dilluns, de gener 30, 2006

Captaire Moral - The Movie

Ladies and gentlemen, és un honor presentar-vos la pel·lícula:

"Un dia en la vida d'un captaire moral"



dilluns, de gener 23, 2006

Feminisme pijo

Llegeixo un article a El País titulat "Rebelión en Wall Street" sobre la demanda per discriminació que han interposat un grup de dones contra el Dresdner Bank:
"El proceso legal lanzado el pasado 9 de enero por cinco directivas del Dresdner Bank en Wall Street ante un tribunal de Manhattan [...] cubre a unas 500 mujeres que han sufrido algún tipo de discriminación sexual en la entidad. Piden 1.400 millones de dólares (unos 1.200 millones de euros) en compensación por "la pérdida de ingresos, depresión, estrés y ansiedad" sufridos en su trabajo. En concreto, denuncian que se han topado con un techo de cristal que les impide ascender a puestos ejecutivos más altos."
Analitzem una mica aquests números. 1200 milions a repartir entre 500 dones toquen a quasi 2.4 milions d'euros per persona en concepte de compensació. Aquestes yuppies tindrien el meu respecte si anunciessin que destinarien els diners a ajudar a les dones realment discriminades: mestresses de casa, víctimes de la violència domèstica, mares solteres, obreres del tercer món...

Sostre de cristall? Tres de les demandants són directores i les altres tres són vicepresidentes del banc. On volen ascendir? L'únic escalafó laboral que els falta és ser presidentes del banc i, si jutgem per la lleialtat que han mostrat amb aquesta demanda absurda, massa amunt i tot que han ascendit. Era des dels seus llocs de responsabilitat que haurien d'haver mirat de canviar les coses si percebien signes de discriminació. Hi ha menys dones directives, és cert, però la desproporció s'hereta de les business schools on hi van a estudiar en menor proporció.

Però a més la demanda inclou uns arguments moralistes inacceptables:
"Para nadie es un secreto las juergas que se pegan los brokers con sus clientes en clubes de strip-tease de Nueva York. Jyoti Ruta comenta que una noche fue obligada a dejar una cena de trabajo porque los chicos querían ir a un destape. Kathleen Treglia añade que una compañera fue contratada por su físico, "porque los hombres querían un bombón para sus ojos". Y Maria Rubashkina alega que algún directivo traía prostitutas a la oficina durante el almuerzo."
A la tal Jyoti li diria que no crec que al club de strip-tease hi anessin "a treballar" així que marxant no es va perdre res important. "Kathleen fue contratada por su físico"... descobrint la sopa d'all a canvi de dos quilos o què? Maria Rubashkina diu que algun directiu es feia acompanyar de putes. Què té a veure això amb la discriminació? De què serveix ser directiu si no et pots desfasar una mica? En què et diferencies del conserge?

No s'han de mesclar operacions d’enriquiment personal amb el feminisme autèntic. Les yuppies no necessiten robar bancs d'una manera tan sofisticada. Qui ha de robar bancs i donar els diners a les dones que els necessiten és l'Estat: un robatori organitzat que es coneix com a "política social". Si l'Estat abdica d'aquesta responsabilitat, que ho faci algú altre, però tinc seriosos dubtes de que enriquir encara més unes pijes sigui un avanç pel feminisme. No és més aviat la unió de dos fenòmens típicament ianquis: la correcció política i el forrar-se a cop d'advocats?

dijous, de gener 19, 2006

Wilhelm Reich





La posteritat ha estat malèvolament injusta amb el psicòleg Wilhem Reich. El qui un dia va ser el deixeble predilecte de Freud, va entrar ja en vida en una espiral de rebutjos. Ara es fan pel•lícules sobre Kinsey i la seva "revolució" sexual. Però pensem per un moment que Kinsey va escandalitzar americans. Escandalitzar americans és fàcil. Reich va escandalitzar vienesos, alemanys, noruecs i soviètics de primera fornada (també, és clar, els americans que el van deixar morir en un presó de mala mort a Pennsylvania). Aquesta nòmina d'escandalitzats mereix un cert respecte, demostra un insubornable tremp intel•lectual.

