Diari d'un captaire moral

Tret de sortida

2007-12-09T14:22:00.000+01:00

No sóc gens suspecte de basquitis, però haig d'admetre que la fuga i persecució de la parella d'etarres per França em té fascinat. Els picagasetilles de torn, periodistes especialitzats en amanir notes d'agència, carreguen les tintes: "una road movie de sèrie B" diu el Público, "acció covard" diu l'ABC. Fins i tot afirmen que els veïns es van estranyar perquè "dos joves espanyols parlaven francès amb un fort accent espanyol". Matar dos guàrdies civils podrà ser moltes coses -entre d'altres, propi d'insensibles- però cosa de covards no ho és.

Uns trets intensifiquen la vida que no vegis. Per això lamento que l'atletisme hagi prescindit del seu millor símbol, la pistola, i l'hagi canviada per un so de remescla rave barata. Em sembla sentir l'espetec dels trets a Capbreton, alterant la calma d'un supermercat que només coneix l'espetec Tarradellas. Després, la fuga: evoco en veu alta els noms del pobles per on passaven: Haut Mauco, Leognan, Bordeus, Gabillou, Bian, Revel... L'alè de 1500 policies d'elit al clatell. La mateixa provisionalitat que intensificava l'amor clandestí de Lolita. M'imagino els últims polvos desesperats al cotxe, el Peugot 307 aparcat a un marge i el tercer en discòrdia, la segrestada, al maleter.

"Cazados en sólo 4 dias", s'alegra el picagasetilles cul-d'oficina. Com si en quatre dies no hi hagués temps per canviar-ho tot. Envejo la intensitat d'aquells quatre dies. L'envejo i alhora m'esgarrifa perquè sé que tots nosaltres som com aquests etarres, només que ens manca la consciència del tret.

Recordo la gran paràbola de Buda. Quan va preguntar al rei Kosala què faria si un dia s'assabentés que les muntanyes han començat a avançar cap a ell escruixint-ho tot al seu pas. Després de sentir una relació d'obres que el rei no havia fet en sa puta vida, Buda va contestar (ho deixo en un anglès que sona a Pali): "I inform you, great king, I announce to you, great king: the mountains are rolling in on you". En efecte, les muntanyes ja avancen cap a nosaltres. Ens persegueix un agent implacable. Pertany a un cos amb un cent per cent d'efectivitat. El cos és diu mort.

Josep Pedrals com a símptoma

2007-09-26T22:07:00.000+02:00

Festes de Gràcia a la Plaça Rovira. Ressaca galopant. Hi trec el nas amb l'esperança de veure-hi la classe de noies que m'agraden: ulleres de pasta, faldilles negres i una mirada que delati un ensopiment infinit i una neurosi latent. Quan hi arribo, l'espectacle ja ha començat. Estranyament, el públic està molt animat. Un cabronet amb cara de polipoeta m'acaba de llençar mig vermut a sobre sense demanar-me perdó. Xop i cabrejat, m'acosto a l'escenari i veig qui provoca tanta rialleta-jo-sí-que-t'entenc: Josep Pedrals. “Activista de l'oralitat en poesia” vaig llegir a l'Avenç.

Mentre l'escolto, en un crescendo de ressaca, m'adono que el paio és un subjecte interessantíssim. Ell, tot solet, sense proposar-s'ho, resumeix la cultura del país. Catalunya, país de cosins on dels quatre que llegeixen, tres es llepen el cul entre ells, mentre el quart critica el gust de la merda que, sense escarafalls, s'acaba d'empassar. Catalunya, on de l'underground a l'establishment hi ha una escopinada de distància.

Cantarella sense gràcia, poesia de rodolins, lèxic noucentista i bromes de teta-cul-i-caca que em plouen des de l'escenari com agulles clavant-se'm al cervell. Tant ell com els seus amiguets de la Colla Polipessigolla, deixebles dels Hac Mor i els Casassas, formen un clan d’allò més irritant. La transgressió subvencionada és un oxímoron que només fa gràcia a qui se n'aprofita.

M'allunyo de la plaça preocupat per una cultura atrapada en el remolí del rodolí, que enlaira arbitràriament per sobre de mèrits i capacitats. A Catalunya, la poesia oral domesticada va de perles als polítics. Quan un gestor cultural ha de promocionar la cultura catalana, el primer que pensa és a muntar un show. No pensa, per exemple, a pagar traduccions a l'anglès. Una traducció triga mesos, no es pot inaugurar, una traducció no surt a la fotografies.

Josep Pedrals va de gira per escoles i això és bo. És bo que els nens coneguin un poeta de relíquia, un tradicionalista de les avantguardes. Aquesta coneixença els mantindrà uns anys més en l'engany de creure que els poetes són persones diferents de les altres, persones ultrasensibles i grandiloqüents, que atreuen l'atenció com els focus als mosquits. Ja tindran temps de descobrir que hi ha poetes banquers o oficinistes. De fet, la gira podria portar-lo més lluny: Josep Pedrals podria ser un entranyable dinamitzador cultural per a nens discapacitats.

Estic segur que hi ha avantguardistes de pedra picada el nom dels quals ignoro, fet que prova el seu avantguardisme. No publiquen llibres sobre l'oralitat ni escriuen blogs. Segur que hi ha persones incapaces de conjugar el seu dadaisme amb la presència a la Fira de Frankfurt. Artistes conscients que la síl·laba més important que es pot declamar emfàticament és “no”.

On ets Atenes?

2007-09-10T23:56:00.000+02:00

Bec vi en una copa profusament treballada pels làsers xinesos mentre miro com els bombers grecs defensen les ruïnes d'Olímpia. Un bomber ensutjat diu: "Hem controlat la situació quan les flames ja llepaven les parets de l'Estadi". Aquests cabrons parlen en hexàmetres.

Em miro la copa amb un embadocament alcohòlic. Aquesta marroquineria de tot a 100, amb les seves bombolles d'orientalisme insuflades al vidre, amb els seus dissenys de fleur-de-lis que creixen incontrolades com bardisses, certament conforma una antologia del mal gust industrial. Però un pensament estrany m'assalta. Penso que cap emperador romà va beure mai en una copa amb un acabat tan immaculat. Començo a pensar en la decadència d'Occident. La imatge de les ruïnes i el privilegi estúpid de beure en una copa que Marc Aureli no va tastar em provoquen un atac spenglerià. On hem anat a parar?

Som una decadència dels romans, que eren una decadència dels grecs. Ombra d'una ombra. Ens discutim per dilucidar quina variant decadent del llatí enviem a conquerir les terres bàrbares de Frankfurt. Malgrat els mitjans moderns, tot el saber humà a un clic de distància i aquestes copes tan llepades pels làsers, no hem aconseguit superar a quatre pederastes amb la trempera sempre a flor de túnica.

Si ara mateix Barcelona comencés a cremar, ens ho miraríem per la televisió repanxolats al sofà. Som uns Nerons de saló, una societat d'espectadors que mengen i beuen millor que molts emperadors. Necessito treure'm aquestes idees sinistres del cap. Escuro l'ampolla, aixeco la copa i faig una invocació:

No leer, no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,

y vivir como un noble arruinado

entre las ruinas de mi inteligencia.

Insomni Vicente Verdú

2007-09-04T19:57:00.001+02:00

Torno d’Estats Units i no puc explicar res que els meus interlocutors no sàpiguen. Pitjor encara, sovint he d’aguantar lliçons sobre cultura americana, impartides per qui a penes s’ha documentat amb la sociologia de cafè de les columnes de Vicente Verdú. M’expliquen que els americans no saben viure sense pistoles i que són tan superficialment amables com profundament insolidaris. Els meus amics també han volgut il•luminar-me sobre l’ínfim coneixement de geografia general dels estudiants nord-americans, símptoma inequívoc del sentiment antiintel•lectual que predomina al cor de l’imperi. Els mateixos que maten les hores amb pornografia californiana se m’escandalitzen per la quantitat d’estats ianquis que prohibeixen la sodomia. Fujo de les retrobades amistoses i em tanco a casa desconnectant el telèfon.

El jetlag i el xoc de realitat em maten la son i les ganes d’escriure sobre el viatge. Em costa reconèixer-ho, però he caigut en una mena de depressió postvocacional d’allò més vulgar. Tinc un nus a la gola. Hauria de plorar, però no em decideixo. Busco consol en els oracles de la xarxa i acabo en els fòrums més rancis d’autoajuda. Formulo una pregunta oberta. És recomanable plorar? Tothom m’anima a fer-ho. Els missatges són tan cutres i dolços, tant a to amb el meu estat d’ànim, que em reconforten en gran manera: “es una manera de desahogar que te mantiene en paz luego de descargar... es parecido a un orgasmo pero por los ojos...”. Entre tots els missatges, l’últim és el que em commou de debò. Internet és moltes coses, també un immens consultori sentimental on els desconeguts et donen la mà i et piquen l’ullet en senyal d’infinita solidaritat, un univers saturat de frases bondadoses i ensucrades. “Llora imbécil, no te cortes, tus palabras apestan a fracaso total, llora por tu asquerosa vida y por tu patética novia. Llora, hijo de puta i jódete para siempre.”

Tortilleres del món, uniu-vos al triangle

2007-08-17T16:24:00.000+02:00

Gairebé totes les noies amb qui he sortit m'han confessat que els agradaria fer-s'ho amb una altra noia. Algunes ja tenien experiències lèsbiques. Si la bisexualitat és tan prevalent com sembla indicar aquesta mostra, perversament esbiaixada però contrastada en converses de bar amb amics, ¿perquè collons no vivim organitzats en triangles i no en parelles?

L'altre dia vaig deixar caure la idea a la meva parella. ¿Perquè en lloc de dir-me el molt que admires certs escots voleiants no ens posem a buscar una noia bi i iniciem els tres una existència en plena harmonia pitagòrica? Les excuses de sempre. Si vols follar amb altres és que no m'estimes. Ningú viu així. Ets un sortit. El triangle és el tipus de relació perfecta. De fet, la gent ja ha viscut muntant-se triangles no declarats. Els francesos, per exemple, han elevat la convivència dona/marit/amant a una de les formes més exquisides de sociabilitat. Però el triangle ha de sortir de l'armari.

He sentit tot tipus d'arguments estúpids en defensa de la parella. La parella no és el més "natural" perquè, de fet, la natura té tendència a formar estructures fractals de base triangular. Només hi ha un argument realment vàlid que sustenta la pervivència de la parella: les persones som, generalment, insuportables. Els aguantaescenetes del món es pensen que si troben algú que suporten i els suporta ja tenen molt de guanyat. I, realment, no és poca cosa. El problema d'aquesta mentalitat és que t'has de menjar amb patates els moments insuportables de la teva parella. És una estratègia WIN-LOSE en termes de teoria de jocs: cada plaer, té una contrapartida. Cada gemec, un però. Si, en canvi, visquessis amb dues persones que tenen moments insuportables, la suma total seria una existència suportable. És a dir, viuries amb persones alternativament suportables. És un model WIN-WIN en lloc del patètic càlcul de cost/benefici que el capitalisme sentimental ens fa creure inevitable.

Per suposat hi altres arguments de pes en favor del triangle, com ara la varietat i la intensitat sexual. La gelosia quedaria fora de l'eqüació quan tothom és lliure de follar-se a tothom. Les despeses dividides entre tu i dues tortilleres bisexuals es pagarien de bon grat. Si algú trenca la relació, la pèrdua no seria completa. El cop quedaria atenuat pel vèrtex supervivent del triangle i no patiríem els accessos de romanticisme holiwoodià de les ruptures actuals. Sempre que les dues tortilleres bisexuals no decideixin que el vèrtex que sobra ets tu i les teves teories.

L'enterrament prematur

2007-07-30T00:49:00.000+02:00

Em miro un pel·lícula per recordar una altra pel·lícula, com em miro dones per recordar altres dones. Miro 12 Monos de 1995 però és en 1962 i Le Jetée de Chris Marker en qui penso. Le Jetéé no és una pel·lícula, és un doctorat. La manera com involuciona el cinema de nou en fotografia i la veu en off dient "perquè hem sobreviscut, no podem refusar al passat els mitjans de la seva supervivència".

No s'ha de descartar el passat massa de pressa. Està viu i l'hem de cuidar. El passat és un gos que jau al nostre costat. A la merda tota la retòrica de les "fases vitals". Quan escolto algú dir que s'ha d'anar "cremant etapes" sento un calfred dolorós. Què cony vol dir cremar etapes? Et faràs un hara-kiri a la memòria? Deixaràs morir el gos per molta sarna que tingui? L'enterraràs en vida?

El passat no pot tornar perquè no acaba mai de marxar. A Internet hi ha una comunitat anomenada NOVA ROMA de gent que viu com si l'Imperi Romà no hagués caigut mai. Donen certificats de civitas, paguen impostos, discuteixen en llatí al fòrum, encunyen les seves monedes. Res concebible és mort.

Pensem en els anys seixanta. Hem donat per enterrats els seixanta prematurament. Onades successives de merda els van colgar: crisi del petroli, heroïna, sida... Però els seixanta tornaran. Sento el gos gratant sota terra. Jo no sóc l'únic cascat a l'estiu insuportable de Barcelona que es diu il faut changer la vie cada puta nit.

El tecno ha estat el primer avís, però han estat uns seixanta de lluentó, la recerca d'un esgotament físic per mirar d'encobrir l'esgotament vital. Tornaran uns seixanta més deliberats, més putes. Gadgets sexuals japonesos i somnis assistits electrònicament. Curiosament l'era binària acabarà amb les dualitats. Si puc consultar-ho tot, puc ser-ho tot. No calen Timothys Learys ni gurús. L'únic profeta és Google. L'únic límit, la capacitat del seu cache, tan delicat i arbitrari com la memòria humana.

Les caricatures vivents de Pilar Rahola

2007-07-27T19:31:00.000+02:00

No ploraré el dia que desaparegui la sardana. Ni escriuré cap carta al director quan un legislador humanista aconsegueixi clausurar les colles castelleres o els correbous del Delta de l'Ebre. Mai no m'ha tret el son el nombre de llengües minúscules que es moren cada any o cada mes, vés a saber. Em deixa fred, en definitiva, tota la retòrica ploramiques que veu en l'aclaparadora influència cultural dels ianquis un perill mortal per a la diversíssimes maneres de veure el món, inclosa la catalana. Em confesso fervent amant de la cultura hegemònica mundial. I és des d'un esperit de filoamericanisme sense remei que m'he decidit a comprar un bitllet cap a Nova York.

Com era d'esperar, els meus amics més esquerranosos ja m'han deixat anar que ells no farien tal cosa. Que ho mig desaproven. Malgrat que el credo internacionalista els obliga a distingir entre poble i govern, algú ja ha tingut l'enginy de reformular-lo. Aquest algú afirma estar “en contra de la majoria del poble americà”. És el mateix cafre que l'onze de setembre de fa sis anys va decidir buidar la seva rància bodega per tal de celebrar el patiment televisat. Escoltant-lo amb tota l'atenció que em permet la paciència, he captat, per fi, la primitiva tesi que conforma tots els seus judicis. Els obrers i l'esquerra nord-americana no mereixen la nostra solidaritat, atesa la seva manifesta incapacitat de canviar mai res. Aquesta lamentable debilitat del moviment emancipatori als EEUU no ens ha de suscitar, diu, cap mena de suport, sinó condemna i menyspreu. Tant li fot que nosaltres també visquem sepultats en la nostra pròpia merda antidemocràtica, ja sigui en forma de monarquies intocables o d'un Banc Central Europeu allunyat de tot control polític.

Ara ja deu fer una bona estona que no l'escolto, sobretot des que m'ha etzibat que la música nord-americana no té ànima. Com podria tenir-ne, es pregunta, sense una cultura popular on poder recolzar-se? Em marejo i m'enrabio. Per dolorós que sigui, aquest malson de conversa no deixa de ser il·luminador. Més enllà de l'esquifit imaginari de Pilar Rahola, la burda caricatura del progre curt de mires pot agafar formes tristament properes.

Crònica de l'apagada

2007-07-26T18:55:00.000+02:00

Pixar a les fosques és un plaer rar, sibarita. És un acte de fe. Física aplicada. Quan el lavabo va refusar d'encendre's i la ràdio emetia les primeres notícies de l'apagada general a Barcelona l'adrenalina va començar a batre'm les temples com tambors de guerra. Per fi podria veure si aquesta ciutat té alguna cosa semblant a sang.

Vaig baixar al carrer. Anticipava saquejos al Corte Inglés. Però de seguida vaig pensar que aquest cabrons deuen tenir generadors propis. Fins i tot tenen una moneda pròpia. Del poc que sobreviuria a l'hecatombe seria el Corte Inglés. El centre està anormalment tranquil. L'element més nerviós són els cotxes. Sense semàfors semblen convergents sense consignes.

Ni rastre de saquejos. Quina decepció. A Nova York ja s'haurien carregat uns quants polis irlandesos. Aquí els mossos ordenen el tràfic visiblement emprenyats, "no és això el que ens prometien a l'acadèmia, volem acció, màfies albanokosovars i apallisar detinguts." Confio en que a la nit hi hagi més moguda.

ANY CERO. PRIMERA NIT. Un tall de llum és un atac a la línia de flotació del nostre modus vivendi. Esperava una resposta més contundent que una cacerolada. Les cacerolades són una militància fast food, d'anar per casa, "nena, treu la cassola". A Gràcia repiquen les seves paelles termoresistents contra els seus woks. Esperava més d'aquests hippies.

