Mots-tòtem I

Cada llengua té algunes paraules que en destil•len tot el seu geni. Són paraules generalment intraduïbles o traduïbles a cost de despullar-les de tota gràcia. Què seria del món sense anglesos "witty", franceses "demi-mondaine" ni americanes "eye-catching"?

M'agradaria que els artistes conceptuals que enterren missatges força críptics sota tones de granit, es dediquessin a fer una recopilació d'aquestes paraules i les segellessin. Així, alguna civilització alienígena que les trobés entre les desferres d'un futur apocalíptic miraria amb més bons ulls aquesta nostra espècie capaç del més fi i del més bord.

Començo aquesta sèrie sobre els meus particulars mots-tòtem catalans amb la paraula

RECANÇA

La definició de l'Alcover-Moll és genial i jesuítica:

Sentiment de tristesa per allò que es fa o es deixa de fer, o pel que s'ha fet o deixat de fer

És a dir, per tot. Aquesta definició eleva la recança a una mena de malestar existencial, a una saudade dels catalans.

Però la paraula es guanya definitivament el meu respecte quan llegeixo que el Coromines afirma: "l’origen de tot plegat és incert", "el radical romànic rac- resulta d'un nus de diversos homònims". Per Coromines, el Sam Spade de la lingüística, la incertesa és el principi d'una llarga investigació. La indagació detectivesca sobre l’origen d'aquesta paraula el porta a seguir un fil que relliga el conte més antic de les Mil-i-una nits (on localitza el mot àrab raqîq "de cor tendre o estovat") amb el germànic rak "recollir coses menudes amb un rasclet" fins anar a parar al raque dels mariners cubans "acción de buscar y coger las cosas perdidas en las costas por algún naufragio". Magnífic Coromines! Únic profeta dels mots-tòtem. Com els millors detectius, convoca l'atzar a l’auxili de l’erudició per resoldre el casos més intricats.

La meva aparició preferida d'aquesta paraula és en la poesia de Marià Manent:

Amor voluble com el vent
per què m'omplies de recança?
Ara fugia, ara s'atansa.
Eres en mi o eres absent
amor voluble com el vent?

PD. S'admeten i s'agraeixen suggeriments de paraules.

Lligar a la discoteca

Fa temps que lligar de nit amb una desconeguda em sembla una admirable gesta, una proesa molt per sobre de les meves modestes capacitats. A les discoteques, em moc entre un desig salvatge cap endins i un respecte capellanesc cara enfora. No m'arrisco gens. Per sobre de tot, m'aterra la idea del rebuig. No el rebuig amistós, aquell "no" que respon amb un somriure agraït i afalagat, sinó el rebuig total, el que neix del fàstic de sentir-se una indefensa presa amenaçada per afamats voltors.

Observo les destraleres maniobres dels altres mascles que ballen a prop meu, sempre tan nombrosos i empipadors. Simulen estar concentrats en una música pèssima i reiterativa fins al vòmit. Suen a riuades i reparteixen cops de colze. Molts reben un no de fàstic que els deixa indiferents, mentre d'altres tenen una relativa sort i entomen un no simpàtic amb total incomprensió, com un signe alentador d'una estèril perseverança.

També hi ha qui lliga amb una noia guapa i se l'enduu al catre. La resta ens el mirem amb rabiüda enveja i creixent excitament. No acostuma a transcórrer gaire temps entre els petons amb l'alè de cubata de garrafa i el grapejar-se desvergonyidament. Bravo. Què es deuen haver dit? Quina mena de conversa ràpida, enginyosa i insubstancial ha obrat el miracle? M'imagino aquestes converses, concises i efectives, com petites meravelles literàries, inspirades per una motivació inigualable. No em crec que tot s'expliqui per les collonades que el professor Sebastià Serrano anomena "comunicació no verbal": subtils moviments de cella i de malucs... Encara recordo el venerable catedràtic pel Pati de Lletres empaitant estudiants amb piercings al melic. Pobre Serrano! Feia el mateix efecte que qualsevol vell verd, per molta pàtina pseudocientífica amb què volgués adornar la seva bava de pervertit.

