divendres, de març 10, 2006

Maneres de tallar

En l’amor, com en tot, els finals són decisius, importantíssims. Cal saber deixar algú i ser deixat. Hi ha qui pensa que no hi ha manera elegant de guillotinar una relació, que tota relació ha de tenir un final immerescut, de desencís. Potser sí. També és cert que hi pot haver finals pitjors que altres. Em venen esgarrifances quan penso en aquests analfabets sentimentals que tallen per SMS. Desgraciats.

És realment penós quan, per atzar i necessitat, topes amb una idiota qualsevol, infectada de mala literatura i cinema de plàstic. Algú que no respecta les narratives de les relacions perquè no té models argumentals per orientar-se més enllà de Dan Brown. Hi topes i t’hi enamores irremeiablement, encara que sigui un ésser desmemoriat i obtús. O precisament per això. Posats a idiotitzar-se en l’enamorament, potser és millor deixar-se endur per algú que no pateixi per l’ensucrat ridícul de l’enamorament primerenc. El temps passa i tot agafa un confortable aire de viatge en creuer. Poques novetats i pocs maldecaps. Al cap d’uns anys, però, et trobes amb un final sobtat i definitiu. L’altra necessita una nova joguina. No n’hi ha prou amb anar a Ikea cada dos anys per redecorar la pròpia vida.

De cop i volta, s’engega un ventilador de merda que apunta directament a la teva cara: “sé que t’estimo, però no sé si estic enamorada de tu”, “som diferents”, “em talles les ales”, “és cosa meva, no teva”. Aquesta mena de ronya sentimental, escampada impúdicament i amb salvatgeria, només la pot dir algú que ignora que aquesta vida és per ser viscuda en el record. Si es vol deixar córrer una història, tant se val per què, un s’ha d’esforçar a no tacar-la amb un final indigne. Calen plors, discursos recargolats i una lenta agonia plena d’indecisions. Cal un patiment perllongat i sense final aparent. Cal convocar tots els fantasmes, totes les pors, totes les traïcions. Cal, sobretot, no pensar que un ha perdut el temps amb una perfecta imbècil, sinó amb una abominable pèrfida. Afortunats els qui són víctimes de perversions literàries i no de l’estultícia d’un anunci de mobles.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Confesso que he tallat per SMS. No li recomano a ningú.