dimecres, de desembre 21, 2005

De què riuen?


Dijous al vespre a la Plaça Sant Jaume. Cassolada contra la nova ordenança de l'Ajuntament. Hi vaig motivat per la crònica de l'inefable Sebastià Alzamora del mateix dia, en què critica el presumpte ridícul de:
"les animoses colles que voldrien imitar els nois de les banlieues de París, però no tenen dallonses per fer-ho i es queden picant la cassoleta o redecorant sucursals bancàries. "
Algú que es deixa qualificar a ell i els seus amiguets com "els imparables" de la literatura catalana gosa parlar del ridícul dels altres. Té dallonses. La seva és la típica crònica monzoniana en què els polítics i els agitadors són titllats per igual d'imbècils insuportables. Se suposa que ell representa la soferta majoria silenciosa, sempre més intel•ligent i sensata que aquells que la governen o la volen revoltar. L’equidistància del seu cinisme intenta ser un humor sagnant, però es queda en la gracieta previsible i inofensiva. El seu compromís no és polític ni literari, sinó un simpàtic i ridícul servilisme cap a l’apatia del lector.

Quan arribo a la plaça, topo amb els mosso d’esquadra. Escorcollen les bosses dels manifestants per tal de trobar-hi objectes susceptibles de pertorbar l’ordre públic. El meu aspecte convencional m’evita la humiliació. Sense saber per què, això em fa sentir bé. Després, entre els tres-cents concentrats, temo per uns moments que algun dels energúmens que em mira de reüll comenci a cridar “aquest és un secreta!” i em trenquin la cara i les ulleres. Temor infundat. Els xavals exhibeixen el seu skate com si fos una llança de guerra. Molts semblen estrenar-se com a manifestants. Passen els minuts i el tam-tam de les cassoles només molesta als propis manifestants. Una cassolada massiva pot fer un efecte realment impressionant, però la d’ahir era senzillament insofrible. L’olor a porros i els forçats somriures de complicitat eren incapaços de vèncer la profunda tristesa de qui se sap derrotat.

Al cap d’una hora, amb els timpans adolorits i amb el cansament nerviós que provoca l’estatisme de les concentracions, decideixo abandonar discretament la plaça. Passo davant d’una botiga d’electrodomèstics i sucumbeixo sense remordiments a l’esperit consumista nadalenc. Quan torno cap a casa, em pregunto quin sentit té la falsa alegria d’aquestes manifestacions alternatives. Sembla que l’autèntica batalla no és l’aprovació o no de l’ordenança, sinó la coacció al poderosíssim desig de diversió. Torna la merda seixantavuitesca. Homo ludens, posa’t en marxa! El futur és teu.

3 comentaris:

Colectiu Romani PSC ha dit...

Jo he viscut aquesyta mateixa sensació. Per dos vegades en la pell propia i en la lectura del teu recull.
des de la suposada soledat del bloger una abraçada i
Gracies per ser-hi.!!

dav ha dit...

Saps? M'agrada el teu estil de narració periodística feta des del fetge. M'hi sento bastant proper. Sobre el pobre Alzamora, pensa que tindre una columneta vol dir haver d'escriure i les bestieses també són escriptura (i a sobre et paguen per això). En el fons, cadascú és el seu personatge en la seva particular opereta quotidiana (et recomano, segur que coneixeràs: Guy Debord, la internacional situacionista i el seu mític La Societat de l'espectacle).Segur que t'agradarà.

http://en.wikipedia.org/wiki/Guy_Debord
http://www.cddc.vt.edu/sionline/index.html
http://www.bopsecrets.org/SI/debord/ (text íntegre)


La pregunta que se'm ve al cap és perquè aquest interès per les manis minoritàries. Mira que hi ha temes recurrents per sortir al carrer. No acabo d'entendre el perquè darrera de les teves tries. En fi, no cal que responguis.

Salut!

Genís ha dit...

Moltes gràcies pels enllaços. Pel segon, ja m'hi havia passejat, meravellat per les perles que pot proporcionar la xarxa. El tercer enllaç te l'agraeixo especialment. Fa poc vaig a anar a veure la pel·lícula "la societat de l'espectacle", però era en francès sense subtítols i, davant el fracàs de comprensió, em vaig prometre llegir-ne el llibre algun dia.

Sobre les manis minoritàries, no sé què dir-te. Suposo que hi vaig per no sentir-me culpable, per pensar que si tothom fes com jo no serien minoritàries. I, per què enganyar-nos, també hi busco motius per escriure el que la imaginació no sap proporcionar-me.