ANY CERO. SEGONA NIT. El tall de la Meridiana té un aire més proletari. Veus la tensió acumulada en gent que no està per hòsties. El iaio que no ha pogut veure El diario de Patrícia, el xaval que no s'ha la poguda pelar a Internet, la nena amb mono de messenger. Un descamisat em crida a l'orella: "Montilla, enciende la bombilla!" Uns dies més i això petaria. Respiro fort aquest aire de revolta. Put a brutícia. Alguns culpen a Endesa, altres a l'Ajuntament o a la Generalitat. Ningú culpa al responsable. Pensem que vivim en un món aïllat de la merda. Però, shit happens. Mai descartis de l'equació el factor estupidesa humana. "Xato has carregat el mòbil on ningú et truca?" Som uns electroyonquis i el petroli s'acaba. Ciutadans de Barcelona, benvinguts al futur.

MIX PER DJ SIDERAL - R.I.P.

2006-06-06T01:49:00.000+02:00

Potser el millor homenatge que es pot fer a un DJ és una remescla.

RETRAT DE DJ SIDERAL A PARTIR DE FRAGMENTS ATRAPATS A INTERNET

Et vaig coneixer a una acadèmia de música, corria l'any 1987-88, jo en tenia 10. Et veia amb les teves -ja- grenyes i la teva guitarra, sempre amb la conya a la boca. Després et seguia al Nitsa, corria el 1997, siempre fuiste independiente, original, desde pequeño un rebelde recuerdo la visita de jordi LP, tu afición por los Dire straits, tus primeras novias en la escuela leber, conoci a aleix antes de que fuera un dj reconocido, y era un gran jugador de basquet. Porque Sideral simbolizaba la ingenuidad del amateur: sin técnica pero a pecho descubierto mezclaba éxitos del POP con trance, techno inteligente con clásicos de Detroit, salvajadas electrónicas y finura indie.

AL PRINCIPIO NO SABÍA NI MEZCLAR AUNQUE LOS TEMAS QUE PINCHABA ERAN MUY BUENOS, AUN RECUERDO EN EL NITSA ANTIGUO SOBRE EL 95 A LAURENT GARNIER PARTIENDOSE EL CULO PORQUE NO SABIA PINCHAR. y ahora ya si leyenda de la Barcelona que vivímos en primera persona, partire las piernas al primer listo que ahora diga que ya somos como la generacion grunge o cualquier mierda de esas de la historia del rock... Hizo que mucha gente se animase a comprar unos platos y empezase a pinchar, en esa epoca que muchos empezabamos a descubrir la música electrónica.

Finalment ningú el va frenar a l'ascensió màxima, com ho feien la gent de seguretat en el Nitsa cap a l'any 97, estirant-lo de la maniga perque baixés de la tarima i no fes girar cap mes disc, a les 9 del matí. Este post se lo dedico a él, a Sideral. Parece que alguien tenga que morir para hacer estas cosas. Tenía 32 años, y ha sido una de las personas que más me ha hecho disfrutar una noche, en el FIB 2004. No podré olvidar nunca esa noche. Me lanzó su camiseta, me miró y me la lanzó. las reacciones a la muerte de DJ Sideral sólo le parecen dignas de un esperpento. Cuando el cerrojo caiga sobre su ataúd se pondrá fin al mito de, al menos, una cierta modernidad de Barcelona. Ojalá volviese a vivir una noche de esas en el nitsa de Llongueras, con el pinchando y la sala girando mientras la gente de seguridad lo intentaban echar.

Hay que joderse con los moralistas que vienen al calor de los cadáveres calientes. La noticia me ha pillado en Buenos Aires. Y no paro de llorar. Aleix, entre bromas y risas, aquella noche me dijiste que como soy creyente tendría que rezar cuando te murieses... que sepas que sí, que rezaré y que ofeceré una Misa. Side (como le llamábamos aquellos que le conociamos lo más mínimo) estaba considerado como una de las figuras esenciales de la escena “clubber” barcelonesa. Fué mi padrino musical en escasas 2 horas, y ya jamás tendré la ocasión de agradecerle sus consejos y sus cubatas. Recuerdo perfectamente la estampa de "Boys don´t cry" en Bataplán de Donosti. Acabó la sesión bailando en la pista con la gente, después de haber estado pinchando toda la sesión con la mano escayolada.

I've just returned from the funeral of a dear friend who also happened to be the best DJ i have ever seen in my life. Sideral didnt attack the crowd like the tetchy support DJ who deserves anonymity for his severe selection of awful hard-house. Sideral gently warmed and coaxed the crowd, playing funky beats that got successively faster. After half an hour of teasing them Sideral dropped some vocals, then a breakdown. Right before our eyes this daunting place lit up. ha sido siempre un angel alto desgarbado brazos larguísimos el pelo rubio ceniza sobre los ojos azules y el que te miro y no te veo. os quedarán sus preciados casettes grabados y garabateados con su inconfundible letra -existirán unos setenta y cinco volúmenes de aquellas cintas-, suerte de diario musical por entregadas que iba pasando de mano en mano, copiándose hasta la casi extinción del sonido. La última vez que vi a Aleix Vergès fue once meses atrás. Él estaba en el backstage del escenario SonarVillage, en el Sónar, y su imagen era sobrecogedora. Tenía el brazo, no escayolado, sino sujetado por una especie de armazón de cuero y metal que dejaba ver, a lo largo de todo el antebrazo, una cicatriz espeluznante. Ese era uno de los signos de su frágil salud y de su constitución débil; Sideral era como el Licenciado Vidriera que inmortalizó Miguel de Cervantes en una de sus “Novelas ejemplares”, un hombre de cristal que, al más mínimo golpe, podía romperse en añicos.

La decadència

2006-05-31T01:52:00.000+02:00

Féu clic per ampliar

Aquesta fotografia em corprèn. La veig casualment al diari mentre escuro el vermut al pati de l’Ateneu. El peu de foto diu: "Guillermo Vilas i la seva dona presencien el partit de Rafael Nadal a la pista central de Roland Garros". Vilas contempla com Nadal li arrabassa el rècord de victòries consecutives en terra batuda. Fa fred a París. Però el seu encongiment és alguna cosa més que fred. És el calfred que produeix la Mort en passar una ungla per l'esquena i anunciar el primer Match Point. Mentre Nadal enterra les seves gestes esportives, ell assisteix al seu funeral en vida. Deu recordar el dia de 1977 en què Ilie Nastase, el Bufó de Bucarest, va estroncar la seva ratxa de 53 victòries. El va vèncer fent servir una "raqueta espagueti", una raqueta de doble cordatge que produïa els efectes més inversemblants i que poc després seria prohibida. Recorda el cabreig d’aquell dia a Aix-en-Provence. Va abandonar a mig partit, trastocat per aquells bots i aquells spins estrafolaris que sortien de la raqueta del Bufó com conills saltant del barret d’un mag.

Llavors encara li quedaven anys bons per davant a l’elit tenista. Però ara "El Toro de la Pampa" ja no és el que era. El seu cabell és un avortament de melena. Vesteix un negre de rigor, adequat a la solemnitat fúnebre del moment. Les cadires buides al voltant, com si els VIPS de la primera fila oloressin alguna cosa en aquest home gran. Olor a terra mullada, potser. Agafa la mà de la seva dona tailandesa, pel capbaix trenta anys més jove. Més aviat s’ancora a la mà de la seva dona. La noieta fa olor a joventut. No sap si a la seva o a la d’ell.

Acaba el partit. Ell mateix dóna un premi commemoratiu a Nadal. Diu que és "un buen chaval". Però ja fora de la pista, amb la premsa, es resisteix a acceptar la lliçó del temps: " Esto es un mini-record. El mío es el de victorias consecutivas. Nadal lo ha hecho en poco más de un año, y tomando aire, y yo en cinco meses. Hoy hay récords para batir si descansás bien."

No crec que aquella nit descansessis bé, Vilas. Tot i el bombonet Thai al costat. Et queden rècords per batre si descanses bé?

M’esgarrifa la fotografia perquè em sé perfectament capaç d’envellir somicant a la pitrera d’una tailandesa. I el més fotut és que no sé si tindré algun rècord que recordar mentre veig com els xavals el superen. Seria fatídic ser un Vilas sense l’èpica de les gestes passades.

La decadència.mp3

Podcast en català

2006-05-27T23:51:00.000+02:00

Us presentem la possiblitat d'escoltar les entrades del blog en format àudio. Ens agradaria dir que ho fem perquè sigui accessible per a cecs i persones amb deficiències visuals, però en realitat ho fem perquè és una filigrana tecnològica i per estar a l' última. No deixa de tenir certa utilitat per a persones, com nosaltres, que tinguin els ulls fregits de llegir en pantalla. Hi ha dues opcions per escoltar les entrades:

1. Pitjar el botó que hi ha al final de cada entrada.

2. Descarregar-se automàticament les actualitzacions dirigint qualsevol programa de podcast a l'adreça:

Lisboa o la ceguesa

2006-05-25T18:11:00.000+02:00

Passo uns dies a Lisboa. Hi arribo amb les orelles xiulant de comentaris elogiosos sentits d’amics i coneguts de tota condició. La unanimitat és completa: Lisboa té "encant". Ni tan sols el dolor que sempre em provoca la descompressió de l’avió aconsegueix treure’m aquest tàvec de les orelles.

Hi fico peu amb molta prevenció però disposat ha submergir-me en el seu encant únic. Al taxi començo a veure que alguna cosa no rutlla. Hi ha moltes cases abandonades, decrèpites. Tinc l’esperança que el centre sigui diferent. Però allà també, la grandiloqüència de les estàtues de conqueridors a cavall és matisada per les construccions rònegues. Veure un pedaç d’aigua costa déu i ajuda: o esquives la línia de fàbriques de la riba o t’enfiles a una forma o altra de mirador. Per això deuen de tenir tan prestigi, els miradors: comuniquen la il•lusió òptica que aquesta ciutat té riu i mar.

Compro el diari local. Titular: "LISBOA S’ENFONSA". Crisi econòmica galopant. El gran debat del moment és, però, quina posició han d’ocupar els militars i eclesiàstics en les cerimònies protocol•làries. Sembla que una reforma recent, els ha rebaixat de la posició 20 a la 25. Greu ofensa. Llegeixo un articulista lúcid:

"Els portuguesos adoren les càbales. Les càbales són simples, barates i, si bé no ens fan rics, almenys serveixen com a excusa pels fracassos propis i les incapacitats personals."

Segueixo llegint cada cop més astorat. 18.000 dones portugueses es reuneixen per batre el rècord de la bandera més gran feta mai per dones. Patrioterisme barat pertot. Al costat del Castelo, topo amb un xutòdrom amb totes les comoditats: graffitis i matalassos. M’anima una mica la sobrietat marmòria de Sao Vicente i Sta. Engracia. Edificis que em recorden que el bon gust és un bolet rar però universal.

La Síndrome Lisboa, la fascinació que tants catalans senten per aquesta ciutat mereixeria alguna mena de psicoanàlisi col•lectiva que no tinc esma de fer. El gran argument de molts que hi han estat: "És com Espanya fa 25 anys". Argument típic de nou-rics, d’arribistes. Cal recordar que l’Espanya de fa 25 anys era una merda? On alguns hi veuen decadència, jo hi veig misèria.

Per què no m’agrada? L’explicació col•lectiva no ho abasta tot. Hi ha alguna cosa personal en aquesta tristesa. És la típica ciutat que fa tres anys m’hauria enlluernat. És que la meva retina s’està empedreint? Al carrer veig una escena que m’horripila: un cec es fa netejar les sabates per un enllustrador. No sé per quina estranya raó aquesta imatge és més descriptiva del que sento que tot el que pugui escriure.

Vanitat i més vanitat

2006-05-23T17:43:00.001+02:00

Si voleu donar suport a aquest blog, voteu-lo al Premi Lletra 2006. La votació popular no comporta cap premi monetari, és purament honorífica. Així que no patiu, no abandonarem el blog per marxar al Carib. Simplement alimentareu la vanitat dels seus autors, que és l'estofa amb que està teixida la seva escriptura:

Vanitat i més vanitat,
tot és efímer, tot és en va.
Què en treu l'home
de tots els treballs
amb què s'afanya sota el sol?

Quo vadis, Jordi Llovet?

2006-05-18T13:36:00.000+02:00

El professor de Teoria de la Literatura de la UB és un dels personatges de més relleu del nostre panorama cultural. Tothom es pregunta, però, per què no escriu més. Fa quasi 30 anys va treure un llibre d’estètica que va tenir una acollida esclatant i que fins i tot li va valdre una menció en el suplement anual de l’Enciclopèdia Britànica. Però des de llavors no ha fet res, tret d’algun pròleg ocasional, alguna traducció i l’article setmanal al País de digressió político-literària. Ningú s’ho explica. Hi ha diverses teories: uns sostenen que prepara des de fa temps unes memòries tan plenes de fel que no les publicarà fins que mori. D’altres, més maliciosos, diuen que la seva flama es consum en el foc d’encenalls de les classes i no dóna per a cuinar res de més granat.

Però el cert és que puc corroborar que les seves classes són un espectacle continuat. Sempre recordaré el dia en que es va ficar a cantar l’ària del catàleg d’amants del Don Giovanni, trencant-se de riure cada cop que arribava a la frase: “Ma in Ispagna son già mille e tre”; o el cop que va enfilar-se a la taula per il•lustrar la posició exacta dels peus de Goethe en el gravat Goethe traient el cap per la seva finestra a Roma de Tischbein; o la vegada que va fer una sessió de DJ de música clàssica saltant com una molla en certs passatges i cridant un forassenyat SUBLIM, SUBLIM!.

"El tema de les meves classes sóc jo", afirmava tot seriós abans d’alliberar una riallada de nen que intenta contenir-se per no escopir els pistons. Ara bé: de tant en tant si que n’escopia de pistons carregats amb pólvora i fulminant contra els autors i actituds que no li agradaven. Enmig de la bassa d’universal somnolència d’aquella facultat, les seves pistonades caigudes a plom el convertien en l’epicentre d’una vasta ondulació de curiositat alhora que no deixaven d’esquitxar algunes patums eixarreïdes i immòbils... "Quan Riba traduïa del grec al català, en realitat ho feia del grec al grec".

Sempre m’ha semblat que és un personatge que s’ha equivocat de segle. Hagués estat un magnífic salonnard de la cort de Lluís XVI, un intel•lectual-bufó que escandalitzaria les dames amb dobles sentits sobre doblecs de llençols i els cavallers amb sortides de to que els traurien de l’atonia vegetal dels jardins de Versalles. Beuria una mica de sherry a qualsevol pub de Londres retraient a Samuel Johnson una definició inexacta del seu diccionari, acompanyaria Voltaire en l’exili daurat a Ginebra, i recitaria Ariosto a duo amb Casanova. Si, deixant enrere la mundanitat, s’hagués decantat per la via eclesiàstica perfectament hauria pogut ser tant un Sant Benet monàstic, un patriarca dels monjos d’Occident dedicat a la conservació dels clàssics, com un cardenal Manning assedegat de poder temporal que si un dia s’aixeca amb el peu esquerre, decideix muntar un cisma. Llançat al mig del segle vint-i-u, només pot proferir bravates sobre la decadència de la cultura occidental i col•leccionar llibres antics amb un fetitxisme malaltís i insaciable.

Entrades relacionades:
Quo vadis, Arcadi Espada?

Quo vadis, Jordi Llovet.mp3

Poeta maleït

2006-05-16T14:50:00.000+02:00

Avui he tornat a la universitat on vaig llicenciar-me. Greu error. Em deia que havia de consultar un article a la biblioteca però el cert és que darrera d'aquesta visita treia l'orella una candorosa i sovint catastròfica nostàlgia. He entrat al claustre i he reconegut aquells arcs de mig punt d’una circumspecció de cella arrufada. En aquell moment, la universitat brunzia pel canvi de classes. Repenjat a una columna, he creuat les cames i encès una cigarreta amb un posat de desmenjament que venia a dir: “ja sé que aneu a classe, però això no va amb mi”. Mirava els dolls d’alumnes apressats intentant aturar una cara coneguda.

De sobte, he sentit un "boneeeees!" dit arran d’orella, allargassat i nasal com un bel d’ovella. En girar-me he vist un noi espigat, carregat d’espatlles, que aguantava amb les dues mans una carpeta escrostonada i somreia assentint frenèticament. Cagada. No he pensat que palplantat allà al mig oferia un blanc fàcil als infladors d’orelles.

- Ei, què tal?- he contestat sense gaire entusiasme i mirant endavant com si busqués algú que estava al caure. L’importunador era un dels temibles freaks polipoètics de la facultat: persones armades amb els seus aletejos lírics que, quan et descuides, els alliberen i els fan espolsar les ales als teus nassos. Aquest era una rara avis fins i tot dins la raresa congènita de l’espècie: subespècie snob, varietat poeta maleït. La seva manera de parlar ja feia venir pell de gallina: era una imitació del valencià, encara que ell era de Cornellà. Deuria trobar que així vestia més en una facultat on els dialectes perifèrics eren mimats per les també temibles tietes diletants que anaven a pair el dinar a les classes de filologia catalana.

- No creus que avui fa un sol un xic soleil noir? Oh, Nerval! C’est magnifique!
- Sí, sí.
- Es vol ocultar de les mirades dels mortals. Millor, no puc aguantar el sol a la cara, com els vampirs, he, he! Tinc ressaca d’absenta.
- Tens mal de cap?
- Sí, avui tinc un dia Mallarmé.

Aquest home semblaria una caricatura sinó fos que la combinació de valencià i francès forma una orxata tan revinguda que m’ha produït una descomposició física ben real.

- Jo tampoc no em trobo gaire fi. Ja marxava.

M’he allunyat per escapar-me de l’assalt de més freaks a la meva posició estàtica. En girar-me, he vist el poeta maleït creuant el claustre amb un caminar batzegant i arronsat que, més que un aleteig celestial i simbolista, recordava a un voltor que té aferrada en una urpada fatal la seva presa, la carpeta, i avança decidit a defensar-la dels altres depredadors.

