diumenge, de gener 22, 2006

Fondue al tramvia

Escric des de Zuric, la capital econòmica i cultural de Suïssa. Tothom que hagi vist “El tercer home” recorda la sagnant comparació que formula el personatge interpretat per Orson Welles:
"A Italia, en trenta anys de dominació dels Borgia, hi va haver guerres, sang i mort, però van sorgir Michelangelo, Leonardo da Vinci i el Renaixement. A Suïssa, hi va haver amor i fraternitat, 500 anys de democràcia i pau i... què van produir? El rellotge de cu-cut."
Llàstima que sigui una frase plena de falsedats i inexactituds. De fet, el rellotge de cu-cut és un invent alemany, no suís. I la mítica democràcia suïssa és un recurs retòric tan buit com universal. Quan es vol parlar d’un petit país que gaudeix d’estabilitat i democràcia se l’associa elogiosament amb el país helvètic. D’aquesta manera, Costa-Rica és “la Suïssa de Centreamèrica”, igual que en altres temps Uruguay era la Suïssa de Sud-amèrica o Etiòpia, la d’Àfrica... És menys conegut, però, que a Suïssa el dret a vot de les dones no es va garantir en tots els cantons fins a l’any 1971. Meravelles del federalisme comarcal.

Posats a fer comparacions, la democràcia suïssa té molt a veure amb l'antiga Atenes. És una democràcia esclavista on et pots trobar fills d’estrangers que han nascut allà i han assolit l’edat adulta, però que encara no se’ls reconeix la ciutadania. Tot un model per a l’Europa-fortalesa que s’està construint sense cap pudor cap als drets humans més elementals.

La foscor d’una democràcia racista com la suïssa és difícilment apreciable per al turista. El país alpí es projecta cap al món irradiant una dolça simpatia. És un pessebre impol•lut regit per un despietat “civisme”. En Pla trobava emprenyador el fet que se't podia caure la cartera i trobar-la el dia següent al mateix lloc. Mentre camino encuriosit per carrers saturats de botigues de luxe, topo amb un tramvia de l’ajuntament llogat per quatre executius ociosos que hi mengen fondue. No costa imaginar-se que a la ciutat de Zuric els captaires morals són una respectable minoria, corsecats per uns privilegis que poden mostrar amb una obscenitat sense límits. Amb tanta opulència, és fàcil sentir una basarda semblant a la de caminar per les seves monstruoses muntanyes.

2 comentaris:

Mikel ha dit...

Aquest estiu vaig estar a Basel i la veritat els que els tramvies cardan força por , no hi ha res senyalitzat i tothom pasa per alla on vol.

albert ha dit...

Aixo em recorda vagament el meu pais, Andorra. Aqui de captaires morals en tenim bastants.