dimecres, de desembre 14, 2005

La lluita pel carrer



He rebut una convocatòria per anar a una manifestació aquest dissabte i el cert és que m'ha fet una franca il·lusió. Necessito anar a una manifestació com el catòlic necessita processons de Setmana Santa. Em neguiteja pensar que la meva vida s'assembla a la d'un cràpula hedonista. Deu ser cosa de l'ambient general, em consolo. Des que el Zapatero és al govern, l'alleujament per no veure el PP dominant el país en estat de semidictadura és enorme. Per què sortir al carrer? Això ja ho fan els fatxes. És molt entretingut veure bisbes i pijos esgargamellant-se en manifestacions de diumenge al matí. El fascinant espectacle de profetes proclamant la fi d'Espanya i l'inici d'un règim poligàmic ens fa oblidar que les polítiques de dreta no només pertanyen a l'Espanya blava.

A la mateixa Barcelona, orgullosa del seu pretès progressisme cosmopolita, caminem alegrement cap a l'Estat policial. L'alcalde es proposa de "fer neteja": s'han acabat les prostitutes, els venedors ambulants i els captaires als carrers. La voluntat d'extirpar la marginalitat en la vida de carrer, d'esborrar qualsevol rastre que ens recordi la naturalesa conflictiva del nostre model de societat, és cosa de l'ultradreta. No val la pena discutir-ho. El que em sembla interessant és el que té aquesta experiència de deja-vu històric. En el temps de la República, la venda ambulant era motiu d'una violenta disputa política. Mentre el govern d'Esquerra Republicana practicava una decidida hostilitat en contra del comerç ambulant, el moviment anarquista el defensava. Uns pensaven en els botiguers, els altres protegien els exclosos. Davant d'això, totes aquestes cantarelles de "l'esquerra ha de canviar el discurs per adaptar-se al segle XXI", "el món d'ara és complexíssim", etc. fan una mica de gràcia. Al final, en política, els actes de cadascú, les concrecions que clarifiquen la veritat política de cada discurs, depenen de a quina classe social es vulgui defensar en cas de conflicte. L'interclassisme és una mera forma d'electoralisme.

M'agraden les manifestacions de dissabte a la tarda, aquelles que no entren en contradicció amb la més complida de totes les obligacions juvenils: alcoholitzar-se el divendres a la nit amb el somni, sempre frustrat, d'acabar acompanyat al llit. Quina diferència amb els pagesos sud-coreans! Ells estan al mateix bàndol, però per protestar contra la liberalització de l'arròs són capaços de suïcidar-se prenent herbicidi, després d'haver escrit una carta de comiat amb un estil prou sec: "El Govern hauria d'adoptar mesures realistes per al sector agrícola per tal d'assegurar la subsistència dels camperols".