Poeta maleït.mp3

Calçotada swinger

2006-05-14T18:40:00.000+02:00

Passo un dia a comarques. Aquests rampells de bucolisme que m’entren de tant en tant potser no són més que la ratificació del meu urbanisme radical. Passejo pel bosc, pujo a castells enrunats, agafo flors i me les miro enmig d’una mútua incomprensió. En la darrera escapada vaig trobar quelcom de més pertorbador que un florilegi desconegut. Anava recorrent camins rurals, d’aquests que avui obren les motos de trial en lloc dels pastors, quan vaig topar-me amb un cartell. Era un simple cartró rebregat clavat a un arbre. En lletres tremoloses, escrites amb dacs, figurava la següent indicació: CALÇOTADA SWINGER NATURISTA→. La fletxa assenyalava un camí que s’insinuava entre matolls (matolls, paraula del meu gust, prou genèrica per abastar arborescències diverses). Vaig quedar parat davant d’aquesta inèdita convocatòria. Més que descobrir noves formes vegetals, m’interessa descobrir noves formes de transitar aquesta vall de llàgrimes. Vaig decidir seguir el camí. A estones veia fletxes a les roques que m’anaven guiant, pedres mil•liars en el meu descens per la carena. Vaig caminar mitja hora, amb ànsia d’arribar. La mera combinació d’aquests sintagmes feia esclatar en el meu cap, rescalfat pel sol, imatges d’una depravació vaga però intensa. Quasi no puc imaginar-me una calçotada, imagineu-vos una calçotada swinger naturista.

Finalment vaig arribar a una clariana. No hi havia persones però les seves traces eren visibles. Una foguera fumejant, encara amb brases, encerclada per pedres com de ritual druida. A terra hi havia llesques de pa sense torrar, estirades com pàl•lides sueques naturistes sobre una graella. Sembla que altres menesters els havien distret de la cuina. En una observació més propera vaig veure que moltes roques estaven esquitxades d’una substancia ataronjada, densa, que regalimava també per algunes plantes en una orgia de verd i taronja: salsa de calçots. Vaig dedicar-me un estona a escrutar l’escena del crim com si fos un policia forense. Cada detall era important per reconstruir el que allà havia passat. Algunes taques més sospitoses, notes de blanc i vermell sang, complementaven el quadre. Vaig tancar els ulls. Imaginava l’esdeveniment enmig de la fortor d’all. Parelles de bona jeia, alegres salvatges follant-se uns als altres mentre engolien calçots, la salsa regalimant per pits i culs alimentats amb botifarres d’Osona i poti-poti de Mura. Jugant a arri-arri-tatanet, flagel•lant el cavall amb calçots o alimentant-lo quan es porta bé. Bava de cargol i bava humana. La gran escena no filmada del trist cinema català, l’escena que el ficaria a l’alçada d’un Buñuel o de La Grande bouffe.

Només podia fer conjectures com un arqueòleg tronat, però el que hi havia davant meu feia somiar almenys tant com les ruïnes de Micenes. Penjades d’una branca, vaig trobar unes calces. Eren vermelles però tacades d’un sfumatto indestriable de colors. Me les vaig ficar a la butxaca. Prova número 1. Existeix vida extraterrestre intel•ligent, molt intel•ligent. Estan entre nosaltres. Potser són els teus tiets o la mainadera dels teus nens.

Torno a la ciutat. Una escapada al camp sempre és saludable.

Calçotada swinger.mp3

Amor lliure

2006-05-08T18:46:00.000+02:00

Passejo amunt i avall de casa meva amb un interrogant obsessiu. M'encenc un cigarret rere l'altre, endreço paperots i comprovo compulsivament que els fogons de la cuina estiguin correctament apagats. No és cap cabòria intel·lectual el que em destarota. No estic trasbalsat perquè algú m’hagi engaltat que “en front del pensament racional, hem d’apostar per un pensament discontinu, intermitent”. És que el pensament funciona com les pampallugues d’un semàfor? A aquestes alçades, quan algú m’escup que parlar sobre la influència del capital financer és pur antisemitisme, no m’enervo més enllà del que dura la conversa. El que veritablement em rosega l’ànima en aquesta nit d’insomni és intentar esbrinar quin és l’abast i el significat del que ella i jo entenem per “amor lliure”.

Truquen per telèfon i no l’agafo. M’agrada pensar que estic frustrant el desig de qui vol parlar amb mi. D’això tracta el joc de l’amor, de fer-se pregar sense cremar l’interès de l’altre. És per això que l’amor lliure pot ser una interessant manera de jugar fort. No cal haver estudiat antropologia per intuir que la monogàmia és un mite necessari per a l’organització social, però perfectament inútil per a la contenció del desig de fornicar amb qui no toca, de tastar cossos nous, d’emocionar-se amb carícies inesperades.

Busco les fotografies de les primeres setmanes i em commou veure uns somriures tan innocents. Recordo que el tema ja va sortir a la segona cita. El tractàvem políticament, com l’expressió d’un radicalisme conseqüent en la vida quotidiana. La gelosia no és amor, sinó ànsies de possessió. Les relacions convencionals són gàbies patriarcals, reflexos repugnants de les relacions de dominació capitalista. En aquella ocasió, només vaig gosar suggerir que tot plegat podia tenir un toc frívol. Interessar-se tant en el cos com a ens copulant, i no com a ens famèlic, no deixava de ser una forma més del tan vilipendiat eurocentrisme. Anava errat. El frívol era jo, que reduïa les múltiples formes d’opressió a un economicisme curt de mires. D’acord, amor lliure. Cap problema.

Remeno entre els llibres. Tinc l’esperança de trobar-hi una alguna espurna de saviesa literària que em permeti eixamplar els estrets cercles per on transita la meva obsessió. Trobo una sentència planiana: “L'amor lliure és una manera infantil, aparentment desvergonyida, de parlar de l'amor inexistent”. L’amor lliure com un fals amor infantil. L’erotisme adult sempre ha inclòs tàcitament la possibilitat de ser infidel. La insinceritat és un valor social de gran tradició, un fonament civilitzador que només quatre grenyuts adamistes són capaços de menysprear. No em convenç. No em convé pensar que m’estic deixant la pell en un “amor inexistent”. Segueixo buscant i tinc la mala sort de topar amb l’obscè sadisme de Pere Rovira: “L’enamorament, que és la fase més exaltada i més fràgil de l’amor, troba en la mutilació gustosa de la llibertat una de les proves decisives”.

Mentre em poso el pijama i preparo el despertador, intento recordar els arguments abrandats amb què defensava l’amor lliure davant l’escàndol d’amics, familiars i coneguts. És una bona manera d’allargar la passió, d’aprendre a estimar en el respecte, de poder anar a la discoteca i flirtejar amb qualsevol dansaire de melic descobert. De no començar mai la resta de la teva vida. L’amor lliure és fantàstic. És com viure en un plebiscit sentimental de convocatòria diària. Puc escollir la companyia que més em plagui a cada moment. Sóc molt afortunat. Tinc la millor mena de relació possible. Apago el llum, començo a tocar-me i tremolo quan penso que, en el plebiscit d’aquesta nit, ella dorm amb l’altre calçasses.

Amor lliure.mp3

Te lo digo yo, el Pérez

2006-04-21T09:22:00.000+02:00

Escric des del dolç exili sentimental que em té retingut a la ciutat suïssa de Zurich. Aquí duc una vida aparentment reposada, de treball intel•lectual i poc esbarjo. Feina a casa, passejades vespertines i alguna cervesa d'intens sabor. A les set els zuriquesos ja han acabat de sopar i estan amorrats al televisor. Al carrer, ni una ànima. És llavors quan surto a passejar. Ja fa un mes que visc aquí i encara m'emociona la profunda tranquil•litat i l’enginyós civisme de la vida suïssa. Les voreres són més netes que els passadissos de moltes cases catalanes. No exagero. M'assec en un banc d'un magnífic i solitari parc de Zurich, feliçment condemnat a viure en una bombolla asocial fins que el meu alemany esdevingui alguna cosa més que un manual de supervivència per a turistes. Agombolat per tanta fortuna, respiro a fons un aire pur i humit, mentre enceto divagacions ocioses que sempre acaben amb un sospir de satisfacció i un somriure mig imbècil.

Llavors se m'apropa algú. Em pregunta com anar a l’estació de tren i li dic que no sóc d’aquí. Cagada. L'altre identifica el meu accent ibèric i es presenta. És un sevillà, membre de la cofradía del Inmaculado Corazón de María. Es descamisa per ensenyar-me la creu penjada al coll. El seu pare és professor de microbiologia a la Universitat de Sevilla. La seva mare, gitana. Panxa generosa, alimentada amb abundant alcohol. Exlegionari. Treballa de gruista per trenta euros l'hora. Em pregunta què faig aquí, d'on sóc, quants anys tinc. Mentre responc, noto que no m'escolta gaire, que està impacient per compartir algun pensament ple de transcendència, alguna clau per viure millor en aquest país de cotó fluix.

El seu és un consell claríssim, rotund: "Te lo digo en serio. Vete de aquí cuanto antes. Te lo digo yo. De paio a paio. Esto es un infierno. Deja tu mujer. Estoy casado con una suiza y te digo que no vale la pena. Todos los suizos son unos cabrones. Te lo dice Pérez, de la cofradía del Inmaculado Corazón de María". El Pérez sembla molt excitat amb el consell. Després d'una estona, començo a notar que s'ha encallat. Jo li parlo d'altres coses i ell no s'immuta. Sempre em diu el mateix discurs, amb les mateixes paraules. M'ho diu deu, quinze, vint vegades. Cada cop que m'ho diu, amb una mà m'agafa fort del braç i amb l'altra es toca el cor per sota la camisa en senyal de profunda sinceritat. Em proposa que dormi a casa seva, que sobretot abandoni la meva parella. Fa moltíssima pudor a alcohol i té la mirada perduda. Tinc la impressió que si no li dono la raó, em ventarà un gec d’hòsties. Miro el rellotge i agafo valor per dir-li que me n'he d'anar, que he quedat amb ella i que no vull que se m'enfadi. Al coll se'm fa un nus i la veu em surt aguda, efeminada, a punt de trencar-se. Li he de donar la mà uns tres cops perquè entengui que la conversa s'està acabant. Mentre m'allunyo i accelero el pas, m'esgarrifa sentir com encara em crida "Acuérdate. Vete de aquí cuanto antes. No vale la pena. Te lo digo yo, el Pérez, de la cofradía del Inmaculado...".

Te lo digo yo el Pérez.mp3

Dinar amb yuppies

2006-04-04T19:46:00.000+02:00

Després de la política, l'activitat que fa els companys de llit més estranys és la feina. Per un set sous d’encàrrec em vaig descobrir entaulat amb un grupet d’alts directius d’empreses com el Metro de Barcelona, diverses constructores i asseguradores.

El dinar estava presidit per la bona jeia que dóna la pasta, per aquell parlar pel gust d’escoltar-se i d’alliberar a l’atmosfera l’elixir bucal. El directiu del Metro ens va donar el dinar comentant detalls escabrosos sobre els suïcides que salten a les vies: "2 al mes! 2 al mes!"- No parava de dir, rient – "Tenim un acord tàcit amb la premsa perquè no ho tregui. Si no, es produeix un efecte-crida i tots es foten a saltar!". No callava, no. "He vist per les càmeres xavals arrossegant-se com cucs per les vies, sense malucs, caiguts per fer metring".

Els postres me’ls va donar el directiu de l’asseguradora: "En èpoques de crisi, el que cal és una bona gestió de la incertesa". No parava de dir "gestió de la incertesa", s’omplia la boca amb la frase dels collons. Cada cop que la sentia se’m regirava l'estómac. Al final, vaig alçar la copa de vi i, interrompent el seu monòleg, vaig dir: "AIXÒ és gestió de la incertesa" . Tots van mig-riure amb la condescendència que els donava la meva condició d’outsider. En efecte, jo per ells sóc un bufó, un pallasso qui ni tan sols té una targeta amb voravius daurats per intercanviar al final del dinar. Ara bé, el consol que ens queda als pelacanyes com jo és saber que mai direm una frase com "gestió de la incertesa". Serem uns pelacanyes, però, com diria Pascal, uns pelacanyes pensants.

Entrades Relacionades:
Entrevista a Maquiavel
Dinar amb yuppies.mp3

Quo vadis, Arcadi Espada?

2006-03-27T15:49:00.000+02:00

El periodista Arcadi Espada ha estat devorat per la seva creació. Fa temps, en les seves cròniques del País Catalunya va anar perfilant una ironia distanciada, un sentimentalisme en to menor, que li quedava francament bé. Però sembla que els corifeus que li regalen les orelles des del seu bloc (400 o 500 per post) l'han trastocat. O més aviat ha estat devorat per la seva pròpia ironia. De tant distanciar-se de tot, de tan estiracordetes irònic, ha acabat distanciant-se dels seus cabals. Ara és una mena de Quixot, un restaurador de l'art oblidat del periodisme, un mestretites que corregeix a tothom amb total impudor perquè ell ha llegit tots els llibres. En fi, un mediapredicador de l'apocalipsi polític.

Veu un Estatut descafeïnat, i s'entesta a dir que és "yelmo y no vasija". Dóna pals de cec a discreció amb la seva ploma, com el Quixot punxant les botes de vi. L'última quixotada ha estat disputar a Pilar Rahola el títol de fundador del partit polític més absurd. Creu que el PP de Catalunya és massa moderat. Sí, home sí, y Feriabràs ha encantado a Dulcinea. Em recorda el cas d'Eugeni d'Ors: fent tot el possible perquè el defenestressin a Catalunya, per després anar a Madrid a fer el ploricó i a dir "mireu què m'han fet!".

Ara ha fitxat pel Mundo. Potser és un símptoma de que comença a recuperar el senderi. Ha trobat el seu lloc. M'agradaria, però, que no es dediqués a inflar més les venes hipertenses dels lectors d'aquest diari. Ja n'hi ha d'altres que s'encarreguen que els peti l'aorta cada matí. Millor que salvar la pàtria que comenci per salvar una fotografía oblidada com ell sabia fer tan bé en les seves antigues i enyorades cròniques.
Quo vadis, Arcadi Espada?.mp3

Des del botellón

2006-03-20T18:32:00.000+01:00

Recollim la petició feta per Subal i intentarem explicar-nos què coi va passar al macrobotellón.

La lectura fàcil i convencionalment progre seria dir alguna cosa en la línia que a França els joves protesten pels seus drets laborals, aquí pel dret a emborratxar-se. Però, tal vegada no és més avantguardista la nostra protesta? Al segle XXI és el de les spontaneous mobs, multituds que sorgeixen del no-res convocades per les noves tecnologies. La majoria no tenen un propòsit clar. L'individu encauat del segle XXI no necessita un motiu per reunir-se amb d'altres individus. El simple fet d'estar junts és ja prou motiu. Calor humana. Sentir-se massa absurda. Quan, al damunt, es dóna una causa política de pes es produeixen fenòmens tan curiosos com les concentracions davant les seus del PP del 2004. El factor impredictible que necessita una multitud absurda del segle XXI per convertir-se en absurdament política va ser en aquesta ocasió el rebot general contra l'ordenança municipal.

La nostra presència a la moguda va ser realment espontània. Anàvem a prendre alguna cosa a una cockteleria i vam anar a petar enmig del merder. Vam arribar en plena càrrega policial. La majoria de gent que hi havia per allà no eren radicals antisistema organitzats, eren borratxos desorganitzats, però l'efecte era el mateix. Ampolles volant, tirs de goma, pluja de lleixiu cortesia dels veïns, guiris flipant i sortint dels bars per fer fotos, com aquestes posant davant d’una barricada incendiada. Tan contentes de ser en una cosa emocionant. No és tan frívol com sembla. Molts del qui hi érem allà sentíem alguna cosa semblant. L'espectador de notícies del nostre temps desitja secretament venjar-se del bombardeig d'informació i, per una vegada, esdevenir protagonista de la notícia. El més trist és que hagin de documentar aquest protagonisme amb el seu somriure de bledes assolellades. La reacció d'aquestes protagonistes fugaces no deixa d’entrar dins la lògica dels mitjans: sense espectadors no són res.

No sabem qui va llançar la primera pedra, però el sarau era de categoria. Tot i així, cal reconèixer que, en un principi, el perill del macrobotellón s’assemblava al d’un corre-focs. Qui s’apropa massa, es crema, mentre que els espectadors morbosos i prudents poden gaudir d’un gran espectacle sense témer altra cosa que no sigui la pura mala sort. En l’excitament general de les fogueres i el so de l’ampolles trencades, un podia flirtejar amb estrangeres amb més comoditat que al mig de la pista de l’Apolo. “We are so wild, you know, here in Barcelona...” El perill ens excitava com goriles. Les noies tenien els colors pujats i la llum de les flames idealitzava les siluetes. Una bala de goma, rebotint contra una rossa, va retornar-nos al pragmatisme. Era l’hora de fotre el camp. Massa a prop.

Genís i Xz
Entrades Relacionades:
La lluita pel carrer
Skaters i putes
De què riuen?

Gillette. Lo mejor para el hombre

2006-03-17T11:26:00.000+01:00

Ahir, conferència de Joan de Sagarra a l'Ateneu Barcelonès. Parla de la mítica "penya gran", de l'ambient esclatant que s'hi respirava als anys 20. D'entre les anècdotes que reflota d'aquella tropa excepcional, en destaco una de Pla.

Pla entra a la biblioteca de l'Ateneu. Porta dos Pernods a sobre, res de l'altre món per les onze de la nit. Deu un article a La Publicitat. Les rotatives tancaran en dues hores. S'entreté fullejant llibrots a tort i a dret. Sempre ha estat més lector que escriptor, encara que ningú s'ho cregui. Li hauria agradat, exactament viure en una caleta, pescar corballs, llegir papers. A la biblioteca hi fot calor. Barcelona és horrible, però d'un horror domèstic i reconeixible com un gos puçós que estimem. Es fa tard. A la Publi esperen el seu article. Escriure. Sempre escriure. Per què no pescar? Alguna cosa a dir? Sempre ha estat més escriptor que periodista. Un article és un llibre frustrat. On deuen haver entaforat Montaigne dins d'aquesta baluerna colossal? Li falta paper per escriure. No vol molestar al mosso, que prou feina deu tenir encetant cigars al senyor Sagarra. Agafa la primera edició de l'Ulisses de Joyce, Shakespeare&Company París 1922, i talla amb una gillette les 6 darreres pàgines. Ara ja té paper. Ara ja pot escriure.

