dijous, de gener 12, 2006

Rèquiem pels pagesos europeus


Tot pensament purament ideològic necessita alguns enemics fantasiosos a qui atribuir l'eterna imperfecció de la societat on vivim, especialment si aquest pensament és el far amb què es guien els governants. En el cas dels pensadors neoliberals, aquest cap de turc és la pagesia europea. Els pagesos dels països occidentals són acusats de ser els veritables responsables de la fam al món. Personatges tan odiosos com Xavier Sala-Martín afirmen que els països pobres no es poden desenvolupar per culpa de la resitència dels pagesos europeus a deixar-se esclafar per les lleis d'un mercat desregularitzat.

Els agricultors europeus només surten a les notícies quan exerceixen una certa violència, ja sigui tallant carreteres o abocant tomàquets al mig d’una plaça. Pateixen una constant criminalització. Quan els columnistes reproven els seus presumptes privilegis, s’obliden d’aquells que s’enduen el tros més gran dels pastís: els intermediaris. Aquests serien els únics beneficiaris, d’aquí i d’allà, de la supressió de les ajudes i dels aranzels.

Més enllà dels arguments, els atacs als camperols encaixen molt bé en un atàvic menyspreu des de les capes benestants de la ciutat. Sé de què parlo. Sóc un urbanita de cap a peus, d’aquells que es maregen amb la pudor del camp i li xiulen les orelles amb els dialectes rurals. Voltaire és un excel·lent exemple d’aquesta irrespectuosa relació. Ell els anomena “salvatges rurals europeus” i els defineix amb un odi fora mida:

“rústecs que viuen a les seves cabanes amb les seves femelles i altres animals diversos [...], que parlen una xerrameca que no s’entén a les ciutats, ja que tenen poques idees, i en conseqüència, poques expressions. Hi ha salvatges d’aquests per tot Europa i cal reconèixer que els indis del Canadà i els cafres africans que acostumem a qualificar de salvatges són infinitament superiors als nostres.”

El mesquí atac cap a aquells que intenten viure de la terra té una indubtable eficàcia. És obvi que cap govern es permetrà la temeritat de quedar-se sense la pròpia producció agrícola, indefens davant d'una crisi natural o de política internacional. La majoria de receptes neoliberals ja s'apliquen, així que aquesta radical mesura queda com a boc expiatori per explicar-se com és possible que, allunyada l’amenaça comunista, encara no visquem en un món ideal. En un món ideal, no ho dubteu, els camacos anirem al camp com qui va a un pessebre vivent, alternant el turisme rural amb uns acollonants camps de golf. Bon cop de swing!

1 comentari:

Anònim ha dit...

Tens raos, tristament els paraules de Voltaire son massa actuals. També semblen molt a alguns comentaris avui en frança sobre els veins "des banlieues" ..

pierre