Jo, que sóc dels que lliguen a base de molts cafès, admiro moltíssim els que treuen un bon partit de la nit. Són sincers i van al gra. He suportat massa converses interminables, plenes de cites de llibres que no m'havia llegit, només per acabar fotent un clau més aviat trist, fatigat de tanta innecessària sofisticació. O, pitjor encara, per acabar en una altra amistat no desitjada, col•leccionant cruels records de seduccions fracassades.

Concurs sobre blogs

Us proposem el següent concurs: Identifiqueu a quins blogs pertanyen els següents pastitxos estilístics. Es tracta de blogs bastants coneguts i que porten més d'un any de funcionament.

Qui n'endevini més tindrà un premi garantit. Si algú s'ofen, que respongui en forma de sàtira. La "catosfera" no pot ser una bassa d'oli permanent.

BLOG 1

No hi ha res millor que una escapada a Roma quan està nevada. Molts tès, moltes passejades... A més a les galeries Vitorio Emmanuelle hi han un obert una botiga de disseny japonès. Tinc ganes, però, de tornar chez nous i llegir els 254 blogs que tinc agregats a bloglines. Per cert, podeu veure les fotografies del viatge al meu compte de Flickr (no, no se'm veuen les cames). Us proposo un meme pels vostres blogs: visiteu tots els museus de Barcelona en una sola tarda i sintetitzeu-ne l'experiència en una sola frase, a ser possible que sigui d'algú altre (preferentment d'algú d'El País). Ui, no sé que hi faig encara escrivint (a més, en hores de feina pagades pels vostres impostos).
Qui sou?

BLOG 2

L'OTAN bombardejarà Madrid per provar armes secretes.

Així m'ho ha assegurat un confident meu contactat en una casa de cites (àlies Deepthroat). No puc revelar la font, però això passarà aquest dissabte.El CNI respondrà tirant com antiaeris tots els coets que s'havien d'utilitzar per celebrar la concessió dels Jocs Olímpics. Per cert, una font del COI (àlies COIons) m'ha dit que Madrid va guanyar les votacions, però James Bond, infiltrat com a membre de la delegació de Blair, va treure una pipa i allà es va acabar la reunió. La veritat no és allà fora, és al meu blog. Per cert estic pensant en canviar el fons de la pàgina a groc. Què hi penseu?

BLOG 3

De definició del que és aquest artefacte (o potser no)

Això no és un haiku
és una cosa semblant
però igual de profunda

Amb rostre de... sensibilitat a flor de pell

Haixix o vi?

A part d’una eficaç estratègia de socialització entre adolescents, fumar porros m’ha aportat molt poca cosa. La manca d’ambició s’ha confabulat sovint amb l’haixix per lliurar-me a les misèries del derrotisme panxacontent. Durant anys, en les poquíssimes ocasions en què el meu pensament s’alçava tímidament cap a una idea atractiva, cap al començament d’alguna cosa, he corregut desesperat a encendre’m un canuto per anestesiar-me una estona i esquivar l’insuportable pes de la responsabilitat. La meva escriptura es mantenia pulcrament verge, plena d’esperances que ningú era capaç de criticar ni desmentir. Vivia plàcidament jutjant els companys pel que feien i a mi pel que podia fer. Per als altres, acte; per a mi, potència. I, mentrestant, jo, fart d’un fum espessíssim, em trobava amb els sentits empessigollats, disposats a engolir música o pel•lícules sense límit. Assassinava el temps amb l’atenuant d’un demà imposible.

La meva despreocupació era tal que podia llegir “Els paradisos artificials” de Baudelaire sense entendre’l ni fer-li cas. Encara ara he de confessar que la comparació que fa entre el vi i l’haixix em té confús, indecís.

“El vi exalta la voluntat, el haixix l’anihila. El vi és un suport físic, el haixix és una arma per al suïcidi. El vi fa tornar bo i sociable. El haixix aïlla. L’un és treballador, per dir-ho així, l’altre és essencialment mandrós. ¿Per què caldria, en efecte, treballar, llaurar, escriure, fabricar el que sigui, quan es pot aconseguir el paradís de cop? En fi, el vi és per al poble que treballa i que mereix de beure’n. El haixix pertany a la classe de les joies solitàries; és fet per als miserables ociosos. El vi és útil, produeix resultats fructífers. El haixix és inútil i perillós.”