Jo mateix he vist un altre llibre amb la petja de Josep Pla. Una edició de les seves Cartes de Lluny, en dipòsit a la biblioteca de la UB, que s'havia dedicat a firmar en totes i cadascuna de les pàgines, autografiat compulsivament. Josep Pla, Josep Pla, Josep Pla...

Pla admirava a Joyce i el va guillotinar. Així es fa la literatura. Així es sacseja un de sobre la pols, pesada com el granit, de les influències. Un tall decidit. Pla, fill de puta.

Pornografia

2006-03-13T12:10:00.000+01:00

Haig de dir que la pornografia m’obsessiona. No alguna forma d'erotisme llepafils, la pornografia dura, extrema. Visito webs amb els noms més cafres: teensforcash, weneednewtalents, ghettogaggers, cumonherglasses...

Què hi veig en això? El punt de vista de l'espectador de pornografia és curiós: s'hi produeix un reforç del pacte ficcional, una innocència narrativa, que fa temps que flaqueja en literatura. Un retorn als crèduls oients del cec que s’empassaven que Troia va caure penetrada per un cavall de fusta, el primer consolador. Curiós veure algú fent allò que voldríem però sense despertar-nos enveja, aaaaaaans excitació. Tampoc ens suscita una aristotèlica emulació: contràriament al que es podria pensar el consum de pornografia no porta a la disbauxa desfermada, sinó al quietisme ascètic. a l’estatisme del voyeur, del Peeping Tom. Allò rebutjat pels altres espectacles, el límit de la representació, el porno ho converteix en espectacle deslliurant-nos així de la dominació de l’espectacularitat convencional (la dels noticiaris, la dels esports, la de les pataletes sentimentals).

Ja ho va observar fa temps Barthes en l'obra de Sade: la combinatòria de cossos, el més difícil encara, no està gaire lluny de l’escriptura de creació, del rondó continu de les unitats lingüístiques. No voldria arrebossar massa aquesta compulsió fangosa amb una pàtina cultural. Quan la tinc dura no penso ni en Sade ni en Barthes ni en cap fullaraca francesa. És alguna altra cosa. Dos persones follant és sexe. Deu persones follant és una al•legoria d’alguna altra cosa. Potser de la limitació. La meva polla vol anar més lluny, però topa amb el fals sostre de la meva tauleta. Jo vull anar més lluny però topo amb la tensió superficial de la meva pell. Per això necessito d'altres pells.

El temps de l’espectador de pornografia és el temps dels àngels enviats a fer l’inventari de Sodoma i Gomorra moments abans de la seva destrucció. Té una percepció de desastre imminent, i per anul•lar-la es capbussa en l’hipnotisme de la repetició, en el loop mental dels cossos en perpètua contrarèplica. La ciutats de la plana són ara a les pantalles planes.

Entrades relacionades:
El cumshot com a una de les belles arts
...................................
PD. Un dels millors usos que he vist de la pornografia en video-art és el vídeo I like to watch del col•lectiu Church of Euthanasia.

Maneres de tallar

2006-03-10T12:32:00.000+01:00

En l’amor, com en tot, els finals són decisius, importantíssims. Cal saber deixar algú i ser deixat. Hi ha qui pensa que no hi ha manera elegant de guillotinar una relació, que tota relació ha de tenir un final immerescut, de desencís. Potser sí. També és cert que hi pot haver finals pitjors que altres. Em venen esgarrifances quan penso en aquests analfabets sentimentals que tallen per SMS. Desgraciats.

És realment penós quan, per atzar i necessitat, topes amb una idiota qualsevol, infectada de mala literatura i cinema de plàstic. Algú que no respecta les narratives de les relacions perquè no té models argumentals per orientar-se més enllà de Dan Brown. Hi topes i t’hi enamores irremeiablement, encara que sigui un ésser desmemoriat i obtús. O precisament per això. Posats a idiotitzar-se en l’enamorament, potser és millor deixar-se endur per algú que no pateixi per l’ensucrat ridícul de l’enamorament primerenc. El temps passa i tot agafa un confortable aire de viatge en creuer. Poques novetats i pocs maldecaps. Al cap d’uns anys, però, et trobes amb un final sobtat i definitiu. L’altra necessita una nova joguina. No n’hi ha prou amb anar a Ikea cada dos anys per redecorar la pròpia vida.

De cop i volta, s’engega un ventilador de merda que apunta directament a la teva cara: “sé que t’estimo, però no sé si estic enamorada de tu”, “som diferents”, “em talles les ales”, “és cosa meva, no teva”. Aquesta mena de ronya sentimental, escampada impúdicament i amb salvatgeria, només la pot dir algú que ignora que aquesta vida és per ser viscuda en el record. Si es vol deixar córrer una història, tant se val per què, un s’ha d’esforçar a no tacar-la amb un final indigne. Calen plors, discursos recargolats i una lenta agonia plena d’indecisions. Cal un patiment perllongat i sense final aparent. Cal convocar tots els fantasmes, totes les pors, totes les traïcions. Cal, sobretot, no pensar que un ha perdut el temps amb una perfecta imbècil, sinó amb una abominable pèrfida. Afortunats els qui són víctimes de perversions literàries i no de l’estultícia d’un anunci de mobles.

Jo sóc un altre

2006-03-07T13:39:00.000+01:00

Durant el darrers anys cada nit en ficar-me al llit m’assalta el mateix pensament: "demà canviaré, això no pot seguir així".

Aquesta frase és tan buida, sonora i matxacona com un mantra budista. L’endemà , indefectiblement, sóc el mateix paio. Què ho fa que sempre vulguem avançar-nos per la dreta a nosaltres mateixos?

El JO que inflo cada nit i assassino cada matí seria tot un figurí: llevar-se d’hora, prendre un suc de taronja natural, rodar la bicicleta estàtica, marcar-se unes piscines, vermut, avançar una novel•la bona de no dir, regar el dinar amb un caldo de la Borgonya, esmolar la sobretaula amb aguts comentaris d’actualitat, freqüentar la Història de la Guerra del Peloponès en lloc de les webs més sòrdides, passejar per racons ignots de la ciutat amb una Leica i una lleugera coixesa, veure caure la tarda encoixinat entre simfonies vieneses, follar, encetar un xampany Taittinger, follar però amb una altra, triangular rutes de viatges sobre un mapa, repartir-se l'any entre la teatralitat de Venècia i Las Vegas... En fi, deixem-ho córrer.

La ruleta francesa

2006-03-02T14:14:00.000+01:00

Temps enrere ja havíem comentat una rotunda obvietat: sovint internet ens fa passejar per viaranys molt allunyats del centre dels propis interessos. Darrerament, m'he vist atrapat per una sensacional estupidesa: la ruleta francesa. De l'escepticisme inicial, vaig passar com un llamp al vertigen d'apostes minúscules i exitoses, el pitjor que li pot passar a un principiant. Comença la roda del vici i l'autoengany. Puges les apostes, la sort no t'abandona i embogeixes. El súmmum de l'alienació arriba quan un es creu capaç de domesticar l'atzar a base d'estratègies esotèriques o, pitjor encara, quan un es creu tocat per una intuïció eficaç.

Pots imaginar-te, per uns moments, que has trobat la teva veritable vocació. Que has començat una nova vida. Notes una veu que et diu veritats de dins i fora de la ruleta. Negre, segona columna. Deixa estar la teva monòtona feina de proletari de la cultura. No et paguen malament, però et tracten d'imbècil. Vermella, parells. Deixa estar les pretensions d'escriure. No hi ha res més intel·ligent que ser un bon lector que no necessita guanyar-se la vida, tenir prou diners per passar-se el dia bevent vermuts i llegint sota la parra d'una masia a la Toscana. Merda, toca el zero i la banca s'emporta la meitat. Deixa-ho estar tot. Aposta cinquanta euros a la vermella, cluca els ulls i crida com un boig perquè l'has tornada a encertar. No saps fallar. Ni que vulguis. Combina dues columnes, números imparells i uns pocs euros al número quinze. Surt el teu número. Sí, és el quinze. Estàs forrat. Estàs eufòric. Per què turmentar-se amb una feina mediocre? Per què intentar escriure? Per què amoïnar-se amb la parella? Per què fer altra cosa que no sigui escoltar la clarividència de la meva veu interior, aquesta veu estranya que mai se m'apareix quan intento fer un sonet?

Tot això s'ha acabat. M'han calgut unes quants fiascos per tornar a freqüentar, més desmenjat que mai, els habituals blogs i diaris digitals. La meva veu m'ha abandonat, no sé si per sempre, però en amarg record m'ha deixat una ferida al cervell que cap mala consciència ni cap discurs racional és capaç d'esborrar. M'ha quedat el dubte d'una altra vida, d'un cop de sort únic i alliberador. Tots els estalvis al dotze i començar a viure d'una puta vegada. Que surti el dotze, per l'amor de Déu, que juro que l'he sentit.

Mots-tòtem II

2006-03-01T01:31:00.001+01:00

TRENC D'ALBA

Hi ha dos tipus de ciutats marítimes: aquelles on el sol es pon pel mar, com Cadis, i aquelles on el sol surt pel mar, com Barcelona. Aquesta diferencia d'orientació modula el caràcter de la ciutat. En el primer cas, els ciutadans tenen una relació habitual amb la conjunció d'aquests dos fenòmens: van sovint a veure la posta prenent unes birres, porten les xavales a que s'estovin amb la carícia visual de les onades irisades i intenten capturar l'esquiu darrer raig del dia.

A les ciutats com Barcelona, en canvi, rarament veiem la sortida del sol sobre el mar. Cal llevar-se a quarts de sis per poder gaudir, entre lleganyes, d'aquest espectacle. Només els màrtirs de la matinada, practicants del footing i d'altres arts esotèriques, hi assisteixen. La resta dels mortals només veiem la sortida del sol sobre el mar en ocasions excepcionals i memorables: normalment creuant a la deriva la ciutat i encallant a l'arena, desferres d'una nit de festa.

Aquest contacte escadusser explica que l’expressió trenc d’alba sigui pròpia d'un país encarat al Mediterrani occidental com el nostre. En aquestes rares ocasions, l’erupció del sol sobre el mar sembla un espectacle tan fràgil, un moment tan trencadís que el nostre desbastat estat corre també el perill de rompre’s definitivament. L’equilibri precari de l’alcohòlic es decanta cap a l’astorament absolut davant el malabar còsmic del sol en ascensió. Quedem esmicolats entre els grans de sorra.

Lligar a la discoteca

2006-02-20T11:57:00.000+01:00

Fa temps que lligar de nit amb una desconeguda em sembla una admirable gesta, una proesa molt per sobre de les meves modestes capacitats. A les discoteques, em moc entre un desig salvatge cap endins i un respecte capellanesc cara enfora. No m'arrisco gens. Per sobre de tot, m'aterra la idea del rebuig. No el rebuig amistós, aquell "no" que respon amb un somriure agraït i afalagat, sinó el rebuig total, el que neix del fàstic de sentir-se una indefensa presa amenaçada per afamats voltors.

Observo les destraleres maniobres dels altres mascles que ballen a prop meu, sempre tan nombrosos i empipadors. Simulen estar concentrats en una música pèssima i reiterativa fins al vòmit. Suen a riuades i reparteixen cops de colze. Molts reben un no de fàstic que els deixa indiferents, mentre d'altres tenen una relativa sort i entomen un no simpàtic amb total incomprensió, com un signe alentador d'una estèril perseverança.

També hi ha qui lliga amb una noia guapa i se l'enduu al catre. La resta ens el mirem amb rabiüda enveja i creixent excitament. No acostuma a transcórrer gaire temps entre els petons amb l'alè de cubata de garrafa i el grapejar-se desvergonyidament. Bravo. Què es deuen haver dit? Quina mena de conversa ràpida, enginyosa i insubstancial ha obrat el miracle? M'imagino aquestes converses, concises i efectives, com petites meravelles literàries, inspirades per una motivació inigualable. No em crec que tot s'expliqui per les collonades que el professor Sebastià Serrano anomena "comunicació no verbal": subtils moviments de cella i de malucs... Encara recordo el venerable catedràtic pel Pati de Lletres empaitant estudiants amb piercings al melic. Pobre Serrano! Feia el mateix efecte que qualsevol vell verd, per molta pàtina pseudocientífica amb què volgués adornar la seva bava de pervertit.

Jo, que sóc dels que lliguen a base de molts cafès, admiro moltíssim els que treuen un bon partit de la nit. Són sincers i van al gra. He suportat massa converses interminables, plenes de cites de llibres que no m'havia llegit, només per acabar fotent un clau més aviat trist, fatigat de tanta innecessària sofisticació. O, pitjor encara, per acabar en una altra amistat no desitjada, col•leccionant cruels records de seduccions fracassades.

Concurs sobre blogs

2006-02-15T16:56:00.000+01:00

Us proposem el següent concurs: Identifiqueu a quins blogs pertanyen els següents pastitxos estilístics. Es tracta de blogs bastants coneguts i que porten més d'un any de funcionament.

Qui n'endevini més tindrà un premi garantit. Si algú s'ofen, que respongui en forma de sàtira. La "catosfera" no pot ser una bassa d'oli permanent.

BLOG 1

No hi ha res millor que una escapada a Roma quan està nevada. Molts tès, moltes passejades... A més a les galeries Vitorio Emmanuelle hi han un obert una botiga de disseny japonès. Tinc ganes, però, de tornar chez nous i llegir els 254 blogs que tinc agregats a bloglines. Per cert, podeu veure les fotografies del viatge al meu compte de Flickr (no, no se'm veuen les cames). Us proposo un meme pels vostres blogs: visiteu tots els museus de Barcelona en una sola tarda i sintetitzeu-ne l'experiència en una sola frase, a ser possible que sigui d'algú altre (preferentment d'algú d'El País). Ui, no sé que hi faig encara escrivint (a més, en hores de feina pagades pels vostres impostos).
Qui sou?

BLOG 2

L'OTAN bombardejarà Madrid per provar armes secretes.

Així m'ho ha assegurat un confident meu contactat en una casa de cites (àlies Deepthroat). No puc revelar la font, però això passarà aquest dissabte.El CNI respondrà tirant com antiaeris tots els coets que s'havien d'utilitzar per celebrar la concessió dels Jocs Olímpics. Per cert, una font del COI (àlies COIons) m'ha dit que Madrid va guanyar les votacions, però James Bond, infiltrat com a membre de la delegació de Blair, va treure una pipa i allà es va acabar la reunió. La veritat no és allà fora, és al meu blog. Per cert estic pensant en canviar el fons de la pàgina a groc. Què hi penseu?

BLOG 3

De definició del que és aquest artefacte (o potser no)

Això no és un haiku
és una cosa semblant
però igual de profunda

Amb rostre de... sensibilitat a flor de pell

Haixix o vi?

2006-02-14T18:22:00.000+01:00

A part d’una eficaç estratègia de socialització entre adolescents, fumar porros m’ha aportat molt poca cosa. La manca d’ambició s’ha confabulat sovint amb l’haixix per lliurar-me a les misèries del derrotisme panxacontent. Durant anys, en les poquíssimes ocasions en què el meu pensament s’alçava tímidament cap a una idea atractiva, cap al començament d’alguna cosa, he corregut desesperat a encendre’m un canuto per anestesiar-me una estona i esquivar l’insuportable pes de la responsabilitat. La meva escriptura es mantenia pulcrament verge, plena d’esperances que ningú era capaç de criticar ni desmentir. Vivia plàcidament jutjant els companys pel que feien i a mi pel que podia fer. Per als altres, acte; per a mi, potència. I, mentrestant, jo, fart d’un fum espessíssim, em trobava amb els sentits empessigollats, disposats a engolir música o pel•lícules sense límit. Assassinava el temps amb l’atenuant d’un demà imposible.

La meva despreocupació era tal que podia llegir “Els paradisos artificials” de Baudelaire sense entendre’l ni fer-li cas. Encara ara he de confessar que la comparació que fa entre el vi i l’haixix em té confús, indecís.

“El vi exalta la voluntat, el haixix l’anihila. El vi és un suport físic, el haixix és una arma per al suïcidi. El vi fa tornar bo i sociable. El haixix aïlla. L’un és treballador, per dir-ho així, l’altre és essencialment mandrós. ¿Per què caldria, en efecte, treballar, llaurar, escriure, fabricar el que sigui, quan es pot aconseguir el paradís de cop? En fi, el vi és per al poble que treballa i que mereix de beure’n. El haixix pertany a la classe de les joies solitàries; és fet per als miserables ociosos. El vi és útil, produeix resultats fructífers. El haixix és inútil i perillós.”

De civilitzacions

2006-02-07T18:28:00.000+01:00

Ambaixades assaltades, banderes cremant, pedrades i morts. El conflicte de les caricatures de Mahoma fa les delícies dels seguidors de Samuel P. Huntington i el seu xoc de civilitzacions. És sobrer escandalitzar-se per l’embogida resposta dels moviments islamistes. De qui res s’espera, res es critica. Només es condemna. El que és realment preocupant d’aquesta història és la reacció d’alguns articulistes i polítics progressistes. D’aquells que comparen el mal gust d'un caricaturista amb la violència d'un fanàtic.

