dimecres, de desembre 21, 2005

La cleca

Ahir no vaig poder escriure per un motiu molt concret. La meva amiga, amb qui de tant en tant compartim conversa i llit, em va ventar una espectacular cleca al mig del carrer, a una hora on el públic era escàs però suficient. El resultat immediat va ser una petita ferida al nas i les meves ulleres trencades. A vegades ens estossinem mentre passegem. No és un joc sexual, sinó una alternativa a caminar abraçats com fan les parelles fastigosament felices. Després d'un incident com aquest, m'he quedat mut. Què puc pensar? En un principi, vaig intentar creure'm, tal com ella volia, que tot plegat era un lamentable accident, però aquesta prestensió és un engany que solament es pot vendre cara enfora. El cert és que poc abans, mentre em defensava dels seus cops, m'havia cridat "vull veure volar les teves ulleres". La intencionalitat queda fora de dubte.

Aquest episodi és tan vergonyós que, per salvar-me, només puc emfatitzar el que té d'amor apassionat. Ella no sent la fortuna d'estar-se enamorant, sinó tot el contrari. Amenaçada la seva llibertat per l'esclavatge d'una dependència mútua, em fa sentir la seva voluntat de llibertat de la manera més sincera possible. Com dirien en qualsevol manual d'autoajuda per a parelles en crisi, "Benvinguda sigui la claredat comunicativa".