de sentir una relació d'obres que el rei no havia fet en sa puta vida, Buda va contestar (ho deixo en un anglès que sona a Pali): "I inform you, great king, I announce to you, great king: the mountains are rolling in on you". En efecte, les muntanyes ja avancen cap a nosaltres. Ens persegueix un agent implacable. Pertany a un cos amb un cent per cent d'efectivitat. El cos és diu mort.

Àliens i musclos a Sète

M'agraden les poblacions rodejades d'aigua per totes bandes. Sète, com Cadis o Venècia, està encaixonada entre el llac Thau i el mar, comunicada amb el continent per un petita llenca de terra que tot just permet el pas del ferrocarril i de la nacional. Les poblacions que són avortaments d'illes tenen una aire desvalgut, un finsiterranisme vital molt atractiu.

Hi ha boira quan hi arribo al matí. La humitat és molt alta. El mont Saint Clair s'insinua entre la boira i realment s'entén que els mariners el veiessin com una balena amenaçadora i bategessin el poble amb nom de cetaci. Per dinar prenc uns musclos farcits à la sétoise, amb carn i ou, davant del canal.

Per la tarda visito el cementiri marí del poema de Valery. És un poema que, sota la imatgeria del repòs etern, destil·la una gran tortura dialèctica. Com a les grans odes de Keats, Valery utilitza l'espai del poema com a ring on s'estomaquen diverses veus poètiques, mentre, per sobre de tot:

"la fulguració sembra, serena, / sobre l'altura un sobirà menyspreu"

Ara per ara, sobirà menyspreu podria ser la meva divisa. És inútil mirar d'enganyar-me: Sète no es Venècia. Venècia queda molt lluny. No puc evitar veure la lletjor en les coses, em salta a la cara com àliens esventrant la realitat. Com ara aquest cementiri que no val gran cosa o aquest vers cursi del poema de Valery que ho esguerra tot: "Le vent se lève !... il faut tenter de vivre !" "Intentar viure" no és viure. És convertir la vida en una retòrica perifràstica.

Aquest vers em fa dolorosament conscient que aquesta meva escapada tardoral no és res més que un "intent de viure".

Cadaqués Kitsch

Necessito sortir de Barcelona. Les obligacions tardorals m'enrunen. Marxo a Cadaqués, però no és Cadaqués un barri més d’una certa Barcelona? Dic “certa” amb una intenció àmplia. Seria fàcil fotre’s del pijerio de segones residències i motos sense casc. Però no és només aquesta gent la que va a Cadaqués. En l’imaginari barceloní, Cadaqués hi té un lloc com a possibilitat de fugida permanent. Prou lluny, per ser una fugida. Prou a prop per fer-nos veure que fugir és arrossegar merda més lluny.

En la meva vida hi he fugit amb tres noies. Sempre al mateix hotel, el Llané Petit, i sempre amb els mateixos esmorzars a la terrassa cara el mar, excursions a Portlligat pel camí vell, vermuts al casino parlant del Pla de postguerra, dinars a Ca l’Anita, excursions de captard a Portbou a la tomba de Walter Benjamin. Sempre el mateix ritual, però amb un desfici diferent a la tornada. Potser per aquest regust amarg del giravoltat retorn de Cadaqués, la millor fugida és la que no es va realitzar: intentant arrossegar-hi una noia a les 5 de la matinada després d’una nit de grapejades, mentre el seu nòvio li repicava el telèfon mòbil com si fos el puto àngelus. La noia va decantar-se per tornar a casa i seguir la seva vida. Potser així va estalviar-nos el desfici del retorn. Per mi l’atractiu de Cadaqués va augmentar aquella nit amb la dimensió del possible.

Ara hi he anat sol. Em sento estrany al Casino amb vermut però sense anècdotes de Pla. Pujo d’esma a Portlligat i el muntatge dalinià em sembla ara el que sempre ha estat: kitsch. No ho veia llavors? Ho trobàvem d’un encant decadent, camp en definitiva, com potser eren les nostres relacions. Un bon dia l’encant desapareix i et quedes només amb el kitsch de la relació.

On ets Atenes?

Bec vi en una copa profusament treballada pels làsers xinesos mentre miro com els bombers grecs defensen les ruïnes d'Olímpia. Un bomber ensutjat diu: "Hem controlat la situació quan les flames ja llepaven les parets de l'Estadi". Aquests cabrons parlen en hexàmetres.

