dilluns, de març 20, 2006

Des del botellón

Recollim la petició feta per Subal i intentarem explicar-nos què coi va passar al macrobotellón.

La lectura fàcil i convencionalment progre seria dir alguna cosa en la línia que a França els joves protesten pels seus drets laborals, aquí pel dret a emborratxar-se. Però, tal vegada no és més avantguardista la nostra protesta? Al segle XXI és el de les spontaneous mobs, multituds que sorgeixen del no-res convocades per les noves tecnologies. La majoria no tenen un propòsit clar. L'individu encauat del segle XXI no necessita un motiu per reunir-se amb d'altres individus. El simple fet d'estar junts és ja prou motiu. Calor humana. Sentir-se massa absurda. Quan, al damunt, es dóna una causa política de pes es produeixen fenòmens tan curiosos com les concentracions davant les seus del PP del 2004. El factor impredictible que necessita una multitud absurda del segle XXI per convertir-se en absurdament política va ser en aquesta ocasió el rebot general contra l'ordenança municipal.

La nostra presència a la moguda va ser realment espontània. Anàvem a prendre alguna cosa a una cockteleria i vam anar a petar enmig del merder. Vam arribar en plena càrrega policial. La majoria de gent que hi havia per allà no eren radicals antisistema organitzats, eren borratxos desorganitzats, però l'efecte era el mateix. Ampolles volant, tirs de goma, pluja de lleixiu cortesia dels veïns, guiris flipant i sortint dels bars per fer fotos, com aquestes posant davant d’una barricada incendiada. Tan contentes de ser en una cosa emocionant. No és tan frívol com sembla. Molts del qui hi érem allà sentíem alguna cosa semblant. L'espectador de notícies del nostre temps desitja secretament venjar-se del bombardeig d'informació i, per una vegada, esdevenir protagonista de la notícia. El més trist és que hagin de documentar aquest protagonisme amb el seu somriure de bledes assolellades. La reacció d'aquestes protagonistes fugaces no deixa d’entrar dins la lògica dels mitjans: sense espectadors no són res.

No sabem qui va llançar la primera pedra, però el sarau era de categoria. Tot i així, cal reconèixer que, en un principi, el perill del macrobotellón s’assemblava al d’un corre-focs. Qui s’apropa massa, es crema, mentre que els espectadors morbosos i prudents poden gaudir d’un gran espectacle sense témer altra cosa que no sigui la pura mala sort. En l’excitament general de les fogueres i el so de l’ampolles trencades, un podia flirtejar amb estrangeres amb més comoditat que al mig de la pista de l’Apolo. “We are so wild, you know, here in Barcelona...” El perill ens excitava com goriles. Les noies tenien els colors pujats i la llum de les flames idealitzava les siluetes. Una bala de goma, rebotint contra una rossa, va retornar-nos al pragmatisme. Era l’hora de fotre el camp. Massa a prop.

Genís i Xz
Entrades Relacionades:
La lluita pel carrer
Skaters i putes
De què riuen?

1 comentari:

subal ha dit...

moltes mercès. Molt il.lustratiu.