Han contribuït a aquest ostracisme la censura de la psicoanàlisi oficial (Reich va tirar en cara a Freud, amb raó, que fiqués al mateix nivell l'impuls de mort i l'impuls eròtic) i el seu trastocament del últims anys en els quals va començar a construir estranys aparells anomenats "Acumuladors d'Energia Orgasmàtica" (foto).

Tots els qui apreciem un bon polvet tenim molts motius per estar agraïts a Reich. Va ser dels primers a demanar mètodes anticonceptius per a les masses, va dir alt i clar que no hi ha revolució sense alliberament sexual, va defensar l'esclat creatiu que produeix un orgasme (tota la poesia beatnik neix d'un intent de reproduir alguna cosa semblant). Una vegada li van encarregar que adeqüés un gimnás per a ús de les Joventuts Comunistes Alemanyes. Reich va creure que el millor que s'hi podia fer era habilitar una sala amb tots els matalassos del gimnàs perquè els joves camarades es poguessin desfogar i estretir la seva camaraderia. El van expulsar del partit.

Però Reich no és només una relíquia històrica a venerar. Llegim:
"Existeix una gran misèria sexual a Alemanya, com a tots els països capitalistes. Aquesta misèria afecta profundament els joves perquè viuen a casa de sons pares i no poden disposar de casa pròpia. Molts no tenen feina ni diners per subsistir, per això no poden viure amb les persones amb qui voldrien viure, i moltes relacions que serien possibles quan estiguessin mitjanament assegurades les condicions materials, no són possibles senzillament perquè aquestes condicions no ho permeten."
Proposo a la ministra de Vivenda, Sra. Trujillo, que si vol deixar de ser la més impopular del govern faci seu aquest paràgraf de Reich. Cal que canviï el nom del seu "Plan de Vivienda 2005-2008 para Favorecer el Acceso de los Ciudadanos a la vivienda” pel nom "Picaderos pel Poble". Això és el que tots volem. L'acumulador orgasmàtic de Reich tenia pocs metres quadrats però estic segur que era una delícia "d'habitabilitat".

diumenge, de gener 15, 2006

Decorant


Al llarg de la història la figura del literat ha estat comparada amb les coses més estranyes. Pels grecs el poeta era un boig que bavejava versos en ple atac catalèptic. Els romàntics es comparaven amb ocells com l'alosa o el rossinyol, sobrevolant la seva creació, sempre més amunt. Els decadentistes es veien com una mena ionquis d'exotisme, competint per veure qui aconseguia els efectes sonors més peregrins.

Totes aquestes comparacions tenen certa gràcia, però estan indissolublement lligades a l'esperit de l'època que les va engendrar. Cal pensar comparacions que s'adiguin més amb els nostres temps. Les metàfores s'han d'actualitzar de tant en tant per no viure de renda del que han pensat els altres. N'aventuro una de possible.

Per mi un narrador és com un decorador d'interiors. Ha de crear un espai habitable pel seu hoste (el lector), crear ambients on s'hi senti còmode. Hi ha autors, pocs, que creen un ambient amb una sola frase (Shakespeare, que treballava amb decorats tirant a precaris, era el mestre d'això: "'tis bitter cold", "Hark, do you hear the sea?"...). La majoria necessita pàgines i pàgines de pinzellades. Una novel•la seria, sota aquest punt de vista, un enfilall d'estances, una successió d’ambients comunicats per un passadís central. L'estil seria l'art de la continuïtat i la interrupció, guiar un hoste per les diferents habitacions que acabem de decorar, demorant-se el just per produir el màxim efecte.

Quan en una novel•la us trobeu un rebedor desastrat, més val que la deixeu. El que seguirà segurament serà inhòspit. Hi ha llibres inevitables i llibres inhabitables.

divendres, de gener 13, 2006

Rastres de rostres

Amb la meva companya em passa una cosa tràgica. No sé com dir-li, com abordar-ho. Ella, en una època llunyana va ser la millor amiga d'un antic amor meu, un amor desesperat com els meus vint anys. Elles eren amigues molt abans que jo conegués a cap de les dues. La casualitat radica en que les vaig conèixer per vies totalment diferents, sense punt de contacte, i amb una diferència d'anys. Sé que havien estat amigues per una fotografia que em va ensenyar l'antic amor en qüestió. Com a bona femme fatale el seu àlbum de fotografies era un cementiri col•lectiu, tots els cadàvers que havia anat deixant al seu pas (pretendents enfebrats i amigues envejoses) catalogats amb una precisió d'entomòleg. Només em va caldre passar-ne unes quantes pàgines per ser dolorosament conscient que jo acabaria també plastificat dins aquell àlbum, bidimensional, una curiositat més, una vel•leïtat arxivada.

