dilluns, de maig 08, 2006

Amor lliure

Passejo amunt i avall de casa meva amb un interrogant obsessiu. M'encenc un cigarret rere l'altre, endreço paperots i comprovo compulsivament que els fogons de la cuina estiguin correctament apagats. No és cap cabòria intel·lectual el que em destarota. No estic trasbalsat perquè algú m’hagi engaltat que “en front del pensament racional, hem d’apostar per un pensament discontinu, intermitent”. És que el pensament funciona com les pampallugues d’un semàfor? A aquestes alçades, quan algú m’escup que parlar sobre la influència del capital financer és pur antisemitisme, no m’enervo més enllà del que dura la conversa. El que veritablement em rosega l’ànima en aquesta nit d’insomni és intentar esbrinar quin és l’abast i el significat del que ella i jo entenem per “amor lliure”.

Truquen per telèfon i no l’agafo. M’agrada pensar que estic frustrant el desig de qui vol parlar amb mi. D’això tracta el joc de l’amor, de fer-se pregar sense cremar l’interès de l’altre. És per això que l’amor lliure pot ser una interessant manera de jugar fort. No cal haver estudiat antropologia per intuir que la monogàmia és un mite necessari per a l’organització social, però perfectament inútil per a la contenció del desig de fornicar amb qui no toca, de tastar cossos nous, d’emocionar-se amb carícies inesperades.

Busco les fotografies de les primeres setmanes i em commou veure uns somriures tan innocents. Recordo que el tema ja va sortir a la segona cita. El tractàvem políticament, com l’expressió d’un radicalisme conseqüent en la vida quotidiana. La gelosia no és amor, sinó ànsies de possessió. Les relacions convencionals són gàbies patriarcals, reflexos repugnants de les relacions de dominació capitalista. En aquella ocasió, només vaig gosar suggerir que tot plegat podia tenir un toc frívol. Interessar-se tant en el cos com a ens copulant, i no com a ens famèlic, no deixava de ser una forma més del tan vilipendiat eurocentrisme. Anava errat. El frívol era jo, que reduïa les múltiples formes d’opressió a un economicisme curt de mires. D’acord, amor lliure. Cap problema.

Remeno entre els llibres. Tinc l’esperança de trobar-hi una alguna espurna de saviesa literària que em permeti eixamplar els estrets cercles per on transita la meva obsessió. Trobo una sentència planiana: “L'amor lliure és una manera infantil, aparentment desvergonyida, de parlar de l'amor inexistent”. L’amor lliure com un fals amor infantil. L’erotisme adult sempre ha inclòs tàcitament la possibilitat de ser infidel. La insinceritat és un valor social de gran tradició, un fonament civilitzador que només quatre grenyuts adamistes són capaços de menysprear. No em convenç. No em convé pensar que m’estic deixant la pell en un “amor inexistent”. Segueixo buscant i tinc la mala sort de topar amb l’obscè sadisme de Pere Rovira: “L’enamorament, que és la fase més exaltada i més fràgil de l’amor, troba en la mutilació gustosa de la llibertat una de les proves decisives”.

Mentre em poso el pijama i preparo el despertador, intento recordar els arguments abrandats amb què defensava l’amor lliure davant l’escàndol d’amics, familiars i coneguts. És una bona manera d’allargar la passió, d’aprendre a estimar en el respecte, de poder anar a la discoteca i flirtejar amb qualsevol dansaire de melic descobert. De no començar mai la resta de la teva vida. L’amor lliure és fantàstic. És com viure en un plebiscit sentimental de convocatòria diària. Puc escollir la companyia que més em plagui a cada moment. Sóc molt afortunat. Tinc la millor mena de relació possible. Apago el llum, començo a tocar-me i tremolo quan penso que, en el plebiscit d’aquesta nit, ella dorm amb l’altre calçasses.

Amor lliure.mp3

1 comentari:

magarrufa ha dit...

Em trec el barret que no porto.