Josep Pedrals com a símptoma

Festes de Gràcia a la Plaça Rovira. Ressaca galopant. Hi trec el nas amb l'esperança de veure-hi la classe de noies que m'agraden: ulleres de pasta, faldilles negres i una mirada que delati un ensopiment infinit i una neurosi latent. Quan hi arribo, l'espectacle ja ha començat. Estranyament, el públic està molt animat. Un cabronet amb cara de polipoeta m'acaba de llençar mig vermut a sobre sense demanar-me perdó. Xop i cabrejat, m'acosto a l'escenari i veig qui provoca tanta rialleta-jo-sí-que-t'entenc: Josep Pedrals. “Activista de l'oralitat en poesia” vaig llegir a l'Avenç.

Mentre l'escolto, en un crescendo de ressaca, m'adono que el paio és un subjecte interessantíssim. Ell, tot solet, sense proposar-s'ho, resumeix la cultura del país. Catalunya, país de cosins on dels quatre que llegeixen, tres es llepen el cul entre ells, mentre el quart critica el gust de la merda que, sense escarafalls, s'acaba d'empassar. Catalunya, on de l'underground a l'establishment hi ha una escopinada de distància.

Cantarella sense gràcia, poesia de rodolins, lèxic noucentista i bromes de teta-cul-i-caca que em plouen des de l'escenari com agulles clavant-se'm al cervell. Tant ell com els seus amiguets de la Colla Polipessigolla, deixebles dels Hac Mor i els Casassas, formen un clan d’allò més irritant. La transgressió subvencionada és un oxímoron que només fa gràcia a qui se n'aprofita.

M'allunyo de la plaça preocupat per una cultura atrapada en el remolí del rodolí, que enlaira arbitràriament per sobre de mèrits i capacitats. A Catalunya, la poesia oral domesticada va de perles als polítics. Quan un gestor cultural ha de promocionar la cultura catalana, el primer que pensa és a muntar un show. No pensa, per exemple, a pagar traduccions a l'anglès. Una traducció triga mesos, no es pot inaugurar, una traducció no surt a la fotografies.

Josep Pedrals va de gira per escoles i això és bo. És bo que els nens coneguin un poeta de relíquia, un tradicionalista de les avantguardes. Aquesta coneixença els mantindrà uns anys més en l'engany de creure que els poetes són persones diferents de les altres, persones ultrasensibles i grandiloqüents, que atreuen l'atenció com els focus als mosquits. Ja tindran temps de descobrir que hi ha poetes banquers o oficinistes. De fet, la gira podria portar-lo més lluny: Josep Pedrals podria ser un entranyable dinamitzador cultural per a nens discapacitats.

Estic segur que hi ha avantguardistes de pedra picada el nom dels quals ignoro, fet que prova el seu avantguardisme. No publiquen llibres sobre l'oralitat ni escriuen blogs. Segur que hi ha persones incapaces de conjugar el seu dadaisme amb la presència a la Fira de Frankfurt. Artistes conscients que la síl·laba més important que es pot declamar emfàticament és “no”.