Tot això ja es prou rocambolesc però no és el moll del problema. Les persones que són molt amigues es contagien, imperceptiblement, alguns gestos únics, alguns girs expressius. Sovint elles no se'n adonen, però un observador extern pot detectar la semblança amb una mica d'atenció. I quin millor observador que un amant? Un amant que està acostumat a escrutar aquestes minúcies gestuals per fer-ne dipositaris d'atractiu. El cas és que la meva companya té un gest calcat a un del meu antic amor. El gest en qüestió es difícil de descriure. Es tracta d'un obrir molt els ulls en dir-li alguna cosa singular en una sobresorpresa que ja no és sorpresa en fer-se gest, subratlla la sorpresa alhora que la clausura, un res de nou sota el sol que engoleix el nou i el retorna com a ja conegut.

Qui ha influït a qui? Quina noia va originar aquest gest i va encomanar-lo a l'altra? Prefereixo pensar que la meva companya era la personalitat dominant de l'amistat i l'altra la va copiar. Creure el contrari és terrible i em plantejaria moltes preguntes: radica l'atractiu que sento per ella en aquest gest? En aquest rostre aliè esclatant de sobte en el seu rostre? M'estic follant el meu passat?

dimecres, de gener 11, 2006

Basquitis

Parlar d'aquest fenomen quan està en plena decadència potser és una mica abusiu. Per "basquitis" em refereixo a l’emmirallament que certs sectors de l'esquerra catalana senten envers el moviment abertzale basc. Emmirallament, o més aviat, mesmerització completa.

Aquest síndrome sol anar acompanyat d'una mimesi estètica paral•lela: aquell jersei de la iaia amb una cremallera més gran que la de Montserrat, aquell rapat arrasador on només sobreviu la cueta.

Fenomen en decadència però que encara dóna cops de cua. Ahir mateix vaig coincidir en un sopar amb una noia d'aquesta corda. Enmig del sopar va treure emocionada una diari amb la fotografia d'un etarra detingut. Va dir: "No em digueu que no és sexy, amb aquestes manilles...". Va fer la transició del discurs sexual al polític amb la facilitat d'un filòsof francès: "Aquesta gent són herois. Fan allò que nosaltres no tenim collons de fer."

Els seus comentaris van caure, sense pena ni glòria, sobre el coixí teixit per les converses creuades. En aquests sopars col•lectius el brunzit de confusió forma un tap a les orelles que obtura tota possibilitat dialèctica.

Va arribar l'hora dels postres i jo m'anava a fer unes ratlletes quan las vasquitonómana em va espetegar:

- On vas prenent aquesta merda? No veus que és molt xungo!

La safata estava servida. La guillotina esmolada. Només faltava el cap.

- Prenent això només em mato a mi. Els teus "herois" maten als altres.

Per fi, moment únic en la nit, es va fer el silenci. Silenci trencat només per la meva esnifada a mode de cop de porta. Que una radicalilla em vingui amb escarafalls moralistes sobre les drogues em toca la moral. Només demostra que la basquitis és un fenomen tan típicament català que fins i tot l'adopten tietes en potència.

diumenge, de gener 08, 2006

Santoral

Els blogs són un fenomen recent, però la literatura personal no. Hi ha un seguit d’individus que han canviat el que significa començar una frase pel pronom "JO".

Són els candidats que proposaríem per a una immediata beatificació i entrada en el Sancta Sanctorum Blogger, acompanyats de les frases de la seva candidatura:

MONTAIGNE:
"Cada persona conté la forma entera de la condició humana"
GERMANS GONCOURT:
"Cal representar la humanitat fluctuant en la seva veritat momentània"
PLA:
"Veig el món en forma d’article"
SAGARRA:
"Les nits de Barcelona! Qui diu les nits, diu els capvespres i les matinades, l’hora del te, de l’aperitiu, del sopar, del cafè, del puro, de la copa, de l’altra copa i de l’altra copa fins a les que siguin, fins al segon i al tercer jo."
Si voleu dirigir-los una pregària, podeu fer servir aquesta fotografia com a estampeta. Mostra a dos dels nostres sants en un estat beatífic, capturats en un moment de profunda concentració i recolliment.

