dimecres, de gener 04, 2006

El futur de l'Ateneu

Fa uns mesos que jo i l’XZ ens vam fer socis de l'Ateneu Barcelonès. Ni els descomptes per als cursos de l'Escola d'Humanitats, ni l'accés a la seva magnífica biblioteca van pesar gaire en la meva decisió. Els cursos d’aquesta escola per a aspirants a escriptor porten títols tan tristos i cacofònics com ara “Per què són bones les bones novel•les?”. Pel que fa als llibres, em reconec com un pervertit fetitxista que necessita comprar-se tot allò que llegeix. La grandària de la meva biblioteca personal és proporcional al meu fracàs a l’hora de publicar. Les biblioteques públiques són un espai on em trobo perdut, desconcertat.

Tinc el carnet de l’Ateneu perquè estava fart que el conserge em barrés el pas al jardí interior al crit de "Sou socis?", sobretot quan em feia acompanyar per alguna dona amb el fallit propòsit d'impressionar-la. Des de llavors, freqüento aquest il•lustre club. Mentre m’empasso una cervesa rere l’altre, servo la vana esperança que l’esperit del lloc em doni forces per escriure alguna cosa amb cara i ulls.

Si goseu visitar l’Ateneu, tindreu una primera i certa impressió: l’encant de la seva inqüestionable decadència. Només cal que recordeu les il•lustres plomes que poblaven les seves tertúlies i pareu l’orella a les converses que mantenen els seus actuals parroquians. El resultat de la comparació no pot ser més negre. Potser us podeu consolar una mica amb aquestes paraules de Josep Maria de Sagarra, ja a l’any 1924:
“Hi ha qui pensa que l’Ateneu no vibra, que és un lloc on hi prenen xocolatra quatre senyors Mariano i quatre joves pedants.”
La decadència acumulada de diverses generacions intensifica l’atractiu d’aquest entrenyable racó de la nostra ciutat.

Però, com bé sabeu, la voracitat de la Barcelona del disseny i la impostura sembla no tenir límits. Des que la presidència de l’Ateneu ha caigut en mans del més cèlebre arquitecte barceloní, l’aspecte de la centenària institució del carrer Canuda ha començat a patir uns subtils i inquietants canvis. El seu bar està seriosament amenaçat. Si acaba com un d’aquests caus modernillos del nord del barri xino, juro que trencaré el meu carnet als nassos d’aquell conserge que tants moments de positiu ridícul em va fer passar.

1 comentari:

Didac Fost ha dit...

Ja escrius de puta mare, Genís. No cal que els esperits de l'Ateneu t'inspirin.

Per cert, a mi també m'ha fet la guitza tota la vida el maleit conserge. Segueixo sense ser-ne soci. Potser hauré de fer com tu.

Una abraçada:

Didac Fost