Quo vadis, Arcadi Espada?

El periodista Arcadi Espada ha estat devorat per la seva creació. Fa temps, en les seves cròniques del País Catalunya va anar perfilant una ironia distanciada, un sentimentalisme en to menor, que li quedava francament bé. Però sembla que els corifeus que li regalen les orelles des del seu bloc (400 o 500 per post) l'han trastocat. O més aviat ha estat devorat per la seva pròpia ironia. De tant distanciar-se de tot, de tan estiracordetes irònic, ha acabat distanciant-se dels seus cabals. Ara és una mena de Quixot, un restaurador de l'art oblidat del periodisme, un mestretites que corregeix a tothom amb total impudor perquè ell ha llegit tots els llibres. En fi, un mediapredicador de l'apocalipsi polític.

Veu un Estatut descafeïnat, i s'entesta a dir que és "yelmo y no vasija". Dóna pals de cec a discreció amb la seva ploma, com el Quixot punxant les botes de vi. L'última quixotada ha estat disputar a Pilar Rahola el títol de fundador del partit polític més absurd. Creu que el PP de Catalunya és massa moderat. Sí, home sí, y Feriabràs ha encantado a Dulcinea. Em recorda el cas d'Eugeni d'Ors: fent tot el possible perquè el defenestressin a Catalunya, per després anar a Madrid a fer el ploricó i a dir "mireu què m'han fet!".

Ara ha fitxat pel Mundo. Potser és un símptoma de que comença a recuperar el senderi. Ha trobat el seu lloc. M'agradaria, però, que no es dediqués a inflar més les venes hipertenses dels lectors d'aquest diari. Ja n'hi ha d'altres que s'encarreguen que els peti l'aorta cada matí. Millor que salvar la pàtria que comenci per salvar una fotografía oblidada com ell sabia fer tan bé en les seves antigues i enyorades cròniques.
Quo vadis, Arcadi Espada?.mp3

Gillette. Lo mejor para el hombre

Ahir, conferència de Joan de Sagarra a l'Ateneu Barcelonès. Parla de la mítica "penya gran", de l'ambient esclatant que s'hi respirava als anys 20. D'entre les anècdotes que reflota d'aquella tropa excepcional, en destaco una de Pla.

Pla entra a la biblioteca de l'Ateneu. Porta dos Pernods a sobre, res de l'altre món per les onze de la nit. Deu un article a La Publicitat. Les rotatives tancaran en dues hores. S'entreté fullejant llibrots a tort i a dret. Sempre ha estat més lector que escriptor, encara que ningú s'ho cregui. Li hauria agradat, exactament viure en una caleta, pescar corballs, llegir papers. A la biblioteca hi fot calor. Barcelona és horrible, però d'un horror domèstic i reconeixible com un gos puçós que estimem. Es fa tard. A la Publi esperen el seu article. Escriure. Sempre escriure. Per què no pescar? Alguna cosa a dir? Sempre ha estat més escriptor que periodista. Un article és un llibre frustrat. On deuen haver entaforat Montaigne dins d'aquesta baluerna colossal? Li falta paper per escriure. No vol molestar al mosso, que prou feina deu tenir encetant cigars al senyor Sagarra. Agafa la primera edició de l'Ulisses de Joyce, Shakespeare&Company París 1922, i talla amb una gillette les 6 darreres pàgines. Ara ja té paper. Ara ja pot escriure.

Jo mateix he vist un altre llibre amb la petja de Josep Pla. Una edició de les seves Cartes de Lluny, en dipòsit a la biblioteca de la UB, que s'havia dedicat a firmar en totes i cadascuna de les pàgines, autografiat compulsivament. Josep Pla, Josep Pla, Josep Pla...

Pla admirava a Joyce i el va guillotinar. Així es fa la literatura. Així es sacseja un de sobre la pols, pesada com el granit, de les influències. Un tall decidit. Pla, fill de puta.

Pornografia

Haig de dir que la pornografia m’obsessiona. No alguna forma d'erotisme llepafils, la pornografia dura, extrema. Visito webs amb els noms més cafres: teensforcash, weneednewtalents, ghettogaggers, cumonherglasses...

