dimarts, de desembre 13, 2005

La trucada continguda


Em recordo a mi mateix com aquell personatge de Lluís Ferran de Pol, que vivia obsessionat per resistir la temptació de telefonar a la seva companya, amb qui semblava que havia tingut una altra discussió definitiva. Passen les hores i les vaig comptant com una victòria de la meva contenció. Em moro de ganes de parlar-hi, de despullar els meus sentiments, de fer-me vulnerable. Però la meva inseguretat em fa ser tristament calculador. Aparento desinterès i independència amb l'únic objectiu de fer-me més desitjable. El joc és molt simple. Per comprendre'l ni tan sols és necessari haver-ne estat víctima, com és el meu cas. Només cal haver llegit quatre novel·letes per saber que, un cop fas creure l'altre que l'estimes bojament, és qüestió de temps que aquest altre es desempallegui de tu per buscar-se una història més complicada, alguna cosa raonablement propera a l'impossible. És obvi que el moment més dolç i apassionant de la relació és quan els amants es confessen que s'estimen, però no es creuen els sentiments recíprocs. Al final del conte de Ferran de Pol, tenim el protagonista a l'ambulància, ferit de bala i a punt de dinyar-la, consolat per no poder trucar la seva estimada, tristament eufòric en la pretensió de sortir victoriós d'una absurda batalla en què els sentiments es disfressen i es roben. Unes hores més així i em sentiré fort i satisfet, completament cec davant la meva pròpia estultícia.