dimarts, de gener 17, 2006

Victòria pòstuma





Fa tres mesos que estudio alemany i amb prou feines sóc capaç de fer l'indi amb algú carregat de paciència i bons sentiments. L'alemany m’és una llengua atractiva, encara que quan un s’hi endinsa té la desesperant sensació d’intentar creuar un oceà. Un gran repte amb fracàs quasi garantit.

No fa gaire vaig conèixer una estudiant de filologia alemanya, una berlinesa d’extrema esquerra que es trobava a Barcelona engreixant l'exèrcit Erasmus de la ciutat. Mentre li contava que havia començat a estudiar alemany, la seva cara delatava una certa incredulitat i nerviosisme. Vaig haver d'insistir una bona estona fins que li vaig fer explicar perquè li podia sorprendre que algú d'aquí estudiés la llengua del país més ric i poblat d'Europa. Resulta que, segons ella, molt per sobre de la seva tradició cultural, la llengua alemanya se significava per ser "la llengua dels nazis", ja que “tots els alemanys van ser còmplices”. Els 150.000 socialistes i comunistes alemanys que van morir a mans del règim hitlerià quedaven relegats al més profund dels oblits.

Fins no fa gaire, em pensava que aquesta injusta relació era un pensament infantil, una d’aquelles inevitables conseqüències d’haver-se empassat massa pel•lícules de la Segona Guerra Mundial. Creia que això només es podia dir en la intimitat i la borratxera, com una d’aquelles bajanades que tothom pensa i tothom sap que no es poden dir seriosament. Anava errat. El febrer passat hi va haver una agra polèmica a Israel, quan un important nombre de diputats i ministres es van oposar a que el president alemany Horst Köhler parlés en la seva llengua davant el Parlament israelià perquè era "la llengua dels nazis".

L’apropiació política d'una llengua és una perillosa barabaritat sense fonaments racionals. S'haurien de sentir malament els qui parlen castellà, portuguès o anglès, llengües de països perpetradors de genocidi? És que no era l'alemany la llengua de tantes i tantes víctimes, jueves o no? Afirmar solemnement que escoltar alemany et recorda una llengua de botxins pot semblar propi d’algú amb molta sensibilitat, però l’únic que s’està fent és certificar un victòria pòstuma de Hitler, erigint-lo com a màxim representant dels alemanys i la seva cultura pels segles dels segles.

4 comentaris:

tonibanez ha dit...

I el català, collons, era la llengua dels Almogàvers i d'en Serrallonga, no et fot. Prendre la part pel tot és una burda fal·lacia reduccionista o generalitzadora totalment inadmissible.

dErsu_ ha dit...

I el francés, et deixes el francés. Clar que, si ens posem així, acabarem parlant en ... en ... en ... en res, total, pel que s'ha de dir.

ferrancab ha dit...

Estic d'acord amb el que dius, per suposat. De totes maneres, és interessant llegir "Culpa organitzada" de Hannah Arendt per entendre perquè es diu que "tots eren còmplices". No és que ho fóssin per pròpia voluntat (cosa que per mi ja desvirtua definitivament l'afirmació) sinó que l'entramat ideat per Himmler incloia la totalitat de la població.
Salutacions

irichc ha dit...

Anem una mica més enllà: cap llengua no representa ningú tret d'aquell qui la parla.