Hi ha qui aprofita tot això per veure-hi actituds islamofòbiques. Excuses de mal pagador per mantenir-se en una inútil i impossible equidistància. Islamofòbia és lluitar contra un mesquita en un barri farcit d’esglésies i temples de Jehovà. O veure els palestins com si fossin indis trets d’un neowestern, les terres dels quals els israelians tenen el dret a colonitzar. Res a veure amb el rebuig il•lustrat contra qualsevol forma de fanatisme religiós.

Sembla que el que s'imposa ara des del pensament políticament correcte és demanar respecte a totes les creences. De fet, l'únic respecte racionalment exigible és el respecte a les persones, no a les seves opinions. Les dones al món islàmic mereixen més respecte, no el profeta Mahoma. És tan senzill que fa pena recordar-ho. Avui mateix, l'arabista Gema Martín Muñoz feia unes declaracions a El País on aquests principis tan bàsics s’esfumaven irremeiablement: "Se trata de un elemento de provocación que falta al respeto de una de las religiones más importantes del mundo."

La simetria culturalista entre el xoc o l’aliança de civilitzacions comença a mostrar la seva llastimosa realitat. Mentrestant, els fanàtics de casa nostra ja es freguen les mans amb aquesta nova onada de respecte a totes les creences. Els catòlics espanyols, aquells que han comparat el matrimoni homosexual amb Auschwitz, comparteixen el menyspreu de la llibertat d'expressió dels seus homòlegs islàmics. Potser en aquests dies fóra bo recordar que Maragall i Carod encara tenen problemes amb la justícia per una innocentíssima corona d'espines.

Gossos

2006-02-02T15:30:00.000+01:00

Observo distret una esceneta de carrer al benestant barri del Putxet: el gos d'una dominicana acaba de mossegar la cama d'una pija que també havia sortit a passejar el seu quisso. Les dues estan fent papers com dos accidentats de carretera. La pija li demana els papers de vacunació per assegurar-se de que no agafarà la ràbia. La dominicana li diu que els ha d'anar a buscar a casa en un moment. Que viu a prop. La pija s'extranya de que visqui al seu barri i li pregunta repetidament "¿seguro que vives por aquí?". No sé si està més nerviosa per la mossegada o per assabentar-se que el seu barri ja no és el que era.

Entranyable costumisme barceloní, una d'aquelles estampetes que explicaria amb una llagrimeta un Emili Vilanova o en faria sang un Robert Robert. Per la meva part, elevo l'anècdota a categoria per dir que els gossos no m'agraden gens. Moltes persones davant d'aquesta afirmació és pensen que ets una mala peça. Sembla que per demostrar que ets una persona sensible és obligat acaronar qualsevol bitxo pelut que se't fiqui davant. L'únic animal que m'agrada és el cavall llançat a galop cap a la meta d'una cursa lluint el número al qual he apostat força pasta. És una imatge que uneix l'estètica cinètica més etèria amb el materialisme més groller.

Els gossos, però, els trobo uns paràsits. No és un insult, és la definició científica del seu comportament. A Reykjavík van fer un referèndum als 80 que va prohibir la possessió de gossos a la ciutat. Ja tinc un motiu més per admirar Islàndia. L'altre era una islandesa que no vaig aconseguir convèncer de les virtuts del doggie style.

Només salvo de la crema els gossos pigalls dels cecs i els que rastregen víctimes de terratrèmols. Els que ensumen drogues els trobo uns delators de mala mena.

Fer-se vell o morir

2006-01-31T15:31:00.000+01:00

La por a envellir, avui en dia, està més estesa que la por a la mort. En comptes de celebrar el fet de tenir salut mentre un es va fent gran, són molts els qui s’horroritzen davant els signes d'ineluctable decadència física, per subtils que siguin. En els anuncis contra el tabac, l’envelliment prematur de la pell té la mateixa importància que el càncer de pulmó. Una fina arruga o unes tímides entrades provoquen un esglai mortal, indecent. Hi ha qui amb vint-i-cinc anys ja comença a turmentar-se i no acaba mai.

El juvenilisme és una plaga que ve de lluny i no hi ha qui l'amaini. Pensar que en aquesta vida no hi ha res millor que ser jove, que els joves encarnen el més noble i envejable de l’existència humana, és una idiotesa que només s’haurien de creure quatre xavals eixelebrats. L’engany de voler allargar la pròpia joventut té conseqüències greus. Les víctimes del juvenilisme no només es vesteixen com si fossin l'etern adolescent. També acostumen a patir una tràgica inconsciència sobre el pas del temps. Mentre un es cregui jove i procuri comportar-se com a tal, s’ho pot perdonar quasi tot, sobretot no prendre’s la vida seriosament. No estimar, no realitzar-se, no tenir espurnes de solidaritat amb el patiment aliè. No buscar moments d’edificant dignitat moral.

A tots els peter-pans que pul•lulen per les cantonades i les discoteques de la nostra ciutat els cal un bon consell. Algú els hauria de xisclar a l’orella, sense por a trencar-los els timpans, aquella gran frase d’Oscar Wilde: “Senyors i senyores, això no és un assaig general, això és la vida.”

Captaire Moral - The Movie

2006-01-30T00:05:00.000+01:00

Ladies and gentlemen, és un honor presentar-vos la pel·lícula:

"Un dia en la vida d'un captaire moral"

Feminisme pijo

2006-01-23T20:19:00.000+01:00

Llegeixo un article a El País titulat "Rebelión en Wall Street" sobre la demanda per discriminació que han interposat un grup de dones contra el Dresdner Bank:

"El proceso legal lanzado el pasado 9 de enero por cinco directivas del Dresdner Bank en Wall Street ante un tribunal de Manhattan [...] cubre a unas 500 mujeres que han sufrido algún tipo de discriminación sexual en la entidad. Piden 1.400 millones de dólares (unos 1.200 millones de euros) en compensación por "la pérdida de ingresos, depresión, estrés y ansiedad" sufridos en su trabajo. En concreto, denuncian que se han topado con un techo de cristal que les impide ascender a puestos ejecutivos más altos."

Analitzem una mica aquests números. 1200 milions a repartir entre 500 dones toquen a quasi 2.4 milions d'euros per persona en concepte de compensació. Aquestes yuppies tindrien el meu respecte si anunciessin que destinarien els diners a ajudar a les dones realment discriminades: mestresses de casa, víctimes de la violència domèstica, mares solteres, obreres del tercer món...

Sostre de cristall? Tres de les demandants són directores i les altres tres són vicepresidentes del banc. On volen ascendir? L'únic escalafó laboral que els falta és ser presidentes del banc i, si jutgem per la lleialtat que han mostrat amb aquesta demanda absurda, massa amunt i tot que han ascendit. Era des dels seus llocs de responsabilitat que haurien d'haver mirat de canviar les coses si percebien signes de discriminació. Hi ha menys dones directives, és cert, però la desproporció s'hereta de les business schools on hi van a estudiar en menor proporció.

Però a més la demanda inclou uns arguments moralistes inacceptables:

"Para nadie es un secreto las juergas que se pegan los brokers con sus clientes en clubes de strip-tease de Nueva York. Jyoti Ruta comenta que una noche fue obligada a dejar una cena de trabajo porque los chicos querían ir a un destape. Kathleen Treglia añade que una compañera fue contratada por su físico, "porque los hombres querían un bombón para sus ojos". Y Maria Rubashkina alega que algún directivo traía prostitutas a la oficina durante el almuerzo."

A la tal Jyoti li diria que no crec que al club de strip-tease hi anessin "a treballar" així que marxant no es va perdre res important. "Kathleen fue contratada por su físico"... descobrint la sopa d'all a canvi de dos quilos o què? Maria Rubashkina diu que algun directiu es feia acompanyar de putes. Què té a veure això amb la discriminació? De què serveix ser directiu si no et pots desfasar una mica? En què et diferencies del conserge?

No s'han de mesclar operacions d’enriquiment personal amb el feminisme autèntic. Les yuppies no necessiten robar bancs d'una manera tan sofisticada. Qui ha de robar bancs i donar els diners a les dones que els necessiten és l'Estat: un robatori organitzat que es coneix com a "política social". Si l'Estat abdica d'aquesta responsabilitat, que ho faci algú altre, però tinc seriosos dubtes de que enriquir encara més unes pijes sigui un avanç pel feminisme. No és més aviat la unió de dos fenòmens típicament ianquis: la correcció política i el forrar-se a cop d'advocats?

Fondue al tramvia

2006-01-22T16:54:00.000+01:00

Escric des de Zuric, la capital econòmica i cultural de Suïssa. Tothom que hagi vist “El tercer home” recorda la sagnant comparació que formula el personatge interpretat per Orson Welles:

"A Italia, en trenta anys de dominació dels Borgia, hi va haver guerres, sang i mort, però van sorgir Michelangelo, Leonardo da Vinci i el Renaixement. A Suïssa, hi va haver amor i fraternitat, 500 anys de democràcia i pau i... què van produir? El rellotge de cu-cut."

Llàstima que sigui una frase plena de falsedats i inexactituds. De fet, el rellotge de cu-cut és un invent alemany, no suís. I la mítica democràcia suïssa és un recurs retòric tan buit com universal. Quan es vol parlar d’un petit país que gaudeix d’estabilitat i democràcia se l’associa elogiosament amb el país helvètic. D’aquesta manera, Costa-Rica és “la Suïssa de Centreamèrica”, igual que en altres temps Uruguay era la Suïssa de Sud-amèrica o Etiòpia, la d’Àfrica... És menys conegut, però, que a Suïssa el dret a vot de les dones no es va garantir en tots els cantons fins a l’any 1971. Meravelles del federalisme comarcal.

Posats a fer comparacions, la democràcia suïssa té molt a veure amb l'antiga Atenes. És una democràcia esclavista on et pots trobar fills d’estrangers que han nascut allà i han assolit l’edat adulta, però que encara no se’ls reconeix la ciutadania. Tot un model per a l’Europa-fortalesa que s’està construint sense cap pudor cap als drets humans més elementals.

La foscor d’una democràcia racista com la suïssa és difícilment apreciable per al turista. El país alpí es projecta cap al món irradiant una dolça simpatia. És un pessebre impol•lut regit per un despietat “civisme”. En Pla trobava emprenyador el fet que se't podia caure la cartera i trobar-la el dia següent al mateix lloc. Mentre camino encuriosit per carrers saturats de botigues de luxe, topo amb un tramvia de l’ajuntament llogat per quatre executius ociosos que hi mengen fondue. No costa imaginar-se que a la ciutat de Zuric els captaires morals són una respectable minoria, corsecats per uns privilegis que poden mostrar amb una obscenitat sense límits. Amb tanta opulència, és fàcil sentir una basarda semblant a la de caminar per les seves monstruoses muntanyes.

Mediació rima amb perversió

2006-01-19T21:15:00.000+01:00

En una classe d'institut hi trobem un paper de màxim interès:

"Si vols contribuir activament a crear un clima positiu de centre,

si desitges donar una resposta creativa als conflictes,

si creus que la comunicació horitzontal és més eficaç que la vertical,

si t'atreveixes a afrontar amb optimisme les dificultats,

si la injustícia no t'és indiferent...

Triar la mediació pot ser un bon començament."

Els mestretites de casa nostra s'han empescat una nova figura de terror educatiu: l'estudiant mediador de conflictes. Organitzen cursos als instituts per crear brigades de jovenets que facin d'interlocutors en qualsevol merder que es produeixi portes endins. La nociva ingenuïtat d'aquests professionals de l'ensenyament no es redueix a crear ridículs apòstols de l'harmonia universal. També fan seminaris, màsters i, fins i tot, doctorats. Al cap i a la fi, la lògica del gremialisme és de les més poderoses que existeixen.

Tot de sintagmes buits i ensucrats es concentren en aquest breu anunci: "resposta creativa", "comunicació horitzontal", "clima positiu"... És una mostra més del desastre educatiu que un part de l'esquerra cumba catalana ha contribuït a crear amb coartades ideològiques robades a l'avi de Heidi. Si la dreta és culpable del penós finançament de l'ensenyament públic, l'esquerra ha d'entonar un sincer mea culpa per l'estovament intel•lectual del seu discurs pedagògic.

Potser la clau del problema és el sou dels mestres. Fan una feina important i dura, de trinxera. Treballen en condicions d'alta perillositat, sempre vulnerables als capricis d'uns xavals defensats pels imbècils dels seus pares. Els qui ara s'hi dediquen tenen una indubtable vocació. Són, per dir-hi suaument, persones a qui agraden els nens. Perversos amb poques llums. Gent que li cau la llagrimeta amb una novel•la de Paulo Coelho o amb la pel•lícula de Titànic. Convoqueu places de mestre amb sou de diputat i vejam què passa.

Wilhelm Reich

2006-01-19T02:29:00.000+01:00

La posteritat ha estat malèvolament injusta amb el psicòleg Wilhem Reich. El qui un dia va ser el deixeble predilecte de Freud, va entrar ja en vida en una espiral de rebutjos. Ara es fan pel•lícules sobre Kinsey i la seva "revolució" sexual. Però pensem per un moment que Kinsey va escandalitzar americans. Escandalitzar americans és fàcil. Reich va escandalitzar vienesos, alemanys, noruecs i soviètics de primera fornada (també, és clar, els americans que el van deixar morir en un presó de mala mort a Pennsylvania). Aquesta nòmina d'escandalitzats mereix un cert respecte, demostra un insubornable tremp intel•lectual.

Han contribuït a aquest ostracisme la censura de la psicoanàlisi oficial (Reich va tirar en cara a Freud, amb raó, que fiqués al mateix nivell l'impuls de mort i l'impuls eròtic) i el seu trastocament del últims anys en els quals va començar a construir estranys aparells anomenats "Acumuladors d'Energia Orgasmàtica" (foto).

Tots els qui apreciem un bon polvet tenim molts motius per estar agraïts a Reich. Va ser dels primers a demanar mètodes anticonceptius per a les masses, va dir alt i clar que no hi ha revolució sense alliberament sexual, va defensar l'esclat creatiu que produeix un orgasme (tota la poesia beatnik neix d'un intent de reproduir alguna cosa semblant). Una vegada li van encarregar que adeqüés un gimnás per a ús de les Joventuts Comunistes Alemanyes. Reich va creure que el millor que s'hi podia fer era habilitar una sala amb tots els matalassos del gimnàs perquè els joves camarades es poguessin desfogar i estretir la seva camaraderia. El van expulsar del partit.

Però Reich no és només una relíquia històrica a venerar. Llegim:

"Existeix una gran misèria sexual a Alemanya, com a tots els països capitalistes. Aquesta misèria afecta profundament els joves perquè viuen a casa de sons pares i no poden disposar de casa pròpia. Molts no tenen feina ni diners per subsistir, per això no poden viure amb les persones amb qui voldrien viure, i moltes relacions que serien possibles quan estiguessin mitjanament assegurades les condicions materials, no són possibles senzillament perquè aquestes condicions no ho permeten."

Proposo a la ministra de Vivenda, Sra. Trujillo, que si vol deixar de ser la més impopular del govern faci seu aquest paràgraf de Reich. Cal que canviï el nom del seu "Plan de Vivienda 2005-2008 para Favorecer el Acceso de los Ciudadanos a la vivienda” pel nom "Picaderos pel Poble". Això és el que tots volem. L'acumulador orgasmàtic de Reich tenia pocs metres quadrats però estic segur que era una delícia "d'habitabilitat".

Victòria pòstuma

2006-01-17T13:27:00.000+01:00

Fa tres mesos que estudio alemany i amb prou feines sóc capaç de fer l'indi amb algú carregat de paciència i bons sentiments. L'alemany m’és una llengua atractiva, encara que quan un s’hi endinsa té la desesperant sensació d’intentar creuar un oceà. Un gran repte amb fracàs quasi garantit.

No fa gaire vaig conèixer una estudiant de filologia alemanya, una berlinesa d’extrema esquerra que es trobava a Barcelona engreixant l'exèrcit Erasmus de la ciutat. Mentre li contava que havia començat a estudiar alemany, la seva cara delatava una certa incredulitat i nerviosisme. Vaig haver d'insistir una bona estona fins que li vaig fer explicar perquè li podia sorprendre que algú d'aquí estudiés la llengua del país més ric i poblat d'Europa. Resulta que, segons ella, molt per sobre de la seva tradició cultural, la llengua alemanya se significava per ser "la llengua dels nazis", ja que “tots els alemanys van ser còmplices”. Els 150.000 socialistes i comunistes alemanys que van morir a mans del règim hitlerià quedaven relegats al més profund dels oblits.

Fins no fa gaire, em pensava que aquesta injusta relació era un pensament infantil, una d’aquelles inevitables conseqüències d’haver-se empassat massa pel•lícules de la Segona Guerra Mundial. Creia que això només es podia dir en la intimitat i la borratxera, com una d’aquelles bajanades que tothom pensa i tothom sap que no es poden dir seriosament. Anava errat. El febrer passat hi va haver una agra polèmica a Israel, quan un important nombre de diputats i ministres es van oposar a que el president alemany Horst Köhler parlés en la seva llengua davant el Parlament israelià perquè era "la llengua dels nazis".

L’apropiació política d'una llengua és una perillosa barabaritat sense fonaments racionals. S'haurien de sentir malament els qui parlen castellà, portuguès o anglès, llengües de països perpetradors de genocidi? És que no era l'alemany la llengua de tantes i tantes víctimes, jueves o no? Afirmar solemnement que escoltar alemany et recorda una llengua de botxins pot semblar propi d’algú amb molta sensibilitat, però l’únic que s’està fent és certificar un victòria pòstuma de Hitler, erigint-lo com a màxim representant dels alemanys i la seva cultura pels segles dels segles.

Decorant

2006-01-15T22:00:00.000+01:00

Al llarg de la història la figura del literat ha estat comparada amb les coses més estranyes. Pels grecs el poeta era un boig que bavejava versos en ple atac catalèptic. Els romàntics es comparaven amb ocells com l'alosa o el rossinyol, sobrevolant la seva creació, sempre més amunt. Els decadentistes es veien com una mena ionquis d'exotisme, competint per veure qui aconseguia els efectes sonors més peregrins.

