El cumshot com a una de les belles arts

Cumshot, paraula d’una sonoritat intraduïble. Potser la més gràfica en català seria gotellada, segons els catxondos del diccionari de l’enciclopèdia, una pluja de curta durada, de gotes grosses i espaiades.

El meu gust per l’efecte estètic del semen té uns fonaments filosòfics molt ajustats. L’orgasme sexual és per naturalesa efímer. Tots els homes associem l’orgasme amb l’ejaculació que, excepte en certes tècniques orientals, l’acompanya. La correguda esdevé per a nosaltres un arquetip del plaer i veure-la gotejant per la pell d’una dona aconsegueix perpetuar la imatge del plaer, fer-lo físic, sòlid, permanent... ens permet de contemplar-lo i reviure’l molt després d’haver-se consumat. El semen a la cara és el magatzem del plaer passat, l’arxiu dels orgasmes efímers, el conservant del tiberi sexual, la romàntica eternització d’un instant.

És agradable corre’s a la cara d’una noia i empastifar-la tota, sempre i quan hi col•labori. No hi ha res que m’exciti menys que veure com la meva gotellada és rebuda amb escarafalls de fàstic. Cal que la noia s’hi avingui i fins i tot parli amb tu distesament una bona estona de política internacional amb la cara plena del teu record. Per desgràcia dones així son difícils de trobar. Un dels millors textos de Sade és aquell de "Francesos, féu un esforç més". Jo us diria "Catalanes, féu un esforç més". Us ho demano amb raons filosòfiques. A més, com diu un amic meu, l’eternitat es renta amb una dutxa.

Estovament moral

Em llevo tard, endormiscat després d'una nit dedicada al joc. Encenc la radio i escolto un truculent conte de nadal: dones embarassades acomiadades d'una fàbrica de la mà de segurates, vells que porten vint anys esllomant-se despatxats de mala manera, sindicalistes represaliats... Alguna adaptació contemporània de Dickens, penso, una radionovel·la de bons obrers i malvats burgesos amb tuf de segle dinou per estovar cors càndids.

Però m'equivoco. No és una radionovel·la. Són les notícies. La SEAT ha fet fora 660 treballadors el dia de nadal. M'ennuego amb el panetone veronès que esmorzo sucat en vi negre. Tinc ganes de ventar un cop de puny a aquesta massa esponjosa, flonja, inflada de benestar norditalià.

No fa massa a França van tancar molts blogs per incitar a cremar cotxes. Que consti que jo no incito a cremar cotxes. Com diuen els sociòlegs pedants en aquestes ocasions, "Cal anar a l'arrel del problema". L'arrel dels cotxes és la fàbrica de cotxes.

Skaters i putes

El Genís m'ha convidat a participar en aquest blog. Existeix potser la soledat del blogger? És comparable a aquella soledat del corredor de fons que sentien els angry young men? Accepto la invitació dubtós. No sóc massa angry ni massa young men. Com tants, sóc un escriptor bloquejat... una figura ridículament tòpica. Espero que el blog no se'n ressenti massa.

El Genís em truca ressacós, no pot anar a la manifestació de Victimes del Civisme. Jo hi aniré de totes maneres. Fins i tot és possible que algun dels seus companys engagés em saludi pensant-se que sóc el Genís, no seria la primera vegada que ens confonen. A vegades ens prenen per germans o, fins i tot, per successius avatars de la mateixa persona. Aquest pensament em torna la confiança en la unitat del blog.

La manifestació és la més heterógenea a la que mai he assitit. Desenes de skaters branden les seves taules en una vaga de patins alçats cridant: Volem patinar! Volem patinar! Molt a prop decenes de putes branden mames siliconades xisclant (els joves criden, les foguejades xisclen) Volem treballar! Volem treballar! Haig de confesar que la meva simpatia pel col·lectiu skater és més aviat escassa. Que uns ganapies es dediquin a estabellar-se contra un canto tota la tarda em sembla excessiu. A més, la seva obsessió per grabar-se continuament em recorda la dels terroristes. Les meves simpaties pel col·lectiu de les putes, en canvi, mereixerien una entrada apart.