Em miro la copa amb un embadocament alcohòlic. Aquesta marroquineria de tot a 100, amb les seves bombolles d'orientalisme insuflades al vidre, amb els seus dissenys de fleur-de-lis que creixen incontrolades com bardisses, certament conforma una antologia del mal gust industrial. Però un pensament estrany m'assalta. Penso que cap emperador romà va beure mai en una copa amb un acabat tan immaculat. Començo a pensar en la decadència d'Occident. La imatge de les ruïnes i el privilegi estúpid de beure en una copa que Marc Aureli no va tastar em provoquen un atac spenglerià. On hem anat a parar?

Som una decadència dels romans, que eren una decadència dels grecs. Ombra d'una ombra. Ens discutim per dilucidar quina variant decadent del llatí enviem a conquerir les terres bàrbares de Frankfurt. Malgrat els mitjans moderns, tot el saber humà a un clic de distància i aquestes copes tan llepades pels làsers, no hem aconseguit superar a quatre pederastes amb la trempera sempre a flor de túnica.

Si ara mateix Barcelona comencés a cremar, ens ho miraríem per la televisió repanxolats al sofà. Som uns Nerons de saló, una societat d'espectadors que mengen i beuen millor que molts emperadors. Necessito treure'm aquestes idees sinistres del cap. Escuro l'ampolla, aixeco la copa i faig una invocació:

No leer, no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,

y vivir como un noble arruinado

entre las ruinas de mi inteligencia.

Insomni Vicente Verdú

Torno d’Estats Units i no puc explicar res que els meus interlocutors no sàpiguen. Pitjor encara, sovint he d’aguantar lliçons sobre cultura americana, impartides per qui a penes s’ha documentat amb la sociologia de cafè de les columnes de Vicente Verdú. M’expliquen que els americans no saben viure sense pistoles i que són tan superficialment amables com profundament insolidaris. Els meus amics també han volgut il•luminar-me sobre l’ínfim coneixement de geografia general dels estudiants nord-americans, símptoma inequívoc del sentiment antiintel•lectual que predomina al cor de l’imperi. Els mateixos que maten les hores amb pornografia californiana se m’escandalitzen per la quantitat d’estats ianquis que prohibeixen la sodomia. Fujo de les retrobades amistoses i em tanco a casa desconnectant el telèfon.

El jetlag i el xoc de realitat em maten la son i les ganes d’escriure sobre el viatge. Em costa reconèixer-ho, però he caigut en una mena de depressió postvocacional d’allò més vulgar. Tinc un nus a la gola. Hauria de plorar, però no em decideixo. Busco consol en els oracles de la xarxa i acabo en els fòrums més rancis d’autoajuda. Formulo una pregunta oberta. És recomanable plorar? Tothom m’anima a fer-ho. Els missatges són tan cutres i dolços, tant a to amb el meu estat d’ànim, que em reconforten en gran manera: “es una manera de desahogar que te mantiene en paz luego de descargar... es parecido a un orgasmo pero por los ojos...”. Entre tots els missatges, l’últim és el que em commou de debò. Internet és moltes coses, també un immens consultori sentimental on els desconeguts et donen la mà i et piquen l’ullet en senyal d’infinita solidaritat, un univers saturat de frases bondadoses i ensucrades. “Llora imbécil, no te cortes, tus palabras apestan a fracaso total, llora por tu asquerosa vida y por tu patética novia. Llora, hijo de puta i jódete para siempre.”

Tortilleres del món, uniu-vos al triangle

Gairebé totes les noies amb qui he sortit m'han confessat que els agradaria fer-s'ho amb una altra noia. Algunes ja tenien experiències lèsbiques. Si la bisexualitat és tan prevalent com sembla indicar aquesta mostra, perversament esbiaixada però contrastada en converses de bar amb amics, ¿perquè collons no vivim organitzats en triangles i no en parelles?

L'altre dia vaig deixar caure la idea a la meva parella. ¿Perquè en lloc de dir-me el molt que admires certs escots voleiants no ens posem a buscar una noia bi i iniciem els tres una existència en plena harmonia pitagòrica? Les excuses de sempre. Si vols follar amb altres és que no m'estimes. Ningú viu així. Ets un sortit. El triangle és el tipus de relació perfecta. De fet, la gent ja ha viscut muntant-se triangles no declarats. Els francesos, per exemple, han elevat la convivència dona/marit/amant a una de les formes més exquisides de sociabilitat. Però el triangle ha de sortir de l'armari.