Què hi veig en això? El punt de vista de l'espectador de pornografia és curiós: s'hi produeix un reforç del pacte ficcional, una innocència narrativa, que fa temps que flaqueja en literatura. Un retorn als crèduls oients del cec que s’empassaven que Troia va caure penetrada per un cavall de fusta, el primer consolador. Curiós veure algú fent allò que voldríem però sense despertar-nos enveja, aaaaaaans excitació. Tampoc ens suscita una aristotèlica emulació: contràriament al que es podria pensar el consum de pornografia no porta a la disbauxa desfermada, sinó al quietisme ascètic. a l’estatisme del voyeur, del Peeping Tom. Allò rebutjat pels altres espectacles, el límit de la representació, el porno ho converteix en espectacle deslliurant-nos així de la dominació de l’espectacularitat convencional (la dels noticiaris, la dels esports, la de les pataletes sentimentals).

Ja ho va observar fa temps Barthes en l'obra de Sade: la combinatòria de cossos, el més difícil encara, no està gaire lluny de l’escriptura de creació, del rondó continu de les unitats lingüístiques. No voldria arrebossar massa aquesta compulsió fangosa amb una pàtina cultural. Quan la tinc dura no penso ni en Sade ni en Barthes ni en cap fullaraca francesa. És alguna altra cosa. Dos persones follant és sexe. Deu persones follant és una al•legoria d’alguna altra cosa. Potser de la limitació. La meva polla vol anar més lluny, però topa amb el fals sostre de la meva tauleta. Jo vull anar més lluny però topo amb la tensió superficial de la meva pell. Per això necessito d'altres pells.

El temps de l’espectador de pornografia és el temps dels àngels enviats a fer l’inventari de Sodoma i Gomorra moments abans de la seva destrucció. Té una percepció de desastre imminent, i per anul•lar-la es capbussa en l’hipnotisme de la repetició, en el loop mental dels cossos en perpètua contrarèplica. La ciutats de la plana són ara a les pantalles planes.

Entrades relacionades:
El cumshot com a una de les belles arts
...................................
PD. Un dels millors usos que he vist de la pornografia en video-art és el vídeo I like to watch del col•lectiu Church of Euthanasia.

Jo sóc un altre

Durant el darrers anys cada nit en ficar-me al llit m’assalta el mateix pensament: "demà canviaré, això no pot seguir així".

Aquesta frase és tan buida, sonora i matxacona com un mantra budista. L’endemà , indefectiblement, sóc el mateix paio. Què ho fa que sempre vulguem avançar-nos per la dreta a nosaltres mateixos?

El JO que inflo cada nit i assassino cada matí seria tot un figurí: llevar-se d’hora, prendre un suc de taronja natural, rodar la bicicleta estàtica, marcar-se unes piscines, vermut, avançar una novel•la bona de no dir, regar el dinar amb un caldo de la Borgonya, esmolar la sobretaula amb aguts comentaris d’actualitat, freqüentar la Història de la Guerra del Peloponès en lloc de les webs més sòrdides, passejar per racons ignots de la ciutat amb una Leica i una lleugera coixesa, veure caure la tarda encoixinat entre simfonies vieneses, follar, encetar un xampany Taittinger, follar però amb una altra, triangular rutes de viatges sobre un mapa, repartir-se l'any entre la teatralitat de Venècia i Las Vegas... En fi, deixem-ho córrer.

Mots-tòtem II

TRENC D'ALBA

Hi ha dos tipus de ciutats marítimes: aquelles on el sol es pon pel mar, com Cadis, i aquelles on el sol surt pel mar, com Barcelona. Aquesta diferencia d'orientació modula el caràcter de la ciutat. En el primer cas, els ciutadans tenen una relació habitual amb la conjunció d'aquests dos fenòmens: van sovint a veure la posta prenent unes birres, porten les xavales a que s'estovin amb la carícia visual de les onades irisades i intenten capturar l'esquiu darrer raig del dia.

A les ciutats com Barcelona, en canvi, rarament veiem la sortida del sol sobre el mar. Cal llevar-se a quarts de sis per poder gaudir, entre lleganyes, d'aquest espectacle. Només els màrtirs de la matinada, practicants del footing i d'altres arts esotèriques, hi assisteixen. La resta dels mortals només veiem la sortida del sol sobre el mar en ocasions excepcionals i memorables: normalment creuant a la deriva la ciutat i encallant a l'arena, desferres d'una nit de festa.

Aquest contacte escadusser explica que l’expressió trenc d’alba sigui pròpia d'un país encarat al Mediterrani occidental com el nostre. En aquestes rares ocasions, l’erupció del sol sobre el mar sembla un espectacle tan fràgil, un moment tan trencadís que el nostre desbastat estat corre també el perill de rompre’s definitivament. L’equilibri precari de l’alcohòlic es decanta cap a l’astorament absolut davant el malabar còsmic del sol en ascensió. Quedem esmicolats entre els grans de sorra.