Tags:

dissabte, de gener 07, 2006

Quin parell!


El llibre La bona sort de Fernando Trías de Bes i Àlex Rovira és un dels opuscles més lamentables que m’han caigut a les mans (anava al lavabo i ja va ser mala pata que el primer llibre que trobés a mà fos aquest). Després de llegir unes pàgines he hagut de reprimir-me per no tirar-lo aigua avall. Aquest llibre o, millor dit, aquest relligat de fulls s’ha traduït a moltes llengües i ha venut no sé quants exemplars. Alguns fins i tot el presenten com un èxit editorial de la literatura catalana. El fet que els autors presumeixin d’haver-lo escrit en només 8 hores ja hauria de ficar en guàrdia a qualsevol persona amb dos dits de front, però analitzem una mica les seves glorioses tesis.

El narrador, d’orígens humils, explica la història de la seva vida a un company d’infantesa dient:
—Como recordarás, mis padres eran pobres, más pobres que los tuyos cuando vivíais en el barrio. Mis orígenes son más que humildes, lo sabes bien, son precarios. [...] Como también sabes, no pude ir al colegio, así que estudié en la universidad de la vida. Empecé a trabajar con diez años [...] Empecé lavando coches. Después trabajé en un hotel, de botones. Más tarde subí de categoría y trabajé como portero de varios hoteles de cinco estrellas... Hasta que a los veintidós años me di cuenta de que yo podía tener suerte, si me lo proponía.
Des del moment d’aquesta profunda il•luminació el narrador comença a construir un imperi empresarial del no-res. Per explicar el secret del seu èxit relata una faula de cavallers i bruixots (una empanada de Dungeons&Dragons) acompanyada de les Regles de la Bona Sort. Veiem algunes d’aquestes regles:
* Si ahora no tienes Buena Suerte tal vez sea porque las circunstancias son las de siempre. Para que la Buena Suerte llegue, es conveniente crear nuevas circunstancias.

*A los que sólo creen en el azar, crear circunstancias les resulta absurdo. A los que se dedican a crear circunstancias, el azar no les preocupa.

*Crear Buena Suerte es preparar las circunstancias a la oportunidad. Pero la oportunidad no es cuestión de suerte o azar: ¡siempre está ahí! ...por tanto:
Crear Buena Suerte únicamente consiste en... ¡crear circunstancias!
Com és que sempre diuen que la sort no existeix, sinó que la crea un mateix, precisament aquells qui han estat més privilegiats per circumstàncies del tot atzaroses? Un home que duu el cognom Trías de Bes, que només de pronunciar-lo fa un dring de diners, diu que l’atzar no existeix? Ell i l’altre coautor no han estudiat precisament a la Universitat de la Vida, sinó que són llicenciats en Administració i Direcció d'empreses i MBA per ESADE i treballen com a assessors d’executius i directius. Està clar que a ESADE pot estudiar-hi tothom que s’ho proposi de debò. Un esforç de voluntat i PAM!, ja ets a dins. Jo em pregunto si el Sr. Trías de Bes hagués nascut al Sudan i es digués Trías de Unga-Unga, seguiria mantenint aquestes regles absurdes? Diria als seus famèlics companys de tribu: "El problema és que no us creeu les circumstàncies apropiades. Per això no prospereu. Us ho heu de currar, paios. Podeu tenir sort si us ho proposeu."?