He sentit tot tipus d'arguments estúpids en defensa de la parella. La parella no és el més "natural" perquè, de fet, la natura té tendència a formar estructures fractals de base triangular. Només hi ha un argument realment vàlid que sustenta la pervivència de la parella: les persones som, generalment, insuportables. Els aguantaescenetes del món es pensen que si troben algú que suporten i els suporta ja tenen molt de guanyat. I, realment, no és poca cosa. El problema d'aquesta mentalitat és que t'has de menjar amb patates els moments insuportables de la teva parella. És una estratègia WIN-LOSE en termes de teoria de jocs: cada plaer, té una contrapartida. Cada gemec, un però. Si, en canvi, visquessis amb dues persones que tenen moments insuportables, la suma total seria una existència suportable. És a dir, viuries amb persones alternativament suportables. És un model WIN-WIN en lloc del patètic càlcul de cost/benefici que el capitalisme sentimental ens fa creure inevitable.

Per suposat hi altres arguments de pes en favor del triangle, com ara la varietat i la intensitat sexual. La gelosia quedaria fora de l'eqüació quan tothom és lliure de follar-se a tothom. Les despeses dividides entre tu i dues tortilleres bisexuals es pagarien de bon grat. Si algú trenca la relació, la pèrdua no seria completa. El cop quedaria atenuat pel vèrtex supervivent del triangle i no patiríem els accessos de romanticisme holiwoodià de les ruptures actuals. Sempre que les dues tortilleres bisexuals no decideixin que el vèrtex que sobra ets tu i les teves teories.

L'enterrament prematur

Em miro un pel·lícula per recordar una altra pel·lícula, com em miro dones per recordar altres dones. Miro 12 Monos de 1995 però és en 1962 i Le Jetée de Chris Marker en qui penso. Le Jetéé no és una pel·lícula, és un doctorat. La manera com involuciona el cinema de nou en fotografia i la veu en off dient "perquè hem sobreviscut, no podem refusar al passat els mitjans de la seva supervivència".

No s'ha de descartar el passat massa de pressa. Està viu i l'hem de cuidar. El passat és un gos que jau al nostre costat. A la merda tota la retòrica de les "fases vitals". Quan escolto algú dir que s'ha d'anar "cremant etapes" sento un calfred dolorós. Què cony vol dir cremar etapes? Et faràs un hara-kiri a la memòria? Deixaràs morir el gos per molta sarna que tingui? L'enterraràs en vida?

El passat no pot tornar perquè no acaba mai de marxar. A Internet hi ha una comunitat anomenada NOVA ROMA de gent que viu com si l'Imperi Romà no hagués caigut mai. Donen certificats de civitas, paguen impostos, discuteixen en llatí al fòrum, encunyen les seves monedes. Res concebible és mort.

Pensem en els anys seixanta. Hem donat per enterrats els seixanta prematurament. Onades successives de merda els van colgar: crisi del petroli, heroïna, sida... Però els seixanta tornaran. Sento el gos gratant sota terra. Jo no sóc l'únic cascat a l'estiu insuportable de Barcelona que es diu il faut changer la vie cada puta nit.

El tecno ha estat el primer avís, però han estat uns seixanta de lluentó, la recerca d'un esgotament físic per mirar d'encobrir l'esgotament vital. Tornaran uns seixanta més deliberats, més putes. Gadgets sexuals japonesos i somnis assistits electrònicament. Curiosament l'era binària acabarà amb les dualitats. Si puc consultar-ho tot, puc ser-ho tot. No calen Timothys Learys ni gurús. L'únic profeta és Google. L'únic límit, la capacitat del seu cache, tan delicat i arbitrari com la memòria humana.