Totes aquestes comparacions tenen certa gràcia, però estan indissolublement lligades a l'esperit de l'època que les va engendrar. Cal pensar comparacions que s'adiguin més amb els nostres temps. Les metàfores s'han d'actualitzar de tant en tant per no viure de renda del que han pensat els altres. N'aventuro una de possible.

Per mi un narrador és com un decorador d'interiors. Ha de crear un espai habitable pel seu hoste (el lector), crear ambients on s'hi senti còmode. Hi ha autors, pocs, que creen un ambient amb una sola frase (Shakespeare, que treballava amb decorats tirant a precaris, era el mestre d'això: "'tis bitter cold", "Hark, do you hear the sea?"...). La majoria necessita pàgines i pàgines de pinzellades. Una novel•la seria, sota aquest punt de vista, un enfilall d'estances, una successió d’ambients comunicats per un passadís central. L'estil seria l'art de la continuïtat i la interrupció, guiar un hoste per les diferents habitacions que acabem de decorar, demorant-se el just per produir el màxim efecte.

Quan en una novel•la us trobeu un rebedor desastrat, més val que la deixeu. El que seguirà segurament serà inhòspit. Hi ha llibres inevitables i llibres inhabitables.

Una grip per als descreguts

2006-01-14T14:22:00.000+01:00

Les notícies sobre la grip aviària, per greus que semblin, reben un impacte suavíssim en una població molt descreguda. El que més he escoltat són quiexes per un cert alarmisme en els mitjans de comunicació, timídament apaivagat pels responsables sanitaris. Entre els aficionats al pensament conspiratiu, hi ha qui hi veu una estratègia dels governs de la Unió Europea per introduir un ambient de pànic general a l’estil ianqui. Tenir les masses espantades significa tenir-les dòcils. Molt temptador, sens dubte.

Pensar que les profecies sobre la primera epidèmia global del segle XXI podrien quedar en lletra morta és cosa molt comprensible. En tota aquesta història de la grip aviària hi ha elements francament inquietants. Més que el sensacionalisme del tractament mediàtic, esgarrifa veure com la sagrada lògica del mercat no respecta ni el dret a la supervivència. Els propietaris del laboratori suís Roche haurien de comparèixer davant un tribunal internacional, en comptes de forrar-se obscenament. Malgrat tot, no recordo antecedents que em permetin desconfiar completament de l’Organització Mundial de la Salut. Si l’OMS assegura que la pandèmia és “inevitable”, m’ho crec. L’àntrax i la grip aviària no em semblen comparables.

És realment estrany que gairebé ningú no s’hagi deixat endur pel pànic. Una lectura atenta del que està passant ens hauria de fer sortir escopetejats cap a la primera botiga de màscares. Les existències dels supermercats són a l’abast de qualsevol acaparador. Tot segueix igual. Tanta indiferència cap a la grip aviària fa sospitar el pitjor. Potser és que molta gent s’avorreix i desitja en la intimitat una catàstrofe general per viure una autèntica aventura. S’imaginen que aquesta grip els matarà, a tot estirar, un parell o tres de coneguts. Al cap i a la fi, anar a un enterrament per inflar-se a canapès i pensar en la sort d’haver-se salvat pot ser una experiència entretinguda i recomfortant.

Rastres de rostres

2006-01-13T12:11:00.000+01:00

Amb la meva companya em passa una cosa tràgica. No sé com dir-li, com abordar-ho. Ella, en una època llunyana va ser la millor amiga d'un antic amor meu, un amor desesperat com els meus vint anys. Elles eren amigues molt abans que jo conegués a cap de les dues. La casualitat radica en que les vaig conèixer per vies totalment diferents, sense punt de contacte, i amb una diferència d'anys. Sé que havien estat amigues per una fotografia que em va ensenyar l'antic amor en qüestió. Com a bona femme fatale el seu àlbum de fotografies era un cementiri col•lectiu, tots els cadàvers que havia anat deixant al seu pas (pretendents enfebrats i amigues envejoses) catalogats amb una precisió d'entomòleg. Només em va caldre passar-ne unes quantes pàgines per ser dolorosament conscient que jo acabaria també plastificat dins aquell àlbum, bidimensional, una curiositat més, una vel•leïtat arxivada.

Tot això ja es prou rocambolesc però no és el moll del problema. Les persones que són molt amigues es contagien, imperceptiblement, alguns gestos únics, alguns girs expressius. Sovint elles no se'n adonen, però un observador extern pot detectar la semblança amb una mica d'atenció. I quin millor observador que un amant? Un amant que està acostumat a escrutar aquestes minúcies gestuals per fer-ne dipositaris d'atractiu. El cas és que la meva companya té un gest calcat a un del meu antic amor. El gest en qüestió es difícil de descriure. Es tracta d'un obrir molt els ulls en dir-li alguna cosa singular en una sobresorpresa que ja no és sorpresa en fer-se gest, subratlla la sorpresa alhora que la clausura, un res de nou sota el sol que engoleix el nou i el retorna com a ja conegut.

Qui ha influït a qui? Quina noia va originar aquest gest i va encomanar-lo a l'altra? Prefereixo pensar que la meva companya era la personalitat dominant de l'amistat i l'altra la va copiar. Creure el contrari és terrible i em plantejaria moltes preguntes: radica l'atractiu que sento per ella en aquest gest? En aquest rostre aliè esclatant de sobte en el seu rostre? M'estic follant el meu passat?

Rèquiem pels pagesos europeus

2006-01-12T23:34:00.000+01:00

Tot pensament purament ideològic necessita alguns enemics fantasiosos a qui atribuir l'eterna imperfecció de la societat on vivim, especialment si aquest pensament és el far amb què es guien els governants. En el cas dels pensadors neoliberals, aquest cap de turc és la pagesia europea. Els pagesos dels països occidentals són acusats de ser els veritables responsables de la fam al món. Personatges tan odiosos com Xavier Sala-Martín afirmen que els països pobres no es poden desenvolupar per culpa de la resitència dels pagesos europeus a deixar-se esclafar per les lleis d'un mercat desregularitzat.

Els agricultors europeus només surten a les notícies quan exerceixen una certa violència, ja sigui tallant carreteres o abocant tomàquets al mig d’una plaça. Pateixen una constant criminalització. Quan els columnistes reproven els seus presumptes privilegis, s’obliden d’aquells que s’enduen el tros més gran dels pastís: els intermediaris. Aquests serien els únics beneficiaris, d’aquí i d’allà, de la supressió de les ajudes i dels aranzels.

Més enllà dels arguments, els atacs als camperols encaixen molt bé en un atàvic menyspreu des de les capes benestants de la ciutat. Sé de què parlo. Sóc un urbanita de cap a peus, d’aquells que es maregen amb la pudor del camp i li xiulen les orelles amb els dialectes rurals. Voltaire és un excel·lent exemple d’aquesta irrespectuosa relació. Ell els anomena “salvatges rurals europeus” i els defineix amb un odi fora mida:

“rústecs que viuen a les seves cabanes amb les seves femelles i altres animals diversos [...], que parlen una xerrameca que no s’entén a les ciutats, ja que tenen poques idees, i en conseqüència, poques expressions. Hi ha salvatges d’aquests per tot Europa i cal reconèixer que els indis del Canadà i els cafres africans que acostumem a qualificar de salvatges són infinitament superiors als nostres.”

El mesquí atac cap a aquells que intenten viure de la terra té una indubtable eficàcia. És obvi que cap govern es permetrà la temeritat de quedar-se sense la pròpia producció agrícola, indefens davant d'una crisi natural o de política internacional. La majoria de receptes neoliberals ja s'apliquen, així que aquesta radical mesura queda com a boc expiatori per explicar-se com és possible que, allunyada l’amenaça comunista, encara no visquem en un món ideal. En un món ideal, no ho dubteu, els camacos anirem al camp com qui va a un pessebre vivent, alternant el turisme rural amb uns acollonants camps de golf. Bon cop de swing!

Basquitis

2006-01-11T12:29:00.000+01:00

Parlar d'aquest fenomen quan està en plena decadència potser és una mica abusiu. Per "basquitis" em refereixo a l’emmirallament que certs sectors de l'esquerra catalana senten envers el moviment abertzale basc. Emmirallament, o més aviat, mesmerització completa.

Aquest síndrome sol anar acompanyat d'una mimesi estètica paral•lela: aquell jersei de la iaia amb una cremallera més gran que la de Montserrat, aquell rapat arrasador on només sobreviu la cueta.

Fenomen en decadència però que encara dóna cops de cua. Ahir mateix vaig coincidir en un sopar amb una noia d'aquesta corda. Enmig del sopar va treure emocionada una diari amb la fotografia d'un etarra detingut. Va dir: "No em digueu que no és sexy, amb aquestes manilles...". Va fer la transició del discurs sexual al polític amb la facilitat d'un filòsof francès: "Aquesta gent són herois. Fan allò que nosaltres no tenim collons de fer."

Els seus comentaris van caure, sense pena ni glòria, sobre el coixí teixit per les converses creuades. En aquests sopars col•lectius el brunzit de confusió forma un tap a les orelles que obtura tota possibilitat dialèctica.

Va arribar l'hora dels postres i jo m'anava a fer unes ratlletes quan las vasquitonómana em va espetegar:

- On vas prenent aquesta merda? No veus que és molt xungo!

La safata estava servida. La guillotina esmolada. Només faltava el cap.

- Prenent això només em mato a mi. Els teus "herois" maten als altres.

Per fi, moment únic en la nit, es va fer el silenci. Silenci trencat només per la meva esnifada a mode de cop de porta. Que una radicalilla em vingui amb escarafalls moralistes sobre les drogues em toca la moral. Només demostra que la basquitis és un fenomen tan típicament català que fins i tot l'adopten tietes en potència.

Entrevista a Maquiavel

2006-01-10T00:07:00.000+01:00

La posició grisa i privilegiada que ocupo com a treballador indirecte de l'Administració Pública m'evita alguns dels aspectes més salvatges del capitalisme d'avui en dia. De moment, no he fet mai una entrevista de feina on se'm vexés fins al punt de convertir-me en un ocasional jugador de rol o en un indesitjat objecte de psicoanàlisi barata.

De totes les barabaritats que m'han explicat, la pregunta que em té fascinat és aquella tan típica de "Digue'ns un defecte i una virtut de la teva persona". Diuen que la clau per respondre satisfactòriament es troba en l'exposició del defecte. El truc més conegut és el de presentar-se com algú que és víctima d'un insaciable afany de perfeccionisme. Res millor que fer-se passar per un pencaire masoquista que es complau de manera coqueta en la seva capacitat d'autoexplotar-se.

Davant d'aquesta grostesca comèdia, no sé si és més humiliant contestar la mentida convinguda o assajar de respondre alguna cosa passablement honesta. La brutal simplicitat de la pregunta fa impossible un discurs gaire brillant, però en les meves fantasies de justicier urbà puc imaginar-me com reaccionaria calculadament. M'aprendria de memòria unes paraules de Maquiavel sobre la insatisfacció humana per recitar-les amb posat greu i mirada amenaçant:

"Les apetències humanes són insaciables, ja que, en la mesura que, per naturalesa, tenen la capacitat i el desig de voler totes les coses i, per fortuna, la capactitat d'aconseguir-ne poques, d'això se'n desprèn un constant descontentament en les ments humanes i una repugnància per les coses que es tenen."

Llàstima que l'autoritat de l'entrevista acostuma a recaure en la previsible i llefiscosa figura d'un llicenciat en psicologia, mercenari de dubtosos coneixements sobre el comportament humà. Si em toqués un interlocutor més decent, podria tractar-me amb total menyspreu. A l'entrevistador no li hauria de ser gaire difícil replicar que el meu defecte particular no és el de la insatisfacció, sinó el de la vanitat. Mentre m'atorgo virtuts singularíssimes, m'escudo en el defecte més comú de tots els mortals.

Santoral

2006-01-08T15:05:00.000+01:00

Els blogs són un fenomen recent, però la literatura personal no. Hi ha un seguit d’individus que han canviat el que significa començar una frase pel pronom "JO".

Són els candidats que proposaríem per a una immediata beatificació i entrada en el Sancta Sanctorum Blogger, acompanyats de les frases de la seva candidatura:

MONTAIGNE:

"Cada persona conté la forma entera de la condició humana"

GERMANS GONCOURT:

"Cal representar la humanitat fluctuant en la seva veritat momentània"

PLA:

"Veig el món en forma d’article"

SAGARRA:

"Les nits de Barcelona! Qui diu les nits, diu els capvespres i les matinades, l’hora del te, de l’aperitiu, del sopar, del cafè, del puro, de la copa, de l’altra copa i de l’altra copa fins a les que siguin, fins al segon i al tercer jo."

Si voleu dirigir-los una pregària, podeu fer servir aquesta fotografia com a estampeta. Mostra a dos dels nostres sants en un estat beatífic, capturats en un moment de profunda concentració i recolliment.

Quin parell!

2006-01-07T01:16:00.000+01:00

El llibre La bona sort de Fernando Trías de Bes i Àlex Rovira és un dels opuscles més lamentables que m’han caigut a les mans (anava al lavabo i ja va ser mala pata que el primer llibre que trobés a mà fos aquest). Després de llegir unes pàgines he hagut de reprimir-me per no tirar-lo aigua avall. Aquest llibre o, millor dit, aquest relligat de fulls s’ha traduït a moltes llengües i ha venut no sé quants exemplars. Alguns fins i tot el presenten com un èxit editorial de la literatura catalana. El fet que els autors presumeixin d’haver-lo escrit en només 8 hores ja hauria de ficar en guàrdia a qualsevol persona amb dos dits de front, però analitzem una mica les seves glorioses tesis.

El narrador, d’orígens humils, explica la història de la seva vida a un company d’infantesa dient:

—Como recordarás, mis padres eran pobres, más pobres que los tuyos cuando vivíais en el barrio. Mis orígenes son más que humildes, lo sabes bien, son precarios. [...] Como también sabes, no pude ir al colegio, así que estudié en la universidad de la vida. Empecé a trabajar con diez años [...] Empecé lavando coches. Después trabajé en un hotel, de botones. Más tarde subí de categoría y trabajé como portero de varios hoteles de cinco estrellas... Hasta que a los veintidós años me di cuenta de que yo podía tener suerte, si me lo proponía.

Des del moment d’aquesta profunda il•luminació el narrador comença a construir un imperi empresarial del no-res. Per explicar el secret del seu èxit relata una faula de cavallers i bruixots (una empanada de Dungeons&Dragons) acompanyada de les Regles de la Bona Sort. Veiem algunes d’aquestes regles:

* Si ahora no tienes Buena Suerte tal vez sea porque las circunstancias son las de siempre. Para que la Buena Suerte llegue, es conveniente crear nuevas circunstancias.

*A los que sólo creen en el azar, crear circunstancias les resulta absurdo. A los que se dedican a crear circunstancias, el azar no les preocupa.

*Crear Buena Suerte es preparar las circunstancias a la oportunidad. Pero la oportunidad no es cuestión de suerte o azar: ¡siempre está ahí! ...por tanto:
Crear Buena Suerte únicamente consiste en... ¡crear circunstancias!

Com és que sempre diuen que la sort no existeix, sinó que la crea un mateix, precisament aquells qui han estat més privilegiats per circumstàncies del tot atzaroses? Un home que duu el cognom Trías de Bes, que només de pronunciar-lo fa un dring de diners, diu que l’atzar no existeix? Ell i l’altre coautor no han estudiat precisament a la Universitat de la Vida, sinó que són llicenciats en Administració i Direcció d'empreses i MBA per ESADE i treballen com a assessors d’executius i directius. Està clar que a ESADE pot estudiar-hi tothom que s’ho proposi de debò. Un esforç de voluntat i PAM!, ja ets a dins. Jo em pregunto si el Sr. Trías de Bes hagués nascut al Sudan i es digués Trías de Unga-Unga, seguiria mantenint aquestes regles absurdes? Diria als seus famèlics companys de tribu: "El problema és que no us creeu les circumstàncies apropiades. Per això no prospereu. Us ho heu de currar, paios. Podeu tenir sort si us ho proposeu."?

No cal anar tan lluny com al Tercer Món per desmuntar aquests arguments puerils. Dir que l’atzar no és un factor que mereixi consideració és una tonteria sobirana. Començant per la gran ruleta inicial que determina el lloc on naixem i el nostre entorn immediat i seguint per mil detalls quotidians, l’atzar és un factor de primer ordre, terrible, en les nostres vides... i ja pots ficar tota la cara de determinació que vulguis que això no ho canviaràs. Aquestes tesis de l’estil "curra't-ho i prosperaràs" només serien vàlides en una meritocràcia perfecta, que tots sabem que no existeix perquè suposaria abolir, entre altres coses, l’estimada ESADE del Sr. Trías de Bes. Aquest llibre no només és dolent (llavors no me’n ocuparia), sinó que justifica l'status quo com pocs d’altres. És un llibre escrit with a voice full of money que deia Scott Fitzgerald.

Tics bloggers

2006-01-05T22:33:00.000+01:00

Tot i que el nostre blog és recent, fa temps que ens mirem amb atenció el fenomen dels blogs des de la barrera. N’hi ha de totes menes, és clar. Però hem detectat uns quants tics estilístics bastant difosos que hauríem d’anar pensant en eradicar entre tots:

* Dir que quan queden 2 o 3 col·legues ha tingut lloc una trobada de bloggers.
* Utilitzar la paraula blogoesfera.
* Publicar llistes de llibres per llegir. A qui interessa? Quan te l’hagis llegit, si tens alguna cosa a dir-hi, fes-ho.
* Ficar la cançó que s’està escoltant mentre s’escriu. Això és fictici la majoria de vegades. Una cançó dura 3 o 4 minuts. Escriviu les entrades en 3 minuts? O repetiu la mateixa cançó matxaconament en una forma d’inspiració massoca?
* Una altra mania insuportable és escriure esquitxant el text d'una densitat de links infernal. El link es va inventar per remetre a alguna cosa important. No pot ser que tot sigui important, pel simple fet que llavors deixa de ser-ho.
* ~~Escriure~~ ~~amb~~ ~~ratllades~~.
* La més irritant és, sens dubte, la crisi del blogger. Fa vergonya aliena llegir coses com:

"No sé per què encara esteu aquí?"

