dijous, de desembre 15, 2005

La llengua dels freakis


Des que Internet s’ha fet accessible, tothom ha pogut explorar curiositats perfectament inútils sense sentir-se gaire culpable. En el meu cas, he de confessar que m’he apropat timídament a un submón marginal i amb forta olor a naftalina: l’esperanto. La proposta esperantista sempre m'ha semblat irrefutable: una llengua neutral, senzilla i fàcil d’aprendre, per bé que lletja. La seva adopció en organismes internacionals seria una solució democràtica i econòmica a l’actual hegemonia d’unes poques llengües sobre la resta, sobretot de l’anglès. Però, encara que la UNESCO en recomani l’ús, aquest horitzó està molt lluny de ser realitzat. Després de més de cent anys d'història, l'esperanto ha fracassat sense cap esperança de recuperació. El món l'ha arxivat com una anècdota històrica que només es pot mirar amb la benevolència i el menyspreu que mereixen els perdedors inofensius.

La llengua que va néixer per ser útil a la comunicació entre tots els pobles és, avui en dia, el refugi de tota mena d’extravagants masoquistes, amants de les causes perdudes i ociosos en el sentit més radical del terme. Com els jugadors de petanca, ells també creuen que la vida és tan llarga que es pot dilapidar de qualsevol manera.

Els esperantistes saben que tenen raó i, alhora, cap possibilitat de victòria. Aquest contrast entre convicció proselitista i caràcter ultraminoritari atrau a uns personatges molt determinats. Hi abunden elements insans de la societat, sobretot membres de sectes religioses o polítiques. Normalment són homes, lletjos i grassonets, amb ulleres passades de moda. Porten camises a quadres o samarretes que defensen la llengua occitana. Quan parleu amb ells, sentiu l’alè repugnant de qui no té cap sentit estètic ni cap consciència sobre la pròpia mort.

En la segona i última trobada a què vaig assistir, vaig patir un gran desconcert. Una noia italiana molt guapa parlava un bon esperanto, massa fluid per ser una turista com jo. Morena, amb corbes ben insinuades i un estil curosament deixat. Mirada intel·ligent i riure agradablement fals. Naturalment, vaig perdre el cap, sense cap resultat fora d’un record dolorós. Més tard, mentre païa el fracàs de la meva estratègia seductora, no em vaig poder estar de desconfiar de la línia que traço entre un freaky i algú a qui admirar, una línia feta de panxes peludes i pits generosos.