Les caricatures vivents de Pilar Rahola

No ploraré el dia que desaparegui la sardana. Ni escriuré cap carta al director quan un legislador humanista aconsegueixi clausurar les colles castelleres o els correbous del Delta de l'Ebre. Mai no m'ha tret el son el nombre de llengües minúscules que es moren cada any o cada mes, vés a saber. Em deixa fred, en definitiva, tota la retòrica ploramiques que veu en l'aclaparadora influència cultural dels ianquis un perill mortal per a la diversíssimes maneres de veure el món, inclosa la catalana. Em confesso fervent amant de la cultura hegemònica mundial. I és des d'un esperit de filoamericanisme sense remei que m'he decidit a comprar un bitllet cap a Nova York.

Com era d'esperar, els meus amics més esquerranosos ja m'han deixat anar que ells no farien tal cosa. Que ho mig desaproven. Malgrat que el credo internacionalista els obliga a distingir entre poble i govern, algú ja ha tingut l'enginy de reformular-lo. Aquest algú afirma estar “en contra de la majoria del poble americà”. És el mateix cafre que l'onze de setembre de fa sis anys va decidir buidar la seva rància bodega per tal de celebrar el patiment televisat. Escoltant-lo amb tota l'atenció que em permet la paciència, he captat, per fi, la primitiva tesi que conforma tots els seus judicis. Els obrers i l'esquerra nord-americana no mereixen la nostra solidaritat, atesa la seva manifesta incapacitat de canviar mai res. Aquesta lamentable debilitat del moviment emancipatori als EEUU no ens ha de suscitar, diu, cap mena de suport, sinó condemna i menyspreu. Tant li fot que nosaltres també visquem sepultats en la nostra pròpia merda antidemocràtica, ja sigui en forma de monarquies intocables o d'un Banc Central Europeu allunyat de tot control polític.

Ara ja deu fer una bona estona que no l'escolto, sobretot des que m'ha etzibat que la música nord-americana no té ànima. Com podria tenir-ne, es pregunta, sense una cultura popular on poder recolzar-se? Em marejo i m'enrabio. Per dolorós que sigui, aquest malson de conversa no deixa de ser il·luminador. Més enllà de l'esquifit imaginari de Pilar Rahola, la burda caricatura del progre curt de mires pot agafar formes tristament properes.

Crònica de l'apagada

Pixar a les fosques és un plaer rar, sibarita. És un acte de fe. Física aplicada. Quan el lavabo va refusar d'encendre's i la ràdio emetia les primeres notícies de l'apagada general a Barcelona l'adrenalina va començar a batre'm les temples com tambors de guerra. Per fi podria veure si aquesta ciutat té alguna cosa semblant a sang.

Vaig baixar al carrer. Anticipava saquejos al Corte Inglés. Però de seguida vaig pensar que aquest cabrons deuen tenir generadors propis. Fins i tot tenen una moneda pròpia. Del poc que sobreviuria a l'hecatombe seria el Corte Inglés. El centre està anormalment tranquil. L'element més nerviós són els cotxes. Sense semàfors semblen convergents sense consignes.

Ni rastre de saquejos. Quina decepció. A Nova York ja s'haurien carregat uns quants polis irlandesos. Aquí els mossos ordenen el tràfic visiblement emprenyats, "no és això el que ens prometien a l'acadèmia, volem acció, màfies albanokosovars i apallisar detinguts." Confio en que a la nit hi hagi més moguda.

ANY CERO. PRIMERA NIT. Un tall de llum és un atac a la línia de flotació del nostre modus vivendi. Esperava una resposta més contundent que una cacerolada. Les cacerolades són una militància fast food, d'anar per casa, "nena, treu la cassola". A Gràcia repiquen les seves paelles termoresistents contra els seus woks. Esperava més d'aquests hippies.

ANY CERO. SEGONA NIT. El tall de la Meridiana té un aire més proletari. Veus la tensió acumulada en gent que no està per hòsties. El iaio que no ha pogut veure El diario de Patrícia, el xaval que no s'ha la poguda pelar a Internet, la nena amb mono de messenger. Un descamisat em crida a l'orella: "Montilla, enciende la bombilla!" Uns dies més i això petaria. Respiro fort aquest aire de revolta. Put a brutícia. Alguns culpen a Endesa, altres a l'Ajuntament o a la Generalitat. Ningú culpa al responsable. Pensem que vivim en un món aïllat de la merda. Però, shit happens. Mai descartis de l'equació el factor estupidesa humana. "Xato has carregat el mòbil on ningú et truca?" Som uns electroyonquis i el petroli s'acaba. Ciutadans de Barcelona, benvinguts al futur.