"Ara que tothom té ja un bloc jo volia ser un dels primers escriptors catalans que tinguessin un wiki."

"50 visites diàries no poden estar equivocades."

"Per què em llegiu?"

Cap presentador de TV entra en crisi en directe i pregunta: "per què em veieu?" Ni cap columnista de diari insulta la intel·ligència dels seus lectors amb frases d'aquesta estofa. La pròpia facilitat de publicar en un blog fa caure alguns en aquestes trampes exhibicionistes. Sembla que està de moda entrar en crisi, amenaçar de tancar el blog en successives entrades, esperar a rebre comentaris de l'estil "noooooo, si us plau, no ho facis!", escriure una mica més, tornar a amenaçar... El dia que no vulgueu escriure més xapeu la boca i punt. No cal fer-ne un drama per entregues. La, ejem, "blogoesfera" seguirà rodant sense vosaltres.

Carpe Diem, dius? Som-hi...

2006-01-05T20:24:00.000+01:00

El tòpic del carpe diem és una d’aquelles formulacions que ja neixen amb vocació de figurar en una antologia de citacions. Quan Horaci va escriure CARPE DIEM QVAM MINIMVM CREDVLA POSTERO ("atrapa el dia sense creure massa en el demà") ja deuria ser conscient de que s’estava lluint, deuria sentir-se com el compositor pop que sap que legions d’adolescents s’entusiasmaran amb la vacuïtat mel•líflua que acaba de parir. És un d’aquests pensaments que jo anomenaria decoratius, que queden bé en una dedicatòria d’un llibre amb moltes fotos o a l’escorça d’un arbre gravat per algun cursi. Però no oblidem que decorar ve de decorum "allò que convé". Tota decoració amaga alguna cosa que no convé que es vegi.

Allò que amaga aquest lloc comú és que els humans no estem fets per viure al dia. Si per alguna cosa ens caracteritzem, al contrari, és per tenir memòria i per fer projectes. Al dia viuen les bèsties. Si fóssim rigorosos seguidors d’aquesta filosofia, el primer que faríem en llevar-nos és trucar a la feina i engegar a tots a la merda. Per què currar per un demà boirós? Ningú viu al dia, ni tan sols aquells qui t’escupen a la cara aquest tòpic (normalment per retreure’t alguna preocupació, algun capficament seriós). Si qui em ve amb la cantarella del carpe diem és una noia, m’haig de mossegar la llengua per no dir-li: "D'acord aprofitem el dia, vinga anem a follar ipso facto".

Algú va rebatre aquest tòpic millor que jo i molts pocs anys després d'Horaci. Parlo de Marc Valeri Marcial. L’epigramista llatí de Calatayud la va encertar de ple quan va escriure:

"Viure avui seria ja viure massa tard. El més savi, Pòstum, es viure ahir"

Si no estem reconciliats amb el nostre passat, difícilment fruirem del present. Cal viure còmodes amb l’ahir, còmodes amb el demà, per poder començar a pensar en una cosa tan díficil com gaudir avui.

El futur de l'Ateneu

2006-01-04T23:30:00.000+01:00

Fa uns mesos que jo i l’XZ ens vam fer socis de l'Ateneu Barcelonès. Ni els descomptes per als cursos de l'Escola d'Humanitats, ni l'accés a la seva magnífica biblioteca van pesar gaire en la meva decisió. Els cursos d’aquesta escola per a aspirants a escriptor porten títols tan tristos i cacofònics com ara “Per què són bones les bones novel•les?”. Pel que fa als llibres, em reconec com un pervertit fetitxista que necessita comprar-se tot allò que llegeix. La grandària de la meva biblioteca personal és proporcional al meu fracàs a l’hora de publicar. Les biblioteques públiques són un espai on em trobo perdut, desconcertat.

Tinc el carnet de l’Ateneu perquè estava fart que el conserge em barrés el pas al jardí interior al crit de "Sou socis?", sobretot quan em feia acompanyar per alguna dona amb el fallit propòsit d'impressionar-la. Des de llavors, freqüento aquest il•lustre club. Mentre m’empasso una cervesa rere l’altre, servo la vana esperança que l’esperit del lloc em doni forces per escriure alguna cosa amb cara i ulls.

Si goseu visitar l’Ateneu, tindreu una primera i certa impressió: l’encant de la seva inqüestionable decadència. Només cal que recordeu les il•lustres plomes que poblaven les seves tertúlies i pareu l’orella a les converses que mantenen els seus actuals parroquians. El resultat de la comparació no pot ser més negre. Potser us podeu consolar una mica amb aquestes paraules de Josep Maria de Sagarra, ja a l’any 1924:

“Hi ha qui pensa que l’Ateneu no vibra, que és un lloc on hi prenen xocolatra quatre senyors Mariano i quatre joves pedants.”

La decadència acumulada de diverses generacions intensifica l’atractiu d’aquest entrenyable racó de la nostra ciutat.

Però, com bé sabeu, la voracitat de la Barcelona del disseny i la impostura sembla no tenir límits. Des que la presidència de l’Ateneu ha caigut en mans del més cèlebre arquitecte barceloní, l’aspecte de la centenària institució del carrer Canuda ha començat a patir uns subtils i inquietants canvis. El seu bar està seriosament amenaçat. Si acaba com un d’aquests caus modernillos del nord del barri xino, juro que trencaré el meu carnet als nassos d’aquell conserge que tants moments de positiu ridícul em va fer passar.

Simetria?

2006-01-04T02:12:00.000+01:00

Per què ens atreu un rostre bonic? Per la seva simetria. El fet de que un ull estigui exactament on esperes que estigui en funció de l’altre ull té alguna cosa de sinistre. Ens inquieta la simetria perquè no existeix en les nostres vides. Res no està allà on esperes que estigui, ni és anticipable. Per què hauria de ser-ho un rostre? Amb quin dret? Un rostre simètric en desperta el desig de desencaixar-lo, de fer-lo humà mitjançant el plor o el gemec, de trencar el seu insuportable eix de simetria mitjançant el desequilibri passional. L'impuls bàsic del sexe té un cert punt d’imperialisme dels cossos.

La rialla és un succedani del gemec. Ens agrada fer riure una noia bonica perquè així es trenca per uns instants la seva inadmisible simetria. "Què maca estàs quan plores!" no és, només, una frase de melodrama. No tenim un pitagòric anhel de simetria. Al contrari, ens agrada desfer, undo en un sentit sexual, la tirania simètrica del bell.

Un impuls semblant provoquen les obres d’art massa perfectes. Puc entendre l'iconoclasta que en un rampell, obsedit per la seva petitesa enfront de l’obra, apunyala una pintura. Si ho fa per motius polítics o algun altre saltejat de reivindicacions només em desperta menyspreu. La citació també és una forma d’apunyalament textual del pare massa perfecte. Particularment, a mi el que m’agrada és tocar les estàtues als museus, no escantonar-les. Però l'impuls és el mateix. La mateixa mà avançant tremolosa mirant de trencar-ne l'aura.

Bolívar al bordell

2006-01-03T15:35:00.000+01:00

Ahir, casualment, en una nit de festa rutinària i amb poca màgia, em vaig trobar un vell i apreciat amic de l’associació d’estudiants esquerranosa on vaig matar tantes hores fa uns quants anys. El començament de la conversa va tenir l’encant d’estalviar-nos els insoportables pròlegs que es fan dues persones quan fa temps que no es veuen i no saben què dir-se.

Poc després de saludar-nos, em va explicar que la setmana anterior havia vist un documental excessivament pamfletari i populista sobre la revolució bolivariana d’Hugo Chávez. Segons ell, aquest documental evidenciava que l’esquerra ha d’aturar-se a repensar el seu discurs i purgar-lo de tot allò carent de vigència i efectivitat. Comentant el documental amb l’amiga feminista que l’acompanyava, tots dos havien arribat a la conclusió que calia abandonar el concepte de revolució com el d’una ruptura violenta amb el passat. Aquest no és només un concepte que ja no funciona per construir majories, sinó que pateix d’una factura evidentment masculina. La dona no pot compartir el desig de destrucció masculina. La dona genera vida i això té implicacions en la seva cosmovisió. Un discurs que parli més d’aniquilament que de reproducció creativa no té futur.

Confesso que trobo insuportable tot aquest discurs del feminisme de la diferència, gairebé tant com aquestes rituals i buides apel·lacions a la necessitat d'un canvi de discurs en l'esquerra. Exaltar els presumptes valors de l'etern femení em sembla una cosa tan inútil com indemostrable. No fa gaire vaig llegir un article amb aquesta cançoneta, on s'acabava insinuant que en Gandhi era un afeminat i que la Margaret Thatcher devia tenir cigala.

Més tard, quan parlàvem de la nostra vida personal, em va explicar que havia passat per una etapa molt dura, marcada per la vida antisocial, l’alcohol i les prostitutes. No és el primer cop que un amic meu m’incomoda amb una confessió d’aquest tipus, però en el seu cas va ser especialment xocant. Ell, tan sensible a detectar els rastres del macho en el discurs d’esquerres, em deia obertament, sense orgull ni vergonya, que havia anat de putes. Responia als detalls que li demanava amb certa tranquil•litat: anava a un bordell del seu mateix carrer, on es trobava amb unes romaneses que afirmaven tenir uns vint-i-dos anys, però que semblaven menors d’edat, tot plegat per només vint euros. No em vaig estar de preguntar-li com es podia justificar aquest comportament. La seva resposta va resultar francament inquietant: “penses que ho fan perquè volen”.

No vaig dubtar de la sinceritat de les seves paraules, ni tan sols vaig aconseguir escandalitzar-me gaire. El que em va fascinar més va ser constatar que, de la mateixa manera que una persona tan aguda i compromesa com ell és capaç d'autoenganyar-se d'aquesta manera, de què coi puc ser capaç jo? De quins sofismes em serveixo per justificar la meva pròpia penúria moral?

L'infern és ple de bones intencions

2006-01-02T15:24:00.000+01:00

Superat un infernal cap d’any on he pogut apreciar una vegada més la facilitat amb què els humans ens precipitem a plom dins el pou de l’atavisme, és moment de passar comptes (metàfora que demostra el Senyor Esteve mental que tots duem a dins). Les bones intencions de principi d’any em desperten la mateixa compassió que un exèrcit destinat a l’aniquilació. Veure-les desfilar pel nostre cap, lluents, engalanades, llampants, moments abans d’encastar-se contra un mur de realitat és entendridor.

El problema de la ment humana és la confusió de poders. El legislatiu, executiu i judicial estan promíscuament mesclats. Nosaltres mateixos ens imposem un deure i nosaltres mateixos en jutgem l’aplicació, i d’aquest esquema no pot sortir-ne res de bo. Les pròrrogues eternes, la negociació mesquina, els pactes de sotamà, l’auto-xantatge són els mecanismes mentals a que tots som proclius. Encara no ha arribat el Montesquieu de la ment humana.

És partint d’aquesta confusió que no suporto les descripcions rígides de la ment. Freud, a qui cal reconèixer algunes aportacions, va caure en el tòpic trinitari més quequejant en intentar descriure-la. Ell, Jo, Superjo? Per favor. La tradició grecollatina té una lamentable fixació en compartimentar la realitat en tres parts: des dels tres actes de la tragèdia i les tres persones de Déu als tres estrats de Freud o les tres fases de l’orgasme de Reich. Fins i tot l’infern ha estat organitzat en tres sales.

Cal partir d’una confusió primordial. I després, posats a buscar metàfores pel funcionament de la ment, jo proposo la d’un macrocentre de poder corrupte: amb nombrosos grups de pressió, lleis arbitràries acompanyades de prolegòmens raonables i ennoblidors, manifestacions i disturbis que esclaten i s’extingeixen amb virulència, faccions oposades que pacten, aliats que s’apunyalen, estranys companys de llit, glissements electorals, impugnacions, cops d’estat, revolucions... i tot enmig d’una cridòria de veus, a vegades polifònica, a vegades discordant.

Bon any nou

2005-12-31T17:28:00.000+01:00

La festa de cap d’any és la més lamentable de totes les festes. A l’absurda il•lusió de celebrar un rutinari canvi numèric, cal afegir el fabulós col•lapse nocturn que provoquen tots aquells a qui no els agrada sortir de nit, però s’hi veuen llastimosament forçats. L’obligació de passar-s’ho molt bé i fins molt tard tenyeix la festa d’una poderosa tristesa. És com un mal acudit del qual ja saps el final. Després del canvi de mil•leni i la consegüent decepció, tot aquell que sigui capaç d’emocionar-se és un idiota sense remei. El raïm, el cava i la cocaïna són alguns dels protagonistes d’aquesta infame nit. El paper principal, però, es reserva a l’esforç col•lectiu per sentir-nos agermanats en la més pura estultícia.

Cosa d'imbècils

2005-12-30T11:02:00.000+01:00

Sens dubte, el gran tema d’aquest cap d’any és la Llei Antitabac. Tot i el posat victimista de la majoria de fumadors, percebo una alegria general en el fet de tenir un tema de conversa amb els cambrers dels nostres bars habituals. Els qui ignorem el món del futbol estem emocionats de poder trencar l’atomització de la vida urbana a través d’una conversa fàcil i poc compromesa. El 90% dels bars permetran fumar com fins ara, però tothom està d’acord que “el govern s’ha passat”.

Aquests dies de fred i d’obscè retrobament familiar, molts fumadors ens estem plantejant seriosament la conveniència de deixar de fumar. Els pamflets que corren aquests dies ens recomanen fer una llista dels motius pels quals volem abandonar aquest vici de tan qüestionable plaer. Reconec que formo part de la munió de dèbils mentals que necessita una intensa campanya governamental per pensar sobre certes coses i, per tant, m’he hagut d’interrogar sobre la meva particular necessitat de deixar de fumar. No em preocupa gaire esbufegar mentre pujo escales, enverinar els meus companys de pis, aparentar més anys dels que tinc o la idea de morir abans d’hora. El que realment m’esgarrifa de ser fumador, allà on sento una contradicció dolorosa, és quan m’imagino com em sentiré d’imbècil el dia que em diguin que tinc un càncer mortal per culpa de fumar.

Crec que seria més efectiu fer anuncis antitabac amb un lema molt senzill, escrit en lletres negres sota un fons blanc: “Fumar és cosa d’imbècils”. Però, ai las!, en aquests temps d’escrupolós respecte a les identitats fragmentàries, això que proposo és impossible. Mentre es confongui el respecte a les persones amb el respecte a les seves creences i vicis, les idioteses de fumadors i religiosos podran sobreviure sense que ningú els escupi a la cara la més elemental de les veritats.

El cumshot com a una de les belles arts

2005-12-27T15:50:00.000+01:00

Cumshot, paraula d’una sonoritat intraduïble. Potser la més gràfica en català seria gotellada, segons els catxondos del diccionari de l’enciclopèdia, una pluja de curta durada, de gotes grosses i espaiades.

El meu gust per l’efecte estètic del semen té uns fonaments filosòfics molt ajustats. L’orgasme sexual és per naturalesa efímer. Tots els homes associem l’orgasme amb l’ejaculació que, excepte en certes tècniques orientals, l’acompanya. La correguda esdevé per a nosaltres un arquetip del plaer i veure-la gotejant per la pell d’una dona aconsegueix perpetuar la imatge del plaer, fer-lo físic, sòlid, permanent... ens permet de contemplar-lo i reviure’l molt després d’haver-se consumat. El semen a la cara és el magatzem del plaer passat, l’arxiu dels orgasmes efímers, el conservant del tiberi sexual, la romàntica eternització d’un instant.

És agradable corre’s a la cara d’una noia i empastifar-la tota, sempre i quan hi col•labori. No hi ha res que m’exciti menys que veure com la meva gotellada és rebuda amb escarafalls de fàstic. Cal que la noia s’hi avingui i fins i tot parli amb tu distesament una bona estona de política internacional amb la cara plena del teu record. Per desgràcia dones així son difícils de trobar. Un dels millors textos de Sade és aquell de "Francesos, féu un esforç més". Jo us diria "Catalanes, féu un esforç més". Us ho demano amb raons filosòfiques. A més, com diu un amic meu, l’eternitat es renta amb una dutxa.

Estovament moral

2005-12-24T14:31:00.000+01:00

Em llevo tard, endormiscat després d'una nit dedicada al joc. Encenc la radio i escolto un truculent conte de nadal: dones embarassades acomiadades d'una fàbrica de la mà de segurates, vells que porten vint anys esllomant-se despatxats de mala manera, sindicalistes represaliats... Alguna adaptació contemporània de Dickens, penso, una radionovel·la de bons obrers i malvats burgesos amb tuf de segle dinou per estovar cors càndids.

Però m'equivoco. No és una radionovel·la. Són les notícies. La SEAT ha fet fora 660 treballadors el dia de nadal. M'ennuego amb el panetone veronès que esmorzo sucat en vi negre. Tinc ganes de ventar un cop de puny a aquesta massa esponjosa, flonja, inflada de benestar norditalià.

No fa massa a França van tancar molts blogs per incitar a cremar cotxes. Que consti que jo no incito a cremar cotxes. Com diuen els sociòlegs pedants en aquestes ocasions, "Cal anar a l'arrel del problema". L'arrel dels cotxes és la fàbrica de cotxes.

De què riuen?

