dimarts, de gener 03, 2006

Bolívar al bordell


Ahir, casualment, en una nit de festa rutinària i amb poca màgia, em vaig trobar un vell i apreciat amic de l’associació d’estudiants esquerranosa on vaig matar tantes hores fa uns quants anys. El començament de la conversa va tenir l’encant d’estalviar-nos els insoportables pròlegs que es fan dues persones quan fa temps que no es veuen i no saben què dir-se.

Poc després de saludar-nos, em va explicar que la setmana anterior havia vist un documental excessivament pamfletari i populista sobre la revolució bolivariana d’Hugo Chávez. Segons ell, aquest documental evidenciava que l’esquerra ha d’aturar-se a repensar el seu discurs i purgar-lo de tot allò carent de vigència i efectivitat. Comentant el documental amb l’amiga feminista que l’acompanyava, tots dos havien arribat a la conclusió que calia abandonar el concepte de revolució com el d’una ruptura violenta amb el passat. Aquest no és només un concepte que ja no funciona per construir majories, sinó que pateix d’una factura evidentment masculina. La dona no pot compartir el desig de destrucció masculina. La dona genera vida i això té implicacions en la seva cosmovisió. Un discurs que parli més d’aniquilament que de reproducció creativa no té futur.

Confesso que trobo insuportable tot aquest discurs del feminisme de la diferència, gairebé tant com aquestes rituals i buides apel·lacions a la necessitat d'un canvi de discurs en l'esquerra. Exaltar els presumptes valors de l'etern femení em sembla una cosa tan inútil com indemostrable. No fa gaire vaig llegir un article amb aquesta cançoneta, on s'acabava insinuant que en Gandhi era un afeminat i que la Margaret Thatcher devia tenir cigala.

Més tard, quan parlàvem de la nostra vida personal, em va explicar que havia passat per una etapa molt dura, marcada per la vida antisocial, l’alcohol i les prostitutes. No és el primer cop que un amic meu m’incomoda amb una confessió d’aquest tipus, però en el seu cas va ser especialment xocant. Ell, tan sensible a detectar els rastres del macho en el discurs d’esquerres, em deia obertament, sense orgull ni vergonya, que havia anat de putes. Responia als detalls que li demanava amb certa tranquil•litat: anava a un bordell del seu mateix carrer, on es trobava amb unes romaneses que afirmaven tenir uns vint-i-dos anys, però que semblaven menors d’edat, tot plegat per només vint euros. No em vaig estar de preguntar-li com es podia justificar aquest comportament. La seva resposta va resultar francament inquietant: “penses que ho fan perquè volen”.

No vaig dubtar de la sinceritat de les seves paraules, ni tan sols vaig aconseguir escandalitzar-me gaire. El que em va fascinar més va ser constatar que, de la mateixa manera que una persona tan aguda i compromesa com ell és capaç d'autoenganyar-se d'aquesta manera, de què coi puc ser capaç jo? De quins sofismes em serveixo per justificar la meva pròpia penúria moral?

5 comentaris:

magarrufa ha dit...

Dues coses:
a) A mi també em sembla molt problemàtic el feminisme de la diferència. Diria que, benintencionadament, fa més nosa que servei. Jo em conformo amb el de la igualtat de drets i amb el respecte de la diferència individual.

b) Sí, la nostra capacitat d'autoengany és incommensurable. Em pregunto si realment som capaços de pensar sense tendència a l'autojustificació.

Salut.

Genís ha dit...

Després de llegir els teus aguts comentaris, és un pèl frustrant no poder accedir al teu bloc. Si l'amagues, ensenya'l. Si no el tens, corre a fer-te'l, sisplau

magarrufa ha dit...

No tinc cap bloc. De moment en conformo amb el plaer de llegir els vostres posts i a subratllar-me mentalment enunciats com aquest: "Durant anys, en les poquíssimes ocasions en què el meu pensament s’alçava tímidament cap a una idea atractiva, cap al començament d’alguna cosa, he corregut desesperat a encendre’m un canuto per anestesiar-me una estona i esquivar l’insuportable pes de la responsabilitat."

magarrufa ha dit...

No tinc cap bloc. Em conformo amb el plaer de llegir els vostres posts i de subratllar-me mentalment enunciats com aquest:
"Durant anys, en les poquíssimes ocasions en què el meu pensament s’alçava tímidament cap a una idea atractiva, cap al començament d’alguna cosa, he corregut desesperat a encendre’m un canuto per anestesiar-me una estona i esquivar l’insuportable pes de la responsabilitat."

magarrufa ha dit...

Ui, perdoneu la repetició. Pensava que el primer cop no havia sortit bé.
Salutacions.