dimecres, de desembre 21, 2005

Egolatria indissimulada


Ahir vaig quedar amb un antic amor platònic. M'agrada rascar en el bagul dels records sempre que puc. La impressió general va ser lleugerament decepcionant. Tenia poques expectatives i aquestes van quedar quasi satisfetes. Després de set anys sense veure-la, la vaig trobar francament atractiva. Aquesta dona no té un humor gaire bo, però sap riure les gràcies dels altres i pot deixar anar alguna ironia de cert pes. El seu riure és tan estrident que es contagia, encara que se li deformi la cara i per uns moments sembli deficient mental. La pobre és tan imbècil que no sap dissimular la seva egolatria. A vegades parla d'ella mateixa en tercera persona. És capaç d'explicar-te paranoies de petit megalòmen com ara: "en aquesta facultat, com a tot arreu on vaig, hi havia professors antiMarta i professors proMarta. No deixo indiferent."

A vegades, penso que la seva actitud té alguna cosa a veure amb els seus avis anarquistes. És irreverent amb qualsevol autoritat i creu sincerament que ningú mereix estar per sobre d'ella. No admira ningú. Participa de l'esperit democràtic i igualitari dels espanyols, aquell que explica la massificació universitària i la mala educació dels cambrers.

Tot i així, m'inclino més a pensar que la seva personalitat està molt més condicionada pel fet d'estar molt bona. Si no, qui collons li aguantaria les impertinències i la mala conversa?