2005-12-21T23:41:00.000+01:00

Dijous al vespre a la Plaça Sant Jaume. Cassolada contra la nova ordenança de l'Ajuntament. Hi vaig motivat per la crònica de l'inefable Sebastià Alzamora del mateix dia, en què critica el presumpte ridícul de:

"les animoses colles que voldrien imitar els nois de les banlieues de París, però no tenen dallonses per fer-ho i es queden picant la cassoleta o redecorant sucursals bancàries. "

Algú que es deixa qualificar a ell i els seus amiguets com "els imparables" de la literatura catalana gosa parlar del ridícul dels altres. Té dallonses. La seva és la típica crònica monzoniana en què els polítics i els agitadors són titllats per igual d'imbècils insuportables. Se suposa que ell representa la soferta majoria silenciosa, sempre més intel•ligent i sensata que aquells que la governen o la volen revoltar. L’equidistància del seu cinisme intenta ser un humor sagnant, però es queda en la gracieta previsible i inofensiva. El seu compromís no és polític ni literari, sinó un simpàtic i ridícul servilisme cap a l’apatia del lector.

Quan arribo a la plaça, topo amb els mosso d’esquadra. Escorcollen les bosses dels manifestants per tal de trobar-hi objectes susceptibles de pertorbar l’ordre públic. El meu aspecte convencional m’evita la humiliació. Sense saber per què, això em fa sentir bé. Després, entre els tres-cents concentrats, temo per uns moments que algun dels energúmens que em mira de reüll comenci a cridar “aquest és un secreta!” i em trenquin la cara i les ulleres. Temor infundat. Els xavals exhibeixen el seu skate com si fos una llança de guerra. Molts semblen estrenar-se com a manifestants. Passen els minuts i el tam-tam de les cassoles només molesta als propis manifestants. Una cassolada massiva pot fer un efecte realment impressionant, però la d’ahir era senzillament insofrible. L’olor a porros i els forçats somriures de complicitat eren incapaços de vèncer la profunda tristesa de qui se sap derrotat.

Al cap d’una hora, amb els timpans adolorits i amb el cansament nerviós que provoca l’estatisme de les concentracions, decideixo abandonar discretament la plaça. Passo davant d’una botiga d’electrodomèstics i sucumbeixo sense remordiments a l’esperit consumista nadalenc. Quan torno cap a casa, em pregunto quin sentit té la falsa alegria d’aquestes manifestacions alternatives. Sembla que l’autèntica batalla no és l’aprovació o no de l’ordenança, sinó la coacció al poderosíssim desig de diversió. Torna la merda seixantavuitesca. Homo ludens, posa’t en marxa! El futur és teu.

Egolatria indissimulada

2005-12-21T11:49:00.000+01:00

Ahir vaig quedar amb un antic amor platònic. M'agrada rascar en el bagul dels records sempre que puc. La impressió general va ser lleugerament decepcionant. Tenia poques expectatives i aquestes van quedar quasi satisfetes. Després de set anys sense veure-la, la vaig trobar francament atractiva. Aquesta dona no té un humor gaire bo, però sap riure les gràcies dels altres i pot deixar anar alguna ironia de cert pes. El seu riure és tan estrident que es contagia, encara que se li deformi la cara i per uns moments sembli deficient mental. La pobre és tan imbècil que no sap dissimular la seva egolatria. A vegades parla d'ella mateixa en tercera persona. És capaç d'explicar-te paranoies de petit megalòmen com ara: "en aquesta facultat, com a tot arreu on vaig, hi havia professors antiMarta i professors proMarta. No deixo indiferent."

A vegades, penso que la seva actitud té alguna cosa a veure amb els seus avis anarquistes. És irreverent amb qualsevol autoritat i creu sincerament que ningú mereix estar per sobre d'ella. No admira ningú. Participa de l'esperit democràtic i igualitari dels espanyols, aquell que explica la massificació universitària i la mala educació dels cambrers.

Tot i així, m'inclino més a pensar que la seva personalitat està molt més condicionada pel fet d'estar molt bona. Si no, qui collons li aguantaria les impertinències i la mala conversa?

La cleca

2005-12-21T11:19:00.000+01:00

Ahir no vaig poder escriure per un motiu molt concret. La meva amiga, amb qui de tant en tant compartim conversa i llit, em va ventar una espectacular cleca al mig del carrer, a una hora on el públic era escàs però suficient. El resultat immediat va ser una petita ferida al nas i les meves ulleres trencades. A vegades ens estossinem mentre passegem. No és un joc sexual, sinó una alternativa a caminar abraçats com fan les parelles fastigosament felices. Després d'un incident com aquest, m'he quedat mut. Què puc pensar? En un principi, vaig intentar creure'm, tal com ella volia, que tot plegat era un lamentable accident, però aquesta prestensió és un engany que solament es pot vendre cara enfora. El cert és que poc abans, mentre em defensava dels seus cops, m'havia cridat "vull veure volar les teves ulleres". La intencionalitat queda fora de dubte.

Aquest episodi és tan vergonyós que, per salvar-me, només puc emfatitzar el que té d'amor apassionat. Ella no sent la fortuna d'estar-se enamorant, sinó tot el contrari. Amenaçada la seva llibertat per l'esclavatge d'una dependència mútua, em fa sentir la seva voluntat de llibertat de la manera més sincera possible. Com dirien en qualsevol manual d'autoajuda per a parelles en crisi, "Benvinguda sigui la claredat comunicativa".

Nostàlgia dels crits

2005-12-18T17:43:00.000+01:00

Llegint a Carl Gustav Jung, trobo un fragment que em fa víctima de nostàlgia:

“[els amants] inventen temes de discussió irritants només per sentir-se incompresos. Si estudiessin psicologia matrimonial mitjana, descobririen que la majoria de les dificultats rauen en l’hàbil invenció de temes de conversa excitants per als quals no existeix el menor motiu”.

Una de les coses que més enyoro més de la Júlia és justament això. Aquelles discussions violentíssimes i irrellevants. Aquella ràbia d’estar enamorat, la voluntat d’emancipar-se i desfer-se de l’altre.

Skaters i putes

2005-12-18T17:30:00.000+01:00

El Genís m'ha convidat a participar en aquest blog. Existeix potser la soledat del blogger? És comparable a aquella soledat del corredor de fons que sentien els angry young men? Accepto la invitació dubtós. No sóc massa angry ni massa young men. Com tants, sóc un escriptor bloquejat... una figura ridículament tòpica. Espero que el blog no se'n ressenti massa.

El Genís em truca ressacós, no pot anar a la manifestació de Victimes del Civisme. Jo hi aniré de totes maneres. Fins i tot és possible que algun dels seus companys engagés em saludi pensant-se que sóc el Genís, no seria la primera vegada que ens confonen. A vegades ens prenen per germans o, fins i tot, per successius avatars de la mateixa persona. Aquest pensament em torna la confiança en la unitat del blog.

La manifestació és la més heterógenea a la que mai he assitit. Desenes de skaters branden les seves taules en una vaga de patins alçats cridant: Volem patinar! Volem patinar! Molt a prop decenes de putes branden mames siliconades xisclant (els joves criden, les foguejades xisclen) Volem treballar! Volem treballar! Haig de confesar que la meva simpatia pel col·lectiu skater és més aviat escassa. Que uns ganapies es dediquin a estabellar-se contra un canto tota la tarda em sembla excessiu. A més, la seva obsessió per grabar-se continuament em recorda la dels terroristes. Les meves simpaties pel col·lectiu de les putes, en canvi, mereixerien una entrada apart.

Curiosa troballa

2005-12-16T11:05:00.000+01:00

Meravelles de la segona mà! M’he comprat “Onades sobre una roca deserta” de Terenci Moix, primera edició de 1969. A dins, m’hi he trobat un tros de paper en mal estat, mullat per una tassa de cafè i rebregat de mala manera. A la l'altra cara, hi ha dibuixos enquadrats. Semblen indicacions tècniques d'un guió cinematogràfic. El reprodueixo, amb l’ortografia corregida:

“Diu Terenci Moix que l’art, mancat d’inspiració, és pura fórmula. I que la nostra societat, per analogia, és una pila de fórmules exhaurides. Cert. Si em conegués, podria caricarutitzar-me com algú que vol fer cinema, però no sap què explicar. Com una fórmula previsible i desvergonyida, ansiosa de protagonisme immerescut.

Quantes paraules rares! Àdhuc, gratacels, llémena, aixopluc, ensems, endebades, adés... A cada frase, necessito el diccionari. Són paraules seves? O li han encolomat per la cara? L’altre dia, la Marta em va dir que els autèntics autors de la literatura catalana són els correctors d’estil. Envalentonats per la força de ser uns pocs privilegiats que coneixen la norma, es dediquen a propagar paraules insòlites i impronunciables, amb total falta de realisme. Sembla que per aquest camí acabarem malament. Però potser és el que ens toca. Una literatura de correctors, un cinema de pedants sense vocació (as myself) i una política de bisbes i passadís per a un país mediocre, un país de fórmules.”

La llengua dels freakis

2005-12-15T12:37:00.000+01:00

Des que Internet s’ha fet accessible, tothom ha pogut explorar curiositats perfectament inútils sense sentir-se gaire culpable. En el meu cas, he de confessar que m’he apropat timídament a un submón marginal i amb forta olor a naftalina: l’esperanto. La proposta esperantista sempre m'ha semblat irrefutable: una llengua neutral, senzilla i fàcil d’aprendre, per bé que lletja. La seva adopció en organismes internacionals seria una solució democràtica i econòmica a l’actual hegemonia d’unes poques llengües sobre la resta, sobretot de l’anglès. Però, encara que la UNESCO en recomani l’ús, aquest horitzó està molt lluny de ser realitzat. Després de més de cent anys d'història, l'esperanto ha fracassat sense cap esperança de recuperació. El món l'ha arxivat com una anècdota històrica que només es pot mirar amb la benevolència i el menyspreu que mereixen els perdedors inofensius.

La llengua que va néixer per ser útil a la comunicació entre tots els pobles és, avui en dia, el refugi de tota mena d’extravagants masoquistes, amants de les causes perdudes i ociosos en el sentit més radical del terme. Com els jugadors de petanca, ells també creuen que la vida és tan llarga que es pot dilapidar de qualsevol manera.

Els esperantistes saben que tenen raó i, alhora, cap possibilitat de victòria. Aquest contrast entre convicció proselitista i caràcter ultraminoritari atrau a uns personatges molt determinats. Hi abunden elements insans de la societat, sobretot membres de sectes religioses o polítiques. Normalment són homes, lletjos i grassonets, amb ulleres passades de moda. Porten camises a quadres o samarretes que defensen la llengua occitana. Quan parleu amb ells, sentiu l’alè repugnant de qui no té cap sentit estètic ni cap consciència sobre la pròpia mort.

En la segona i última trobada a què vaig assistir, vaig patir un gran desconcert. Una noia italiana molt guapa parlava un bon esperanto, massa fluid per ser una turista com jo. Morena, amb corbes ben insinuades i un estil curosament deixat. Mirada intel·ligent i riure agradablement fals. Naturalment, vaig perdre el cap, sense cap resultat fora d’un record dolorós. Més tard, mentre païa el fracàs de la meva estratègia seductora, no em vaig poder estar de desconfiar de la línia que traço entre un freaky i algú a qui admirar, una línia feta de panxes peludes i pits generosos.

La lluita pel carrer

2005-12-14T10:38:00.000+01:00

He rebut una convocatòria per anar a una manifestació aquest dissabte i el cert és que m'ha fet una franca il·lusió. Necessito anar a una manifestació com el catòlic necessita processons de Setmana Santa. Em neguiteja pensar que la meva vida s'assembla a la d'un cràpula hedonista. Deu ser cosa de l'ambient general, em consolo. Des que el Zapatero és al govern, l'alleujament per no veure el PP dominant el país en estat de semidictadura és enorme. Per què sortir al carrer? Això ja ho fan els fatxes. És molt entretingut veure bisbes i pijos esgargamellant-se en manifestacions de diumenge al matí. El fascinant espectacle de profetes proclamant la fi d'Espanya i l'inici d'un règim poligàmic ens fa oblidar que les polítiques de dreta no només pertanyen a l'Espanya blava.

A la mateixa Barcelona, orgullosa del seu pretès progressisme cosmopolita, caminem alegrement cap a l'Estat policial. L'alcalde es proposa de "fer neteja": s'han acabat les prostitutes, els venedors ambulants i els captaires als carrers. La voluntat d'extirpar la marginalitat en la vida de carrer, d'esborrar qualsevol rastre que ens recordi la naturalesa conflictiva del nostre model de societat, és cosa de l'ultradreta. No val la pena discutir-ho. El que em sembla interessant és el que té aquesta experiència de deja-vu històric. En el temps de la República, la venda ambulant era motiu d'una violenta disputa política. Mentre el govern d'Esquerra Republicana practicava una decidida hostilitat en contra del comerç ambulant, el moviment anarquista el defensava. Uns pensaven en els botiguers, els altres protegien els exclosos. Davant d'això, totes aquestes cantarelles de "l'esquerra ha de canviar el discurs per adaptar-se al segle XXI", "el món d'ara és complexíssim", etc. fan una mica de gràcia. Al final, en política, els actes de cadascú, les concrecions que clarifiquen la veritat política de cada discurs, depenen de a quina classe social es vulgui defensar en cas de conflicte. L'interclassisme és una mera forma d'electoralisme.

M'agraden les manifestacions de dissabte a la tarda, aquelles que no entren en contradicció amb la més complida de totes les obligacions juvenils: alcoholitzar-se el divendres a la nit amb el somni, sempre frustrat, d'acabar acompanyat al llit. Quina diferència amb els pagesos sud-coreans! Ells estan al mateix bàndol, però per protestar contra la liberalització de l'arròs són capaços de suïcidar-se prenent herbicidi, després d'haver escrit una carta de comiat amb un estil prou sec: "El Govern hauria d'adoptar mesures realistes per al sector agrícola per tal d'assegurar la subsistència dels camperols".

La trucada continguda

2005-12-13T11:03:00.000+01:00

Em recordo a mi mateix com aquell personatge de Lluís Ferran de Pol, que vivia obsessionat per resistir la temptació de telefonar a la seva companya, amb qui semblava que havia tingut una altra discussió definitiva. Passen les hores i les vaig comptant com una victòria de la meva contenció. Em moro de ganes de parlar-hi, de despullar els meus sentiments, de fer-me vulnerable. Però la meva inseguretat em fa ser tristament calculador. Aparento desinterès i independència amb l'únic objectiu de fer-me més desitjable. El joc és molt simple. Per comprendre'l ni tan sols és necessari haver-ne estat víctima, com és el meu cas. Només cal haver llegit quatre novel·letes per saber que, un cop fas creure l'altre que l'estimes bojament, és qüestió de temps que aquest altre es desempallegui de tu per buscar-se una història més complicada, alguna cosa raonablement propera a l'impossible. És obvi que el moment més dolç i apassionant de la relació és quan els amants es confessen que s'estimen, però no es creuen els sentiments recíprocs. Al final del conte de Ferran de Pol, tenim el protagonista a l'ambulància, ferit de bala i a punt de dinyar-la, consolat per no poder trucar la seva estimada, tristament eufòric en la pretensió de sortir victoriós d'una absurda batalla en què els sentiments es disfressen i es roben. Unes hores més així i em sentiré fort i satisfet, completament cec davant la meva pròpia estultícia.

Adéu a les classes socials

2005-12-12T23:19:00.000+01:00

Surto al carrer a les set del matí com cada dia i no puc evitar sentir-me una mica desgraciat. No sóc home de matí. Fa un fred terrible i la foscor és absoluta. Després, al migida, mentre vaig escopetajat cap a casa a fi d'escalfar-me, em creuo amb un paleta de pell fosca i em sento indigne del privilegi que suposa la meva feina. Suposo que la meva reacció es deu en gran part al que he llegit aquest matí. Al diari d’avui hi he trobat dos articles diferents sobre la necessitat de reforçar l’Estat del benestar a partir de l’últim informe sobre la pobresa al nostre país. Després de deu anys de creixement econòmic, el tan per cent de població considerada pobre es manté: el 20% dels espanyols viu amb menys de 360 euros al mes. Òbviament, el discurs de la igualtat social té molt poca força. Sembla mentida que per exigir els drets socials s’hagi de recórrer a la llagrimeta de la sensibilitat nadalenca. En els dos articles, referits a la mateixa Enquesta de Condicions de Vida, no es parlava de com es divideix el 80% que no és pobre. Hi ha qui diu que les classes socials ja no existeixen. Si no ets pobre de solemnitat, agermana’t amb el ric en la compassió cap al més pobre. Sembla que la meva actitud aquest migdia és la més adequada i popular: oblidar-se dels més pobres, però no del tot. De tant en tant, ens serveixen per recordar-nos que, gràcies a ells, la nostra existència és més mediocre que desgraciada.

Nit misògina

2005-11-19T14:32:00.000+01:00

Ahir vaig quedar amb el Jordi i vam tenir una avorrida nit de divendres. Sense ganes d'emborratxar-nos ni de lligar, només ens quedava matar el temps mentre empassàvem cervesa dolenta i ens lliuràvem al penós exercici de malparlar dels amics més pròxims. No ens vam estalviar una certa misogínia, tristament sofisticada per afirmacions del tipus "atès el caràcter més pragmàtic de la dona, justificat històricament per les seves responsablitats de portar la casa i seleccionar el mascle adequat per reproduir-se, les joves d'avui s'enamoren del capital de l'altre". Per descafeïnar l'acusació de "totes són unes putes", ens vam servir de xerrameca pseudosociològica: el concepte diversificat de capital. Aquest capital pot ser econòmic, però també pot ser social (aquell qui té molts amics, considerat un "enrotllat") o intel·lectual (mescla de cert coneixement sobre alguna disciplina humanística i manca de pudor per exhibir-se quan l'ocasió ho permet). Rabioses excuses per disculpar el nostre modestíssim èxit entre les dones.