divendres, de desembre 30, 2005

Cosa d'imbècils

Sens dubte, el gran tema d’aquest cap d’any és la Llei Antitabac. Tot i el posat victimista de la majoria de fumadors, percebo una alegria general en el fet de tenir un tema de conversa amb els cambrers dels nostres bars habituals. Els qui ignorem el món del futbol estem emocionats de poder trencar l’atomització de la vida urbana a través d’una conversa fàcil i poc compromesa. El 90% dels bars permetran fumar com fins ara, però tothom està d’acord que “el govern s’ha passat”.

Aquests dies de fred i d’obscè retrobament familiar, molts fumadors ens estem plantejant seriosament la conveniència de deixar de fumar. Els pamflets que corren aquests dies ens recomanen fer una llista dels motius pels quals volem abandonar aquest vici de tan qüestionable plaer. Reconec que formo part de la munió de dèbils mentals que necessita una intensa campanya governamental per pensar sobre certes coses i, per tant, m’he hagut d’interrogar sobre la meva particular necessitat de deixar de fumar. No em preocupa gaire esbufegar mentre pujo escales, enverinar els meus companys de pis, aparentar més anys dels que tinc o la idea de morir abans d’hora. El que realment m’esgarrifa de ser fumador, allà on sento una contradicció dolorosa, és quan m’imagino com em sentiré d’imbècil el dia que em diguin que tinc un càncer mortal per culpa de fumar.

Crec que seria més efectiu fer anuncis antitabac amb un lema molt senzill, escrit en lletres negres sota un fons blanc: “Fumar és cosa d’imbècils”. Però, ai las!, en aquests temps d’escrupolós respecte a les identitats fragmentàries, això que proposo és impossible. Mentre es confongui el respecte a les persones amb el respecte a les seves creences i vicis, les idioteses de fumadors i religiosos podran sobreviure sense que ningú els escupi a la cara la més elemental de les veritats.