dijous, de març 02, 2006

La ruleta francesa


Temps enrere ja havíem comentat una rotunda obvietat: sovint internet ens fa passejar per viaranys molt allunyats del centre dels propis interessos. Darrerament, m'he vist atrapat per una sensacional estupidesa: la ruleta francesa. De l'escepticisme inicial, vaig passar com un llamp al vertigen d'apostes minúscules i exitoses, el pitjor que li pot passar a un principiant. Comença la roda del vici i l'autoengany. Puges les apostes, la sort no t'abandona i embogeixes. El súmmum de l'alienació arriba quan un es creu capaç de domesticar l'atzar a base d'estratègies esotèriques o, pitjor encara, quan un es creu tocat per una intuïció eficaç.

Pots imaginar-te, per uns moments, que has trobat la teva veritable vocació. Que has començat una nova vida. Notes una veu que et diu veritats de dins i fora de la ruleta. Negre, segona columna. Deixa estar la teva monòtona feina de proletari de la cultura. No et paguen malament, però et tracten d'imbècil. Vermella, parells. Deixa estar les pretensions d'escriure. No hi ha res més intel·ligent que ser un bon lector que no necessita guanyar-se la vida, tenir prou diners per passar-se el dia bevent vermuts i llegint sota la parra d'una masia a la Toscana. Merda, toca el zero i la banca s'emporta la meitat. Deixa-ho estar tot. Aposta cinquanta euros a la vermella, cluca els ulls i crida com un boig perquè l'has tornada a encertar. No saps fallar. Ni que vulguis. Combina dues columnes, números imparells i uns pocs euros al número quinze. Surt el teu número. Sí, és el quinze. Estàs forrat. Estàs eufòric. Per què turmentar-se amb una feina mediocre? Per què intentar escriure? Per què amoïnar-se amb la parella? Per què fer altra cosa que no sigui escoltar la clarividència de la meva veu interior, aquesta veu estranya que mai se m'apareix quan intento fer un sonet?

Tot això s'ha acabat. M'han calgut unes quants fiascos per tornar a freqüentar, més desmenjat que mai, els habituals blogs i diaris digitals. La meva veu m'ha abandonat, no sé si per sempre, però en amarg record m'ha deixat una ferida al cervell que cap mala consciència ni cap discurs racional és capaç d'esborrar. M'ha quedat el dubte d'una altra vida, d'un cop de sort únic i alliberador. Tots els estalvis al dotze i començar a viure d'una puta vegada. Que surti el dotze, per l'amor de Déu, que juro que l'he sentit.

3 comentaris:

magarrufa ha dit...

Tres coses:
-Es pot viure fora d’una roda o altra d’enguany o autoengany?
-Com bé demostres, escriure és també plantejar dubtes sobre la vida o una altra vida.
-No se t’acut pensar que la teva intuïció eficaç aplicada a la combinatòria del Verb podria (re)crear el món de bell nou?

Genís ha dit...

Certament costa d'imaginar-se la vida fora de l'autoengany. Potser alguns científics els costa suportar aquesta idea i hi lluiten a consciència. No com jo, que molts cops sucumbeixo a la sensualitat d'un efecte de veritat, més que no pas a la veritat en tota la seva rudesa.

Lamentablement, la meva intuïció aplicada a l'escriptura no dóna per gaire, sobretot no per recrear cap món. Concretament ara per ara dóna el que es pot llegir en aquesta pàgina sota la meva signatura.

magarrufa ha dit...

(a) Ara que ho dius no sé a què és pitjor o millor sucumbir.
(b) Home de poca fe!