De civilitzacions

Ambaixades assaltades, banderes cremant, pedrades i morts. El conflicte de les caricatures de Mahoma fa les delícies dels seguidors de Samuel P. Huntington i el seu xoc de civilitzacions. És sobrer escandalitzar-se per l’embogida resposta dels moviments islamistes. De qui res s’espera, res es critica. Només es condemna. El que és realment preocupant d’aquesta història és la reacció d’alguns articulistes i polítics progressistes. D’aquells que comparen el mal gust d'un caricaturista amb la violència d'un fanàtic.

Hi ha qui aprofita tot això per veure-hi actituds islamofòbiques. Excuses de mal pagador per mantenir-se en una inútil i impossible equidistància. Islamofòbia és lluitar contra un mesquita en un barri farcit d’esglésies i temples de Jehovà. O veure els palestins com si fossin indis trets d’un neowestern, les terres dels quals els israelians tenen el dret a colonitzar. Res a veure amb el rebuig il•lustrat contra qualsevol forma de fanatisme religiós.

Sembla que el que s'imposa ara des del pensament políticament correcte és demanar respecte a totes les creences. De fet, l'únic respecte racionalment exigible és el respecte a les persones, no a les seves opinions. Les dones al món islàmic mereixen més respecte, no el profeta Mahoma. És tan senzill que fa pena recordar-ho. Avui mateix, l'arabista Gema Martín Muñoz feia unes declaracions a El País on aquests principis tan bàsics s’esfumaven irremeiablement: "Se trata de un elemento de provocación que falta al respeto de una de las religiones más importantes del mundo."

La simetria culturalista entre el xoc o l’aliança de civilitzacions comença a mostrar la seva llastimosa realitat. Mentrestant, els fanàtics de casa nostra ja es freguen les mans amb aquesta nova onada de respecte a totes les creences. Els catòlics espanyols, aquells que han comparat el matrimoni homosexual amb Auschwitz, comparteixen el menyspreu de la llibertat d'expressió dels seus homòlegs islàmics. Potser en aquests dies fóra bo recordar que Maragall i Carod encara tenen problemes amb la justícia per una innocentíssima corona d'espines.

Gossos

Observo distret una esceneta de carrer al benestant barri del Putxet: el gos d'una dominicana acaba de mossegar la cama d'una pija que també havia sortit a passejar el seu quisso. Les dues estan fent papers com dos accidentats de carretera. La pija li demana els papers de vacunació per assegurar-se de que no agafarà la ràbia. La dominicana li diu que els ha d'anar a buscar a casa en un moment. Que viu a prop. La pija s'extranya de que visqui al seu barri i li pregunta repetidament "¿seguro que vives por aquí?". No sé si està més nerviosa per la mossegada o per assabentar-se que el seu barri ja no és el que era.

Entranyable costumisme barceloní, una d'aquelles estampetes que explicaria amb una llagrimeta un Emili Vilanova o en faria sang un Robert Robert. Per la meva part, elevo l'anècdota a categoria per dir que els gossos no m'agraden gens. Moltes persones davant d'aquesta afirmació és pensen que ets una mala peça. Sembla que per demostrar que ets una persona sensible és obligat acaronar qualsevol bitxo pelut que se't fiqui davant. L'únic animal que m'agrada és el cavall llançat a galop cap a la meta d'una cursa lluint el número al qual he apostat força pasta. És una imatge que uneix l'estètica cinètica més etèria amb el materialisme més groller.

Els gossos, però, els trobo uns paràsits. No és un insult, és la definició científica del seu comportament. A Reykjavík van fer un referèndum als 80 que va prohibir la possessió de gossos a la ciutat. Ja tinc un motiu més per admirar Islàndia. L'altre era una islandesa que no vaig aconseguir convèncer de les virtuts del doggie style.

Només salvo de la crema els gossos pigalls dels cecs i els que rastregen víctimes de terratrèmols. Els que ensumen drogues els trobo uns delators de mala mena.