No cal anar tan lluny com al Tercer Món per desmuntar aquests arguments puerils. Dir que l’atzar no és un factor que mereixi consideració és una tonteria sobirana. Començant per la gran ruleta inicial que determina el lloc on naixem i el nostre entorn immediat i seguint per mil detalls quotidians, l’atzar és un factor de primer ordre, terrible, en les nostres vides... i ja pots ficar tota la cara de determinació que vulguis que això no ho canviaràs. Aquestes tesis de l’estil "curra't-ho i prosperaràs" només serien vàlides en una meritocràcia perfecta, que tots sabem que no existeix perquè suposaria abolir, entre altres coses, l’estimada ESADE del Sr. Trías de Bes. Aquest llibre no només és dolent (llavors no me’n ocuparia), sinó que justifica l'status quo com pocs d’altres. És un llibre escrit with a voice full of money que deia Scott Fitzgerald.

dijous, de gener 05, 2006

Tics bloggers

Tot i que el nostre blog és recent, fa temps que ens mirem amb atenció el fenomen dels blogs des de la barrera. N’hi ha de totes menes, és clar. Però hem detectat uns quants tics estilístics bastant difosos que hauríem d’anar pensant en eradicar entre tots:

* Dir que quan queden 2 o 3 col·legues ha tingut lloc una trobada de bloggers.
* Utilitzar la paraula blogoesfera.
* Publicar llistes de llibres per llegir. A qui interessa? Quan te l’hagis llegit, si tens alguna cosa a dir-hi, fes-ho.
* Ficar la cançó que s’està escoltant mentre s’escriu. Això és fictici la majoria de vegades. Una cançó dura 3 o 4 minuts. Escriviu les entrades en 3 minuts? O repetiu la mateixa cançó matxaconament en una forma d’inspiració massoca?
* Una altra mania insuportable és escriure esquitxant el text d'una densitat de links infernal. El link es va inventar per remetre a alguna cosa important. No pot ser que tot sigui important, pel simple fet que llavors deixa de ser-ho.
* Escriure amb ratllades.
* La més irritant és, sens dubte, la crisi del blogger. Fa vergonya aliena llegir coses com:
"No sé per què encara esteu aquí?"

"Ara que tothom té ja un bloc jo volia ser un dels primers escriptors catalans que tinguessin un wiki."

"50 visites diàries no poden estar equivocades."

"Per què em llegiu?"
Cap presentador de TV entra en crisi en directe i pregunta: "per què em veieu?" Ni cap columnista de diari insulta la intel·ligència dels seus lectors amb frases d'aquesta estofa. La pròpia facilitat de publicar en un blog fa caure alguns en aquestes trampes exhibicionistes. Sembla que està de moda entrar en crisi, amenaçar de tancar el blog en successives entrades, esperar a rebre comentaris de l'estil "noooooo, si us plau, no ho facis!", escriure una mica més, tornar a amenaçar... El dia que no vulgueu escriure més xapeu la boca i punt. No cal fer-ne un drama per entregues. La, ejem, "blogoesfera" seguirà rodant sense vosaltres.

Carpe Diem, dius? Som-hi...

El tòpic del carpe diem és una d’aquelles formulacions que ja neixen amb vocació de figurar en una antologia de citacions. Quan Horaci va escriure CARPE DIEM QVAM MINIMVM CREDVLA POSTERO ("atrapa el dia sense creure massa en el demà") ja deuria ser conscient de que s’estava lluint, deuria sentir-se com el compositor pop que sap que legions d’adolescents s’entusiasmaran amb la vacuïtat mel•líflua que acaba de parir. És un d’aquests pensaments que jo anomenaria decoratius, que queden bé en una dedicatòria d’un llibre amb moltes fotos o a l’escorça d’un arbre gravat per algun cursi. Però no oblidem que decorar ve de decorum "allò que convé". Tota decoració amaga alguna cosa que no convé que es vegi.

Allò que amaga aquest lloc comú és que els humans no estem fets per viure al dia. Si per alguna cosa ens caracteritzem, al contrari, és per tenir memòria i per fer projectes. Al dia viuen les bèsties. Si fóssim rigorosos seguidors d’aquesta filosofia, el primer que faríem en llevar-nos és trucar a la feina i engegar a tots a la merda. Per què currar per un demà boirós? Ningú viu al dia, ni tan sols aquells qui t’escupen a la cara aquest tòpic (normalment per retreure’t alguna preocupació, algun capficament seriós). Si qui em ve amb la cantarella del carpe diem és una noia, m’haig de mossegar la llengua per no dir-li: "D'acord aprofitem el dia, vinga anem a follar ipso facto".

Algú va rebatre aquest tòpic millor que jo i molts pocs anys després d'Horaci. Parlo de Marc Valeri Marcial. L’epigramista llatí de Calatayud la va encertar de ple quan va escriure:
"Viure avui seria ja viure massa tard. El més savi, Pòstum, es viure ahir"
Si no estem reconciliats amb el nostre passat, difícilment fruirem del present. Cal viure còmodes amb l’ahir, còmodes amb el demà, per poder començar a pensar en una cosa tan díficil com gaudir avui.

dimecres, de gener 04, 2006

Simetria?

Per què ens atreu un rostre bonic? Per la seva simetria. El fet de que un ull estigui exactament on esperes que estigui en funció de l’altre ull té alguna cosa de sinistre. Ens inquieta la simetria perquè no existeix en les nostres vides. Res no està allà on esperes que estigui, ni és anticipable. Per què hauria de ser-ho un rostre? Amb quin dret? Un rostre simètric en desperta el desig de desencaixar-lo, de fer-lo humà mitjançant el plor o el gemec, de trencar el seu insuportable eix de simetria mitjançant el desequilibri passional. L'impuls bàsic del sexe té un cert punt d’imperialisme dels cossos.

La rialla és un succedani del gemec. Ens agrada fer riure una noia bonica perquè així es trenca per uns instants la seva inadmisible simetria. "Què maca estàs quan plores!" no és, només, una frase de melodrama. No tenim un pitagòric anhel de simetria. Al contrari, ens agrada desfer, undo en un sentit sexual, la tirania simètrica del bell.

Un impuls semblant provoquen les obres d’art massa perfectes. Puc entendre l'iconoclasta que en un rampell, obsedit per la seva petitesa enfront de l’obra, apunyala una pintura. Si ho fa per motius polítics o algun altre saltejat de reivindicacions només em desperta menyspreu. La citació també és una forma d’apunyalament textual del pare massa perfecte. Particularment, a mi el que m’agrada és tocar les estàtues als museus, no escantonar-les. Però l'impuls és el mateix. La mateixa mà avançant tremolosa mirant de trencar-ne l'aura.

dilluns, de gener 02, 2006

L'infern és ple de bones intencions


Superat un infernal cap d’any on he pogut apreciar una vegada més la facilitat amb què els humans ens precipitem a plom dins el pou de l’atavisme, és moment de passar comptes (metàfora que demostra el Senyor Esteve mental que tots duem a dins). Les bones intencions de principi d’any em desperten la mateixa compassió que un exèrcit destinat a l’aniquilació. Veure-les desfilar pel nostre cap, lluents, engalanades, llampants, moments abans d’encastar-se contra un mur de realitat és entendridor.

El problema de la ment humana és la confusió de poders. El legislatiu, executiu i judicial estan promíscuament mesclats. Nosaltres mateixos ens imposem un deure i nosaltres mateixos en jutgem l’aplicació, i d’aquest esquema no pot sortir-ne res de bo. Les pròrrogues eternes, la negociació mesquina, els pactes de sotamà, l’auto-xantatge són els mecanismes mentals a que tots som proclius. Encara no ha arribat el Montesquieu de la ment humana.

És partint d’aquesta confusió que no suporto les descripcions rígides de la ment. Freud, a qui cal reconèixer algunes aportacions, va caure en el tòpic trinitari més quequejant en intentar descriure-la. Ell, Jo, Superjo? Per favor. La tradició grecollatina té una lamentable fixació en compartimentar la realitat en tres parts: des dels tres actes de la tragèdia i les tres persones de Déu als tres estrats de Freud o les tres fases de l’orgasme de Reich. Fins i tot l’infern ha estat organitzat en tres sales.

Cal partir d’una confusió primordial. I després, posats a buscar metàfores pel funcionament de la ment, jo proposo la d’un macrocentre de poder corrupte: amb nombrosos grups de pressió, lleis arbitràries acompanyades de prolegòmens raonables i ennoblidors, manifestacions i disturbis que esclaten i s’extingeixen amb virulència, faccions oposades que pacten, aliats que s’apunyalen, estranys companys de llit, glissements electorals, impugnacions, cops d’estat, revolucions... i tot enmig d’una cridòria de veus, a vegades polifònica, a vegades discordant.